dimecres, 28 de desembre del 2011

Els Sants Innocents

El temps, implacable, es va engolint les poques tradicions que ens queden de manera que, cada vegada més, el nostre petit món es va pintant d’un color gris, uniforme i impersonal, que ja no diu res a la gran majoria. Potser no tant en els pobles, però, això és evident a les poblacions més grans.
Una d’aquestes tradicions que ha anat de capa caiguda és la del dia dels Innocents. A més d’anar quedant en l’oblit l’origen cristià d’aquesta festa, també la seva vessant popular de juguesca s’ha reduït a la mínima expressió i, actualment, són poquíssims els qui la tenen en compte.
Ja no se sent parlar d’aquelles bromes, algunes fins i tot pesades, que es gastava la gent. Tampoc els més petits corren pels carrers enganxant “llufes”, ninots de paper o llavors amb punxetes que s’arrapaven a la roba i que es treien d’unes plantes espinoses que creixien pels descampats.
La mateixa premsa, que, tal dia com avui, acostumava a inserir alguna notícia grotesca entre les notícies reals, sembla que majoritàriament ha deixat de fer-ho. També la nostra televisió ha deixat de jugar a aquest joc.
No només anem perdent totes aquestes petites coses sinó que, poc a poc, gairebé de manera imperceptible, les anem substituint per nous costums importats d’altres llocs que ens van convertint en allò que deia, en una massa gris sense cap mena de personalitat pròpia. Què hi farem, el món sembla que va cap aquí.

dilluns, 19 de desembre del 2011

El compliment d'un desig

Ahir vaig tenir l’oportunitat de gaudir d’una de les millors sensacions musicals de la meva vida: participar en una cantada coral amb orquestra.
La gent de la meva generació, l’immensa majoria, no tenim estudis musicals. No sé llegir les partitures que, com a molt, només em serveixen de referència per reforçar l’ oïda i la memòria, les meves armes per defensar-me en aquest terreny. Tampoc la meva veu és poderosa, però penso que bastant afinada. He cantat a la desapareguda coral Gavina, dels carmelites, i en alguna formació esporàdica per a alguna actuació determinada. Però mai havia gosat aspirar a més. Això sí, sempre havia envejat els cantaires de les grans formacions i la seva oportunitat d’intervenir en concerts amb orquestres.
Tot i que ja havia intervingut amb la Gavina, juntament amb altres corals de Badalona, i la banda simfònica de Badalona, amb la direcció del mestre Manel Barea, en la interpretació de l’Obertura 1812, de Txaikovski, i en la gravació de l’himne del Centenari del C. F. Badalona, el meu ego no estava del tot satisfet.
Per l’octubre em va arribar un correu de l’Orfeó en el qual demanaven cantaires per reforçar la coral en algunes cantades puntuals. M’ho vaig pensar i, com que el compromís era molt concret, em vaig decidir. Com jo, la idea ha agradat a un bon nombre de persones, algunes amb una bona formació musical, que representen un bon suport de cara a actuacions ben ambicioses.
Amb la cantada d’ahir, finalment puc dir que he fet realitat el meu somni. Va ser l’estrena de “Vila encantada”, cantata per a cor i orquestra, del compositor i director Óscar Peñarroya, interpretada per l’Orfeó Badaloní i l’Orquestra Joves Músics del Vallès. El públic assistent, que omplia l’església de Santa Maria, va poder gaudir de l’estrena d’una obra de gran qualitat i modernitat, amb passatges en els quals els cantaires i l’orquestra tenen moltes opcions de lluïment de conjunt.
Felicitats Óscar i felicitats Orfeó Badaloní, per l’èxit d’ahir.

diumenge, 11 de desembre del 2011

La Teresa


La Teresa ha posat paradeta als “frares”. No és la primera vegada que exposa el seu treball de vidre pintat per ella mateixa. En alguna altra ocasió ja ha fet de firaire. La Teresa és una formigueta que treballa i treballa, que escriu a raig de ploma, que té un carisma que se’n diu alegria contagiosa.
Aquesta vegada la Teresa, que té un cor que li vessa, donarà una bona part dels beneficis de la venda del seu treball a la gent de Quart Món de la Comunitat dels Carmelites. La Teresa és així. Sempre demanant… pels altres.
Ens fan falta moltes Tereses!

diumenge, 27 de novembre del 2011

D'arbres i gavines


Badalona s’ha convertit darrerament en focus de notícies. Al menys per La Vanguardia on, els darrers dies, la ciutat ocupa espais prou remarcables. No sé, però, si passa el mateix en altres mitjans. La morbositat que suposa veure el nou equip municipal desenvolupant, o no, el seu programa és motiu d’un seguiment de la ciutat molt més remarcable que el que va tenir durant la llarga etapa del govern anterior.
També els ciutadans estem a la que salta. Fins a cert punt és ben normal. Acostumats a l’anterior etapa dominada, sobretot darrerament, per una manera de fer grisa i per inèrcia, qualsevol canvi és ràpidament comentat i analitzat per la gent, ja sigui “pro o anti” Albiol. Ja sabem que majoritàriament anti al meu barri del Centre. La darrera, és clar, les il•luminacions nadalenques dels carrers, especialment l’ornamentació de la plaça de la Vila.
Pel que fa a la aquesta última, des de l’encesa de divendres els comentaris de tota mena han corregut d’una banda a l’altra. N’hi ha per a tots els gustos: que si és una “horterada”, que què se n’ha fet del pessebre?, que a l’arbre de color blau PP només li falten unes gavines... La meva opinió? Tot això i una mica més.
He llegit que l’idea és donar molta més vistositat i color per atraure visitants a les zones comercials que deu ser el que més interessa. Molt bé, si aquesta és l’idea del Nadal dels nou responsables municipals, la veritat, no hi hem guanyat res. Que lluny van quedant les referències d’aquells Nadals de la tradició cristiana... Algú m’ha dit que hi haurà pessebre a la plaça de la Vila. Resto a l’expectativa.
M’ha sortit tot molt dispers, no sé si m’explico.

dijous, 17 de novembre del 2011

Classificació LLiga de Bàsquet

18 FIATC JOVENTUT                                     
17 OBRADOIRO CAB                                   
16 UCAM MURCIA                                             
15 GRAN CANARIA 2014                              
14 LAGUN ARO GBC                                      
13 B. DE RUEDA VALLADOLID                
12 CAI ZARAGOZA                                         
11 ASEFA ESTUDIANTES                                 
10 BALONCESTO FUENLABRADA            
9 GESCRAP BIZKAIA                                     
8 ASSIGNIA MANRESA                                     
7 VALENCIA BASKET                                    
6 CAJASOL BANCA CíVICA                               
5 LUCENTUM ALICANTE                            
4 CAJA LABORAL                                              
3 UNICAJA                                                           
2 REAL MADRID                                                
1 F.C. BARCELONA                                            

Què dius que què? Que estic mirant el diari al revés? Va, home, va, no m'esguerris la festa!
Veus? Ja m'has donat el dia...

