el rebost de l'Enric

Neuromante

2012-02-10T16:23:00.000+01:00

Em pensava que Ulisses era la novel·la més complicada que havia llegit fins ara. Una novel·la que té molta gent però que gairebé ningú no ha llegit del tot. I és que, Déu n’hi do del llibre de James Joyce…
Doncs ara acabo de llegir-ne una altra que m’ha semblat encara més difícil, i sort n’he tingut de la nombrosa informació que he trobat a Internet per treure’n una mica l’entrellat de tot plegat. Es tracta de Neuromante, de William Gibson, una novel·la de ciència ficció, de l’any 1984, que es mou en espais de relacions informàtiques entre homes i màquines, molt abans que Internet arribés a tenir el protagonisme que ha pres en el nostre món cibernètic.
És una novel·la que marca tendència i es considera una mica punt de partida de tota una moda literària que posteriorment s’ha anat portant al cinema, una mica en la línia de les conegudes Matrix.

No és que m’agradin massa les novel·les de ciència ficció; en realitat gairebé no n’he llegit cap més enllà de les clàssiques de Juli Verne, George Orwell o Aldous Huxley, però, fullejant un llibre que hi havia al sofà de casa del meu fill, Mona Lisa Acelerada, després de la sobretaula d’un dia de festa, em va entrar la curiositat. Em va advertir que aquell era el tercer d’una trilogia de William Gibson (Trilogia del Sprawl), i que si volia entendre alguna cosa potser em caldria començar pel primer de la sèrie, Neuromante, que me’l deixaria si el volia llegir... I, sense saber ben bé que em feia, li vaig dir que sí.

La veritat és que, malgrat totes les ajudes que he cercat, m’ha costat molt seguir l’entrellat del guió que més o menys he anat entreveient a grans trets, però, baixar al detall m’ha resultat extremament dificultós. Tampoc he pogut llegir-lo seguit perquè em bloquejava i m’ha calgut anar-ho fent a petites dosis, rellegint sovint molts passatges. Ha estat, ho reconec, un exercici de lectura masoquista. Tanmateix, finalment l’he acabat per superar el repte de voler conèixer una mica aquest tipus de literatura; però crec que amb un sol plat ja n’he quedat una mica tip, tot i reconèixer la qualitat i nivell del seu autor.

Si la Candelera plora...

2012-02-02T18:56:00.000+01:00

…el fred és fora, si la candelera riu, el fred és viu”. Com en tantes altres tradicions, això ja no és el que era.
Avui ha plogut, fins i tot durant una estona han caigut volves de neu, però el fred és ben viu, amb el termòmetre al punt més baix del que portem d’hivern. Res, que ja no ens podem fiar de les dites populars, la saviesa de l’experiència, perquè no n’encerten ni una. I és clar, amb aquesta fama, passa el que passa. Cada vegada van quedant més en l’oblit tota una sèrie de costums que s’han anat considerant arcaics i gens adaptats als temps que vivim.
És el cas de la festa de la Candelera. Algú -bé algú hi haurà- recorda com celebraven aquesta diada els nostres avis? Doncs, tal dia com avui es celebra la festa de la Llum, festa cristiana de la Presentació de Jesús al temple, i a les esglésies es beneïen i repartien unes candeletes per portar la llum a totes les cases. Tot i que encara es celebra aquesta festa, és insignificant el nombre de persones que assisteixen a aquesta benedicció i en coneixen el significat.
I no solament oblidem les tradicions, sinó que fins i tot les manipulem segons les conveniències de cadascú. Ahir ja vaig veure a les botigues botifarres d’ou i bunyols de quaresma. Però si falten encara tres setmanes per començar la Quaresma!
I ja hi ha qui regala la mona de pasqua el diumenge de Rams: “-Com que serem fora...”.

No hi ha com tenir recursos

2012-01-21T16:35:00.001+01:00

L’enginy dels humans no té aturador. Sobretot quan es tracta de buscar respostes a qualsevol trava que se’ls vagi posant pel davant.
Amb motiu de la prohibició de fumar en els locals tancats, i com si això representés que els bars haguessin de perdre clientela (el qui va al bar, va al bar, i si tots estan afectats per la mateixa llei, no té cap sentit dir que els clients aniran a un altre lloc), molts propietaris d’aquests establiments s’han espremut el cervell i han inventat una mena de “mini espais” a l’exterior del local, on hi han adaptat uns elements minimalistes per atendre aquells que no es volen perdre el plaer de fumar el seu cigarret a l’hora de fer un cafè o prendre una cervesa.
Com més estret és el carreró on hi ha l’establiment, més enginyós és l’espai creat. Si aneu amb els ulls oberts, en veureu de ben curiosos: un petit prestatge per posar-hi un got o una tassa, una banqueta adossada a la paret, unes tauletes de l’Ikea… tots amb el seu corresponent cendrer, això sí.
En presento una petita selecció fotogràfica, però el panorama ciutadà és molt ampli. Més d’un mereixeria un premi per la seva l’inventiva.

Massa Messi

2012-01-11T11:52:00.003+01:00

Sóc dels que hauria votat Xavi per a la Pilota d’Or.
Com a qualsevol que li agradi el futbol, m’agrada molt Messi. Penso que el seu joc és vistós, entregat i oportunista, que moltes vegades és desequilibrant i, en ocasions, genial. El Barça, segur, serà on és mentre Messi continuï sent Messi.
Tanmateix, des d’una posició que considero neutral (ja he dit moltes vegades que jo sóc del Badalona, tot i que m’agrada el Barça, però també l’Espanyol, el Girona, el Nàstic…)penso que la grandesa de Messi ve realçada pel conjunt del qual forma part. Sense aquest “tot” que és l’equip blaugrana, Messi no deixaria de ser un bon jugador, un gran jugador, dels millors… però no seria Messi.
És per això que crec que la Pilota d’Or, ja que no es pot atorgar a aquest “tot” perquè es tracta d’un títol individual, s’hauria de concedir a un jugador que personifica aquesta manera total d’entendre el joc d’equip, que és el que, al cap i a la fi, està donant tants triomfs al club blaugrana. I aquest jugador no és altre que Xavi Hernández.
I compte amb el que pot passar amb Messi. Tot i la senzillesa humana que desborda, tan en el camp com fora, el tractament gairebé idòlatra que li donen molts mitjans escrits i audiovisuals (i penso especialment en alguna televisió concreta), tractament que van encomanant al públic, sobretot als més petits i vulnerables, podria arribar a desdibuixar i danyar aquesta gran figura del futbol, com a persona i com a jugador i, aleshores, estarien matant la gallina de la “pilota d’or”.

El medicament

2012-01-01T18:46:00.001+01:00

Estic molt constipat i el metge m’ha dit que haig de prendre un antibiòtic i un mucolític-expectorant (al menys això diu el prospecte que tinc a casa). Aquest darrer es presenta en uns sobrets que contenen unes pólvores blanques que abans cal dissoldre en una mica d’aigua.
Com que, sortosament, fins ara no estic massa avesat a això de prendre medicaments, cada vegada que obro el sobret el buido escrupolosament dins el got mirant que no hi quedi cap granet, remeno bé el got amb l’aigua i m’ho bec quan encara dóna voltes per evitar que resti cap pòsit al cul del got. Si veig algun granet que no s’ha dissolt procuro posar-hi una mica més d’aigua per recollir els que hi hagi pogut quedar.
Suposo cada sobre conté la mesura exacte que cal prendre perquè el producte faci l’efecte desitjat pels metges que el recepten. Segurament, amb una mica menys de pólvores no s’arribaria la quantitat precisa i si n’hi hagués una mica més els efectes podrien ser contraindicats... Per això, si el contingut és la mida exacta, no em puc pas permetre deixar-hi res, perquè llavors estaria prenent el medicament en va.
Per altra banda, però, qui m’assegura que l’empresa farmacèutica que ha envasat aquest producte ho ha fet de manera estrictament correcta. Potser, és un suposar és clar, és una empresa que passa per una època difícil i els seus directius pensen que una manera d’estalviar una miqueta és “retallant” uns granets en cada sobre dels medicaments. Clar que també podria passar tot el contrari, que l’empresa tingui excedents d’aquest producte i el vagi “col•locant” posant-ne un pèl més a cada sobret. En els dos casos la quantitat que jo em prendria no seria la que el metge es pensa que m’ha receptat per curar-me el refredat.
Total, que m’estic medicant i... vés a saber si em servirà de gaire.

Els Sants Innocents

2011-12-28T12:02:00.002+01:00

El temps, implacable, es va engolint les poques tradicions que ens queden de manera que, cada vegada més, el nostre petit món es va pintant d’un color gris, uniforme i impersonal, que ja no diu res a la gran majoria. Potser no tant en els pobles, però, això és evident a les poblacions més grans.
Una d’aquestes tradicions que ha anat de capa caiguda és la del dia dels Innocents. A més d’anar quedant en l’oblit l’origen cristià d’aquesta festa, també la seva vessant popular de juguesca s’ha reduït a la mínima expressió i, actualment, són poquíssims els qui la tenen en compte.
Ja no se sent parlar d’aquelles bromes, algunes fins i tot pesades, que es gastava la gent. Tampoc els més petits corren pels carrers enganxant “llufes”, ninots de paper o llavors amb punxetes que s’arrapaven a la roba i que es treien d’unes plantes espinoses que creixien pels descampats.
La mateixa premsa, que, tal dia com avui, acostumava a inserir alguna notícia grotesca entre les notícies reals, sembla que majoritàriament ha deixat de fer-ho. També la nostra televisió ha deixat de jugar a aquest joc.
No només anem perdent totes aquestes petites coses sinó que, poc a poc, gairebé de manera imperceptible, les anem substituint per nous costums importats d’altres llocs que ens van convertint en allò que deia, en una massa gris sense cap mena de personalitat pròpia. Què hi farem, el món sembla que va cap aquí.

El compliment d'un desig

2011-12-19T10:19:00.003+01:00

Ahir vaig tenir l’oportunitat de gaudir d’una de les millors sensacions musicals de la meva vida: participar en una cantada coral amb orquestra.
La gent de la meva generació, l’immensa majoria, no tenim estudis musicals. No sé llegir les partitures que, com a molt, només em serveixen de referència per reforçar l’ oïda i la memòria, les meves armes per defensar-me en aquest terreny. Tampoc la meva veu és poderosa, però penso que bastant afinada. He cantat a la desapareguda coral Gavina, dels carmelites, i en alguna formació esporàdica per a alguna actuació determinada. Però mai havia gosat aspirar a més. Això sí, sempre havia envejat els cantaires de les grans formacions i la seva oportunitat d’intervenir en concerts amb orquestres.
Tot i que ja havia intervingut amb la Gavina, juntament amb altres corals de Badalona, i la banda simfònica de Badalona, amb la direcció del mestre Manel Barea, en la interpretació de l’Obertura 1812, de Txaikovski, i en la gravació de l’himne del Centenari del C. F. Badalona, el meu ego no estava del tot satisfet.
Per l’octubre em va arribar un correu de l’Orfeó en el qual demanaven cantaires per reforçar la coral en algunes cantades puntuals. M’ho vaig pensar i, com que el compromís era molt concret, em vaig decidir. Com jo, la idea ha agradat a un bon nombre de persones, algunes amb una bona formació musical, que representen un bon suport de cara a actuacions ben ambicioses.
Amb la cantada d’ahir, finalment puc dir que he fet realitat el meu somni. Va ser l’estrena de “Vila encantada”, cantata per a cor i orquestra, del compositor i director Óscar Peñarroya, interpretada per l’Orfeó Badaloní i l’Orquestra Joves Músics del Vallès. El públic assistent, que omplia l’església de Santa Maria, va poder gaudir de l’estrena d’una obra de gran qualitat i modernitat, amb passatges en els quals els cantaires i l’orquestra tenen moltes opcions de lluïment de conjunt.
Felicitats Óscar i felicitats Orfeó Badaloní, per l’èxit d’ahir.

La Teresa

2011-12-11T16:35:00.001+01:00

La Teresa ha posat paradeta als “frares”. No és la primera vegada que exposa el seu treball de vidre pintat per ella mateixa. En alguna altra ocasió ja ha fet de firaire. La Teresa és una formigueta que treballa i treballa, que escriu a raig de ploma, que té un carisma que se’n diu alegria contagiosa.
Aquesta vegada la Teresa, que té un cor que li vessa, donarà una bona part dels beneficis de la venda del seu treball a la gent de Quart Món de la Comunitat dels Carmelites. La Teresa és així. Sempre demanant… pels altres.
Ens fan falta moltes Tereses!

D'arbres i gavines

2011-11-27T09:03:00.000+01:00

Badalona s’ha convertit darrerament en focus de notícies. Al menys per La Vanguardia on, els darrers dies, la ciutat ocupa espais prou remarcables. No sé, però, si passa el mateix en altres mitjans. La morbositat que suposa veure el nou equip municipal desenvolupant, o no, el seu programa és motiu d’un seguiment de la ciutat molt més remarcable que el que va tenir durant la llarga etapa del govern anterior.

També els ciutadans estem a la que salta. Fins a cert punt és ben normal. Acostumats a l’anterior etapa dominada, sobretot darrerament, per una manera de fer grisa i per inèrcia, qualsevol canvi és ràpidament comentat i analitzat per la gent, ja sigui “pro o anti” Albiol. Ja sabem que majoritàriament anti al meu barri del Centre. La darrera, és clar, les il•luminacions nadalenques dels carrers, especialment l’ornamentació de la plaça de la Vila.

Pel que fa a la aquesta última, des de l’encesa de divendres els comentaris de tota mena han corregut d’una banda a l’altra. N’hi ha per a tots els gustos: que si és una “horterada”, que què se n’ha fet del pessebre?, que a l’arbre de color blau PP només li falten unes gavines... La meva opinió? Tot això i una mica més.

He llegit que l’idea és donar molta més vistositat i color per atraure visitants a les zones comercials que deu ser el que més interessa. Molt bé, si aquesta és l’idea del Nadal dels nou responsables municipals, la veritat, no hi hem guanyat res. Que lluny van quedant les referències d’aquells Nadals de la tradició cristiana... Algú m’ha dit que hi haurà pessebre a la plaça de la Vila. Resto a l’expectativa.

M’ha sortit tot molt dispers, no sé si m’explico.

Classificació LLiga de Bàsquet

2011-11-17T08:42:00.004+01:00

18 FIATC JOVENTUT

17 OBRADOIRO CAB
16 UCAM MURCIA
15 GRAN CANARIA 2014
14 LAGUN ARO GBC
13 B. DE RUEDA VALLADOLID
12 CAI ZARAGOZA
11 ASEFA ESTUDIANTES
10 BALONCESTO FUENLABRADA
9 GESCRAP BIZKAIA
8 ASSIGNIA MANRESA
7 VALENCIA BASKET

6 CAJASOL BANCA CíVICA

5 LUCENTUM ALICANTE

4 CAJA LABORAL

3 UNICAJA

2 REAL MADRID

1 F.C. BARCELONA

Què dius que què? Que estic mirant el diari al revés? Va, home, va, no m'esguerris la festa!

Veus? Ja m'has donat el dia...

Qui se'n recorda?:

QUAN EREM ELS MILLORS

Un pop en un garatge

2011-11-08T08:11:00.001+01:00

Avui he fet “giri” autèntic: he anat a visitar la Sagrada Família com un turista més i m’he sentit una mica fora de casa. M’explicaré. Resulta que tinc uns cosins de França que han vingut aquí a passar uns dies. Vénen regularment, però no havien visitat el temple d’en Gaudí des dels anys seixanta, quan tot just es podia contemplar la façana del Naixement i pujar, a peu, a les torres. Fa un any, és clar!, van veure per televisió tot el rebombori de la visita del papa i el primer que m’han insinuat al arribar és que els agradaria tornar a veure el temple d’en Gaudí. Normal, no?
La Sagrada Família l’he visitat, darrerament, en dues ocasions. L’última vegada va ser uns mesos abans de la inauguració oficial, gràcies al programa “Quedem?” que organitza l’Òmnium de Badalona. Va ser una grata experiència ja que ens va acompanyar una noia de Badalona de l’oficina tècnica de les obres del temple, la qual ens va explicar totes les interioritats i anècdotes del procés de la construcció. Un parell d’anys abans, i en ocasió de la col•locació de la figura de santa Teresa a l’exterior, ja l’havia visitat. En aquella ocasió ens va guiar el propi arquitecte en cap, el senyor Jordi Bonet.
Ara, però, la visita ha tingut un caire diferent. Sort que comprant les entrades per Internet m’he estalviat de fer la llarga cua per accedir a les taquilles. Un cop a dins, tota l’estona em estat envoltats per una immensa gernació de turistes, uns amb guies de llengües ben diverses, altres amb aquell aparell d’autoguia tan antipàtic. M’he sentit una mica com un pop en un garatge, com s’acostuma a dir. El català no l’he sentit pràcticament en tota l’estona, i un parell de vegades que m’he adreçat a uns dels informadors del temple en català m’han contestat, molt amablement, això sí, en un correcte castellà de Sudamèrica. També els vigilants, tot i que un m’ha contestat en català quan l’he preguntat si la cripta era oberta, quan es dirigien als turistes que entraven a l’església amb la gorra els deien “sombrero no, por favor”; és que els japonesos o russos, posem pel cas, entenen millor el castellà que el català?
És per aquestes petites escletxes que anem perdent la nostra identitat.

