dijous, 25 d’agost del 2011

Foc a Montserrat

S’acompleixen 25 anys del gran incendi que va arrasar la muntanya de Montserrat l’agost de 1986. En realitat, van ser sis els incendis que es van cebar amb la muntanya i els seus voltants, entre el 7 i el 21 d’agost. Es diu que Montserrat va cremar en un 60% segons els càlculs més optimistes. La imatge d’un monjo retirant d’imatge de la Mare de Déu de la cova, davant la proximitat de les flames, va donar la volta al món.
Tinc molt presents aquests fets perquè, amb la família, ho vàrem viure en primera persona. Aquells anys acostumàvem a passar uns dies a les cel·les del monestir. De dia aprofitàvem per fer excursions per la muntanya. Cap al tard, després de vespres, el recinte montserratí es buidava de visitants i es transformava en una petita colònia d’estiueig on hi regnava la convivència entre els estadants i la fresca del capvespre.
Del primer incendi, que va començar a la Calcina, en vam tenir coneixement des del mateix moment que es va iniciar. Casualment, aquella tarda havíem anat a berenar a Santa Cecília. Abans, havíem baixat en direcció a la Calcina per visitar el lloc que es coneix com les Coves de Santa Cecília, un laberint rocós que donava molt de joc quan sortíem amb els petits.
Quan tornàvem a pujar cap a l’antic monestir de les benetes, mirant enrere, vam veure una petita columna de fum que sortia allà baix, a poc més d’un quilòmetre de distància. Aviat ens vàrem adonar que allò era el començament d’un incendi. Quan arribàrem a dalt a la carretera de can Massana la columna ja havia crescut. Ràpidament, sense berenar, vam tornar cap les cel·les seguint la carretera i comentant-ho a tothom que trobàvem al pas. Al monestir ja havia arribat el senyal d’alarma i començaven els moviments dels bombers.
Val a dir que, aleshores, a Montserrat hi havia un servei de bombers permanent amb un vehicle i un grup de voluntaris, alguns d’ells monjos del monestir, experts coneixedors de la muntanya.
Aquest primer incendi es va poder controlar aviat. El segons i successius, però ja van ser més violents. Ja havia tornat a Badalona, amb els meus, quan me’n vaig assabentar. A Montserrat hi quedava una bona part de familiars i amics que van viure aquelles diades, com tothom, amb temor i molta angoixa, fins que van poder sortir sense perill. Al cap d’uns dies hi van poder tornar, però amb una gran pena per l’espectacle que oferia el paisatge.
Algú va dir: “Es necessitaran ben bé tres dècades perquè la muntanya recuperi el seu aspecte habitual”. Avui, un quart de segle després, Montserrat s’ha recuperat, però no és difícil, recorrent els seus camins, trobar encara restes d’aquella gran catàstrofe.

dilluns, 22 d’agost del 2011

Estació de França

Amb una certa nostàlgia, l’altre dia per anar a Barcelona vaig decidir fer-ho amb el tren aprofitant que, durant el mes d’agost, la línea de la costa de rodalies ha modificat el seu recorregut a causa d’unes obres i acaba a l’estació de França.
La possibilitat de tornar amb tren a l’antiga estació ha estat una experiència molt agradable que m’ha retornat a aquells anys, una mica llunyans, quan rodalies, aleshores “cercanias”, hi tenia el seu final. D’aquí sortien els trens de rodalies de la costa i els de l’interior. Els primers resseguien tots els poblets costaners fins Mataró o fins a Massanet, on “empalmaven” amb la línia de l’interior que, via Granollers, seguia cap a Girona i Port Bou. La circulació de rodalies, però, amb el temps va anar creixent i es va fer necessari situar els trens a fora de la gran marquesina de l’antiga estació.
Eren freqüents les corregudes de la gent per la plaça Palau per agafar els trens, que no tenien la freqüència dels actuals i molts eren directes fins a Mataró i no paraven a Badalona. També, eren molt significatives les arribades: una corrua de gent enfilant cap a la parada del metro de Correus, sobretot a les hores d’anar a la feina.
L’estació de França acollia, també, línies de gran recorregut. De fet, va ser la porta d’entrada d’una gran part de la gent vinguda d’altres terres de la península a l’onada migratòria dels anys seixanta.
En aquells anys, era possible anar a acomiadar o a rebre algú a la mateixa andana on hi havia el tren. Això també es podia fer al port, quan els vaixells de les illes no eren tan inaccessibles com ara als acompanyants dels viatgers. I a l’aeroport, tot i que només es podia fer des d’una terrassa que s’obria a les pistes on es veien els avions.
Però, d’això, ja fa molt de temps...