Qui se'n recorda?:
QUAN EREM ELS MILLORS

dimarts, 8 de novembre del 2011

Un pop en un garatge

Avui he fet “giri” autèntic: he anat a visitar la Sagrada Família com un turista més i m’he sentit una mica fora de casa. M’explicaré. Resulta que tinc uns cosins de França que han vingut aquí a passar uns dies. Vénen regularment, però no havien visitat el temple d’en Gaudí des dels anys seixanta, quan tot just es podia contemplar la façana del Naixement i pujar, a peu, a les torres. Fa un any, és clar!, van veure per televisió tot el rebombori de la visita del papa i el primer que m’han insinuat al arribar és que els agradaria tornar a veure el temple d’en Gaudí. Normal, no?
La Sagrada Família l’he visitat, darrerament, en dues ocasions. L’última vegada va ser uns mesos abans de la inauguració oficial, gràcies al programa “Quedem?” que organitza l’Òmnium de Badalona. Va ser una grata experiència ja que ens va acompanyar una noia de Badalona de l’oficina tècnica de les obres del temple, la qual ens va explicar totes les interioritats i anècdotes del procés de la construcció. Un parell d’anys abans, i en ocasió de la col•locació de la figura de santa Teresa a l’exterior, ja l’havia visitat. En aquella ocasió ens va guiar el propi arquitecte en cap, el senyor Jordi Bonet.
Ara, però, la visita ha tingut un caire diferent. Sort que comprant les entrades per Internet m’he estalviat de fer la llarga cua per accedir a les taquilles. Un cop a dins, tota l’estona em estat envoltats per una immensa gernació de turistes, uns amb guies de llengües ben diverses, altres amb aquell aparell d’autoguia tan antipàtic. M’he sentit una mica com un pop en un garatge, com s’acostuma a dir. El català no l’he sentit pràcticament en tota l’estona, i un parell de vegades que m’he adreçat a uns dels informadors del temple en català m’han contestat, molt amablement, això sí, en un correcte castellà de Sudamèrica. També els vigilants, tot i que un m’ha contestat en català quan l’he preguntat si la cripta era oberta, quan es dirigien als turistes que entraven a l’església amb la gorra els deien “sombrero no, por favor”; és que els japonesos o russos, posem pel cas, entenen millor el castellà que el català?
És per aquestes petites escletxes que anem perdent la nostra identitat.

dissabte, 29 d’octubre del 2011

Quatre ratlles

Tinc el temps just per escriure quatre ratlles. El rellotge no dóna per a més. Tot just acabo d’arribar de la placidesa del “camiño de Santiago”, on el temps no compta i l’esperit domina a la paraula, i ja haig d’empaquetar altra vegada quatre peces de roba per anar a passar un llarg cap de setmana de convivència amb els amics, donant, novament, pas a la paraula. Ja està, quatre ratlles.

dimarts, 11 d’octubre del 2011

Inconsciència

Hi ha molta gent que fa les coses sense pensar. I si es tracta d’una persona que, per la seva feina, ha de ser model de comportament ciutadà l'acció pot generar, com a mínim, sorpresa si la veiem fent alguna acció impulsiva incorrecte. És el cas d’un parell de guàrdies municipals de Badalona.
L’altre dia, davant de l’Ajuntament, on els cotxes circulen per un carril delimitat per unes pilones i els vianants han d’esperar que el semàfor els doni pas per creuar-lo, els dos agents anaven parlant entre ells mentre es dirigien al carrer de Sant Anastasi des de la plaça de la Vila. Sense ni mirar els cotxes que passaven, perquè tenien el pas obert, van fer un senyal mecànic amb les mans per aturar-los (tot i que el semàfor que tenien al davant marcava clarament el color vermell) i, sense deixar d’enraonar, van creuar el pas.
Va ser una acció clarament inconscient però, a la vegada, temerària perquè automàticament una senyora amb un cotxet i unes persones grans també van travessar la calçada, sense adonar-se que els cotxes que havien parat sobtadament intentaven seguir la seva marxa.
Els municipals ni ho van veure, van continuar parlant fins arribar al cotxe patrulla que tenien aparcat (correctament?) davant del Círcol i van marxar, això sí, quan es va posar el verd.

dimecres, 5 d’octubre del 2011

Josep M. de Sagarra

Josep M. de Sagarra, sobretot en la postguerra, no va ser un sant de la devoció dels sectors d’esquerres d’aquest país. Lamentablement, les etiquetes, com la maledicència, marquen les persones com si fos amb un ferro roent. Un cop aplicades són molt difícils d’esborrar i passen per damunt de qualsevol consideració, per més falses i irresponsables que siguin. Així, la realitat queda desdibuixada i anatemitzada.
Diuen que Sagarra, com Josep Pla, va cometre el “pecat” de no alinear-se clarament amb la resistència progressista contra el franquisme.
En canvi, no se li té en compte la seva important feina de "resistència literària" a favor del català en uns temps que l'obligaven a nadar contra corrent.
El cas és que aquest any, que en fa cinquanta de la mort de l’escriptor, sembla que una vegada més la indiferència planarà sobre la seva obra, la qual toca tots els gèneres literaris. Pel que fa al teatre, només el Teatre Lliure ha programat un espectacle seu: Vida privada. Ni el Nacional de Catalunya ni el Romea, on estrenà la major part de la seva producció escènica, contemplen aquesta possibilitat.
Inexcusable, des del punt de vista dels aficionats, tot i que sempre ens queda el consol de poder rellegir alguna obra de la seva vasta producció.

divendres, 23 de setembre del 2011

La bandera

Si els dies després de partit, a la cistelleria del carrer d’en Cueta, no hi ha al balcó la bandera del Barça, mal senyal pels culés!
Des de fa unes temporades, en Joan, que segueix la tradició familiar de la cistelleria, vol mostrar a tothom la seva satisfacció cada vegada que l’equip blaugrana guanya un partit de futbol. Llavors, no són pocs els qui obren les ventalles de la botiga per felicitar-lo pel darrer resultat. Contràriament, si no hi ha bandera, és que no hi ha hagut victòria. Els empats, em diu en Joan, encara que en alguns casos es puguin celebrar, no mereixen tal honor.
Tot i que pràcticament és impossible no assabentar-se del resultat dels partits que juga el Barça (ja se’n cuida el coet del veí del carrer del Carme d’avisar-nos de les victòries, o la tele, que ho té com una primícia en les seves programacions), la bandera d’en Joan fa aquest servei a la societat i es desplega puntualment, quan cal, per congratular-se dels triomfs del seu equip.
Ara, però, li ha sortit un competidor. Un altre veí del mateix carrer també ha plantificat la bandera culé en el seu balcó situat uns vint metres més avall. Es veu que se li ha encomanat la “banderitis”. Cap problema, em diu el cisteller quan li ho comento, aquesta nova bandera és muda, no parla: sempre està posada al balcó, guanyi qui guanyi, i és clar, no ens diu res!
Em deixa tranquil en Joan, perquè podré continuar confiant en l’ensenya del seu balcó, ja que l’altra dia anava desorientat, amb una desplegada i l’altra absent, i em va costar dormir sense saber el resultat del partit d’aquella nit.

Nota.
Han pasat uns dies. Sembla que el nou abanderat ha rectificat i, com fa el cisteller, només treu la bandera quan guanya el Barça. No sé si ha llegit aquest escrit, que no ho crec, ho ha fet cas de les sàbies paraules de l'amic Joan. El cas és que la seva bandera ja "parla".

dilluns, 12 de setembre del 2011

Encara Menorca...