Quatre ratlles

2011-10-29T09:43:00.002+02:00

Tinc el temps just per escriure quatre ratlles. El rellotge no dóna per a més. Tot just acabo d’arribar de la placidesa del “camiño de Santiago”, on el temps no compta i l’esperit domina a la paraula, i ja haig d’empaquetar altra vegada quatre peces de roba per anar a passar un llarg cap de setmana de convivència amb els amics, donant, novament, pas a la paraula. Ja està, quatre ratlles.

Inconsciència

2011-10-11T12:25:00.003+02:00

Hi ha molta gent que fa les coses sense pensar. I si es tracta d’una persona que, per la seva feina, ha de ser model de comportament ciutadà l'acció pot generar, com a mínim, sorpresa si la veiem fent alguna acció impulsiva incorrecte. És el cas d’un parell de guàrdies municipals de Badalona.
L’altre dia, davant de l’Ajuntament, on els cotxes circulen per un carril delimitat per unes pilones i els vianants han d’esperar que el semàfor els doni pas per creuar-lo, els dos agents anaven parlant entre ells mentre es dirigien al carrer de Sant Anastasi des de la plaça de la Vila. Sense ni mirar els cotxes que passaven, perquè tenien el pas obert, van fer un senyal mecànic amb les mans per aturar-los (tot i que el semàfor que tenien al davant marcava clarament el color vermell) i, sense deixar d’enraonar, van creuar el pas.
Va ser una acció clarament inconscient però, a la vegada, temerària perquè automàticament una senyora amb un cotxet i unes persones grans també van travessar la calçada, sense adonar-se que els cotxes que havien parat sobtadament intentaven seguir la seva marxa.
Els municipals ni ho van veure, van continuar parlant fins arribar al cotxe patrulla que tenien aparcat (correctament?) davant del Círcol i van marxar, això sí, quan es va posar el verd.

Josep M. de Sagarra

2011-10-05T16:35:00.007+02:00

Josep M. de Sagarra, sobretot en la postguerra, no va ser un sant de la devoció dels sectors d’esquerres d’aquest país. Lamentablement, les etiquetes, com la maledicència, marquen les persones com si fos amb un ferro roent. Un cop aplicades són molt difícils d’esborrar i passen per damunt de qualsevol consideració, per més falses i irresponsables que siguin. Així, la realitat queda desdibuixada i anatemitzada.
Diuen que Sagarra, com Josep Pla, va cometre el “pecat” de no alinear-se clarament amb la resistència progressista contra el franquisme.
En canvi, no se li té en compte la seva important feina de "resistència literària" a favor del català en uns temps que l'obligaven a nadar contra corrent.
El cas és que aquest any, que en fa cinquanta de la mort de l’escriptor, sembla que una vegada més la indiferència planarà sobre la seva obra, la qual toca tots els gèneres literaris. Pel que fa al teatre, només el Teatre Lliure ha programat un espectacle seu: Vida privada. Ni el Nacional de Catalunya ni el Romea, on estrenà la major part de la seva producció escènica, contemplen aquesta possibilitat.
Inexcusable, des del punt de vista dels aficionats, tot i que sempre ens queda el consol de poder rellegir alguna obra de la seva vasta producció.

La bandera

2011-09-23T14:10:00.007+02:00

Si els dies després de partit, a la cistelleria del carrer d’en Cueta, no hi ha al balcó la bandera del Barça, mal senyal pels culés!
Des de fa unes temporades, en Joan, que segueix la tradició familiar de la cistelleria, vol mostrar a tothom la seva satisfacció cada vegada que l’equip blaugrana guanya un partit de futbol. Llavors, no són pocs els qui obren les ventalles de la botiga per felicitar-lo pel darrer resultat. Contràriament, si no hi ha bandera, és que no hi ha hagut victòria. Els empats, em diu en Joan, encara que en alguns casos es puguin celebrar, no mereixen tal honor.
Tot i que pràcticament és impossible no assabentar-se del resultat dels partits que juga el Barça (ja se’n cuida el coet del veí del carrer del Carme d’avisar-nos de les victòries, o la tele, que ho té com una primícia en les seves programacions), la bandera d’en Joan fa aquest servei a la societat i es desplega puntualment, quan cal, per congratular-se dels triomfs del seu equip.
Ara, però, li ha sortit un competidor. Un altre veí del mateix carrer també ha plantificat la bandera culé en el seu balcó situat uns vint metres més avall. Es veu que se li ha encomanat la “banderitis”. Cap problema, em diu el cisteller quan li ho comento, aquesta nova bandera és muda, no parla: sempre està posada al balcó, guanyi qui guanyi, i és clar, no ens diu res!
Em deixa tranquil en Joan, perquè podré continuar confiant en l’ensenya del seu balcó, ja que l’altra dia anava desorientat, amb una desplegada i l’altra absent, i em va costar dormir sense saber el resultat del partit d’aquella nit.

Nota.
Han pasat uns dies. Sembla que el nou abanderat ha rectificat i, com fa el cisteller, només treu la bandera quan guanya el Barça. No sé si ha llegit aquest escrit, que no ho crec, ho ha fet cas de les sàbies paraules de l'amic Joan. El cas és que la seva bandera ja "parla".

Encara Menorca...

2011-09-12T18:21:00.001+02:00

Doncs, Menorca no ha hagut d’esperar gaire perquè, contràriament al que tenia previst, avui dilluns encara sóc a l’illa.
Resulta que, fa un parell de mesos, vaig agafar els passatges per Internet. Tenia pensat tornar el dilluns, avui, però es veu que ha començat l’horari de temporada baixa i el vaixell només surt en dies alterns. Al contractar el bitllet ja me’n vaig adonar d’aquest fet i el vaig haver de comprar pel dimarts. Però, en el meu magí hi va quedar gravat que les vacances acabaven el dilluns. I ja no hi vaig pensar més.

Aquest matí, maletes al cotxe i cap a Maó. Al port, a la zona d’embarcament, ningú... i a l’estació marítima, ni un vaixell. Vaja, sí, un que anava a Itàlia... Deu ser d’hora... I tant d’hora, m’aclaren a la taquilla, vint-i-quatre hores!
Però, sempre cal cercar la part positiva: un dia més de vacances!

Menorca

2011-09-11T13:48:00.003+02:00

Surt el sol de darrera els pins i només se sent el remor somort de les onades suaus que, en aquesta hora primerenca, venen a morir a la cala que s’obre, com tantes altres, com una clivella en la rugosa en costa menorquina.

És diumenge. Demà caldrà tancar aquest cicle de mar, sol i cel. Restaran dins meu, durant un temps, el blau, el verd i el blanc que he volgut arrabassar d’aquest paisatge que, a voltes, em crec meu, que ho és. Les hores, els dies, han passat lentes, però inexorables, i ja no tenen retorn.
Quedaran enrere, parets seques, figueres de moro, camins pedregosos i sargantanes. També, aigües de color maragda, platges encara vives i la parla musicada d’aquestes gents.
Menorca m’esperarà, una vegada més.

Foc a Montserrat

2011-08-25T09:58:00.001+02:00

S’acompleixen 25 anys del gran incendi que va arrasar la muntanya de Montserrat l’agost de 1986. En realitat, van ser sis els incendis que es van cebar amb la muntanya i els seus voltants, entre el 7 i el 21 d’agost. Es diu que Montserrat va cremar en un 60% segons els càlculs més optimistes. La imatge d’un monjo retirant d’imatge de la Mare de Déu de la cova, davant la proximitat de les flames, va donar la volta al món.
Tinc molt presents aquests fets perquè, amb la família, ho vàrem viure en primera persona. Aquells anys acostumàvem a passar uns dies a les cel·les del monestir. De dia aprofitàvem per fer excursions per la muntanya. Cap al tard, després de vespres, el recinte montserratí es buidava de visitants i es transformava en una petita colònia d’estiueig on hi regnava la convivència entre els estadants i la fresca del capvespre.
Del primer incendi, que va començar a la Calcina, en vam tenir coneixement des del mateix moment que es va iniciar. Casualment, aquella tarda havíem anat a berenar a Santa Cecília. Abans, havíem baixat en direcció a la Calcina per visitar el lloc que es coneix com les Coves de Santa Cecília, un laberint rocós que donava molt de joc quan sortíem amb els petits.
Quan tornàvem a pujar cap a l’antic monestir de les benetes, mirant enrere, vam veure una petita columna de fum que sortia allà baix, a poc més d’un quilòmetre de distància. Aviat ens vàrem adonar que allò era el començament d’un incendi. Quan arribàrem a dalt a la carretera de can Massana la columna ja havia crescut. Ràpidament, sense berenar, vam tornar cap les cel·les seguint la carretera i comentant-ho a tothom que trobàvem al pas. Al monestir ja havia arribat el senyal d’alarma i començaven els moviments dels bombers.
Val a dir que, aleshores, a Montserrat hi havia un servei de bombers permanent amb un vehicle i un grup de voluntaris, alguns d’ells monjos del monestir, experts coneixedors de la muntanya.
Aquest primer incendi es va poder controlar aviat. El segons i successius, però ja van ser més violents. Ja havia tornat a Badalona, amb els meus, quan me’n vaig assabentar. A Montserrat hi quedava una bona part de familiars i amics que van viure aquelles diades, com tothom, amb temor i molta angoixa, fins que van poder sortir sense perill. Al cap d’uns dies hi van poder tornar, però amb una gran pena per l’espectacle que oferia el paisatge.
Algú va dir: “Es necessitaran ben bé tres dècades perquè la muntanya recuperi el seu aspecte habitual”. Avui, un quart de segle després, Montserrat s’ha recuperat, però no és difícil, recorrent els seus camins, trobar encara restes d’aquella gran catàstrofe.

Estació de França

2011-08-22T13:17:00.003+02:00

Amb una certa nostàlgia, l’altre dia per anar a Barcelona vaig decidir fer-ho amb el tren aprofitant que, durant el mes d’agost, la línea de la costa de rodalies ha modificat el seu recorregut a causa d’unes obres i acaba a l’estació de França.
La possibilitat de tornar amb tren a l’antiga estació ha estat una experiència molt agradable que m’ha retornat a aquells anys, una mica llunyans, quan rodalies, aleshores “cercanias”, hi tenia el seu final. D’aquí sortien els trens de rodalies de la costa i els de l’interior. Els primers resseguien tots els poblets costaners fins Mataró o fins a Massanet, on “empalmaven” amb la línia de l’interior que, via Granollers, seguia cap a Girona i Port Bou. La circulació de rodalies, però, amb el temps va anar creixent i es va fer necessari situar els trens a fora de la gran marquesina de l’antiga estació.
Eren freqüents les corregudes de la gent per la plaça Palau per agafar els trens, que no tenien la freqüència dels actuals i molts eren directes fins a Mataró i no paraven a Badalona. També, eren molt significatives les arribades: una corrua de gent enfilant cap a la parada del metro de Correus, sobretot a les hores d’anar a la feina.
L’estació de França acollia, també, línies de gran recorregut. De fet, va ser la porta d’entrada d’una gran part de la gent vinguda d’altres terres de la península a l’onada migratòria dels anys seixanta.
En aquells anys, era possible anar a acomiadar o a rebre algú a la mateixa andana on hi havia el tren. Això també es podia fer al port, quan els vaixells de les illes no eren tan inaccessibles com ara als acompanyants dels viatgers. I a l’aeroport, tot i que només es podia fer des d’una terrassa que s’obria a les pistes on es veien els avions.
Però, d’això, ja fa molt de temps...

Abbey Road

2011-08-15T18:17:00.001+02:00

La música dels Beatles va sonar ahir amb força a la Rambla de Badalona després dels focs artificials habituals de la nostra Festa Major d’agost. I a més, va sonar en directe, gràcies a la magnífica actuació del grup Abbey Road, “alter ego” dels Beatles. Per aconseguir la màxima identificació amb els músics de Liverpool, a part de la indumentària i les perruques, la gent de Abbey Road utilitzen instruments similars als d’aquella època dels que extreuen un so absolutament fidel al que tots tenim gravat en el nostre imaginari musical. Així, ahir van aconseguir transportar pel túnel del temps a la dècada dels seixanta el nombrós públic badaloní que, en un principi fred, va acabar entregant-se a la banda, la qual mostrà la seva gran capacitat identificativa i exhibí un amplíssim repertori que comprenia gran part de la discografia “beatleniana”.
No tenia ni idea que existia aquest grup. És més, furgant a la xarxa m’assabento que això d’imitar als Beatles no és res estrany i que hi ha multitud de bandes en el món que ho fan, amb més o menys encert. Llegeixo que Abbey Road és el millor grup clònic dels Beatles de l’estat espanyol, i el cinquè millor grup del món, havent ofert més de 600 concerts en tres continents. El gran mèrit d’ Abbey Road és la fidelitat i rigor amb que presenten el seu espectacle que ells mateixos titulen “Homenatge als Beatles”.
Abbey Road és el nom del carrer dels estudis on els Beatles van gravar la majoria dels seus discs. Precisament un d’aquests àlbums va prendre el nom d’aquest carrer de Londres i estava il·lustrat amb una fotografia dels quatre músics creuant la via per un pas zebra.
El d’ahir va ser un concert que agradà tothom. A la Rambla hi havia gent de totes les edats, joves i grans. Els darrers aviat ens vam entregar, en aquest viatge en el temps, perquè havíem mamat molt de “Beatles” a la nostra joventut, i els primers (vaig veure que molts d’ells coneixien les lletres de les cançons), perquè la música dels “escarabats” anglesos és un referent de la música moderna i una de les bases de tots els corrents musicals actuals.

Estiu a ciutat

2011-08-08T12:52:00.001+02:00

Aquest estiu una mica escardalenc, gens generós amb els banyistes, ofereix, com a contrapartida, la possibilitat de fer turisme a casa nostra. Aquells que, pel motiu que sigui, no poden gaudir d’unes vacances “a llarga distancia”, tenen la sort de tenir a tocar una ciutat mediterrània de primer nivell que, en molts aspectes, resulta ser la “gran desconeguda”: Barcelona. Deixant de banda la part monumental, sempre picotejada per autèntics allaus de turistes estrangers, la ciutat proposa una infinitat de possibilitats per satisfer tota mena d’inquietuds.

Ara mateix, l’Obra Social de Catalunya Caixa ofereix a la seva sala de La Pedrera una interessantíssima mostra fotogràfica de Francesc Català-Roca que m’afanyo a recomanar a tothom. Malgrat que sembli que l’edifici està pres per una munió d’estrangers, que el retraten des de tots els punts de vista possibles i que guarden una llarga cua per accedir a la part visitable d’aquest edifici gaudinià, aneu directament a la porta principal on l’hostessa de servei us afranquirà el pas cap el primer pis sense haver de pagar res ni guardar cap mena de cua.

Allà es despleguen als nostres ulls un seguit de finestres obertes a un passat prou llunyà per sorprendre’ns, però, també, prou proper per fer-nos sentir una mica protagonistes de cada una de les fotografies exposades. Són aquells moments que, per als que vam néixer en aquella Espanya en blanc i negre, ens van tocar més o menys de prop. Tots hi estem una mica retratats en aquelles partes de La Pedrera. I, pels que ja van néixer en temps del color, la mostra és l’explicació de les seves arrels i una possible justificació d’una manera de ser dels seus majors.

Amb les fotografies també s’ofereixen un parell de documentals que ens ajuden aprofundir en el coneixement de l’autor i la seva obra i la seva connexió amb els artistes del seu temps. Tot plegat, gairebé un parell d’hores molt ben aprofitades.

Un món global

2011-08-02T13:59:00.000+02:00

Em sap greu la manera com tots plegats hem anat perdent la innocència pel que fa al coneixement del nostre món. No em refereixo a l’entorn en el qual ens ha tocat viure, el nostre país i la seva gent, sinó als continents i races que conformen la totalitat del planeta que anomenem Terra.
Els mitjans de transport actual i l’anomenada cultura de la globalitat, resultat d’aquest fenomen de la comunicació que és Internet, ens han apropat tan a qualsevol punt del globus, per llunyà i exòtic que pugui semblar, que hem arribat a un moment en el que ja res ens pot sorprendre ni, molt menys, restar desconegut.
No cal anar a parar als temps dels grans viatges dels aventurers i dels descobridors, que narraven amb un embolcall de misteri, no. Només cal girar el cap una trentena d’anys enrere per veure el gran canvi que han experimentat els horitzons de la gran majoria de viatges, aleshores molt més delimitats que no pas els actuals.
Les vacances d’avui, però, ja contemplen tota mena de destins, fins i tot als llocs més inversemblants. Amb temps i diners, no hi ha racó que es pugui amagar de la “necessitat” d’anar més i més lluny, fins a tocar la paret. I així, hem aconseguit transformar l’Everest en un passeig de Gràcia, els Mars del Sud en unes platges de moda, o qualsevol ciutat en un parc temàtic. Aquest fenomen dels nostres temps que anomenem turisme s’està menjant la gallina dels ous d’or del nostre planeta. S’està menjant tot allò que precisament feia interessant cada un dels punts que ara envaïm: la seva personalitat, la seva singularitat, la seva bellesa original.
Tot i que m’agrada viatjar, no puc estar-me de dir amb una certa nostàlgia: llàstima que el món ja no tingui secrets.

