divendres, 31 d’agost del 2012

El temps


El temps,  allò inexplicable que tan aviat se t’esmuny de les mans com se t’enganxa a la pell i no hi ha manera de que avanci.
Aquest mes d’agost he experimentat aquestes sensacions d’una manera especial. Un viatge a un país encara verge on la naturalesa desborda les persones, unes hores a la nostra platja, amb companyia o en solitud, uns passeigs cap al tard, uns dies amb els meus a la muntanya de Montserrat ... tot això i alguna cosa més ha revestit enguany aquest mes que acostuma a ser enganxós i atípic.
En cada situació, en cada experiència viscuda, el temps s’ha ensenyorit del meu ritme vital. Tan aviat volava esperitat, rient-se de mi al veure com volia retenir les agulles del rellotge perquè avancessin amb lentitud i així poder assaborir a fons algun moment, com em semblava que s’entossudia en deturar el seu pas per torturar-me en l’espera d’allò que anhelava però no acabava d’arribar.
El temps no esborra res, però obra nous solcs en el nostre espai vital.

dijous, 16 d’agost del 2012

Sense presses


Dilluns, vaig tornar a pujar a Montserrat. Aquesta vegada només m’acompanyava la música d’un CD que em va deixar la Montse. “Havaneres i altres”, que ella mateixa havia gravat, seleccionant cançons del seu gust.
Anar de Badalona a Montserrat un  dia d’agost, sense gens de trànsit, és un viatge molt plàcid i tranquil. Es pot conduir de forma  relaxada, com moltes vegades m’agrada fer-ho.
La música balancejant de les havaneres  s’adeia al ritme del cotxe i augmentava el plaer de la conducció continguda. Sensacions que van augmentar amb l’exquisida interpretació de la sensual “Lola, la tavernera” per part del grup Port Bo.
I,  l’esclat! Casualment, rematant del Coll de Cardús, quan la boca de sortida del  túnel  emmarca el macis montserratí que es destaca al fons de la gran plana que descriu el Llobregat, com una gran postal de la nostra terra, van arrencar amb força  les notes espectaculars de la banda sonora de la pel·lícula  “La Misión”.  Plaer complet!

dissabte, 11 d’agost del 2012

Marjani Satrapi

Aquest dies he fet una aproximació a l’obra d’aquesta autora iraniana, de la qual només coneixia el seu famós llibre “Persèpolis”. 
Per una banda, vaig anar als cinemes Verdi de Barcelona a veure la pel·lícula “Pollo con ciruelas”, versió cinematogràfica del llibre del mateix títol. La pel·lícula, que reuneix tots els elements de la Satrapi: ironia, humor, dramatisme, sense deixar de donar una mirada al seu país natal, és una producció francesa codirigida per la mateixa autora i per Vincent Paronnaut. Un film d’una bellesa absoluta i totalment recomanable.
Pocs dies després, m’han deixat “Bordados” un llibre en format còmic, com "Persèpolis", que es llegeix d'una revolada, en el qual Marjani fa una crítica de la societat masclista iraniana, extensible a moltes conductes generals de tot arreu. Amb tot, com a home, em reservo el  dret a rèplica en alguns punts. El títol és una metàfora de les converses  entre dones, mentre prenen el te després de dinar i els seus marits fan la migdiada.
Tot plegat, una immersió refrescant per aquests dies xafogosos d’estiu.

dilluns, 6 d’agost del 2012

El far del Fangar


Ahir volíem anar a veure el far del Fangar. Està situat en un magnífic espai natural de gran valor ecològic a la petita península d’aquest nom del Delta de l’Ebre.  Dic volíem, perquè no sabíem que des de fa un parell d’anys el camí està tallat a la circulació de vehicles de motor. Com que no havíem previst aquesta contingència i no anàvem preparats per caminar una bona estona,  i a més portàvem un nadó, ho vam haver de deixar per a una altra ocasió.
No era la primera vegada que anava al far. Potser hi he estat tres o quatre vegades i, amb el pas dels anys, he pogut observar que el camí del far que avança entre dunes de sorra, modificades contínuament pels vents i l’erosió marina, s’anava deteriorant a causa de l’augment progressiu de la pressió turística motoritzada. A més, en aquesta zona hi ha molts espais de nidificació de tota mena d’aus que visiten el delta. Per això, i en contra d’algunes opinions, vaig trobar correcte el tall del camí.
Així és que, ara, per anar fins al far, cal deixar el cotxe al costat d’un petit xiringuito* que hi ha al final del camí asfaltat. Les filles del propietari del negoci, que ens van servir unes tòniques molt refrescants, ens comentaven que tenen el negoci des de fa més de seixanta anys, sempre amb l’ai al cor, per la constant amenaça de la Llei de Costes.
Per tant, ara tinc una excursió pendent: anar al far del Fangar a peu des de la platja de la Marquesa. Segur que algú més s’hi apunta.
*xiringuito és una paraula que, tot i no estar acceptada pels diccionaris normatius, descriu perfectament el tipus d’establiment al qual em refereixo.