Doncs, Menorca no ha hagut d’esperar gaire perquè, contràriament al que tenia previst, avui dilluns encara sóc a l’illa.
Resulta que, fa un parell de mesos, vaig agafar els passatges per Internet. Tenia pensat tornar el dilluns, avui, però es veu que ha començat l’horari de temporada baixa i el vaixell només surt en dies alterns. Al contractar el bitllet ja me’n vaig adonar d’aquest fet i el vaig haver de comprar pel dimarts. Però, en el meu magí hi va quedar gravat que les vacances acabaven el dilluns. I ja no hi vaig pensar més.
Aquest matí, maletes al cotxe i cap a Maó. Al port, a la zona d’embarcament, ningú... i a l’estació marítima, ni un vaixell. Vaja, sí, un que anava a Itàlia... Deu ser d’hora... I tant d’hora, m’aclaren a la taquilla, vint-i-quatre hores!
Però, sempre cal cercar la part positiva: un dia més de vacances!

diumenge, 11 de setembre del 2011

Menorca


Surt el sol de darrera els pins i només se sent el remor somort de les onades suaus que,  en aquesta hora primerenca, venen a morir a la cala que s’obre, com tantes altres, com una clivella en la rugosa en costa menorquina.
És diumenge. Demà caldrà tancar aquest cicle de mar, sol i cel. Restaran dins meu, durant un temps, el blau, el verd i el blanc que he volgut arrabassar d’aquest paisatge que, a voltes, em crec meu, que ho és. Les hores, els dies, han passat lentes, però inexorables, i ja no tenen retorn.
Quedaran enrere, parets seques, figueres de moro, camins pedregosos i sargantanes. També, aigües de color maragda, platges encara vives i la parla musicada d’aquestes gents.
Menorca m’esperarà, una vegada més.

dijous, 25 d’agost del 2011

Foc a Montserrat

S’acompleixen 25 anys del gran incendi que va arrasar la muntanya de Montserrat l’agost de 1986. En realitat, van ser sis els incendis que es van cebar amb la muntanya i els seus voltants, entre el 7 i el 21 d’agost. Es diu que Montserrat va cremar en un 60% segons els càlculs més optimistes. La imatge d’un monjo retirant d’imatge de la Mare de Déu de la cova, davant la proximitat de les flames, va donar la volta al món.
Tinc molt presents aquests fets perquè, amb la família, ho vàrem viure en primera persona. Aquells anys acostumàvem a passar uns dies a les cel·les del monestir. De dia aprofitàvem per fer excursions per la muntanya. Cap al tard, després de vespres, el recinte montserratí es buidava de visitants i es transformava en una petita colònia d’estiueig on hi regnava la convivència entre els estadants i la fresca del capvespre.
Del primer incendi, que va començar a la Calcina, en vam tenir coneixement des del mateix moment que es va iniciar. Casualment, aquella tarda havíem anat a berenar a Santa Cecília. Abans, havíem baixat en direcció a la Calcina per visitar el lloc que es coneix com les Coves de Santa Cecília, un laberint rocós que donava molt de joc quan sortíem amb els petits.
Quan tornàvem a pujar cap a l’antic monestir de les benetes, mirant enrere, vam veure una petita columna de fum que sortia allà baix, a poc més d’un quilòmetre de distància. Aviat ens vàrem adonar que allò era el començament d’un incendi. Quan arribàrem a dalt a la carretera de can Massana la columna ja havia crescut. Ràpidament, sense berenar, vam tornar cap les cel·les seguint la carretera i comentant-ho a tothom que trobàvem al pas. Al monestir ja havia arribat el senyal d’alarma i començaven els moviments dels bombers.
Val a dir que, aleshores, a Montserrat hi havia un servei de bombers permanent amb un vehicle i un grup de voluntaris, alguns d’ells monjos del monestir, experts coneixedors de la muntanya.
Aquest primer incendi es va poder controlar aviat. El segons i successius, però ja van ser més violents. Ja havia tornat a Badalona, amb els meus, quan me’n vaig assabentar. A Montserrat hi quedava una bona part de familiars i amics que van viure aquelles diades, com tothom, amb temor i molta angoixa, fins que van poder sortir sense perill. Al cap d’uns dies hi van poder tornar, però amb una gran pena per l’espectacle que oferia el paisatge.
Algú va dir: “Es necessitaran ben bé tres dècades perquè la muntanya recuperi el seu aspecte habitual”. Avui, un quart de segle després, Montserrat s’ha recuperat, però no és difícil, recorrent els seus camins, trobar encara restes d’aquella gran catàstrofe.

dilluns, 22 d’agost del 2011

Estació de França

Amb una certa nostàlgia, l’altre dia per anar a Barcelona vaig decidir fer-ho amb el tren aprofitant que, durant el mes d’agost, la línea de la costa de rodalies ha modificat el seu recorregut a causa d’unes obres i acaba a l’estació de França.
La possibilitat de tornar amb tren a l’antiga estació ha estat una experiència molt agradable que m’ha retornat a aquells anys, una mica llunyans, quan rodalies, aleshores “cercanias”, hi tenia el seu final. D’aquí sortien els trens de rodalies de la costa i els de l’interior. Els primers resseguien tots els poblets costaners fins Mataró o fins a Massanet, on “empalmaven” amb la línia de l’interior que, via Granollers, seguia cap a Girona i Port Bou. La circulació de rodalies, però, amb el temps va anar creixent i es va fer necessari situar els trens a fora de la gran marquesina de l’antiga estació.
Eren freqüents les corregudes de la gent per la plaça Palau per agafar els trens, que no tenien la freqüència dels actuals i molts eren directes fins a Mataró i no paraven a Badalona. També, eren molt significatives les arribades: una corrua de gent enfilant cap a la parada del metro de Correus, sobretot a les hores d’anar a la feina.
L’estació de França acollia, també, línies de gran recorregut. De fet, va ser la porta d’entrada d’una gran part de la gent vinguda d’altres terres de la península a l’onada migratòria dels anys seixanta.
En aquells anys, era possible anar a acomiadar o a rebre algú a la mateixa andana on hi havia el tren. Això també es podia fer al port, quan els vaixells de les illes no eren tan inaccessibles com ara als acompanyants dels viatgers. I a l’aeroport, tot i que només es podia fer des d’una terrassa que s’obria a les pistes on es veien els avions.
Però, d’això, ja fa molt de temps...

dilluns, 15 d’agost del 2011

Abbey Road

La música dels Beatles va sonar ahir amb força a la Rambla de Badalona després dels focs artificials habituals de la nostra Festa Major d’agost. I a més, va sonar en directe, gràcies a la magnífica actuació del grup Abbey Road, “alter ego” dels Beatles. Per aconseguir la màxima identificació amb els músics de Liverpool, a part de la indumentària i les perruques, la gent de Abbey Road utilitzen instruments similars als d’aquella època dels que extreuen un so absolutament fidel al que tots tenim gravat en el nostre imaginari musical. Així, ahir van aconseguir transportar pel túnel del temps a la dècada dels seixanta el nombrós públic badaloní que, en un principi fred, va acabar entregant-se a la banda, la qual mostrà la seva gran capacitat identificativa i exhibí un amplíssim repertori que comprenia gran part de la discografia “beatleniana”.
No tenia ni idea que existia aquest grup. És més, furgant a la xarxa m’assabento que això d’imitar als Beatles no és res estrany i que hi ha multitud de bandes en el món que ho fan, amb més o menys encert. Llegeixo que Abbey Road és el millor grup clònic dels Beatles de l’estat espanyol, i el cinquè millor grup del món, havent ofert més de 600 concerts en tres continents. El gran mèrit d’ Abbey Road és la fidelitat i rigor amb que presenten el seu espectacle que ells mateixos titulen “Homenatge als Beatles”.
Abbey Road és el nom del carrer dels estudis on els Beatles van gravar la majoria dels seus discs. Precisament un d’aquests àlbums va prendre el nom d’aquest carrer de Londres i estava il·lustrat amb una fotografia dels quatre músics creuant la via per un pas zebra.
El d’ahir va ser un concert que agradà tothom. A la Rambla hi havia gent de totes les edats, joves i grans. Els darrers aviat ens vam entregar, en aquest viatge en el temps, perquè havíem mamat molt de “Beatles” a la nostra joventut, i els primers (vaig veure que molts d’ells coneixien les lletres de les cançons), perquè la música dels “escarabats” anglesos és un referent de la música moderna i una de les bases de tots els corrents musicals actuals.