Petit homenatge

2011-07-21T08:37:00.002+02:00

Dissabte, vuit del matí. Surto a caminar pel passeig de mar. M’agrada fer-ho a aquesta hora del matí quan encara no hi ha massa moviment de gent, el sol no molesta gaire i bufa una miqueta el vent de llevant. Avui, però, no m’he recordat que trobaria un panorama ben diferent de l’habitual: el tram que va des del carrer d’en Prim fins a la barca Maria presenta, cada setmana, un aspecte deplorable. Millor dit, indignant.
Per tot arreu, a la platja, al passeig, a les vies del tren, hi ha un escampall impressionant de porqueria, el resultat d’una nit d’esbarjo de molts joves (només joves?) que han trobat en aquesta mena de “diversió” la millor manera de passar l’estona , sense tenir en compte a costa de què ni de qui. Perquè, una de les pràctiques més arrelades entre aquest grup de persones tan selecte consisteix en trencar en mil bocins tot allò que porten de vidre, gots, ampolles… i escampar-ho per tot arreu, la sorra de la platja inclosa. Que algú prendrà mal? No ens penséssim pas que aquest sigui el seu problema.

Dissabte, dos quarts de deu del matí. Ja de retorn, la major part de la platja i del passeig han canviat totalment d’aspecte. Un bon nombre d’empleats de la neteja, ells i elles, municipals i de la mancomunitat de municipis de l’àrea metropolitana, han estat treballant a fons. Passen amunt i avall camions carregats amb les bosses d’escombreries recollides. Els primers banyistes ja han anat prenent posicions i la platja ofereix un aspecte molt més agradable. Si no fos per la trampa del vidre trossejat que hi ha escampat semblaria que allà no hi ha passat res.

*Aquest escrit vol ser un petit homenatge a la gent que treballa perquè tothom pugui gaudir de la nostra platja, malgrat la mala fe d'alguns, bastants.

Per molts anys!

2011-07-13T13:41:00.000+02:00

Un dels indicadors que assenyalen clarament el trànsit de la nostra societat, fins fa pocs anys assentada en una sòlida formació religiosa tradicional i familiar, cap a posicions de marcat caràcter laïcista és el gradual oblit de celebrar el sant de les persones i només festejar l’aniversari del naixement. Aquest fet, que es dóna majoritàriament en les generacions que encara no arriben a la cinquantena, s’ha anat imposant d’una manera efectiva de tal manera que són molts els joves i els infants que ni saben quan és el dia de la seu sant ni, per descomptat, coneixen absolutament res sobre el personatge de qui porten el nom.
Entre moltes altres raons, per no celebrar el sant, ens trobem que, com ja havia passat en èpoques de marcat liberalisme, hi ha famílies que posen als seus fills noms totalment laics. N’hi ha que prefereixen noms de la natura, de topònims, d’artistes... noms que no figuren en el calendari cristià o no tenen un dia clar per celebrar-lo.
Com sempre, es va imposant la llei del pèndol. Fa unes quantes dècades el més normal era que tothom et felicités el dia del teu sant; per contra, l’aniversari passava absolutament desapercebut i pràcticament ni es celebrava. Això de bufar espelmes és una tradició relativament recent a casa nostra que s’ha anat introduint, com tantes altres coses, per la influència que exerceixen el cinema i la televisió.
Davant la tendència a bandejar i oblidar qualsevol tipus de celebració, jo estaria més d’acord amb el que m’ha dit avui una persona ja entrada en anys: “quan més gran et fas més has d’aprofitar qualsevol motiu per fer una festa”. I té tota la raó. Així és que, jo ho celebro tot!

RCB, 94.4

2011-07-08T08:33:00.000+02:00

Les coses, evidentment, només tiren endavant quan algú hi creu seriosament i decideix fer-se’n responsable. Radio Ciutat de Badalona és un d’aquest casos. El que va començar més per la voluntat d’unes persones que pels mitjans tècnics incipients de què disposaven s’ha convertit en una emissora sòlida, de gran abast, gestionada per professionals molt vàlids que en molts casos han donat el salt als grans mitjans de la telecomunicació.

Ahir RCB va celebrar els seus primers 30 anys d’existència. És una colla d’anys. Molts projectes que comencen amb molta empenta quan els seus gestor no tenen la il·lusió que va moure als fundadors van decaient i arriben a ser una caricatura del que s’esperava d’ells.

Per celebrar aquestes tres dècades, entre altres coses, l’emissora va organitzar a la Rambla una moguda que va enregistrar la televisió local. Centenars de nens i nenes, i un bon nombre de joves monitors, dels diferents Casals d’Estiu que aquests dies s’han organitzat a la ciutat van aportar la seva vitalitat i alegria a un acte de promoció de molta vistositat i color. Mentre m’ho mirava, a peu d’escenari, pensava que el futur de l’emissora està garantit si tenim en compte l’afany amb que cridaven “Ràdio Ciutat!!!!!”. Per molts anys.

Un dia per viure al carrer

2011-06-30T19:29:00.003+02:00

Diumenge és el “dia per viure al carrer”. Abans se’n deia el “dia sense cotxes”, però sembla que la realitat i el fet que ja hi hagi un dia oficial que porta aquest nom ha provocat el canvi de títol de la diada. En alguns carrers del centre de Badalona el dissabte al vespre hi haurà sopars i els veïns recuperarem, ni que només sigui per unes hores, l’ancestral costum de conviure al carrer tal com abans es feia en les llargues vetllades de les caloroses nits d’estiu. Durant l’any molts ens saludem i canviem quatre paraules, altres no ens coneixem gaire, altres gens... Aquesta és sempre una bona oportunitat per refermar relacions.
El “dia sense cotxes”, es celebra “oficialment” pel setembre, la qual cosa vol dir exactament que el veïnat no hi té res a veure i que, per això mateix, ningú ho celebra al carrer, que és com si no es celebrés.
Escric això el dia de Sant Pere. Ahir, a l’hora de la revetlla, només vaig sentir alguns petards que tiraven uns veïns que tenen un Pere a la família. Fa unes dècades, aquesta revetlla es celebrava a molts carrers, tot i que no tenia l’empenta de la de sant Joan, és clar. De la de sant Jaume no en guardo cap record que no sigui el nom. Els temps canvien moltes coses...
Aquest cap de setmana, però, els veïns dels carrers del centre de Badalona tornarem a prendre el carrer.

La penitència

2011-06-23T18:36:00.003+02:00

Ja sabia que la nostra Badalona era reconeguda arreu de les terres hispanes per la Penya i per l’Anís del Mono. Doncs ara he pogut constatar que a aquests dos elements s’hi ha afegit un nou senyal d’identitat. Resulta que aquests dies que he estat per les comarques de León i de Galícia han coincidit amb la presa de possessió del nou alcalde de la ciutat. Com és natural he pogut parlar amb gent d’allà i d’aquí (no us podeu imaginar la quantitat de catalans que he trobat pel “camino”) i quan m’identificava com a badaloní, molts coincidien a arrufar el nas i preguntar-me “però, que heu fet? / pero, ¿qué habéis hecho?”, segons l’idioma de l’interlocutor.
Aquesta serà una càrrega que haurem de portar molts badalonins quan ens identifiquem com a tals durant els propers tres anys (com a mínim). Almenys tots aquells que ens hem vist obligats a combregar amb rodes de molí per culpa dels nostres pecats. Ja sabem que tot pecat comporta la seva penitència, però, tan gran ha estat la nostra culpa?

Represa del camí

2011-06-03T16:24:00.005+02:00

Vigílies de marxar a fer un nou tram del camí de Santiago. L’experiència em diu que cal intensificar una mica l’entrenament per arribar al punt de sortida una mica en forma. L’aproximació fins al lloc de sortida de la primera etapa, la faré amb cotxe. Els gairebé 800 quilòmetres que hi ha entre Badalona i Lleó, a una velocitat màxima autoritzada per les autoritats de tràfic de 110 Km/h, se’m faran llarguíssims. Per sort, quan comenci a retrobar els llocs pels que vaig passar caminant fa uns mesos pot fer que el viatge resulti més lleuger i distret.
La ruta a peu de Lleó a Santiago, uns 325 quilòmetres, continuarà plana poques etapes més. Aviat l’orografia s’anirà complicant una mica. Primer caldrà remuntar els Montes de León i, ja entrats a Galícia, el Cebreiro. Més enllà ja veurem fins a on es podrà arribar amb poc més d’una setmana. Així, si tot marxa com fins ara, hauré d'esperar a l’octubre per poder arribar a Santiago. Ja es veurà.

Indignats

2011-05-26T13:42:00.005+02:00

Feia temps que es veia a venir i no entenc perquè ha trigat tan a produir-se la reacció de la gent jove, i d’altres persones ja no tan joves, manifestant el seu rebuig contra el sistema polític i econòmic que s’han trobat quan han arribat a l’edat de desenvolupar la seva pròpia vida.
I és que s’ha de ser molt obtús per no voler veure la gran quantitat de barreres darrera les quals s’ha atrinxerat i apoltronat la societat del benestar i, egoistament, no vol saber res de les noves generacions que van emergent i van quedant bandejades dels privilegis que tenim ben agafats i ens costa tant de compartir.
He llegit el manifest dels anomenats “indignats” i, tot i que no estic massa d’acord amb alguns dels seus punts, en signaria d’altres realment innovadors. Es culpa als polítics i al sistema econòmic i ben segur que, si ho analitzem bé, no van gaire errats. Però no només se’ls pot culpabilitzar a ells que, al cap i a la fi, són el reflex de tots nosaltres. En un món en el que priva el guany i l’egoisme s’ha anat derivant cap a una societat insolidària, tancada en ella mateixa que només es creu receptora de drets, però que no vol saber res dels seus deures.
“Alguna cosa està podrida a Dinamarca”, escrivia Shakespeare al seu Hamlet, i alguna cosa, o moltes, estan podrides en el nostre món occidental. La crisi ha servit d’encebador per fer explotar allò que s’endevinava que es produiria però que, com l’estruç quan es veu en perill, molts s’entossudeixen encara en no voler veure.
“Que si són pocs, que no aniran enlloc, que quina mena de joves són aquests...” I tantes altres que n’he sentit. Però la llavor ja està posada i el temps corre a favor d’ells. No tenen pressa. Les tessis de les mogudes de finals dels seixanta no es van imposar totalment, però la seva ombra ha acompanyat totes les decissions posteriors.

Per què?

2011-05-09T13:43:00.002+02:00

Per què a Badalona s’han entossudit en anomenar Festes de Maig a les Festes de Sant Anastasi? Què passaria si a Pamplona canviessin el nom de les Fiestas de San Fermín pel de Fiestas del Siete de Julio, o a Barcelona canviessin la Mercè per Festes de Setembre?

Per què una colla d’ignorants, avarats per un conegut polític d’alçada, va intentar rebentar l’acte del pregó de les Festes de Sant Anastasi, enganyats amb la promesa de que ell sí que els faria el col·legi que demanaven?

Per què els actes que es fan a la plaça de la Vila després del pregó (ball de l’Àliga, ball del Miquelets, Ball a Plaça...) els fan a peu pla i no damunt d'una tarima, de manera que ho pogués veure tota la gent de la plaça i no només els de primera fila?

Per què, cada any, posen tant fort el volum dels altaveus els músics del concert que tanca la vetllada?

Per què hi ha persones tan intransigents i que no tenen espera, com aquell home que rondinava perquè no podia travessar un carrer quan passaven els ciclistes del Badabici i es va posar al mig amb el perill evident de fer-se mal o provocar una caiguda de grans i petits?

Per què sempre hi ha qui no troba res ben fet, segons he pogut sentir en tants comentaris sobre si el nou parc Pompeu Fabra durarà dos dies, que si s’emportaran les plantes, que d’on treuran l’aigua per regar...?

Per què s’ha programat l’actuació dels Manel com un acte de les festes si es fa en un recinte de capacitat limitada amb pagament d’entrada? A més, tothom sap que aquest grup té una gran capacitat de convocatòria i molts, moltíssims, seguidors es quedaran sense l’actuació “estrella” de les festes perquè les localitats es van esgotar tan aviat com van sortir a la venda. M’agradaria veure qui té entrades, i no vull pensar malament!

Per què...?

Arròs, col i fesols

2011-05-06T16:36:00.001+02:00

L’altre dia, a l’Ampolla, vaig menjar arròs, col i fesols, un plat típic de les Terres de l’Ebre que ens va cuinar l’àvia Cinta a la manera tradicional, tal com ella l’havia vist fer a casa seva. Els preparatius ja feien preveure com seria el dinar: tots els ingredients ben “pelaets “ a mà, el pernil “retallaet”,tot cuit a foc lent...
L’arròs, col i fesols s’acostumava servir a l’hivern com a plat únic perquè és molt consistent. Els productes són els propis de la zona, tot i que la recepta, com qualsevol altra d’aquesta mena, admet moltes variacions, (pernil, botifarra, pollastre...) però la base ve especificada pel nom del plat.
La veritat és que és un plat que omple, però, com que cada dia no es té l’oportunitat de menjar-lo “in situ”, no vaig poder evitar caure en la temptació de posar-me’n una mica més.

Andreu Solsona

2011-04-27T20:17:00.002+02:00

Ahir vaig anar al Círcol Catòlic. Feia molt de temps que no hi anava a veure cap espectacle. Aquesta vegada m’hi ha portat l’actuació desinteressada de l’Andreu Solsona a favor de la campanya de l’entitat “Renovem el teló”. Fins ara no m’havia interessat per aquest bloc d’espectacles que ja fa un temps que s’ofereixen per ajudar a reflotar una mica l’economia de l’entitat del carrer de Sant Anastasi. Em semblava més una cosa dels socis, però ahir vaig poder comprovar que hi va gent ben diversa.
Volia veure l’Andreu Solsona perquè, tot i que el conec des de fa molts anys, mai l’havia vist dalt de l’escenari . Quan a finals dels seixanta vaig veure una representació dels Joglars en aquest mateix local, crec que es tractava de “El diari”, ell ja hi actuava però no recordo haver-m’hi fixat especialment. Va ser posteriorment quan, amb motiu de l’afer que va portar a alguns membres de la companyia davant un Consell de Guerra, entre els quals l’Andreu, que vaig saber-ne més coses.
Ahir l’Andreu ens va obsequiar amb una actuació personal, una lliçó magistral i una interpretació d’un conte de Txejov. Una vetllada per recordar per a tots aquells que vam anar anit a la vella sala del Círcol. Gràcies, Andreu.

Gent d'empenta

2011-04-20T11:14:00.002+02:00

Una vegada més m’ha quedat clar que les coses només funcionen si hi ha algú amb l’empenta necessària per canviar el conegut “s’hauria de fer” per l’efectiu “fem!”.
Ara fa vint-i-cinc anys de la represa de la mil·lenària processó del silenci de Badalona. La processó, tal com l’entenien a finals de la dècada dels seixanta, havia entrat en crisi i es va anar esllanguint fins a desaparèixer a principis dels setanta.
En Joan Rosàs, el nostre historiador de butxaca que aquest dilluns va obrir els actes de la Setmana Santa, ens va explicar el procés de represa, després d'un parèntesi de tretze anys, basat en la insistència d’uns pocs que van ser capaços de moure la gran roda de persones que van acollir el nou projecte de processó, el qual suposava una ruptura respecte a la renascuda en la postguerra, amb tot el que això havia representat. Un projecte ben refrescat amb els aires nous que l’Església havia rebut del concili Vaticà II, però que també volia enllaçar amb allò de positiu que pogués tenir la processó tradicional. I aquella idea de nova processó, gràcies a la ferma voluntat d’uns pocs, ha resultat la processó del silenci d’avui.
Tanmateix, la processó no surt sola. Deia que les coses funcionen quan al darrera hi ha gent amb les idees clares i ahir ho vaig comprovar personalment. M’havia arribat un correu demanant col·laboradors per participar en la interpretació del cant de La Passió a l’inici de la processó. El cas és que em vaig sentir cridat i vaig anar a l’assaig. Des de dins vaig poder veure tot aquest treball que comentava. Gent decidida, amb les idees clares i amb una dedicació generosa. Evidentment, és així com aquesta i altres coses funcionen.