dilluns, 15 d’agost del 2011

Abbey Road

La música dels Beatles va sonar ahir amb força a la Rambla de Badalona després dels focs artificials habituals de la nostra Festa Major d’agost. I a més, va sonar en directe, gràcies a la magnífica actuació del grup Abbey Road, “alter ego” dels Beatles. Per aconseguir la màxima identificació amb els músics de Liverpool, a part de la indumentària i les perruques, la gent de Abbey Road utilitzen instruments similars als d’aquella època dels que extreuen un so absolutament fidel al que tots tenim gravat en el nostre imaginari musical. Així, ahir van aconseguir transportar pel túnel del temps a la dècada dels seixanta el nombrós públic badaloní que, en un principi fred, va acabar entregant-se a la banda, la qual mostrà la seva gran capacitat identificativa i exhibí un amplíssim repertori que comprenia gran part de la discografia “beatleniana”.
No tenia ni idea que existia aquest grup. És més, furgant a la xarxa m’assabento que això d’imitar als Beatles no és res estrany i que hi ha multitud de bandes en el món que ho fan, amb més o menys encert. Llegeixo que Abbey Road és el millor grup clònic dels Beatles de l’estat espanyol, i el cinquè millor grup del món, havent ofert més de 600 concerts en tres continents. El gran mèrit d’ Abbey Road és la fidelitat i rigor amb que presenten el seu espectacle que ells mateixos titulen “Homenatge als Beatles”.
Abbey Road és el nom del carrer dels estudis on els Beatles van gravar la majoria dels seus discs. Precisament un d’aquests àlbums va prendre el nom d’aquest carrer de Londres i estava il·lustrat amb una fotografia dels quatre músics creuant la via per un pas zebra.
El d’ahir va ser un concert que agradà tothom. A la Rambla hi havia gent de totes les edats, joves i grans. Els darrers aviat ens vam entregar, en aquest viatge en el temps, perquè havíem mamat molt de “Beatles” a la nostra joventut, i els primers (vaig veure que molts d’ells coneixien les lletres de les cançons), perquè la música dels “escarabats” anglesos és un referent de la música moderna i una de les bases de tots els corrents musicals actuals.

dilluns, 8 d’agost del 2011

Estiu a ciutat

Aquest estiu una mica escardalenc, gens generós amb els banyistes,  ofereix, com a contrapartida, la possibilitat de fer turisme a casa nostra. Aquells que, pel motiu que sigui, no poden gaudir d’unes vacances “a llarga distancia”, tenen la sort de tenir a tocar una ciutat mediterrània de primer nivell que, en molts aspectes, resulta ser la “gran desconeguda”: Barcelona. Deixant de banda la part monumental, sempre picotejada per autèntics allaus de turistes estrangers, la ciutat proposa una infinitat de possibilitats per satisfer tota mena d’inquietuds.
Ara mateix, l’Obra Social de Catalunya Caixa ofereix a la seva sala de La Pedrera una interessantíssima mostra fotogràfica de Francesc Català-Roca que m’afanyo a recomanar a tothom. Malgrat que sembli que l’edifici està pres per una munió d’estrangers, que el retraten des de tots els punts de vista possibles i que guarden una llarga cua per accedir a la part visitable d’aquest edifici gaudinià, aneu directament a la porta principal on l’hostessa de servei us afranquirà el pas cap el primer pis sense haver de pagar res ni guardar cap mena de cua.
Allà es despleguen als nostres ulls un seguit de finestres obertes a un passat prou llunyà per sorprendre’ns, però, també, prou proper per fer-nos sentir una mica protagonistes de cada una de les fotografies exposades. Són aquells moments que, per als que vam néixer en aquella Espanya en blanc i negre, ens van tocar més o menys de prop. Tots hi estem una mica retratats en aquelles partes de La Pedrera. I, pels que ja van néixer en temps del color, la mostra és l’explicació de les seves arrels i una possible justificació d’una manera de ser dels seus majors.
Amb les fotografies també s’ofereixen un parell de documentals que ens ajuden aprofundir en el coneixement de l’autor i la seva obra i la seva connexió amb els artistes del seu temps. Tot plegat, gairebé un parell d’hores molt ben aprofitades.

dimarts, 2 d’agost del 2011

Un món global

Em sap greu la manera com tots plegats hem anat perdent la innocència pel que fa al coneixement del nostre món. No em refereixo a l’entorn en el qual ens ha tocat viure, el nostre país i la seva gent, sinó als continents i races que conformen la totalitat del planeta que anomenem Terra.
Els mitjans de transport actual i l’anomenada cultura de la globalitat, resultat d’aquest fenomen de la comunicació que és Internet, ens han apropat tan a qualsevol punt del globus, per llunyà i exòtic que pugui semblar, que hem arribat a un moment en el que ja res ens pot sorprendre ni, molt menys, restar desconegut.
No cal anar a parar als temps dels grans viatges dels aventurers i dels descobridors, que narraven amb un embolcall de misteri, no. Només cal girar el cap una trentena d’anys enrere per veure el gran canvi que han experimentat els horitzons de la gran majoria de viatges, aleshores molt més delimitats que no pas els actuals.
Les vacances d’avui, però, ja contemplen tota mena de destins, fins i tot als llocs més inversemblants. Amb temps i diners, no hi ha racó que es pugui amagar de la “necessitat” d’anar més i més lluny, fins a tocar la paret. I així, hem aconseguit transformar l’Everest en un passeig de Gràcia, els Mars del Sud en unes platges de moda, o qualsevol ciutat en un parc temàtic. Aquest fenomen dels nostres temps que anomenem turisme s’està menjant la gallina dels ous d’or del nostre planeta. S’està menjant tot allò que precisament feia interessant cada un dels punts que ara envaïm: la seva personalitat, la seva singularitat, la seva bellesa original.
Tot i que m’agrada viatjar, no puc estar-me de dir amb una certa nostàlgia: llàstima que el món ja no tingui secrets.