dilluns, 8 d’agost del 2011

Estiu a ciutat

Aquest estiu una mica escardalenc, gens generós amb els banyistes,  ofereix, com a contrapartida, la possibilitat de fer turisme a casa nostra. Aquells que, pel motiu que sigui, no poden gaudir d’unes vacances “a llarga distancia”, tenen la sort de tenir a tocar una ciutat mediterrània de primer nivell que, en molts aspectes, resulta ser la “gran desconeguda”: Barcelona. Deixant de banda la part monumental, sempre picotejada per autèntics allaus de turistes estrangers, la ciutat proposa una infinitat de possibilitats per satisfer tota mena d’inquietuds.
Ara mateix, l’Obra Social de Catalunya Caixa ofereix a la seva sala de La Pedrera una interessantíssima mostra fotogràfica de Francesc Català-Roca que m’afanyo a recomanar a tothom. Malgrat que sembli que l’edifici està pres per una munió d’estrangers, que el retraten des de tots els punts de vista possibles i que guarden una llarga cua per accedir a la part visitable d’aquest edifici gaudinià, aneu directament a la porta principal on l’hostessa de servei us afranquirà el pas cap el primer pis sense haver de pagar res ni guardar cap mena de cua.
Allà es despleguen als nostres ulls un seguit de finestres obertes a un passat prou llunyà per sorprendre’ns, però, també, prou proper per fer-nos sentir una mica protagonistes de cada una de les fotografies exposades. Són aquells moments que, per als que vam néixer en aquella Espanya en blanc i negre, ens van tocar més o menys de prop. Tots hi estem una mica retratats en aquelles partes de La Pedrera. I, pels que ja van néixer en temps del color, la mostra és l’explicació de les seves arrels i una possible justificació d’una manera de ser dels seus majors.
Amb les fotografies també s’ofereixen un parell de documentals que ens ajuden aprofundir en el coneixement de l’autor i la seva obra i la seva connexió amb els artistes del seu temps. Tot plegat, gairebé un parell d’hores molt ben aprofitades.

dimarts, 2 d’agost del 2011

Un món global

Em sap greu la manera com tots plegats hem anat perdent la innocència pel que fa al coneixement del nostre món. No em refereixo a l’entorn en el qual ens ha tocat viure, el nostre país i la seva gent, sinó als continents i races que conformen la totalitat del planeta que anomenem Terra.
Els mitjans de transport actual i l’anomenada cultura de la globalitat, resultat d’aquest fenomen de la comunicació que és Internet, ens han apropat tan a qualsevol punt del globus, per llunyà i exòtic que pugui semblar, que hem arribat a un moment en el que ja res ens pot sorprendre ni, molt menys, restar desconegut.
No cal anar a parar als temps dels grans viatges dels aventurers i dels descobridors, que narraven amb un embolcall de misteri, no. Només cal girar el cap una trentena d’anys enrere per veure el gran canvi que han experimentat els horitzons de la gran majoria de viatges, aleshores molt més delimitats que no pas els actuals.
Les vacances d’avui, però, ja contemplen tota mena de destins, fins i tot als llocs més inversemblants. Amb temps i diners, no hi ha racó que es pugui amagar de la “necessitat” d’anar més i més lluny, fins a tocar la paret. I així, hem aconseguit transformar l’Everest en un passeig de Gràcia, els Mars del Sud en unes platges de moda, o qualsevol ciutat en un parc temàtic. Aquest fenomen dels nostres temps que anomenem turisme s’està menjant la gallina dels ous d’or del nostre planeta. S’està menjant tot allò que precisament feia interessant cada un dels punts que ara envaïm: la seva personalitat, la seva singularitat, la seva bellesa original.
Tot i que m’agrada viatjar, no puc estar-me de dir amb una certa nostàlgia: llàstima que el món ja no tingui secrets.

dijous, 21 de juliol del 2011

Petit homenatge

Dissabte, vuit del matí. Surto a caminar pel passeig de mar. M’agrada fer-ho a aquesta hora del matí quan encara no hi ha massa moviment de gent, el sol no molesta gaire i bufa una miqueta el vent de llevant. Avui, però, no m’he recordat que trobaria un panorama ben diferent de l’habitual: el tram que va des del carrer d’en Prim fins a la barca Maria presenta, cada setmana, un aspecte deplorable. Millor dit, indignant.
Per tot arreu, a la platja, al passeig, a les vies del tren, hi ha un escampall impressionant de porqueria, el resultat d’una nit d’esbarjo de molts joves (només joves?) que han trobat en aquesta mena de “diversió” la millor manera de passar l’estona , sense tenir en compte a costa de què ni de qui. Perquè, una de les pràctiques més arrelades entre aquest grup de persones tan selecte consisteix en trencar en mil bocins tot allò que porten de vidre, gots, ampolles… i escampar-ho per tot arreu, la sorra de la platja inclosa. Que algú prendrà mal? No ens penséssim pas que aquest sigui el seu problema.

Dissabte, dos quarts de deu del matí. Ja de retorn, la major part de la platja i del passeig han canviat totalment d’aspecte. Un bon nombre d’empleats de la neteja, ells i elles, municipals i de la mancomunitat de municipis de l’àrea metropolitana, han estat treballant a fons. Passen amunt i avall camions carregats amb les bosses d’escombreries recollides. Els primers banyistes ja han anat prenent posicions i la platja ofereix un aspecte molt més agradable. Si no fos per la trampa del vidre trossejat que hi ha escampat semblaria que allà no hi ha passat res.

*Aquest escrit vol ser un petit homenatge a la gent que treballa perquè tothom pugui gaudir de la nostra platja, malgrat la mala fe d'alguns, bastants.

dimecres, 13 de juliol del 2011

Per molts anys!

Un dels indicadors que assenyalen clarament el trànsit de la nostra societat, fins fa pocs anys assentada en una sòlida formació religiosa tradicional i familiar, cap a posicions de marcat caràcter laïcista és el gradual oblit de celebrar el sant de les persones i només festejar l’aniversari del naixement. Aquest fet, que es dóna majoritàriament en les generacions que encara no arriben a la cinquantena, s’ha anat imposant d’una manera efectiva de tal manera que són molts els joves i els infants que ni saben quan és el dia de la seu sant ni, per descomptat, coneixen absolutament res sobre el personatge de qui porten el nom.
Entre moltes altres raons, per no celebrar el sant, ens trobem que, com ja havia passat en èpoques de marcat liberalisme, hi ha famílies que posen als seus fills noms totalment laics. N’hi ha que prefereixen noms de la natura, de topònims, d’artistes... noms que no figuren en el calendari cristià o no tenen un dia clar per celebrar-lo.
Com sempre, es va imposant la llei del pèndol. Fa unes quantes dècades el més normal era que tothom et felicités el dia del teu sant; per contra, l’aniversari passava absolutament desapercebut i pràcticament ni es celebrava. Això de bufar espelmes és una tradició relativament recent a casa nostra que s’ha anat introduint, com tantes altres coses, per la influència que exerceixen el cinema i la televisió.
Davant la tendència a bandejar i oblidar qualsevol tipus de celebració, jo estaria més d’acord amb el que m’ha dit avui una persona ja entrada en anys: “quan més gran et fas més has d’aprofitar qualsevol motiu per fer una festa”. I té tota la raó. Així és que, jo ho celebro tot!