Pobra Penya

2011-04-11T13:32:00.003+02:00

Aquest és el sentiment que m’ha quedat aquesta setmana després d’assistir al partit d’ahir al Pavelló Olímpic.
L’espectacle d’impotència que va donar l’equip reflexa fidelment el moment real que està vivint el club de bàsquet senyera de la ciutat. Esportivament, la Penya ha pres el camí que pot portar a deixar de ser aquell referent que tenien tants i tants infants i joves, no solament de Badalona sinó de tot Catalunya i de més enllà.
Què ha passat perquè el Joventut en poc temps hagi passat de ser un dels punters de les competicions de bàsquet a una caricatura d’equip, sense idees i sense capacitat de reacció?
Jo crec que hi ha dos problemes, i els dos són de caire econòmic. Avui l’esport professional es regeix per la capacitat de generar ingressos i per això cal disposar de suports i inversions molt elevats.
Primer problema: és impossible intentar lluitar contra pressuposts de gran envergadura com el d’alguns clubs poderosos. Uns poden viure amb el suport del futbol i altres amb el d’organismes oficials (ajuntaments, diputacions...) i bancaris amb els quals la Penya no hi pot comptar. Això ha comportat del desenvolupament d’una política económico-especulativa que ha suposat un gran fracàs per culpa de confiar en inversions equivocades. És una mica allò del conte de la lletera.
Segon problema: els organitzadors de la Lliga Europea de Bàsquet van decidir-se per una competició amb uns equips que actuarien de manera fixa, seguint criteris de potencial econòmic, i no esportius, que deixaven fora d’aquesta competició a molts altres clubs, entre els quals el nostre; l’apartaven i, conseqüentment, el privaven de l’opció d’obtenir ingressos per aquest camí. L'accés a la Lliga Europea és actualment dificilísimm per qualsevol equip de l'ACB que no siguin el Barça, el Madrid, el Caja Laboral i el Unicaja, que tenen reservada plaça sigui quina sigui la seva classificació a la lliga estatal.
Tot plegat ha portat al Joventut a la coneguda situació d’intervenció judicial, i de desastre esportiu que avui ens preocupa.
L’esperança ens diu, però, que el futur només pot ser millor.

Credibilitat

2011-04-04T10:49:00.002+02:00

Ho he sentit a dir moltes vegades aquests darrers dies: “El repte més gran dels nostres dies és la credibilitat”. No és qüestió de senyalar ningú en particular, però mirant al nostre voltant, escoltant la gent, llegint els mitjans, es pot comprovar fins a quin punt la desconfiança ha anat guanyant espais en les nostres relacions, les ha anat corcant i ja poques coses ens resulten totalment creïbles.
Cada vegada més, ens trobem amb mitges veritats, mentides encobertes, conductes corruptes, dobles vides; maneres de fer i de ser que poc a poc s’han anat fent un lloc en la convivència quotidiana de tal manera que ens anem acostumant a conviure-hi.
No podria ser d’altre manera després de la gran quantitat de motius que ens proporcionen els agents de la nostra societat. La propaganda comercial, la conducta de certs dirigents polítics i econòmics, la d’alguns “esportistes”.
D’aquesta manera, hem arribat al punt en el qual a aquells que actuen amb coherència i amb la veritat pel davant, la majoria, se’ls diu que van “amb el lliri a la mà” i són ells els qui es veuen obligats a demostrar la seva credibilitat.
Sort en tenen alguns que no els passa com el popular Pinotxo, que li creixia el nas cada vegada que deia una mentida, si no...

Currículum

2011-03-18T10:07:00.000+01:00

Estudiant el peritatge industrial, que no vaig acabar, vaig fer un parell de cursos de llengua alemanya, aquest idioma tan complicat per als llatins. Puc posar al meu currículum que parlo l’alemany? Millor dit, que “estic format en alemany”?
Perquè, aquest és el cas de la nostra flamant vicepresidenta, la qual va “oblidar” que no tenia acabada la carrera de psicologia, vaja que no s’havia llicenciat, segons feia constar al seu currículum, i va haver de rectificar. Diu que es tracta d’un “error involuntari”. Ara hi figura l’eufemisme “formada en…”. Caram!
No dubto pas de la seva vàlua professional, ni de la seva capacitat per desenvolupar el càrrec pel que ha estat nomenada. De totes maneres, què podem esperar que surti d’una societat que valora l’engany com una virtut enginyosa?
A aquest pas, podem arribar a trobar normal que algú, a l’hora d’omplir el full en blanc del seu currículum, hi faci constar un títol tan enginyós com “tècnic en recepció i arxiu definitiu de Recursos Humans” (enterramorts). (L’acudit no és meu).

Fotografies

2011-03-12T19:01:00.004+01:00

Aquest món nostre, en el qual res és estable, ens intimida constantment posant pals a les rodes a allò que hauria de ser la cosal més senzilla del món: guardar en un calaix els nostres records.
Ja fa temps que dura aquesta mena de jugar al gat i la rata. Em refereixo als diferents sistemes tècnics que han anat apareixent per fer fotografies i guardar-les en un suport, els quals, com les nines russes, s’han anat menjant, i invalidant, els mètodes anteriors a mesura que en sortien de nous.
A començaments dels setanta, es van comercialitzar els primers rodets per fer fotografies en color. Les primeres còpies, amb el pas del temps, han anat perdent la coloració inicial, una pena. Més endavant, sortosament, es va anar millorant i estabilitzant els revelats. El mètode habitual per guardar les fotografies eren els àlbums o, senzillament, les caixes de sabates o els calaixos.
Per aquella època també va començar a ser normal fer diapositives les quals, una vegada emmarcades, es guardaven en uns calaixets molt adequats. Per veure-les calia tenir un projector.
Amb l’aparició de la fotografia digital, tot aquest món ha donat un gir de tres-cents seixanta graus. Tot i que encara queden algunes persones que recorren al revelat, pràcticament tothom guarda les seves fotografies en suports digitals, com ara els ordinadors, cd’s o discs durs externs.
Com la majoria de la gent, tinc fotografies de tota mena: en blanc i negre (algunes bastant antigues que he anat aplegant de la família), en color, en diapositiva, digitals... Tot plegat un quants milers.
A casa vam decidir posar ordre a tot aquest galimaties. Vàrem escanejar totes les fotos en blanc i negre, i farem el mateix amb les de color; també hem traspassat a format digital les diapositives –unes vint mil, algunes deteriorades pel pas del temps–; i tot plegat, amb les digitals que ja teníem, ho hem classificat i passat a un disc dur extern, i ho hem duplicat! Una feinada.
Ben segur, però, que demà mateix sortirà un nou sistema i uns nous formats, evidentment incompatibles amb els actuals, i haurem de refer tot l’arxiu. Qui no té feina el gat pentina!

Migracions

2011-03-01T08:44:00.000+01:00

L’altre dia vaig ser testimoni d’un espectacle singular: milers de gavines posant-se a la sorra de la nostra platja, quan el sol començava a amagar-se al darrera de la serralada de Collcerola. No eren les gavines que acostumem a veure a la nostra costa, més aviat grans i amb el plomatge una mica fosc; aquestes eren molt més petites i completament blanques amb uns tocs grisosos, tirant a negres, cap a la punta de les ales. Es veia que anaven de pas, direcció sud, cercant segurament aixopluc per cobrir el seu cicle vital de reproducció i climatització segons les estacions de l’any.
Res diferent de les migracions de les persones que tan ens espanten. Tot i que considerem natural els grans moviments d’animals d’una zona a l’altra de la terra cercant el millor hàbitat per al seu desenvolupament (búfals a l’Àfrica, papallones a Hispanoamèrica, ocells a tot el món, ramats a les terres de pastura...), vet aquí que les migracions humanes a la recerca d’una vida digna ens preocupen i ens molesten.
És ben estrany perquè ara trobem natural que molts joves amb titulació universitària busquin sortida laboral a altres països de l’Europa més desenvolupada que els ofereix llocs de treball per cobrir les seves pròpies mancances.
A veure si ens aclarim!

Lo Passador

2011-02-18T10:20:00.003+01:00

El pont nou

El pas de barca de Miravet

Tenia ganes de veure “lo Passador”, el nou pont que uneix les dues ribes de l’Ebre entre La Cava (perdoneu, Deltebre) i Sant Jaume d’Enveja. Amb la seva inauguració el passat setembre, ha desaparegut un dels darrers racons romàntics que van quedant a Catalunya empassats per la modernitat i, evidentment, per la qüestió pràctica: el “pas de barca”.

Fins fa ben poc, quan un veí d’aquestes poblacions havia d’anar a l’altra banda del riu, uns dos-cents cinquanta metres, si no volia anar a fer una volta de vint quilòmetres fins a Amposta i travessar el riu per la carretera nacional, havia d’anar al moll del “pas de barca” i pujar a un transbordador, una mena de plataforma flotant sobre unes barcasses, la qual cosa comportava un cost per a la seva butxaca.

Ara, per fi, després d’anys d’esperar el pont, la gent d’una i altra banda poden creuar “lo” riu en un obrir i tancar d’ulls. El pont, que ha estat habilitat per als cotxes i com a passeig per a vianants, permet gaudir d’unes magnifiques vistes sobre aquesta part del delta i tombar-se a prendre el sol en unes còmodes gandules de fusta que hi ha al bell mig del riu.

Crec que encara queda algun “pas de barca” en servei. El de Miravet, per exemple. Si teniu ocasió d’utilitzar-lo, feu-ho aviat. Els nous temps no perdonen.

Conèixer Sant Roc

2011-02-08T13:51:00.002+01:00

És ben clar que moltes de les nostres pors es deuen al que ens és desconegut. En aquest sentit, he constatat que moltes persones parlen malament dels emigrants i de les zones que habiten precisament per la manca de contacte i les poques ganes de tenir-ne. No els coneixen, ni saben com viuen, ni els seus costums, ni les seves angoixes, ni res de res. Ells són els estranys i, és clar, no els accepten.

Vaig poder visitar el barri de Sant Roc dins el programa “Quedem?” que organitza la delegació d’Òmnium de la nostra ciutat. Amb en Jesús, un dels fundadors de l’antic Ateneu Cultural Sant Roc, avui fundació, un referent importantíssim del barri, vam recórrer una bona part d’aquesta Badalona desconeguda, i ens va anar obrint els ulls a la gran quantitat de riqueses i valors que amaga. El monitor, veterà de mil batalles i reivindicacions pel barri, contínuament havia d’aturar-se per saludar a la gent que li volia dir alguna cosa i donar-li la mà.

Ja he estat a Sant Roc altres vegades. Vaig conèixer el barri fangós dels anys seixanta, amb la gent ubicada en pisos sense acabar. He treballat molts anys a prop dels seus pisos i he pogut conèixer molta gent que hi viu, tan gitanos com payos. La població en els més de quaranta anys d’existència del barri ha anat evolucionant, sempre gent humil i amb pocs recursos de subsistència. Moltes famílies gitanes van haver de patir el drama de la droga en els seus fills.

Però el barri ha anat a millor, cada vegada més. La droga ha desaparegut, pràcticament. Aquest dissabte, passejant amb en Jesús, he pogut constatar aquesta millora. Diu que encara hi ha molta feina per fer i que cal seguir treballant amb les persones, però no es cansava de repetir: “Només des del coneixement es podran desmuntar les falses pors i el rebuig al nostre barri. Veniu-nos a conèixer”. De veritat, feu-li cas.

Petits plaers

2011-01-31T13:30:00.003+01:00

Amb una certa regularitat vaig a caminar cada dia una estona; diuen que és bo. Els badalonins tenim la sort de disposar d’un agradable passeig al costat del mar que es pot allargar, tan com es vulgui, fins als poblets veïns de la costa: Montgat, el Masnou... I pel sector sud, aviat estarà arreglat el tram que arriba fins el port.

A més de fer una mica d’esport, aquesta caminada em permet gaudir de petits plaers. La vida n’està plena i cal saber trobar-los. I un dels que més m’agrada és la sensació que tinc al passar per Montgat, més enllà del túnel del tren, d’entrar en un poble ancorat en un passat que no més desconegut. Els carrers amb cases baixes del costat de la via, les senzilles casetes de banys encara en funcionament, el soroll del “tra-ca-tri, tra-ca-tra” dels talers d’una fàbrica de teixits que sobreviu, la subhasta de peix del migdia , gairebé en família... Tot plegat em retorna a aquella Badalona de mitjan el segle passat de la meva infantesa. Un petit plaer nostàlgic de jubilat.

Cues

2011-01-21T08:48:00.003+01:00

Diu la premsa que aquests dissabtes de portes obertes a la Sagrada Família han ocasionat cues de milers de persones que han esperat llargues hores abans no els arribés el torn per poder entrar. Es veu que la força de les imatges de la televisió han fet descobrir aquest tresor de Gaudí a molta gent que no s’havia acostat mai al temple de l’eixample barceloní. Fins i tot, veïns que el tenien al costat no el coneixien i ara tot són presses per posar-se al dia i poder dir als amics: “Però, encara no has visitat la Sagrada Família?”
Paral·lelament, els diaris també ens han parlat d’unes altres cues inacabables, les que s’han format al Museu Olímpic de l’Esport de la muntanya de Montjuïc per veure una rèplica de la Copa del Món de futbol que la selecció espanyola va guanyar aquest estiu al mundial de Sud-àfrica.
Es veu que a la gent li va això de fer cues. Sense que es puguin comparar, les dues de les que parlo demostren que la majoria de la gent es mou per impulsos i reclams i que la iniciativa pròpia no és la seva millor qualitat. La Sagrada Família no es mourà d’on és, ni ho ha fet des de fa molts anys. Es podia i es podrà visitar sempre que es vulgui. Fins i tot amb la calma que requereix un monument com aquest, sense la pressió de les aglomeracions i les llargues esperes. Ah, que la visita era de franc? Caram, sí que es valora poc el nostre patrimoni cultural.
Pel que fa a l’altra cua, la de Montjuïc per veure una rèplica d’una còpia… sense comentaris.

Joan Argenté i el Price dels Poetes

2011-01-14T14:23:00.001+01:00

Ara he sabut que l’any passat en va fer quaranta d’un fet que va congregar més de tres mil persones en un acte reivindicatiu de les llibertats democràtiques al nostre país: “El Price dels Poetes”.
Va ser l’abril de 1970, en plena repressió del règim anterior que no volia que se li escapés el control davant les cada vegada més nombroses actuacions de l’oposició clandestina. Convocat com un acte d’homenatge als poetes, finalment, i amb el recolzament d’aquest, esdevingué una manifestació d’afirmació democràtica, que acabà amb un clam per la llibertat i l’amnistia. .. i una multa governativa als organitzadors.
Ahir, a l’Espai Betúlia, es va projectar una pel·lícula d’aquest acte que va poder rodar el conegut director Pere Portabella, de manera clandestina ja que no hi havia permís per fer-ho. Només mitja hora, en blanc i negre i en setze mil·límetres, però un testimoni impagable que ens va transportar a l’antic Price per poder veure com recitava gent com Joan Oliver, Agustí Bartra, Gabriel Ferrater o Salvador Espriu, entre altres.
L’acte d’ahir estava enquadrat dins les activitats complementàries a l’exposició “Joan Argenté, l’home i el personatge”, que aquests dies hi ha muntada en aquesta sala de la biblioteca. Tres poetes badalonins van enviar alguns poemes per ser llegits en aquella vetllada del Price: el mateix Joan Argenté, Josep Gual, ja traspassat, i Coloma Lleal, que ahir va assistir a la projecció i ens recordà alguna anècdota d’aquell llunyà 1970.

Els Reis vénen, les cirereres cauen...

2011-01-10T11:20:00.001+01:00

Primera constatació. Cada any, el dia 5 de gener, vigília de la diada dels Reis, una gentada, grans i petits, va a rebre a ses majestats amb una gran il·lusió. A la plaça de la Vila, quan surten al balcó davant la multitud, els infants esbatanen uns ulls incrèduls de poder veure aquells famosos personatges en carn i os, tan propers...
Segona constatació. Els Reis d’Orient, són tres, tots ho sabem: en Melcior, en Gaspar i en Baltasar. Quan van en comitiva acostumen a portar el seu seguici, amb nombrosos patges originaris de les llunyanes terres orientals.
Tercera constatació. La balconada de l’ajuntament de Badalona no és massa gran, però Déu n’hi do.
Quarta constatació. A l’ajuntament hi governa un tripartit, i també hi ha els grups de l’oposició. Com és natural, tots volen rebre a ses Majestats tal dia com aquest.
Problema que es plateja cada any: encabir a la balconada un gran nombre de personalitats. Segons sembla, tothom té dret a primera fila: Melcior, Gaspar, Baltasar, els tres reis del tripartit (el del bigoti, el rosset i el baix), a més d’un l’alt cap d’un partit l’oposició i altres que no es volen significar tant. També, sense comptar un parell de fanals artístics que no es poden enretirar, cal col·locar a l’habitual intèrpret dels discursos vocals al llenguatge gestual dels sordmuts, les garlandes de la festa i un micròfon.
Com es resol el problema: a cops de colze per ocupar plaça, això sí, amb molta educació. Enguany el rei Baltasar ha quedat pel darrera del rei baixet, tot i que després amablement li ha cedit el lloc. A l’altra punta del balcó, és clar, hi havia el rei llarg, el qual ocupava un bon espai. La intèrpret ha hagut de fer mans i mànigues per treure els ídems des de la segona fila i fer-se veure. El rei Melcior i el rei del bigoti, des del minúscul espai que els quedava, han pogut adreçar unes paraules d’una gran originalitat a la concurrència...
Sortosament, els més petits només han vist els tres Reis d’Orient: “El Reis vénen, les cireres cauen...”

