dijous, 27 d’agost del 2009

Anar a mar

Els badalonins no anem a la platja, com fa molta gent, nosaltres anem a mar. I aquest “mar” pronunciat amb c final, així: marc.
Anar a mar és l’esport que més estic practicant aquest estiu. El fet que els dies s’hagin mantingut calorosos i que, contràriament als darrers anys, pràcticament no hagi plogut des de fa moltes setmanes és una motivació afegida.
Sortosament, la nostra no és una platja situada en una zona de concentració turística. Si així fos perdria una gran part del seu encant ja que es veuria sobreexplotada i difícilment en gaudiríem com ara podem fer-ho.
I és que la nostra platja té un grapat d’avantatges per als badalonins, sobretot per als que hi vivim a prop. En primer lloc no cal desplaçar-se, la tenim a pocs minuts de casa anant a peu. La platja és ampla, amb la sorra força neta i un bon servei de dutxes. Es nota que els organismes responsables en tenen cura.
La sorra té una textura molt agradable, que no s’enganxa ni es fica per tot arreu. Alguns punts que queden lluny dels aparcaments són especialment tranquils, amb poca gent, la majoria del veïnat.
Pel que fa a l’aigua, una mica depèn dels corrents. Normalment, a primera hora les onades vénen de llevant i a cap al migdia giren a garbí. Aquest any, generalment l’he trobat molt neta, tret d’alguna comptada excepció. I, fins ara, no hi ha meduses!
Ui, com corre el rellotge! Me’n vaig a mar!

.

dissabte, 15 d’agost del 2009

Un trist honor

Els darres dies de juliol, els mitjans han publicat gran nombre de ressenyes històriques sobre els fets ocorreguts, ara fa cent anys, durant l'anomenada Setmana Tràgica. Fins i tot m'han regalat un llibre de publicació recent "La Setmana Tràgica de Barcelona 1909" que analitza a fons aquells esdeveniments.
El més curiós del cas és que cap mitjà, tampoc de Badalona que jo sàpiga, s'ha referit al convent dels pares carmelites de la nostra ciutat com, molt probablement, el primer edifici religiós de Catalunya que va patir l'allau revolucionari d'aquells dies (una excepció: el blog de l'historiador Jordi Albadalejo). En el llibre que he citat es diu que el primer incendi a Barcelona va ser al Poble Nou, "al caure la nit" del dia 26 de juliol, al ser cremats el Patronat Obrer de Sant Josep i el col·legi dels maristes. També parla d'altres problacions, però sempre després del dia 26.
Segons el llibre "Monografía de la fundación del convento carmelitano-teresiano de Badalona", del pare Basili de Sant Josep, carmelita, que fou prior del convent badaloní en la década dels anys vint del passat segle, "fué el lunes, día 26 de julio, fiesta de Santa Ana del año 1909, cuando al momento de prepararse la Comunidad para ir a rezar vísperas, se oyó un ruido como infernal que hacían en la calle, llena completamente de gente del hampa y que llevaban muy malas intenciones, pues, por lo visto, querían prender fuego al convento." I, més endavant, afageix: "Fué ésta la primera casa religiosa asaltada en aquella semana llamada trágica, pues en Barcelna no lo fueron hasta el 27 y ésta lo fué el día 26 de julio, a las tres de la tarde". Cosa no del tot certa ja que al Poble Nou, com deia, ja hi hagueren incendis "al caure la nit" del 26.
Sortosament per a la comunitat carmelitana, els asaltants es limitaren a destruir i cremar el que van trobar a l'església i a les altres dependències, però l'edifici no va ser incendiat. Tampoc hagueren de lamentar cap desgràcia personal, ja que els frares foren acollits per famílies amigues del veïnat després que el conegut metge badaloní Baldomer Solà aconseguís aturar l'assalt per uns moments, cosa que donà temps als religiosos a sortir del convent.
.

divendres, 14 d’agost del 2009

Melangia

Arròs, un exemple d'equilibri
.
Això sí que fa pena
.

La Vall d’Aran és un bon exemple a l’hora de parlar de la incidència sobre la vida rural causada pel gran increment de la construcció de segones i terceres residències en zones de muntanya properes als llocs de moda, principalment a les estacions d’esquí.
L’espectacle que ens oferia aquell rosari de poblets penjats als vessants de la vall, tan aviat com s’entrava a la comarca pel túnel de Vielha, en poc més d’un parell de dècades ha canviat substancialment a causa de les noves edificacions que, en molts casos, superen ja en nombre a les més velles.
No vull dir que això sigui especialment dolent per a la vall. És més, voltant per alguns d’aquest petits poblets, es pot observar que la gran majoria de construccions són molt respectuoses amb el lloc i que, en general, les reformes de cases velles, moltes en greu perill d’enrunament, s’han fet bé.
Ja sé que molts som nostàlgics de mena, que recordem amb enyorança aquella Vall d’Aran de la nostra joventut, amb uns poblets que basaven la seva riquesa en la ramaderia i l’agricultura més que no pas en el turisme. Però, creieu que la gent de la vall, que ha de viure allà tot l’any, també ho enyora?
Amb l'abandó del camp per part de les noves generacions, què en quedaria ara d'aquella estampa bucòlica que resta a la nostra imaginació? Res, només runes.

Mantenir l’equilibri aconseguit serà difícil. El mal exemple de la zona de Baqueira-Beret, autèntic desgavell antinatura, és el millor exemple de com no s’han de fer les coses.
.

dissabte, 1 d’agost del 2009

Un plaer d'estiu


Estic rellegint Porcel, "Cavalls cap a la fosca". La mort de l'escriptor ocorreguda avui fa un mes m'ha empès a fer-ho. Haig de dir que he seguit Baltasar Porcel més a la seva columna diària de la Vanguardia que als seus llibres, i que sempre m'ha costat classificar-lo.
És, això sí, un autor mediterrani, mallorquí, andritxol. La natura del racó de Mallorca que el va veure néixer impregna els seus escrits. Andratx i Porcel són indestriables.
Ara, pocs anys després d'una molt agradable estada a la Serra de Tramuntana, rellegir aquest llibre és un exercici de memòria molt gratificant. És tornar a viure les passejades entre els pins les tardes d'estiu, és sentir la remor del vent marí entre les seves branques i el cant incordiant de les cigarres, és recuperar l'olor de la mar propera i la llum de cap al tard. És deixar-se portar pel record d'aquell paisatge de penyasegats, de vil·les que desafien el pas dels anys, de poblets una mica apartats de la Mallorca turística: Banyalbufar, Estellencs, Esportes, Andratx, Deià, Valldemosa...
Mallorca, Serra de Tramuntana, Porcel... un plaer!
.