divendres, 8 de juliol del 2011

RCB, 94.4

Les coses, evidentment, només tiren endavant quan algú hi creu seriosament i decideix fer-se’n responsable. Radio Ciutat de Badalona és un d’aquest casos. El que va començar més per la voluntat d’unes persones que pels mitjans tècnics incipients de què disposaven s’ha convertit en una emissora sòlida, de gran abast, gestionada per professionals molt vàlids que en molts casos han donat el salt als grans mitjans de la telecomunicació.
Ahir RCB va celebrar els seus primers 30 anys d’existència. És una colla d’anys. Molts projectes que comencen amb molta empenta quan els seus gestor no tenen la il·lusió que va moure als fundadors van decaient i arriben a ser una caricatura del que s’esperava d’ells.
Per celebrar aquestes tres dècades, entre altres coses, l’emissora va organitzar a la Rambla una moguda que va enregistrar la televisió local. Centenars de nens i nenes, i un bon nombre de joves monitors, dels diferents Casals d’Estiu que aquests dies s’han organitzat a la ciutat van aportar la seva vitalitat i alegria a un acte de promoció de molta vistositat i color. Mentre m’ho mirava, a peu d’escenari, pensava que el futur de l’emissora està garantit si tenim en compte l’afany amb que cridaven “Ràdio Ciutat!!!!!”. Per molts anys.

dijous, 30 de juny del 2011

Un dia per viure al carrer

Diumenge és el “dia per viure al carrer”. Abans se’n deia el “dia sense cotxes”, però sembla que la realitat i el fet que ja hi hagi un dia oficial que porta aquest nom ha provocat el canvi de títol de la diada. En alguns carrers del centre de Badalona el dissabte al vespre hi haurà sopars i els veïns recuperarem, ni que només sigui per unes hores, l’ancestral costum de conviure al carrer tal com abans es feia en les llargues vetllades de les caloroses nits d’estiu. Durant l’any molts ens saludem i canviem quatre paraules, altres no ens coneixem gaire, altres gens... Aquesta és sempre una bona oportunitat per refermar relacions.
El “dia sense cotxes”, es celebra “oficialment” pel setembre, la qual cosa vol dir exactament que el veïnat no hi té res a veure i que, per això mateix, ningú ho celebra al carrer, que és com si no es celebrés.
Escric això el dia de Sant Pere. Ahir, a l’hora de la revetlla, només vaig sentir alguns petards que tiraven uns veïns que tenen un Pere a la família. Fa unes dècades, aquesta revetlla es celebrava a molts carrers, tot i que no tenia l’empenta de la de sant Joan, és clar. De la de sant Jaume no en guardo cap record que no sigui el nom. Els temps canvien moltes coses...
Aquest cap de setmana, però, els veïns dels carrers del centre de Badalona tornarem a prendre el carrer.

dijous, 23 de juny del 2011

La penitència

Ja sabia que la nostra Badalona era reconeguda arreu de les terres hispanes per la Penya i per l’Anís del Mono. Doncs ara he pogut constatar que a aquests dos elements s’hi ha afegit un nou senyal d’identitat. Resulta que aquests dies que he estat per les comarques de León i de Galícia han coincidit amb la presa de possessió del nou alcalde de la ciutat. Com és natural he pogut parlar amb gent d’allà i d’aquí (no us podeu imaginar la quantitat de catalans que he trobat pel “camino”) i quan m’identificava com a badaloní, molts coincidien a arrufar el nas i preguntar-me “però, que heu fet? / pero, ¿qué habéis hecho?”, segons l’idioma de l’interlocutor.
Aquesta serà una càrrega que haurem de portar molts badalonins quan ens identifiquem com a tals durant els propers tres anys (com a mínim). Almenys tots aquells que ens hem vist obligats a combregar amb rodes de molí per culpa dels nostres pecats. Ja sabem que tot pecat comporta la seva penitència, però, tan gran ha estat la nostra culpa?

divendres, 3 de juny del 2011

Represa del camí

Vigílies de marxar a fer un nou tram del camí de Santiago. L’experiència em diu que cal intensificar una mica l’entrenament per arribar al punt de sortida una mica en forma. L’aproximació fins al lloc de sortida de la primera etapa, la faré amb cotxe. Els gairebé 800 quilòmetres que hi ha entre Badalona i Lleó, a una velocitat màxima autoritzada per les autoritats de tràfic de 110 Km/h, se’m faran llarguíssims. Per sort, quan comenci a retrobar els llocs pels que vaig passar caminant fa uns mesos pot fer que el viatge resulti més lleuger i distret.
La ruta a peu de Lleó a Santiago, uns 325 quilòmetres, continuarà plana poques etapes més. Aviat l’orografia s’anirà complicant una mica. Primer caldrà remuntar els Montes de León i, ja entrats a Galícia, el Cebreiro. Més enllà ja veurem fins a on es podrà arribar amb poc més d’una setmana. Així, si tot marxa com fins ara, hauré d'esperar a l’octubre per poder arribar a Santiago. Ja es veurà.

dijous, 26 de maig del 2011

Indignats

Feia temps que es veia a venir i no entenc perquè ha trigat tan a produir-se la reacció de la gent jove, i d’altres persones ja no tan joves, manifestant el seu rebuig contra el sistema polític i econòmic que s’han trobat quan han arribat a l’edat de desenvolupar la seva pròpia vida.
I és que s’ha de ser molt obtús per no voler veure la gran quantitat de barreres darrera les quals s’ha atrinxerat i apoltronat la societat del benestar i, egoistament, no vol saber res de les noves generacions que van emergent i van quedant bandejades dels privilegis que tenim ben agafats i ens costa tant de compartir.
He llegit el manifest dels anomenats “indignats” i, tot i que no estic massa d’acord amb alguns dels seus punts, en signaria d’altres realment innovadors. Es culpa als polítics i al sistema econòmic i ben segur que, si ho analitzem bé, no van gaire errats. Però no només se’ls pot culpabilitzar a ells que, al cap i a la fi, són el reflex de tots nosaltres. En un món en el que priva el guany i l’egoisme s’ha anat derivant cap a una societat insolidària, tancada en ella mateixa que només es creu receptora de drets, però que no vol saber res dels seus deures.
“Alguna cosa està podrida a Dinamarca”, escrivia Shakespeare al seu Hamlet, i alguna cosa, o moltes, estan podrides en el nostre món occidental. La crisi ha servit d’encebador per fer explotar allò que s’endevinava que es produiria però que, com l’estruç quan es veu en perill, molts s’entossudeixen encara en no voler veure.
“Que si són pocs, que no aniran enlloc, que quina mena de joves són aquests...” I tantes altres que n’he sentit. Però la llavor ja està posada i el temps corre a favor d’ells. No tenen pressa. Les tessis de les mogudes de finals dels seixanta no es van imposar totalment, però la seva ombra ha acompanyat totes les decissions posteriors.

dilluns, 9 de maig del 2011

Per què?