Salvat-Papasseit

2010-12-30T17:18:00.005+01:00

He visitat la mostra que hi ha a l’Arts Santa Mònica, al final de la Rambla de Barcelona, sobre el poeta Joan Salvat-Papasseit. Una visita potser una mica atapeïda de temps perquè per resseguir tot el material que hi ha exposat es necessita més estona que l’hora escassa que li vaig poder dedicar.
Sortosament conec Salvat-Papasseit des de fa anys i moltes de les seves poesies les he llegit i rellegit diverses vegades, de manera que no entrava a visitar la casa d’un estrany, la qual cosa em va permetre circular una mica al meu aire per la mostra. Tot i amb això em vaig quedar amb les ganes d’escoltar alguns documents sonors i d’aprofundir una mica en alguns detalls.
A més dels poemes, m'agraden molt els cal·ligrames de Salvat-Papasseit, en especial el que reprodueixo. Més que mai, una imatge val més que mil paraules...
Ara, mentre escric aquestes ratlles, i fullejo el llibre “Poesies completes” d’aquest autor, m’adono d’un parell de detalls. Primer, que és el segon llibre de la col·lecció “Clàssics Catalans Ariel”, editat a principis dels vuitanta, i que els autors del tercer i del quart de la llista són, respectivament, en Màrius Torres i en Joan Maragall. Quina és la cosa curiosa? Que del primer acabem de celebrar el centenari del seu naixement (1910-2010) i del segon ara s’esdevindrà el centenari de la seva mort (1911-2011).
I, segona curiositat: tant en Màrius Torres -als 32 anys- com en Salvat-Papasseit -als 30- van morir joves; i també Rosselló-Porcel -als 24-, tots tres de tuberculosi, una malaltia que feia molt de mal en el seu temps.
Queda clar que hauré de tornar a passar per la mostra, en tot cas abans del 3 d’abril.

Culetitis

2010-12-21T11:11:00.003+01:00

M’agrada el futbol i sóc del Badalona, punt. Dels altres equips catalans en sóc simpatitzant. Això hauria de ser suficient perquè els qui puguin llegir aquestes ratlles entenguin que les escric des d’una galàxia allunyada dels protagonistes d’aquest comentari.
M'agrada com juga el Barça i m'agrada que guanyi, i també segueixo l'Espanyol i m'agrada que guanyi. Però, no m’agrada gens el to que utilitzen molts seguidors del Barça davant d’altres equips als qui menystenen sense cap mena de racionalització possible. És impossible tenir una conversa seriosa amb ells, i rara és l’excepció a aquesta regla.
Si deixem de banda la dialèctica que s’utilitza contra el Real Madrid, entitat més o menys equiparable amb el club blaugrana pel que fa a recursos, el greuge principal radica en voler contrastar magnituds gens homogènies i absolutament desproporcionades. És com si algú es donés fums perquè amb el seu Ferrari ha aconseguit deixar enrere al seu rival que ha fet la cursa amb un sis-cents.
No passaria res si es parlés de futbol i prou, però, per regla general, els comentaris acostumen a tenir una càrrega despectiva addicional, una mena d'esquizofrènia, sobretot si el rival a comparar és l’Espanyol, de manera que resulta impossible mantenir una conversa normal perquè aviat deriva en exabruptes de convicció ofuscada i sense cap mena de raonament.
I no vull parlar de la “culetitis” dels mitjans, sobretot TV3, uns autèntics xarrupaires de la mamella blaugrana que es permeten apedregar sense pietat amb infinitat de programes als qui no som de la seva corda. És clar que canviant de canal n’hi ha prou.
Ho sento, però m'ha sortit així.
.

Pau Ribat retrobat

2010-12-16T11:57:00.002+01:00

Ahir, per segona vegada, vaig tornar a veure Pau Riba en directe. Entre les dues han passat quaranta i tants anys. Mentrestant, només l’havia vist en alguna de les seves esporàdiques aparicions a la pantalla petita.

De la primera en tinc un parell de records molt clars. Va ser en una actuació seva a la sala del Museu i vam anar-hi un grupet d’amics empesos per en Francesc Tobias, sempre molt proper a la línea del cantant. Amb el temps, el seu fill Aleix també es dedicaria a la música i avui és un excel·lent percussionista, cocreador del grup Tactequeté i reconegut amb una Guineueta en els premis que concedeixen anualment els Amics del Teatre Zorrilla. Recordo, també, dues de les cançons que Pau Riba va cantar: “Set pometes té el pomer…” i una premonitòria “Taxista”, que deia més o menys així: “Taxista, portem al cel, és que busco feina, potser al cel n’hi haurà…”

Aleshores jo no el coneixia gens i em va sorprendre la seva atípica i transgressora irrupció en el món de la música dels cantautors que feia poc havia anat apareixent de la mà d’en Salvador Escamilla a la ràdio i amb les actuacions dels els Setze Jutges, dels quals a Badalona en sortí un rebrot conegut com a Grup Estrop.

Ahir, al Principal, dins el cicle Poesia i Cia., que organitza el grup Pont de Petroli, el vaig retrobar novament en directe amb l’espectacle “Poetades”. Aquesta vegada em vaig trobar amb un Pau Riba molt poètic, amb un doll verbal acuradíssim, no mancat és clar de la seva ironia trencadora habitual. Un discurs trufat amb unes poques cançons molt pròpies, acompanyat d’en Joan Soler, baix, i el seu cinquè fill Llull, encara un nen, a la percussió.

Una hora que em va passar volant.

Caram amb les enganxines!

2010-12-14T16:37:00.001+01:00

Vaja mal de cap que tindrà el propietari d'aquest local el dia que li reventin el pany de la porta. Jo mateix no sabria què fer. Segurament haurà de trucar algun manyà, altrament conegut com a serraller, perquè el torni a arreglar o n'hi posi un de nou. Però, on trobar un manyà? Segons diuen, cada vegada hi ha menys professionals d'especialitats manuals, i els manyans que tenien un taller obert al públic han anat tancant i ara mateix és prou difícil de localitzar-ne cap. Potser a les pàgines grogues o a internet?
El que jo no faré mai, segur!, és trucar a cap dels telèfons que figuren en aquells paperets que alguns espavilats enganxen al costat dels panys de les portes de les cases oferint els seus serveis i que després costen tant de netejar.
Per cert, en aquest cas de la fotografia, no creieu que l'empastifada els hi ha quedat bastant artística?

L'abonament

2010-12-05T12:08:00.003+01:00

Sóc abonat del teatre Zorrilla i no tinc massa clar si ho continuaré sent. Hi ha diferents motius perquè em plantegi aquest dubte.

El primer i principal és que el fet de reservar entrades amb tanta anticipació fa que moltes vegades hagi d’escollir entre anar al teatre o a alguna altra activitat que sorgeix posteriorment.

Però hi ha altres factors. Per una banda, una evident manca de qualitat en algun dels espectacles. Segurament es tracta de reduir el cost dels abonaments i, a la vegada, assegurar-se un públic per a aquelles funcions que, per elles mateixes, no omplirien el teatre. És clar que, com a contrapartida, t'assegures entrada per a les obres interessants, ja que d'altra manera resulten impossibles de trobar...

L’altra qüestió està motivada per la incorporació del Principal i del Blas Infante a les funcions d’abonament. En el primer vaig ser ubicat a les primeres files del primer pis amb una visibilitat nul·la de l’escenari. I vaig sentir més queixes dels espectadors del darrera.

Del segon però, encara que allunyat del centre, d’on procedeix la immensa majoria dels abonats, cosa que suposa un veritable problema de transport, sobretot els diumenges quan els autobusos tenen un horari de pas poc freqüent, em vaig endur una bona impressió.

De moment, el proper divendres presenten la programació del que resta de temporada. Ja ho veurem...

Paisatge abans de la batalla

2010-11-26T08:55:00.004+01:00

Matí del dijous previ al dia de les eleccions. Fa bastant de fred però el sol sembla decidit a escalfar una mica l’ambient hivernal. Com que al Caixafòrum hi ha una mostra interessant que volem visitar, decidim anar a donar un tomb per la muntanya de Montjuïc per aprofitar aquestes hores lluminoses del dia abans d’entrar a l’exposició.
Pugem per Miramar i, un cop passada la Fundació Miró, primer control de la guàrdia urbana per desviar la circulació fora de la recta de l’Estadi, on havia decidit aparcar el cotxe. “Zona restringida. Acte polític”, diuen uns cartells que han penjat per allà. Malament, si tombo a la dreta, direcció Font del Gat i plaça d’Espanya, segur que no trobaré cap forat per deixar el cotxe. Decideixo girar a l’esquerra, l’altra opció,i aprofitar l’àmplia zona d’aparcaments que, a la manera de terrasses de conreu, remunta la muntanya enfront de l’Estadi Olímpic, just a sota del Jardí Botànic. Inútil, tots els espais estan tancats amb barreres i precintes de la guàrdia urbana. De moment no queda més remei que anar seguint muntanya amunt on, finalment, com per obra de miracle, trobo la darrera terrassa sense precintar. No hi ha ni una ànima i allà deixo el cotxe. Com que la intenció era seguir a peu fins al castell i tornar per l’altra banda, doncs mira, ja en tenim un tros fet.
A la tornada, i com que a peu sí que es pot seguir per la recta de l’estadi, superem la barrera que talla el pas dels cotxes i entrem en “zona restringida”. La moguda per l’acte polític de la nit és de gran festa. Pòsters i pancartes vermells amb la cara d’un dels candidats a tort i a dret, indicadors d’entrada per a convidats, per als assistents, furgonetes que porten material de tota mena, empleats de neteja de la via pública per tot arreu, parelles de vigilància per aquí i per allà... Esperen omplir el Sant Jordi, es comenta.
Demà, divendres, el paisatge es repetirà. Barreres, neteja, control, pancartes... Només canviarà la cara del candidat dels pòsters penjats. També ompliran el Sant Jordi, diuen...

Repressió i "resistència heroica".

2010-11-16T13:34:00.002+01:00

Tot passant pel davant de l’estació del tren, no sé perquè, m’han vingut a la memòria aquells anys llunyans quan el castellà era la llengua habitual per tractar amb el personal dels llocs més o menys “oficials”.
Sóc nascut en la primera dècada de la postguerra. Com és natural, riu-te’n de la crisi actual, les famílies de la classe treballadora anaven penjadíssimes i molts dels nens i nenes només podíem anar a col·legis “nazionals” gratuïts. Jo, concretament, a “Escuela Unitaria de Niños nº 1”, a la plaça del Sol. No en parlaré, només dir allò tan sabut: de català res de res.
Als deu anys vaig anar als Maristes. Amb els “hermanos” vinguts d’altres províncies espanyoles, sobretot del nord, tampoc hi havia cap opció per al català. Tanmateix, el professor de dibuix, amb contracte extern, el senyor Furest, va representar tot una raresa per a mi perquè ens parlava en català.
Als llocs oficials, les gestions, és clar, es feien en castellà (actualment, encara molta gent nascuda aquí, sobretot gent gran, es dirigeix als funcionaris en aquests llocs en castellà tot i que parlen la nostra llengua o, com a mínim, l’entenen).
La vida pública en veu alta , en general, era en castellà. Un exemple: al camp del Badalona, on anava els diumenges a la tarda amb el meu pare, i on tothom parlava català, pels altaveus tot funcionava en castellà, tot i que el locutor era un veí del centre. Només de tant en tant, sonava, tímidament, alguna sardana. Un altre: “Atención al paso de los trenes”, repetia pels altaveus de la rambla l’inefable senyor Rodés a l’hora dels focs artificials de la “Fiesta Mayor”.
Tot això ve a tomb, com deia al principi, perquè m’ha vingut al cap una petita “gesta de resistència heroica” que amb els amics ens havíem proposat per “catalanitzar la Renfe”. Consistia en que, al comprar un bitllet per anar a Barcelona, en comptes de demanar “un billete de ida y vuelta”, dèiem: “Un bitllet d’anada i retorn!”. I creuant les nostres mirades amb complicitat, contents de la nostra malifeta, restàvem pendents de la resposta irada del funcionari. Invariablement, però, i de manera incomprensible, l’empleat ens donava el bitllet i no ens deia res.

Ho havia de dir

2010-11-08T15:07:00.002+01:00

D’entrada cal dir que no sóc massa papista, no, almenys, en el sentit de “papanatista”. Entenc, però, la seva figura dins de l’Església universal i el paper que representa en el seu conjunt.

Per això, em dolen i trobo de molt mal gust alguns típics comportaments que a banda i banda –a favor i en contra– es desperten en ocasió dels seus viatges. No m’agraden gens els corrents més aviat vinculats a certs sectors de la dreta que el consideren el “seu papa”, que el tracten com el seu líder, que criden eslògans com si es tractés d’una estrella esportiva o del rock...

Però tampoc m’agrada, anant a l’altre extrem, la crítica per la crítica. Tot i que estan en el seu dret, em sobren algunes manifestacions provocatives que ja no provoquen ningú i aquells discursos agres que parlen de banalitats i generalitzen sense conèixer a fons el que diuen, discursos que en lloc de defensar punts de vista diferents estigmatitzen a aquells que no pensen igual que ells.
Una mica de tot això hi ha hagut aquests dies amb motiu de la vinguda a Barcelona del papa Benet XVI. Però, tot i que volia passar de puntetes sobre aquest fet, m’ha semblat que cal deixar constància i reconèixer que, durant la seva estada a la ciutat, el papa va fer una gran catequesi pels creients, va donar mostres a la societat civil d’un gran coneixement de la nostra realitat catalana i va contribuir, indirectament, a la divulgació per tot el món de la magnífica obra de Gaudí, el temple de la Sagrada Família, de la nostra cultura i de la pròpia ciutat de Barcelona.
A més, hi ha una dita que no falla mai: “Per les seves obres els coneixeràs”. I és que, amb el seus comentaris sobre aquesta visita, alguns comentaristes de televisió, de la ràdio i de la premsa digital i de paper han quedat ben retratats.
,

Quin personatge!

2010-11-02T10:13:00.001+01:00

Ja sé que a tots els grups humans hi ha gent progressista i gent conservadora. N’hi ha en els grups polítics, a les societats recreatives, en els col·legis professionals, en les diferents confessions religioses… També sé que en els dos extrems hi ha gent radical que es pensa que està al punt mig de l’univers. És el cas d’un curiós “cura párroco” que ens vam trobar per terres castellanes aquests dies passats.
Estàvem descansant en una placeta d’un poblet de la província de León (El Burgo Ranero), fent temps per dinar després d’una llarga caminada des de Sahagún en el “Camino de Santiago”, quan se’ns va apropar un ciclista. Tindria uns cinquanta i tants anys i cobria la seva mirada amb unes ulleres fosques que no et deixaven veure-li els ulls. Segons ens va dir, era el capellà d’uns quants pobles de la zona i anava en missió pastoral a l’encontre dels pelegrins que passaven pel camí. Després d’obsequiar-nos amb un fulletó-estampa adreçat als pelegrins, sense més ni més, ens etzibà un sermó que riute’n dels del papa Clemente del Palmar de Troya.
Segons ell, l’Església actual no compleix la seva missió i ho justificava citant els quatre punts en els quals va errada: el desastre del Concili Vaticà II, una litúrgia totalment equivocada i gens pietista, la inacceptable apertura de diàleg amb les altres confessions i la falsa col·legialitat d’una Església que hauria d’ésser molt més piramidal tal com, segons ell, la va instituir el mateix Jesús.
No recordo ben bé la llista de disbarats que va dir sobre els dogmes, els infidels i no sé quantes coses més, però la veritat és que n’hi havia per sucar-hi pa.
Per tallar, ja que vam veure que no hi havia cap possibilitat de diàleg, ens vam acomiadar dient-li que havia topat amb els feligresos menys apropiats pel seu sermó i que, com que era l’hora de dinar, millor seria deixar-ho, no fos cas que ens quedessin sense cap taula disponible.
.

Una bona experiència

2010-10-20T16:42:00.002+02:00

Que els Cassú, pare i fill, són uns músics excepcionals ho sap tothom en el món de la música del nostre país en general, i de la sardana en particular. Diumenge, al Palau de la Música Catalana, el fill, en Francesc, des de l’escenari on acabava de dirigir la Simfònica de Cobla i Corda de Catalunya, i el pare, en Josep, des de les llotges del Palau, es creuaven mirades de complicitat i satisfacció per l’èxit aconseguit. El “seu” invent acabava de triomfar una vegada més allà on més podia ressonar, al mateix temple de la nostra música i davant d’uns dels oïdors més exigents, els sardanistes.
Efectivament, el sardanista no accepta cap versió d’una sardana diferent de la que pot oferir una cobla tradicional. I la veritat és que cap formació orquestral, cap banda, cap veu, pot substituir el so característic de la “fusta”, la tenora i el tible, i el fiscorn pels quals han estat composades la gran majoria de sardanes.
La satisfacció d’en Francesc era ben patent quan, abans del bis que va tancar el concert del Palau, va prendre la paraula des de l’escenari per preguntar: “Què, els ha agradat?”. Una aclamació d’aprovació va certificar l’èxit de l’experiència.
La Simfònica de Cobla i Corda de Catalunya, segons va explicar en Francesc Cassú, és una formació totalment inèdita en el món, una experiència nova que vol trobar el seu lloc en el panorama musical. I realment penso que ho aconseguirà. La combinació corda-orquestra i vent-cobla proposa uns resultats molt en la línia de les músiques nacionals, com ho pot ser la música vienesa, o la d’algunes músiques locals que han aconseguit situar-se en el programari clàssic dels concerts.
És clar que aquesta formació compta amb la cobla La Principal de la Bisbal, amb la qual cosa ja està tot dit.
A més de sardanes el concert també va incloure versions de la nova cançó i de rock català que igualment van resultar molt reeixides. Darrera dels Cassú, o amb els Cassú, hi ha tot un estol de músics implicats en la innovació –Coll, Camp, Badia, Marc Timón…– que asseguren la continuïtat del projecte.

Un noi valent

2010-10-16T20:12:00.003+02:00

Sí, un noi valent aquest David. No és gens normal, en els temps que corren, que algú decideixi deixar tot de coses que sembla que ens lliguin a les formes de vida actuals i ho bescanviï per una dedicació plena a la vida religiosa. Però en David, el noi de Santa Coloma de Gramenet, ha decidit donar aquest pas i avui he pogut assistit a la seva professió solemne, vinculant-se definitivament a l’orde del Carmel Descalç.
Coses d’altre temps? Algú pot pensar que en David no sap el que es perd, o que no viu a la nostra galàxia… Res més lluny de la realitat. Curiosament, la primera relació amb els carmelites, ara fa nou anys, va ser mitjançant un e-mail. “No sé com goso donar aquest pas…”, diuen que va escriure tot demanant consell per esbrinar què era allò que sentia en el seu interior.
Des de fora, des dels ambients absolutament secularitzats que ens envolten, sembla impossible imaginar l’escena que he viscut aquest matí. Ja sabem que la manca de vocacions religioses és una realitat. Però, avui, a Barcelona, als carmelites de la Diagonal, feia goig de veure l’estol de gent jove, potser no molt nombrós, però això sí, decidit i compromès amb la seva vocació. Eren nois i noies que havien decidit seguir els passos marcats per la fundadora dels descalços, santa Teresa de Jesús, de qui ahir es celebrava la seva festa, i que avui feien costat al seu company i germà, en David.

La riera

2010-10-12T11:29:00.001+02:00

L’altre dia, tot baixant per la riera de Pomar (que a la part baixa, quan s’ajunta amb la riera de Montalegre, pren el nom de riera Canyadó), vaig sentir un pessigolleig especial. Feia més de quaranta anys que no havia passat per allà i em van venir a la memòria llocs i moments que havien amarat els meus anys d’adolescent.

Les típiques parets de la riera que delimiten les finques de cal Comte, can Miravitges, ca l’Arquer…, el sauló propi de les rieres del Maresme, els espessos canyissars… tot això em va retornar a aquelles excursions a peu pels voltants de Badalona que fèiem amb l’escola i amb la gent dels “frares”.

Fa uns anys es va fer una intervenció des del municipi per arreglar el tram de riera que va des de l’entrada al Castell de Gotmar (cal Comte) fins a la Font del Pop (altrament dita de Beu i Tapa) i el resultat va ser prou bo.

Aquest indret, que passa desapercebut pels cotxes que circulen per la carretera de can Ruti i del tanatori, és una autèntic microsistema natural, una joia amagada a poca distància de la gran ciutat.

Aire fresc

2010-10-05T09:01:00.008+02:00

Vaig pujar d’hora a Bufalà. Ja es veia a venir que l’església de Sant Francesc s’ompliria i, com que segurament la cosa aniria per llarg, calia trobar lloc per seure, i si era una mica endavant millor, així podria fer alguna fotografia. Un ja té una edat i això d’estar-se plantat un parell d’hores cansa.
Hi havia dues raons per pensar que vindria força gent. La primera, que la parròquia havia anunciat que s’inauguraria una part del retaule de pedra de l’altar major amb la figura del sant d’Assís, i segur que una bona part de la seva feligresia no s’ho voldria perdre precisament el dia (4 d’octubre) del seu patró. La segona, i molt principal, i la que realment m’interessava, perquè l’església era una de les seus escollides per desenvolupar el programa de xerrades i taules rodones de la “Trobada Internacional de Pregària per la Pau” que la Comunitat de Sant’Egidio convoca anualment en una ciutat diferent.
L’any 1986, el papa Joan Pau II va promoure un encontre, a la ciutat d’Assís, amb representants de les diferents religions, per pregar per la pau, el coneixement mutu i el diàleg. Des d’aleshores, la comunitat Sant’Egidio de Roma ha volgut mantenir aquest esperit –“l’Esperit d’Assís”– organitzant aquestes trobades anuals per seguir treballant per una pau amb l’entesa entre els creients de les diferents sensibilitats religioses.
La conferència de Badalona, –en els tres dies que dura la trobada, hi ha una trentena de taules rodones i conferències, a més d’altres actes, en diferents punts de Barcelona i altres ciutats catalanes– precisament tractava del tema “L’Esperit d’Assís”. Intervingueren un historiador franciscà italià, un bisbe catòlic guineà, un teòleg islàmic saudí, el patriarca de l’església ortodoxa de Romania i un teòleg de l’Índia. Mossèn Jaume Aimar va tenir cura de coordinar la trobada, i li cal agrair que la portés a Badalona.
Es van distribuir aparells de traducció simultània per poder seguir les interessants intervencions dels oradors, en una església plena de gom a gom.
Aquestes trobades són una autèntica ració d’aire fresc per al nostre món. Avui, si puc, aniré a la plaça de la Catedral per assistir a la cloenda. Encara que plogui, i de moment ho fa...

Que tingui unes bones festes!

2010-09-29T16:49:00.004+02:00

Tot i que les Festes de la Mercè no són les de meves –jo sóc de la Mare de Déu d’Agost i de sant Anastasi– sí que m’agrada apropar-me aquests dies a la gran ciutat per respirar una mica els seus aires de festa i sentir-me, una mica, un barceloní més. La condició de veïnatge deu comportar algun dret, no?

Així ho devia reconèixer el propi alcalde de la ciutat, el socialista Jordi Hereu –com el meu, socialista i també Jordi, però Serra– el qual, a la sortida de l’ofici de la Mercè, i durant el Seguici d’Autoritats cap a la plaça de Sant Jaume, em va venir a saludar personalment i, a la vegada que em donava la mà, em va dir de forma molt expressiva: “Que tingui unes bones festes!”.

A poques passes d’ell, seguia la corrua el nostre president, el senyor Montilla –en aquest cas Josep, abans Pepe–, el qual també es va afanyar a venir-me a saludar veient que així ho havia fet el seu col·lega de partit. “Deu ser algú important”, devia pensar mentre em donava la mà, però no em va dir res.

No sóc molt ràpid de reflexos perquè, d’altra manera, hauria aprofitat l’avinentesa per deixar constància d’aquests moments fent-me una fotografia amb ells, de la mateixa manera que tanta gent ho fa amb els jugadors de futbol, amb el seu propi mòbil. Llàstima! L’any que ve miraré d’estar més preparat.
.

La sardana i Badalona

2010-09-19T09:26:00.002+02:00

Com era d’esperar, la presentació del llibre “La sardana a Badalona” va omplir a vessar la sala Betúlia. I és que al seu autor, l’Eduard Boada, el coneix tothom dins del món de la sardana, tant a Badalona com a tot arreu.

Per a l’edició del llibre, editat pel Museu Municipal dins la col·lecció Monografies Badalonines, ha tingut la col·laboració de l’escriptor barceloní Jordi Puerto, persona molt documentada i divulgadora a tots els mitjans de comunicació del fet sardanista en general.

El llibre és el resultat de molts anys de treball de formiga de l’Eduard. Com ell mateix va explicar a la presentació, ja pels anys seixanta va començar a replegar tot allò que li queia a les mans que estigués relacionat amb la sardana. De mica en mica es va anar animant i va començar a investigar el passat de la nostra dansa a la ciutat.

El seu arxiu particular ocupa un bon espai a casa seva –oi, Montserrat?– i no es limita a la relació de la sardana amb Badalona sinó que recopila tota mena de material de l’univers sardanístic i és dels millors de Catalunya en la seva especialitat.

Té milers, milers!, de sardanes enregistrades en tots els sistemes haguts i per haver –discs de pedra, de vinil, digitals, cintes de casset, mp3…– una bona part gravades per ell mateix en directe. Perquè, no cal dir-ho, des de sempre la seva vida ha girat a l’entorn dels múltiples concerts, aplecs i ballades que es fan arreu del país, als quals assisteix amb la seva colla d’amics.

Un CD, amb més de mil cinc-centes fotografies, acompanya aquest interessant llibre. Molts badalonins s’hi trobaran en elles perquè cobreixen una llarga etapa de la història de la nostra ciutat.

El treball que ha fet en Boada és molt determinant perquè, com molt bé es va dir ahir durant la presentació, d’aquí a pocs anys el temps anirà extingint la memòria popular a mesura que desapareguin els seus protagonistes.

Com diu el mateix Eduard quan una cosa s’ha fet com cal: chapeaux!
.

Rafael de Casanova, segrestat

2010-09-12T10:54:00.001+02:00

Ahir, per unes hores, el conseller en cap de la Generalitat de Catalunya de l’any 1714 va estar segrestat pels polítics catalans de l’any 2010.
Així, a seques, la cosa sembla una situació de ciència ficció. En realitat és una manera de dir que ahir, onze de setembre, Diada Nacional de Catalunya, durant unes hores l’estàtua de Rafael de Casanova va quedar inaccessible, incomunicada, per a la gran quantitat de ciutadans que s’acostaven a la ronda de Sant Pere, alguns per tafanejar, molts per mostrar admiració i respecte i altres per retre-li el seu modest homenatge.
Això no va ser possible perquè, en un radi de cent metres, unes tanques i una nombrosa força policial impossibilitaven l’accés al monument.
De lluny, des de darrere les tanques, només es veia la tarima on una banda de músics interpretava “Els segadors”, una i altra vegada, a mesura que els diferents grupuscles oficials anaven fent la seva individual desfilada a tall de “ara tu, ara jo, no fos cas que ens poséssim d’acord i ens barregéssim”.
Vaig veure molta gent indignada perquè es va sentir agredida i indefensa per la prepotència de l’oficialitat davant de l’espontaneïtat. Més sabent que aquesta ofrena va sorgir espontània de la gent que anava a posar una ofrena als peus de Rafael de Casanova quan l’estàtua va ser col·locada novament al seu lloc, després d’uns anys d’haver estat retirada pel govern franquista.
El fet que cada any un grup d’energúmens escridassi a tots els polítics, siguin del que color que siguin, quan aquests s’acosten a fer la seva ofrena no justifica de cap manera les mesures “excepcionals” imposades ahir.
.

Petit record de Màrius Torres

2010-09-02T18:44:00.003+02:00

Tinc a les mans un llibret de poesia. És el volum 75 de la col·lecció “Les millors obres de la literatura catalana” que van publicar conjuntament Edicions 62 i La Caixa. Una col·lecció, dit de passada, que m’he llegit gairebé completa com un exercici d’introducció a la nostra literatura la qual em va ser manllevada, com a tots els de la meva generació, pel sistema educatiu imposat pels unificadors a ultrança.
El llibre conté poemes de Joan Salvat-Papasseit, Bartomeu Rosselló-Porcel i Màrius Torres, i l’he agafat de la prestatgeria perquè volia rellegir els versos d’aquest darrer, del qual es celebra el centenari del seu naixement a Lleida.
Aquest petit volum, curiosament, aplega una part de l’obra de tres poetes d’una gran força expressiva, els quals estan units per un mateix final tràgic: els tres moriren joves (30, 25 i 32 anys, respectivament) d’una malaltia que en el seu temps era pràcticament irreversible, la tuberculosi.
Aquesta entrada del blog vol ser un petit homenatge a tots ells, particularment a Màrius Torres en aquest fugaç aniversari que ell mateix hauria mesurat amb el seu:

Rellotge de sol

Marca d’ombra que et mous al pas de l’univers,
al mur antic i dolç rodant de segle en segle,
sobre un Temps que en nosaltres és fútil i divers,
       només la llum és la teva regla.

Tu mesures la glòria de la llum al zenit
la canviant carícia dels angles, la segura
fidelitat d’un ordre que va de l’infinit
       fins a la teva pàtina obscura.

Però ignores que durant l’ombra, la nit, l’acord
dels núvols i del torb on la tempesta bleixa;
l’instant de desesper que al fons del nostre cor
       és més llarg que la vida mateixa!

Ah, qui pogués com tu, mogut pel Sol més alt,
no mesurar tampoc les tenebres avares,
si en la pedra roent del nostre cor mortal
       totes les hores no han de ser clares!

Un rellotge que segur que tenia ben present l’any 1939, quan ja se li havia diagnosticat la malaltia de la qual moriria tres anys després.
.

100

2010-08-27T18:32:00.008+02:00

Cent és el número d’entrades que he fet en aquest blog en els dos anys que té de vida. Casualment, a més, avui la pàgina celebra el seu segon aniversari. Efectivament, va ser el 27 d’agost de 2008 que em vaig decidir a deixar constància escrita d’algunes de les meves vivències. Ja feia temps que seguia algun blog i vaig pensar que aquesta era una bona eina per aplegar dues aficions meves: escriure i fer fotografies.
Ara, repassant-les m’adono que hi ha entrades de tota mena. He parlat de viatges, personatges, llibres, aficions, xafarderies de Badalona, tradicions, anècdotes… i, sense pretendre-ho he anat confegint el meu retrat, encara que d’una manera superficial. I m’agrada.
.

Pel sud-oest de França

2010-08-21T14:12:00.006+02:00

Aquests dies he pogut practicar una mica el meu francès. Ho puc fer de tant en tant des dels llunyans temps de l’escola. El fet de tenir una mica de família a l’altra banda dels Pirineus i, també, haver fet algun viatge pel país veí, m’ha ajudat a anar refrescant el meu coneixement de la llengua francesa.
La meva, és la generació del francès, com la dels nostres fills ho és de l’anglès. Efectivament, en la meva etapa escolar, quan la globalització actual encara no s’intuïa, el francès dominava l’aprenentatge d’idiomes a quasi totes les escoles i era assignatura bàsica en el batxillerat. L’anglès quedava pel darrera i pocs estudiants hi tenien accés, en una època en la qual la gran majoria de l’alumnat no passava dels estudis mitjans ni estaven de moda les escoles d’idiomes. Amb el peritatge vaig tenir l’oportunitat d’estudiar-lo una mica, però no amb la intensitat del francès. Curiosament, quan vaig cursar el professorat mercantil se’ns oferia la possibilitat de triar entre dues llengües més, alemany o àrab. Em vaig quedar amb unes mínimes nocions d’alemany. Si hagués tingut una millor visió de futur hauria pogut estudiar àrab i ara tindria grans possibilitats de practicar-lo.
Pel que fa al francès, m’entenc molt millor amb els francesos del sud que del nord, perquè el seu accent és molt més obert i entenedor. Per altra banda, i això no m’ho esperava, aquests dies viatjant per l’Aquitània, sobretot pels departaments de la Gironda, les Landes i el Bearn, m’ha sorprès el gran nivell de comprensió del castellà que té la gent avui, sobretot a mesura que ens apropem al sud, cosa impensable anys enrere quan a França era impossible entendre-s'hi sense el francès o el llenguatge dels signes. La proximitat amb la frontera facilita un gran intercanvi cultural i turístic.
Un exemple. Vaig fer nit a Dax un dels dies de la seva festa major. Dax és una tranquil·la ciutat termal de les Landes, situada al nord de Baiona, que es transforma d’una manera total durant les festes.
Com que vaig arribar de nit a la ciutat, només vaig poder veure l’ambient de festa nocturn, un ambient amarat de referències a les festes de Pamplona. Per això, un cop a casa, he cercat a internet informació sobre aquestes festes. Així, m'assabento que aquests dies arriben a la ciutat uns 600.000 visitants, molts vinguts del sud de la frontera. Tot i l’abundància d’actes de tota mena, la base de la festa gira al voltant dels toros. Es veu que només fa un parell de dècades que aquesta festa ancestral ha anat incorporant tota la simbologia dels sanfermines, des de la vestimenta –tothom anava blanc i vermell–, passant per les colles, les corridas a l’espanyola, amb toreros espanyols, i a la landaisse –semblant a la manera portuguesa–, el xupinazo, i sis o set bandes de música, totes de gent jove, que, entre altres, toquen pasdobles i cants com el “Pobre de mi” o l’emotiu “Agur Jaunak” de la cloenda, amb totes les bandes formades al centre de la plaça (1). Fins i tot, es va intentar incorporar l’encierro però el govern no ho va permetre.
Ara, els nostres joves quan van a França utilitzen l’anglès perquè no han tingut la sort de conèixer aquesta llengua. Per contra, amb el seu anglès ells es defensen a tot arreu i nosaltres no perquè, fora de França, el francès no s'usa pràcticament enlloc.