Per què a Badalona s’han entossudit en anomenar Festes de Maig a les Festes de Sant Anastasi? Què passaria si a Pamplona canviessin el nom de les Fiestas de San Fermín pel de Fiestas del Siete de Julio, o a Barcelona canviessin la Mercè per Festes de Setembre?
Per què una colla d’ignorants, avarats per un conegut polític d’alçada, va intentar rebentar l’acte del pregó de les Festes de Sant Anastasi, enganyats amb la promesa de que ell sí que els faria el col·legi que demanaven?
Per què els actes que es fan a la plaça de la Vila després del pregó  (ball de l’Àliga, ball del Miquelets,  Ball a Plaça...) els fan a peu pla i no damunt d'una tarima,  de manera que ho pogués veure tota la gent de la plaça i no només els de primera fila?
Per què, cada any, posen tant fort el volum dels altaveus els músics del concert que tanca la vetllada?
Per què hi ha persones tan intransigents i que no tenen espera,  com aquell home que rondinava perquè no podia travessar un carrer quan passaven els ciclistes del Badabici i es va posar al mig amb el perill evident de fer-se mal o provocar una caiguda de grans i petits?
Per què sempre hi ha qui no troba res ben fet, segons he pogut sentir en tants comentaris sobre si el nou parc Pompeu Fabra durarà dos dies, que si s’emportaran les plantes, que d’on treuran l’aigua per regar...?
Per què s’ha programat l’actuació dels Manel com un acte de les festes si es fa en un recinte de capacitat limitada amb pagament d’entrada? A més, tothom sap que aquest grup té una gran capacitat de convocatòria i molts, moltíssims, seguidors es quedaran sense l’actuació “estrella” de les festes perquè les localitats es van esgotar tan aviat com van sortir a la venda.  M’agradaria veure qui té entrades, i no vull pensar malament!
Per què...?

divendres, 6 de maig del 2011

Arròs, col i fesols

L’altre dia, a l’Ampolla, vaig menjar arròs, col i fesols, un plat típic de les Terres de l’Ebre que ens va cuinar l’àvia Cinta a la manera tradicional, tal com ella l’havia vist fer a casa seva. Els preparatius ja feien preveure com seria el dinar: tots els ingredients ben “pelaets “ a mà, el pernil “retallaet”,tot cuit a foc lent...
L’arròs, col i fesols s’acostumava servir a l’hivern com a plat únic perquè és molt consistent. Els productes són els propis de la zona, tot i que la recepta, com qualsevol altra d’aquesta mena, admet moltes variacions, (pernil, botifarra, pollastre...) però la base ve especificada pel nom del plat.
La veritat és que és un plat que omple, però, com que cada dia no es té l’oportunitat de menjar-lo “in situ”, no vaig poder evitar caure en la temptació de posar-me’n una mica més.

dimecres, 27 d’abril del 2011

Andreu Solsona

Ahir vaig anar al Círcol Catòlic. Feia molt de temps que no hi anava a veure cap espectacle. Aquesta vegada m’hi ha portat l’actuació desinteressada de l’Andreu Solsona a favor de la campanya de l’entitat “Renovem el teló”. Fins ara no m’havia interessat per aquest bloc d’espectacles que ja fa un temps que s’ofereixen per ajudar a reflotar una mica l’economia de l’entitat del carrer de Sant Anastasi. Em semblava més una cosa dels socis, però ahir vaig poder comprovar que hi va gent ben diversa.
Volia veure l’Andreu Solsona perquè, tot i que el conec des de fa molts anys, mai l’havia vist dalt de l’escenari . Quan a finals dels seixanta vaig veure una representació dels Joglars en aquest mateix local, crec que es tractava de “El diari”, ell ja hi actuava però no recordo haver-m’hi fixat especialment. Va ser posteriorment quan, amb motiu de l’afer que va portar a alguns membres de la companyia davant un Consell de Guerra, entre els quals l’Andreu, que vaig saber-ne més coses.
Ahir l’Andreu ens va obsequiar amb una actuació personal, una lliçó magistral i una interpretació d’un conte de Txejov. Una vetllada per recordar per a tots aquells que vam anar anit a la vella sala del Círcol. Gràcies, Andreu.

dimecres, 20 d’abril del 2011

Gent d'empenta

Una vegada més m’ha quedat clar que les coses només funcionen si hi ha algú amb l’empenta necessària per canviar el conegut “s’hauria de fer” per l’efectiu “fem!”.
Ara fa vint-i-cinc anys de la represa de la mil·lenària processó del silenci de Badalona. La processó, tal com l’entenien a finals de la dècada dels seixanta, havia entrat en crisi i es va anar esllanguint fins a desaparèixer a principis dels setanta.
En Joan Rosàs, el nostre historiador de butxaca que aquest dilluns va obrir els actes de la Setmana Santa, ens va explicar el procés de represa, després d'un parèntesi de tretze anys, basat en la insistència d’uns pocs que van ser capaços de moure la gran roda de persones que van acollir el nou projecte de processó, el qual suposava una ruptura respecte a la renascuda en la postguerra, amb tot el que això havia representat. Un projecte ben refrescat amb els aires nous que l’Església havia rebut del concili Vaticà II, però que també volia enllaçar amb allò de positiu que pogués tenir la processó tradicional. I aquella idea de nova processó, gràcies a la ferma voluntat d’uns pocs, ha resultat la processó del silenci d’avui.
Tanmateix, la processó no surt sola. Deia que les coses funcionen quan al darrera hi ha gent amb les idees clares i ahir ho vaig comprovar personalment. M’havia arribat un correu demanant col·laboradors per participar en la interpretació del cant de La Passió a l’inici de la processó. El cas és que em vaig sentir cridat i vaig anar a l’assaig. Des de dins vaig poder veure tot aquest treball que comentava. Gent decidida, amb les idees clares i amb una dedicació generosa. Evidentment, és així com aquesta i altres coses funcionen.

dilluns, 11 d’abril del 2011

Pobra Penya

Aquest és el sentiment que m’ha quedat aquesta setmana després d’assistir al partit d’ahir al Pavelló Olímpic.
L’espectacle d’impotència que va donar l’equip reflexa fidelment el moment real que està vivint el club de bàsquet senyera de la ciutat. Esportivament, la Penya ha pres el camí que pot portar a deixar de ser aquell referent que tenien tants i tants infants i joves, no solament de Badalona sinó de tot Catalunya i de més enllà.
Què ha passat perquè el Joventut en poc temps hagi passat de ser un dels punters de les competicions de bàsquet a una caricatura d’equip, sense idees i sense capacitat de reacció?
Jo crec que hi ha dos problemes, i els dos són de caire econòmic. Avui l’esport professional es regeix per la capacitat de generar ingressos i per això cal disposar de suports i inversions molt elevats.
Primer problema: és impossible intentar lluitar contra pressuposts de gran envergadura com el d’alguns clubs poderosos. Uns poden viure amb el suport del futbol i altres amb el d’organismes oficials (ajuntaments, diputacions...) i bancaris amb els quals la Penya no hi pot comptar. Això ha comportat del desenvolupament d’una política económico-especulativa que ha suposat un gran fracàs per culpa de confiar en inversions equivocades. És una mica allò del conte de la lletera.
Segon problema: els organitzadors de la Lliga Europea de Bàsquet van decidir-se per una competició amb uns equips que actuarien de manera fixa, seguint criteris de potencial econòmic, i no esportius, que deixaven fora d’aquesta competició a molts altres clubs, entre els quals el nostre; l’apartaven i, conseqüentment, el privaven de l’opció d’obtenir ingressos per aquest camí. L'accés a la Lliga Europea és actualment dificilísimm per qualsevol equip de l'ACB que no siguin el Barça, el Madrid, el Caja Laboral i el Unicaja, que tenen reservada plaça sigui quina sigui la seva classificació a la lliga estatal.
Tot plegat ha portat al Joventut a la coneguda situació d’intervenció judicial, i de desastre esportiu que avui ens preocupa.
L’esperança ens diu, però, que el futur només pot ser millor.

dilluns, 4 d’abril del 2011

Credibilitat

Ho he sentit a dir moltes vegades aquests darrers dies: “El repte més gran dels nostres dies és la credibilitat”. No és qüestió de senyalar ningú en particular, però mirant al nostre voltant, escoltant la gent, llegint els mitjans, es pot comprovar fins a quin punt la desconfiança ha anat guanyant espais en les nostres relacions, les ha anat corcant i ja poques coses ens resulten totalment creïbles.
Cada vegada més, ens trobem amb mitges veritats, mentides encobertes, conductes corruptes, dobles vides; maneres de fer i de ser que poc a poc s’han anat fent un lloc en la convivència quotidiana de tal manera que ens anem acostumant a conviure-hi.
No podria ser d’altre manera després de la gran quantitat de motius que ens proporcionen els agents de la nostra societat. La propaganda comercial, la conducta de certs dirigents polítics i econòmics, la d’alguns “esportistes”.
D’aquesta manera, hem arribat al punt en el qual a aquells que actuen amb coherència i amb la veritat pel davant, la majoria, se’ls diu que van “amb el lliri a la mà” i són ells els qui es veuen obligats a demostrar la seva credibilitat.
Sort en tenen alguns que no els passa com el popular Pinotxo, que li creixia el nas cada vegada que deia una mentida, si no...

divendres, 18 de març del 2011

Currículum

Estudiant el peritatge industrial, que no vaig acabar, vaig fer un parell de cursos de llengua alemanya, aquest idioma tan complicat per als llatins. Puc posar al meu currículum que parlo l’alemany? Millor dit, que “estic format en alemany”?
Perquè, aquest és el cas de la nostra flamant vicepresidenta, la qual va “oblidar” que no tenia acabada la carrera de psicologia, vaja que no s’havia llicenciat, segons feia constar al seu currículum, i va haver de rectificar. Diu que es tracta d’un “error involuntari”. Ara hi figura l’eufemisme “formada en…”. Caram!
No dubto pas de la seva vàlua professional, ni de la seva capacitat per desenvolupar el càrrec pel que ha estat nomenada. De totes maneres, què podem esperar que surti d’una societat que valora l’engany com una virtut enginyosa?
A aquest pas, podem arribar a trobar normal que algú, a l’hora d’omplir el full en blanc del seu currículum, hi faci constar un títol tan enginyós com “tècnic en recepció i arxiu definitiu de Recursos Humans” (enterramorts). (L’acudit no és meu).

dissabte, 12 de març del 2011

Fotografies

Aquest món nostre, en el qual res és estable, ens intimida constantment posant pals a les rodes a allò que hauria de ser la cosal més senzilla del món: guardar en un calaix els nostres records.
Ja fa temps que dura aquesta mena de jugar al gat i la rata. Em refereixo als diferents sistemes tècnics que han anat apareixent per fer fotografies i guardar-les en un suport, els quals, com les nines russes, s’han anat menjant, i invalidant, els mètodes anteriors a mesura que en sortien de nous.
A començaments dels setanta, es van comercialitzar els primers rodets per fer fotografies en color. Les primeres còpies, amb el pas del temps, han anat perdent la coloració inicial, una pena. Més endavant, sortosament, es va anar millorant i estabilitzant els revelats. El mètode habitual per guardar les fotografies eren els àlbums o, senzillament, les caixes de sabates o els calaixos.
Per aquella època també va començar a ser normal fer diapositives les quals, una vegada emmarcades, es guardaven en uns calaixets molt adequats. Per veure-les calia tenir un projector.
Amb l’aparició de la fotografia digital, tot aquest món ha donat un gir de tres-cents seixanta graus. Tot i que encara queden algunes persones que recorren al revelat, pràcticament tothom guarda les seves fotografies en suports digitals, com ara els ordinadors, cd’s o discs durs externs.
Com la majoria de la gent, tinc fotografies de tota mena: en blanc i negre (algunes bastant antigues que he anat aplegant de la família), en color, en diapositiva, digitals... Tot plegat un quants milers.
A casa vam decidir posar ordre a tot aquest galimaties. Vàrem escanejar totes les fotos en blanc i negre, i farem el mateix amb les de color; també hem traspassat a format digital les diapositives –unes vint mil, algunes deteriorades pel pas del temps–; i tot plegat, amb les digitals que ja teníem, ho hem classificat i passat a un disc dur extern, i ho hem duplicat! Una feinada.
Ben segur, però, que demà mateix sortirà un nou sistema i uns nous formats, evidentment incompatibles amb els actuals, i haurem de refer tot l’arxiu. Qui no té feina el gat pentina!

dimarts, 1 de març del 2011

Migracions

L’altre dia vaig ser testimoni d’un espectacle singular: milers de gavines posant-se a la sorra de la nostra platja, quan el sol començava a amagar-se al darrera de la serralada de Collcerola. No eren les gavines que acostumem a veure a la nostra costa, més aviat grans i amb el plomatge una mica fosc; aquestes eren molt més petites i completament blanques amb uns tocs grisosos, tirant a negres, cap a la punta de les ales. Es veia que anaven de pas, direcció sud, cercant segurament aixopluc per cobrir el seu cicle vital de reproducció i climatització segons les estacions de l’any.
Res diferent de les migracions de les persones que tan ens espanten. Tot i que considerem natural els grans moviments d’animals d’una zona a l’altra de la terra cercant el millor hàbitat per al seu desenvolupament (búfals a l’Àfrica, papallones a Hispanoamèrica, ocells a tot el món, ramats a les terres de pastura...), vet aquí que les migracions humanes a la recerca d’una vida digna ens preocupen i ens molesten.
És ben estrany perquè ara trobem natural que molts joves amb titulació universitària busquin sortida laboral a altres països de l’Europa més desenvolupada que els ofereix llocs de treball per cobrir les seves pròpies mancances.
A veure si ens aclarim!

divendres, 18 de febrer del 2011

Lo Passador

El pont nou

El pas de barca de Miravet

Tenia ganes de veure “lo Passador”, el nou pont que uneix les dues ribes de l’Ebre entre La Cava (perdoneu, Deltebre) i Sant Jaume d’Enveja. Amb la seva inauguració el passat setembre, ha desaparegut un dels darrers racons romàntics que van quedant a Catalunya empassats per la modernitat i, evidentment, per la qüestió pràctica: el “pas de barca”.
Fins fa ben poc, quan un veí d’aquestes poblacions havia d’anar a l’altra banda del riu, uns dos-cents cinquanta metres, si no volia anar a fer una volta de vint quilòmetres fins a Amposta i travessar el riu per la carretera nacional, havia d’anar al moll del “pas de barca” i pujar a un transbordador, una mena de plataforma flotant sobre unes barcasses, la qual cosa comportava un cost per a la seva butxaca.
Ara, per fi, després d’anys d’esperar el pont, la gent d’una i altra banda poden creuar “lo” riu en un obrir i tancar d’ulls. El pont, que ha estat habilitat per als cotxes i com a passeig per a vianants, permet gaudir d’unes magnifiques vistes sobre aquesta part del delta i tombar-se a prendre el sol en unes còmodes gandules de fusta que hi ha al bell mig del riu.
Crec que encara queda algun “pas de barca” en servei. El de Miravet, per exemple. Si teniu ocasió d’utilitzar-lo, feu-ho aviat. Els nous temps no perdonen.