(1) Busqueu a YouTube “Agur Jaunak Dax 2009”
.

L'Oriol, una formigueta del teatre

2010-08-05T11:52:00.002+02:00

L’Oriol Genís, al qual conec des de quan era petit i fins fa poc vivia molt a prop de casa, és un autèntic treballador d’aquesta professió que ha fet seva perquè ho desitjava amb totes les forces del seu ésser.
Hi ha dos camins –potser més, però no els considero– a la vida per aconseguir allò que hom més desitja. Per una banda, el camí de la sort; una sort, a voltes buscada, altres trobada, que cal acompanyar d’una certa ambició i d’un treball ben fet dirigit cap a la meta que es vol abastar. Per l’altra, la via empinada que cal superar amb una irrenunciable voluntat i un esforç tenaç i continuat, per arribar al mateix punt.
L’Oriol ha seguit el segon camí i s’ha fet un lloc entre els millors de la seva professió. Però, em consta que no ho ha tingut fàcil, ni és cap garantia de que en el futur ho sia. Alumne de l’Institut del Teatre, també ha seguit cursos d’interpretació, de tècnica vocal, de comèdia musical, amb diferents directors. Ell mateix ha estat promotor, fundador o director d’algunes petites companyies, i la llista d’obres en les que ha intervingut fins ara, a la majoria de sales de Catalunya, és notable.
Tot aquest preàmbul per dir que, fa pocs dies, el vaig retrobar a la Sala Betúlia, on va presentar, amb Mireia Chalamanch, “Com si entrés en una pàtria”, un espectacle sobre textos periodístics i poemes de Joan Maragall, en el 150è aniversari del naixement del poeta. Un espectacle de butxaca de categoria incontenible, per la gran qualitat dels material escollit i per l’acurada dicció dels dos actors. Un seguit de textos amarats de sentiments cap a la nostra terra, la natura, l’amor…, els quals, a mesura que avançava l’espectacle, anaven creant un clímax de tensió interior que, en mi, va acabar desbordant-se amb la recitació, per part de l’Oriol, del Cant Espiritual.
En aquest moment hi vaig veure resumit el resultat de tot el teu esforç d’aquests anys, Oriol. Crec que difícilment tornaré a gaudir de la intensitat d’aquesta pregària com tu me la vas fer sentir. Per molts anys!
.

Julius Caesar

2010-07-31T14:08:00.004+02:00

He tornat a veure, per sisena o setena vegada, “Julius Caesar”, la pel•lícula de Joseph L. Mankiewicz de l’any 1953 basada en l’obra teatral del mateix nom de William Shakespeare. I, per sisena o setena vegada, he tornat a quedar atrapat per aquesta magnífica obra que aplega un conjunt d’elements que la fan una peça única (inigualable?) en el seu estil dins de la història del cinema.
Tot el discurs habitual del teatre shakesperià sobre la tirania, l’amistat i les passions humanes troba en el fet històric de l’assassinat de Juli Cèsar, per part d’un grup de senadors amb els qui confiava (“I tu, Brutus?”), una magnífica oportunitat per expressar-se.
L’adaptació de Mankiewicz, queda perfectament plasmada en el treball (sense adjectius) dels actors anglesos i nord-americans del repartiment, sobretot de James Mason (Brutus) i de Marlon Brando (Marc Antoni). Les escenes dels discursos d’aquests dos personatges adreçant-se al poble davant el cos sense vida de Cèsar, són antologia pura. Despullada de qualsevol element temporal, la pel·lícula és perfectament vàlida avui, gairebé seixanta anys després de la seva estrena.
Però, no volia parlar dels detalls artístics i tècnics de la pel·lícula. Aquest apunt ha sorgit bàsicament per l’impacte emocional que em produeix cada vegada que he tingut l’oportunitat de veure-la.
La primera vegada va ser en unes classes sobre teatre català que va organitzar el CIC de Badalona a la dècada dels setanta, un curset que va començar l’escriptora Maria Aurèlia Capmany i va concloure el director de teatre Josep Anton Codina. Tot i que aleshores la vaig veure en versió original subtitulada, cal dir que la versió en castellà no rebaixa gens la gran qualitat del film.
En una hipotètica llista de millors pel·lícules de la història del cinema, jo col·locaria “Julius Caesar” en dels llocs més davanters. Segur!
.

Un capvespre poc romàntic

2010-07-24T10:37:00.001+02:00

– Groc!
– Un sis!
– Canvi de color!
– ...
Fa una calor enganxosa a Llafranc. Contrariament al que acostumem, avui no hem sortit a fer l’habitual passejada fins a l’escullera del petit port, com tants i tants estiuejants del poble. Ens hem emmandrit, el capvespre se’ns ha tirat al damunt i estem fent temps per sopar.
M’he assegut en un racó del menjador, prop d’una finestra per rebre alguns glops de la brisa que arriba del mar, que és a tocar. Diuen que demà baixaran una mica les temperatures...
Estic llegint una interessant novel·la d’en Baltasar Porcel. M’agrada i em té atrapat.
Des de la terrassa, m’arriben les veus dels meus amics:
– Verd!
– Agafen quatre!
– Passo!
– ....
.

En perill d'extinció

2010-07-18T11:41:00.002+02:00

L’homo sardanisticus és una rara avis en perill d’extinció, que pul·lula per llocs cada vegada més limitats, i que té com a característica principal un gran desenvolupament del sentit de l’autodestrucció inconscient.
Tot i que es podrien trobar alguns exemplars que malden per la supervivència volent trencar el fatalisme, i que són immediatament expulsats de la manada, aquesta espècie animal es mou en la inconsciència més cega. I, com que no hi ha pitjor cec que el que no hi vol veure, conrea una mena d’egolatria que li va formant una mena de crosta que creu autoprotectora.
Aquest comportament no li deixa veure la gran biga que porta a l’ull i el té convençut que la culpa dels seus mals és de tothom menys seva.
No li parlis de fórmules renovadores, ni d’espais poc apropiats, ni d’horaris desfasats, ni d’actes conjunts, ni de deixar les regnes en altres mans, ni de res de res… La seva resposta invariable és: “sempre s’ha fet així”.
Doncs, bé, sempre s’ha fet així, fins que deixarà de fer-se per sempre.
Perdoneu-me, però avui m'ha sortit així. Ja he dit, però, que hi ha algunes excepcions que volen millorar l’espècie. Tanmateix són això, excepcions.
.

Som una nació!

2010-07-11T11:56:00.004+02:00

Conec molta gent, molta, amb la convicció de que això ha canviat, que el mitjó s’ha girat totalment al revés. Només calia escoltar els clams que m’envoltaven ahir a la manifestació de Barcelona per veure que el sentiment general ha sofert una transformació radical. He assistit a les manifestacions més multitudinàries des de la caiguda del franquisme, també a algunes de la diada i a altres concentracions més modestes, i mai, mai, havia vist l’emprenyament, la fermesa i la unanimitat dels assistents reclamant una separació en la qual molts, moltíssims, temps enrere no hauríem ni gosat pensar-hi.

Perquè, aquest és el sentiment generalitzat: l’emprenyament! I em dol molt la situació a la què s’ha arribat per culpa de la incompetència de molts. No cal ni nomenar-los.
Haig de confessar que m’agrada Espanya, vull dir el país i la seva gent. He viatjat molt per tota la seva geografia, a tot arreu m’han acollit molt bé i jo m’hi he trobat com a casa meva. Gairebé cada any, i ja en fa molts, m’he reservat una part de les meves vacances per recórrer les seves planures, les seves muntanyes, les seves ciutats… i, malgrat tot el que ha passat, no penso deixar de fer-ho!
Tot això fa augmentar la meva emprenyamenta, i em plantejo unes preguntes:
1.- Per què les relacions d’amistat i comprensió entre els pobles, lligades amb esforç en un pacte que han esquinçat, han de deixar pas a les de desconfiança i rebuig?
2.- Només ens deixen obert un camí?
3.- Com i qui arregla tot això?
.

Adéu, "Rialles"!

2010-07-03T23:47:00.002+02:00

La guarderia que tenim al costat de casa, tanca. No és per manca d’infants, més aviat el contrari. Feia temps que se’ls anava quedant petita i van decidir obrir un altre local molt més ampli en una altra zona de Badalona. Aquest darrer curs, ja amb la meitat d’infants, perquè els nous començaven directament al nou centre, ja ha resultat una mica trist.

Aquesta era, d’alguna manera, la llar d’infants del nostre barri. Ara ja s’ha fet gran, com els centenars de nens i nenes que aquí van tenir els seus primers contactes amb el món de fora de casa seva.
La van inaugurar l’any 1983, un any després que nosaltres compréssim la nostra casa justament dues portes més amunt. Era un edifici de planta baixa i dos pisos, però la joia de la corona era el seu magnífic badiu, a tocar, paret per paret, del meu, i del que sempre n’han tingut una cura molt especial.
La trobaré a faltar. Hi he conviscut els darrers vint-i-set anys, i formava part del paisatge quotidià del meu carrer. La veritat és que no hem tingut mai cap problema, ben al contrari, els seus propietaris i les monitores sempre han estat molt respectuosos amb el veïnat.
Ja no tornaré a sentir els plors de les primeres setmanes de començament de curs, quan els infants només tenen aquest recurs davant la nova situació desconeguda per ells de deixar l’ambient familiar, tot i que només sigui per unes poques hores.
Ni els cants que les “senyoretes”, amb molta més bona voluntat que veu, intentaven ensenyar als nens i nenes quan sortien al pati, durant ell llargs matins del bon temps.
Ni el repetidíssim “Sol, solet”, dels matins d’hivern…
Ni el xipolleig de l’aigua a les petites piscines, quan feia calor.
Ni el ja famós “a recollir!”, previ a la quotidiana cerimònia higiènica de preparar els petits per a l’hora de plegar.
Ni la remor de converses dels avis i dels pares, molts més els primers, que se sentia al carrer mentre esperaven l’hora de recollir els infants.
Ni els pallassos que portaven cada any per celebrar la festa de final de curs. –“I els papes i les mames, que no criden?”
Ni, menys mal, el run run dels motors dels cotxes engegats, aparcats al portal de casa –“No es preocupi, només és un moment”–.
L’emoció que va embarassar la directora en el seu darrer parlament de comiat del “vell edifici” –el vaig sentir des del meu badiu– també se’m va encomanar a mi una miqueta.
Decididament la trobaré a faltar!
.

Uf!

2010-06-28T08:47:00.002+02:00

El mes de juny acostuma a ser un dels més esbojarrats de l’any, si no el que més. Deu ser que el dia s’allarga d’allò més i dóna per a moltes activitats, el cas és que les agendes s’omplen a vessar i els horaris es trepitgen els uns amb els altres, quan no coincideixen.
De retorn d’uns dies de desarrelament absolut, m’he trobat totalment col•lapsat pel panorama que tenia davant. La coincidència en una sola setmana de diferents compromisos, als quals calia afegir un bon nombre celebracions familiars i tradicionals, m’han format un teixit vital certament angoixant, com una sensació d’atzucac, que mai havia sentit.
Fins i tot aquest petit escrit setmanal se n’ha ressentit. Ara mateix, malgrat la quantitat d’experiències que s’han amuntegat en poques jornades, sóc incapaç de discernir cap idea per fer-ne un comentari. Deixem que passin uns dies i el pòsit reposi a sota del vas.
.

Preparatius

2010-06-02T09:11:00.002+02:00

Ens hem decidit: anem a fer el Camí de Santiago. Bé, diguem que anem a fer un tram del Camí. Això queda més dins de les nostres possibilitats. La intenció és de fer una part i, si podem, d’aquí a uns mesos la resta.
No és un rampell que ens hagi vingut de cop; la veritat és que ja feia anys que ens ho havíem proposat i ara, al disposar de més temps lliure, creiem que ha arribat el moment que esperàvem.
Comptem, sortosament, amb uns amics que ens acompanyaran amb un cotxe de suport i ens prepararan les estades i els llocs per menjar. I és que ja tenim una edat que ens permet gaudir d’alguns privilegis.
Com que no n’hi ha prou amb agafar el cotxe i presentar-nos al punt de sortida que ens hem fixat –Puente la Reina, a Navarra– sinó que s’han de fer un seguit de preparatius, aquests dies anem atrafegats amb això.
D’entrada, cal posar-se una mica “en forma”; o "una molta", que hi ha gent experimentada que ens ha avisat de la duresa de caminar un dia sí i un altre també les llargues distàncies de cada etapa. De totes maneres penso que si avui en fem així, demà en podem fer aixà, sense necessitat de seguir cap programa preestablert a les guies.
Perquè, aquesta és l’altra: calia comprar una guia, és clar. Com aquell qui no vol, vam anar a una coneguda llibreria de Barcelona especialitzada en llibres de viatges a veure si tenien alguna cosa del Camí. Caram! Es veu que, com que aquest és un Any Sant –Sant Jaume cau en diumenge–, això de fer el camí s’ha convertit en una bogeria i es preveu que es rebentin els rècords de caminaires-pelegrins (que no sé qui és una cosa i qui una altra). Moltes editorials, preveient la massificació, s’han llençat a l’arena i han editat una gran quantitat de llibres, opuscles, mapes, guies, memòries, ressenyes… que han fet ben difícil la tria, en aquest cas per excés.
I, altra vegada, els experts ens aconsellen: “Els mitjons, vigileu els mitjons! I les botes, les sabatilles, les xancletes (?)…”. Que si els albergs, que si les acreditacions, que si les “tirites”, que si tal, que si qual…
Doncs, en això estem.
.

Impressions

2010-05-27T15:52:00.002+02:00

Verd, rius, teulades de pissarra, neu, cavalls, flors, campanars, estrelles, camins, llacs, geleres, pedra, isards, avets, bordes, corriols, tuques, ramats, gent de muntanya, silenci, rosari de poblets, més aigua, refugis, núvols, romànic, banys termals…

Però, també, creixement poc controlat, massificació en temporada alta, pèrdua progressiva d’identitat…
Vall d’Aran!
Sortosament encara guanya la primera part per golejada.

"Fa dos mil anys que som aquí!"

2010-05-13T18:20:00.002+02:00

La plaça, plena a vessar, estava a l'expectativa. El rellotge de la casa de la vila era a punt de marcar les set quan els músics van sortir per tercera vegada al balcó per interpretar el solemne toc d’inici. Tot seguit els porticons es van obrir de bat a bat i van aparèixer l’alcalde i els regidors que acompanyaven el nostre personatge. Es va fer el silenci. L’alcalde, breu i amb veu ferma, va anunciar l’acte i tot seguit el va presentar: “Amb tots nosaltres, l’Enric Juliana, pregoner de les festes d’enguany!”
En els darrers anys, he llegit bastant d’en Juliana. Sobretot, els articles que publica regularment a “La Vanguardia”, diari del qual és subdirector i corresponsal a la capital de “l’Espanya dels pingüins”. Era un motiu afegit per no perdrem el pregó de les Festes de Sant Anastasi (altrament dites de Maig en versió laica, que és la que ara es porta).
El pregó? No cal que el comenti, tothom n’ha parlat. Una visió de Badalona des d’allà on es veuen les coses amb una gran relativitat, però que, per això mateix, permeten una observació molt més objectiva. Tot això sense oblidar que l’Enric és d’aquí, que aquí hi té la família i que algunes gotes de “badalonitis” li hauran caigut dins el pastís.
El seu “mobilis in mobili” es va escampar per tot arreu. I amb la seva proposta als governs d’aquí i d’allà, demanant les màximes distincions per a la ciutat pel seu paper com model de convivència, se’ns va posar a tots a la butxaca.
“Fa dos mil anys que som aquí!”, va pregonar una i altra vegada, convidant tothom a integrar-se i a formar part de la Badalona arrelada en l'ahir que vol caminar cap el futur.
Un parell de vegades la plaça va trencar la veu del pregoner amb aplaudiments que es repetiren llargament al final amb la seva invitació a la festa. Feia anys que no havia sentit un pregó tant assenyat.
.

Aneu amb compte!