dimarts, 8 de febrer del 2011

Conèixer Sant Roc


És ben clar que moltes de les nostres pors es deuen al que ens és desconegut. En aquest sentit, he constatat que moltes persones parlen malament dels emigrants i de les zones que habiten precisament per la manca de contacte i les poques ganes de tenir-ne. No els coneixen, ni saben com viuen, ni els seus costums, ni les seves angoixes, ni res de res. Ells són els estranys i, és clar, no els accepten.
Vaig poder visitar el barri de Sant Roc dins el programa “Quedem?” que organitza la delegació d’Òmnium de la nostra ciutat. Amb en Jesús, un dels fundadors de l’antic Ateneu Cultural Sant Roc, avui fundació, un referent importantíssim del barri, vam recórrer una bona part d’aquesta Badalona desconeguda, i ens va anar obrint els ulls a la gran quantitat de riqueses i valors que amaga. El monitor, veterà de mil batalles i reivindicacions pel barri, contínuament havia d’aturar-se per saludar a la gent que li volia dir alguna cosa i donar-li la mà.
Ja he estat a Sant Roc altres vegades. Vaig conèixer el barri fangós dels anys seixanta, amb la gent ubicada en pisos sense acabar. He treballat molts anys a prop dels seus pisos i he pogut conèixer molta gent que hi viu, tan gitanos com payos. La població en els més de quaranta anys d’existència del barri ha anat evolucionant, sempre gent humil i amb pocs recursos de subsistència. Moltes famílies gitanes van haver de patir el drama de la droga en els seus fills.
Però el barri ha anat a millor, cada vegada més. La droga ha desaparegut, pràcticament. Aquest dissabte, passejant amb en Jesús, he pogut constatar aquesta millora. Diu que encara hi ha molta feina per fer i que cal seguir treballant amb les persones, però no es cansava de repetir: “Només des del coneixement es podran desmuntar les falses pors i el rebuig al nostre barri. Veniu-nos a conèixer”. De veritat, feu-li cas.

dilluns, 31 de gener del 2011

Petits plaers

Amb una certa regularitat vaig a caminar cada dia una estona; diuen que és bo. Els badalonins tenim la sort de disposar d’un agradable passeig al costat del mar que es pot allargar, tan com es vulgui, fins als poblets veïns de la costa: Montgat, el Masnou... I pel sector sud, aviat estarà arreglat el tram que arriba fins el port.
A més de fer una mica d’esport, aquesta caminada em permet gaudir de petits plaers. La vida n’està plena i cal saber trobar-los. I un dels que més m’agrada és la sensació que tinc al passar per Montgat, més enllà del túnel del tren, d’entrar en un poble ancorat en un passat que no més desconegut. Els carrers amb cases baixes del costat de la via, les senzilles casetes de banys encara en funcionament, el soroll del “tra-ca-tri, tra-ca-tra” dels talers d’una fàbrica de teixits que sobreviu, la subhasta de peix del migdia , gairebé en família... Tot plegat em retorna a aquella Badalona de mitjan el segle passat de la meva infantesa. Un petit plaer nostàlgic de jubilat.

divendres, 21 de gener del 2011

Cues

Diu la premsa que aquests dissabtes de portes obertes a la Sagrada Família han ocasionat cues de milers de persones que han esperat llargues hores abans no els arribés el torn per poder entrar. Es veu que la força de les imatges de la televisió han fet descobrir aquest tresor de Gaudí a molta gent que no s’havia acostat mai al temple de l’eixample barceloní. Fins i tot, veïns que el tenien al costat no el coneixien i ara tot són presses per posar-se al dia i poder dir als amics: “Però, encara no has visitat la Sagrada Família?”
Paral·lelament, els diaris també ens han parlat d’unes altres cues inacabables, les que s’han format al Museu Olímpic de l’Esport de la muntanya de Montjuïc per veure una rèplica de la Copa del Món de futbol que la selecció espanyola va guanyar aquest estiu al mundial de Sud-àfrica.
Es veu que a la gent li va això de fer cues. Sense que es puguin comparar, les dues de les que parlo demostren que la majoria de la gent es mou per impulsos i reclams i que la iniciativa pròpia no és la seva millor qualitat. La Sagrada Família no es mourà d’on és, ni ho ha fet des de fa molts anys. Es podia i es podrà visitar sempre que es vulgui. Fins i tot amb la calma que requereix un monument com aquest, sense la pressió de les aglomeracions i les llargues esperes. Ah, que la visita era de franc? Caram, sí que es valora poc el nostre patrimoni cultural.
Pel que fa a l’altra cua, la de Montjuïc per veure una rèplica d’una còpia… sense comentaris.

divendres, 14 de gener del 2011

Joan Argenté i el Price dels Poetes

Ara he sabut que l’any passat en va fer quaranta d’un fet que va congregar més de tres mil persones en un acte reivindicatiu de les llibertats democràtiques al nostre país: “El Price dels Poetes”.
Va ser l’abril de 1970, en plena repressió del règim anterior que no volia que se li escapés el control davant les cada vegada més nombroses actuacions de l’oposició clandestina. Convocat com un acte d’homenatge als poetes, finalment, i amb el recolzament d’aquest, esdevingué una manifestació d’afirmació democràtica, que acabà amb un clam per la llibertat i l’amnistia. .. i una multa governativa als organitzadors.
Ahir, a l’Espai Betúlia, es va projectar una pel·lícula d’aquest acte que va poder rodar el conegut director Pere Portabella, de manera clandestina ja que no hi havia permís per fer-ho. Només mitja hora, en blanc i negre i en setze mil·límetres, però un testimoni impagable que ens va transportar a l’antic Price per poder veure com recitava gent com Joan Oliver, Agustí Bartra, Gabriel Ferrater o Salvador Espriu, entre altres.
L’acte d’ahir estava enquadrat dins les activitats complementàries a l’exposició “Joan Argenté, l’home i el personatge”, que aquests dies hi ha muntada en aquesta sala de la biblioteca. Tres poetes badalonins van enviar alguns poemes per ser llegits en aquella vetllada del Price: el mateix Joan Argenté, Josep Gual, ja traspassat, i Coloma Lleal, que ahir va assistir a la projecció i ens recordà alguna anècdota d’aquell llunyà 1970.

dilluns, 10 de gener del 2011

Els Reis vénen, les cirereres cauen...

Primera constatació. Cada any, el dia 5 de gener, vigília de la diada dels Reis, una gentada, grans i petits, va a rebre a ses majestats amb una gran il·lusió. A la plaça de la Vila, quan surten al balcó davant la multitud, els infants esbatanen uns ulls incrèduls de poder veure aquells famosos personatges en carn i os, tan propers...
Segona constatació. Els Reis d’Orient, són tres, tots ho sabem: en Melcior, en Gaspar i en Baltasar. Quan van en comitiva acostumen a portar el seu seguici, amb nombrosos patges originaris de les llunyanes terres orientals.
Tercera constatació. La balconada de l’ajuntament de Badalona no és massa gran, però Déu n’hi do.
Quarta constatació. A l’ajuntament hi governa un tripartit, i també hi ha els grups de l’oposició. Com és natural, tots volen rebre a ses Majestats tal dia com aquest.
Problema que es plateja cada any: encabir a la balconada un gran nombre de personalitats. Segons sembla, tothom té dret a primera fila: Melcior, Gaspar, Baltasar, els tres reis del tripartit (el del bigoti, el rosset i el baix), a més d’un l’alt cap d’un partit l’oposició i altres que no es volen significar tant. També, sense comptar un parell de fanals artístics que no es poden enretirar, cal col·locar a l’habitual intèrpret dels discursos vocals al llenguatge gestual dels sordmuts, les garlandes de la festa i un micròfon.
Com es resol el problema: a cops de colze per ocupar plaça, això sí, amb molta educació. Enguany el rei Baltasar ha quedat pel darrera del rei baixet, tot i que després amablement li ha cedit el lloc. A l’altra punta del balcó, és clar, hi havia el rei llarg, el qual ocupava un bon espai. La intèrpret ha hagut de fer mans i mànigues per treure els ídems des de la segona fila i fer-se veure. El rei Melcior i el rei del bigoti, des del minúscul espai que els quedava, han pogut adreçar unes paraules d’una gran originalitat a la concurrència...
Sortosament, els més petits només han vist els tres Reis d’Orient: “El Reis vénen, les cireres cauen...”