2010-05-05T16:31:00.002+02:00

Es veu que al nostre país hi ha una gran passa de mal d’orella. Feia temps que m’ho semblava, però, la veritat, no n’havia fet gaire cas. Però l’altre dia, mentre seia una estona en un banc d’un conegut passeig de Barcelona, m’hi vaig haver de fixar gairebé per força. Hi he arribat a la conclusió que és molt probable que la cosa sigui molt més greu del que em semblava en un principi.
Com que la millor forma de deixar constància d’un fet és l’evidència, no em vaig poder estar de fer unes quantes fotografies de les persones afectades que durant la poca estona que vaig estar allí van passar pel davant meu.
Algunes d’elles diria que patien només molèsties lleugeres, perquè aviat deixaven de tocar-se l’orella. Per a altres, però, la cosa devia ser més preocupant. Fins i tot una senyora, pobreta, va estar tota l’estona recolzada a la cantonada sense senyals de que la molèstia anés a menys, i quan vaig haver de marxar ella encara hi era.
Tot això ho dic perquè aneu amb compte. Crec que és una passa molt encomanadissa, de la qual no s’han trobat remeis prou eficients. I, pel que he vist, potser afecta més a la classe femenina. No sé...
.

He estrenat el pont nou

2010-04-30T19:39:00.001+02:00

A peu, que és com es veuen bé aquestes coses. Sí, el que han fet per travessar les vies del tren des de la zona del port fins a la banda de muntanya i que substitueix l’antic de la fàbrica Cros que es va enderrocar, potser perquè era massa vell, potser perquè feia nosa per urbanitzar aquell sector, vés a saber…
El cas és que s’havia creat un autèntic conflicte pels nous pobladors d’aquella zona de la marina badalonina. Per sortir del barri amb cotxe havien d’anar cap al centre de la ciutat o passar per Sant Adrià, i encara sort que s’havia arreglat el tema del peatge per passar per la zona portuària, únic camí que unia aquestes sortides.
Doncs, com deia, he passat pel pont nou. Crec que es diu de Sant Lluc. L’han fet amb cara i ulls. Fins i tot és bonic, metàl·lic, pintat de blanc, amb mampares de color verd clar. Sembla pràctic per als cotxes i no tant per als vianants que, segons d’on vinguin, han donar una bona volta per arribar a les rampes d’accés. Però, m’ha agradat. A més, permet tenir una nova perspectiva de la zona del port i de la via del trens.
El pont uneix dues zones absolutament contraposades. Per la banda de mar, una zona d’esbarjo, més aviat agradable per passejar i amb futur. A l’altra banda, un laberint de naus industrials i magatzems, amb carrers deteriorats, plens de furgonetes i camions, els dies laborables, i absolutament deserta els festius.
.

Un altre Sant Jordi

2010-04-25T08:52:00.004+02:00

Aquesta vegada m’ha costat una mica trobar-li el regust. No sé, però em fa l’efecte que la cosa no marxa pel bon camí. De fet, sóc home de minories i tot el que s’escapa de les mans i es massifica crec que acaba perdent l’essència i els fonaments. Tot i que perviu el missatge poètic que comporta l’entrega de la rosa a la persona estimada, moltes vegades es va pervertint i no deixa de ser un vulgar reclam publicitari de molts comerços per atraure clientela.
Pel que fa als llibres, tampoc acostumo a recórrer a la llista dels més venuts i dels més “esperats”. Els medis de comunicació juguen el seu paper i, lògicament, escriptors i editors aprofiten per situar-se en una bona posició de sortida en la seva cursa particular.
Enguany m’he decidit per “Betúlia”, la reedició del llibre de M. Aurèlia Campmany, que va escriure en la seva etapa de mestra a Badalona. Vaig conèixer l’escriptora en un curs sobre literatura catalana que va donar cap allà els anys setanta al CIC. Era una enamorada de les lletres, sobretot dels nostres clàssics. Encara sembla que la senti recitar uns versos de “L’espill” d’en Jaume Roig… Llàstima que la mort se l’endugués en plena maduresa.
.

Poca sensibilitat històrica

2010-04-14T09:00:00.002+02:00

L'ermita abans de les obres

Heu passat aquests últims mesos pel davant de can Cabanyes? Hi han fet unes “millores” en el tancament de la finca i s’ha arreglat i ampliat la vorera que la circumda per la riera de Sant Joan, l’avinguda Salvador Espriu i el lateral de l’autopista.

El resultat podria ser satisfactori si no fos que d’aquesta manera han desvinculat una petita capella adossada a la masia, la qual ha quedat aïllada al mig de l’ampla vorera com un element independent de la finca.

Aquesta capella, dita del Sant Crist de Can Cabanyes, ja està documentada en el segle XVII. A la part frontal, damunt la porta, hi figura una data –1860– probablement l’any d’una de les moltes reformes que ha tingut a causa dels diferents danys soferts al llarg dels temps. Cada Dijous Sant, la capella s’omple d’espelmes i llantions, ofrena de devots badalonins d’aquest Sant Crist que segueixen una antiga tradició.

Poca gent coneix la història, trufada de llegenda, d’aquest racó de Badalona. Ara, amb aquesta separació, que la deslliga de l’antiga masia, no es fa res més que desvirtuar la realitat històrica i contribuir, inexorablement, al seu oblit.

Noves processons

2010-04-07T17:43:00.007+02:00

A mitja tarda de Divendres Sant, vaig anar al punt habitual de trobada de molts badalonins quan sortim d’excursió, el Museu Municipal. Uns quants amics havíem decidit anar fins a Sant Celoni on, segons les nostres informacions, a la nit sortia una processó que aquesta població ha recuperat tot just fa un parell d’anys i ara estrenava dos passos nous.
Haig de dir que fa molts anys que, en aquesta mateixa diada, anem a un lloc o altre a veure una processó i després a sopar. Vam començar a fer-ho quan els nostres fills eren petits i ho anem mantenint, malgrat que ja molt de temps que els petits han deixat de ser-ho i ja no ens acompanyen.
Com deia, vaig anar al punt de reunió davant del museu. Un cop allà, vaig adonar-me que a l’altra banda de la carretera, just davant de Correus, s’havia format una cua de gent que contínuament s’anava allargant amb més i més nouvinguts que esperaven per entrar a un gran autocar estacionat sobre la plaça. El vehicle, ara ho veia clar, estava pintat amb els colors blaugranes i duia impresos un gran escut del Barça, una fotografia de la plantilla amb la paraula “Campions 2009” i la reproducció de les sis copes que havien guanyat la passada temporada. Es tractava de l'autocar del Barça que volta per tot Catalunya perquè els aficionats puguin veure els trofeus conquerits.
Aquella imatge, precisament en aquest dia de Setmana Santa, se’m figurà com una transposició d’algun acte religiós –com la mateixa processó que jo anava a veure– propi d’altres temps, als moments actuals.
El que abans eren processons i visites les esglésies, s’ha anat transformant en noves formes d’una religió en la que els nous déus, els nous ídols, també reclamen la seva part d’adoració. Els nous natzarens refan les files, no ja darrera d’un pas processional, sinó que s’arrengleren a les carreteres, a les pistes d’esquí o, com en aquest cas, per venerar els nous símbols religiosos de la nostra societat laica.
No hi tinc res a dir.
.

Perplexitat

2010-03-25T16:50:00.004+01:00

Un dissabte d’aquest mes de març, amb el grup d’amics anem a Sitges per fer l’habitual excursió quinzenal per camins de muntanya. Decidim fer el viatge d’anada i tornada amb transport públic. Punt de trobada: estació de rodalies.
Cap a dos quarts de 8, agafem el tren fins al Clot on enllaçarem amb un altre que passa pocs minuts abans de les 8 i ens ha de portar a la simpàtica vila del Garraf. Els horaris els hem tret de la pàgina http://www.renfe.es/cercanias/barcelona/index_horarios.html, (en castellà, perquè suposo que fa massa poc que la Generalitat s’ha fet càrrec de rodalies i encara no han tingut temps de fer la versió catalana).
Arribem al Clot. Primera sorpresa: al llistat de la pantalla de l’andana per on han de passar el comboi no hi consta el que tenim previst agafar. És més, no hi consta cap tren que vagi per la línia de Vilanova i passi per Sitges.
Ah! És dissabte, segur que ho hem mirat malament. Anem a consultar el plafó d’anuncis amb els horaris. Res. El tren fantasma no apareix per enlloc. Solució, anem a preguntar-ho a la finestreta.
Resposta del funcionari: “Ah! Vostès ho han consultat a internet? Doncs està malament, perquè des de Nadal s’han canviat els horaris i encara no ho han arreglat. Hauran d’anar a Sants i allà fer l’enllaç”.
El que no vaig entendre bé és si volia dir que el canvi s’havia fet per Nadal, o des de que hi ha en Nadal.
Avui, tres mesos després del que ens va dir el funcionari, sembla que ja ho han arreglat.
.

Sant Josep

2010-03-19T09:15:00.005+01:00

Tot i que a la meva família més propera no ni ha cap de Josep –de Joans n’hi ha un munt– aquesta és una diada que a casa no passa desapercebuda.
Ja fa temps que els aires laics de la política es van emportar la festa laboral, com poc a poc es van emportant qualsevol senyal identitària que faci ferum a religiós. Els qui més ho van notar van ser el pobres Joseps que van haver de canviar el dia de l’àpat familiar i traslladar-lo al diumenge següent. En canvi, poc a poc, des d’àmbits comercials s’ha volgut anar imposant la festa del dia del pare, però sense gaire èxit.
A casa, avui no faltarà la crema tradicional. Potser escatimarem algun ou dels que marca la recepta preceptiva, però és que cal no temptar el colesterol, sempre vigilant darrera de cada vianda. Tampoc ens oblidarem de les trucades i visites per felicitar els Joseps, Maria Joseps, Josep Maries, Pepets, Pepites, Peps, Pepes, Pitos, Fines… una llarga llista, tot gent de quaranta en amunt perquè ja fa temps que posar-li aquest nom als petits no fa, només faltaria!
També van desapareixent els fusters, que en aquesta diada celebraven la seva festa patronal. Ara tot és més industrial i per aquí s’han anat perdent les essències de l’artesania i del contacte personal.
Llàstima perquè jo trobo que sant Josep és un sant simpàtic, potser perquè, com jo mateix, sempre va amb el lliri a la mà.
.

Badalona, bressol del... teatre

2010-03-12T11:23:00.003+01:00

El proper 27 de març, el veterà actor Jordi Dauder rebrà la Guineueta Honorifica, distinció atorgada pels Amics del Teatre Zorrilla. Serà durant l’anomenada Nit de les Guineuetes, en la qual aquesta entitat vol premiar aquelles persones, entitats i grups que s’han distingit durant l’any en l’activitat teatral de la nostra ciutat. En aquesta ocasió, l’acte dedicarà un homenatge a Margarida Xirgu, l’actriu de Molins de Rei amb forta vinculació amb Badalona fins a l’hora de marxar a l’exili.
No havia vist Jordi Dauder actuar en directe. Conec el seu treball com a actor gràcies al cinema i a la televisió, però mai havia tingut l’oportunitat de veure’l en directe, a l’escenari, malgrat que vaig bastant sovint al teatre.
Fa un parell de setmanes estava a Ponferrada, a la província de Lleó. Casualment, al Teatre Bergidum hi havia anunciada, per a aquella mateixa nit, la representació de l’obra “Después de mi, el diluvio”, un muntatge del Teatre Lliure de l’obra de la també badalonina Lluïsa Cunillé, en el qual intervenien Jordi Dauder i Vicky Peña. Sortosament quedaven algunes entrades i vaig tenir l’oportunitat d’assistir a la representació. Realment, una passada!
Badalona, a més del basquetbol, és també bressol de bons actors, molts d’ells de capçalera. No cal dir noms, la llista és llarga i sempre podria deixar-me’n algun. Bé, sí, en citaré un altre: Marta Marco. Gràcies, Marta, per la teva incommensurable Rachel de diumenge passat al Zorrilla.
.

Enderroc

2010-03-07T22:46:00.001+01:00

Ja està en marxa l’enderroc de l’antiga Clínica del Carme, un lloc emblemàtic perquè hi van néixer molts badalonins. Altres aquí hi van passar els seus darrers dies.
Em va agradar el petit homenatge que va rebre aquest antic centre mèdic per part d’un grup de ciutadans anònims que van voler expressar els seus sentiments amb uns paperets enganxats a la porta, poques hores abans que comencessin les obres d’enderroc.
Diuen que en el seu lloc hi aixecaran un flamant centre cívic d’un disseny atrevit proposat per no sé quin arquitecte. Una obra singular. Penso, però, que, amb les arques municipals tant migrades per la crisi, passarà el mateix que amb el camp de futbol que ja fa temps s’hauria d’haver construït. Sí, aquell que va projectar el famós arquitecte francès Dominique Perrault i que, per culpa de la manca de diners, quedarà en un camp normal i corrent. La veritat és que ni feia falta el primer ni sé si arribarem a veure el segon. I, pel que fa al nou centre cívic, ja veurem…
.

Els surfistes

2010-02-19T19:05:00.002+01:00

Avui he tornat a caminar per la vora del mar. Ho faig sovint, i m’agrada. Des de la Rambla fins a Montgat el camí és agradable i el recorregut d'anada i tornada es pot fer amb poc més d’una hora.
Alguna vegada vaig en direcció contrària, cap al nou port esportiu i fins a la desembocadura del Besòs. No m’agrada tant aquesta banda sud perquè bona part del camí està degradada. Diuen, però, que aviat ho arreglaran i faran el nou passeig martim, diuen…
M’agrada, especialment, anar a caminar els dies rúfols, quan fa aquell vent mariner que et peta a la cara i et porta els rissos de caballera de l’aigua que esclata amb les ones. I aquella olor penetrant...
Avui feia un dia gris i amenaçava pluja, tot i que el vent era una mica moderat. Donava gust veure el moviment del mar. En molts sectors, els temporals d’hivern han anat treient sorra de la platja i l’han acumulat uns quants metres mar endins. D’aquesta manera les onades rompen molt abans d’arribar a la vora i avancen com turons nevats fins a la sorra, per a goig dels surfistes, aquesta nova espècie aquàtica que ha anat proliferant en els darrers temps. A vegades m’entretinc mirant-los, i a envejar-los, en la seva lluita per mantenir-se dempeus a la cresta de l’onada. El surf, tot un exercici de constància i resistència.
.

Vana il·lusió

2010-02-12T12:03:00.007+01:00

Finalment vaig poder anar a l’ajuntament. No em refereixo a l’emblemàtic edifici de la plaça de la Vila, que ja he visitat en diferents ocasions i circumstàncies. Vull dir el de les oficines municipals anomenat “el Viver”, aquesta mena de capsa de vidre plantificada on abans hi havia el viver municipal, un espai a l’aire lliure que servia de magatzem i tractament de plantes per a usos municipals, just a tocar dels fonaments de les muralles romanes de l’antiga Bétulo, soterrats uns metres sota terra.
Aquest magne edifici no desentona massa en una cèntrica plaça que no té cap mena de personalitat. L’ampli espai que ara ocupa la plaça fins ben entrat el segle XX era una zona agrícola. Amb el desdoblament de la carretera i l’obertura del carrer del Temple es va anar urbanitzant. Aparegueren els primers indicis de restes romanes que el treball dels arqueòlegs deixaren a la vista; eren les excavacions, nom amb el qual els badalonins, durant molt de temps, van conèixer aquella zona que ara porta el rutilant nom de plaça de l’Assemblea de Catalunya. Amb els anys la plaça s’ha anat omplint d’edificis moderns, però sense cap personalitat. Potser el més representatiu sigui el del Museu Municipal que acull gran part de les troballes de l’època romana. Amb el nou edifici municipal s’ha tancat el cercle d’espai edificable.
Doncs, com deia, vaig anar a les noves oficines municipals. Havia de fer una gestió, allò que ambiguament se’n diu “tramitar papers”, i com que no hi havia estat mai, la veritat em feia il·lusió.
Aquell matí, una mica nerviós perquè m’havia despertat abans d’hora pel pas important que havia de donar, em vaig arreglar adequadament per a l'ocasió. Això d’anar a la “casa gran” i poder visitar aquell bé de Déu d’oficines visibles des del carrer, repartides en sis plantes lluminoses, plenes de departaments, sales, passadissos… Sí, sí, que carai, la cosa prometia. Fins i tot vaig agafar la petita màquina de fer fotografies per immortalitzar el moment.
Arribat al vestíbul l’emoció s’incrementà uns graus. Com si d’un aeroport es tractés, un policia em va fer passar per un arc de seguretat després de dir-me que diposités en un caixeta de plàstic els objectes metàl·lics que portava. Tot seguit, un amable funcionari em va demanar la documentació per identificar-me i, després de preguntar-me el motiu de la visita, em va col·locar una enganxina identificativa per poder entrar.
Ja està, vaig pensar, ja estic acreditat i puc circular pel gran monument de la burocràcia sense impediments. Poc va durar l’alegria. Ràpidament em van indicar un raconet al costat de l’entrada on havia d’esperar davant d’una pantalla. Periòdicament, la pantalla anava marcant el número de torn i la taula que calia visitar d’una llarga filera desplegada en una gran sala de la planta baixa de l’edifici. En un costat, una esvelta escala, que deuria portar a la “terra promesa” que jo pensava visitar, estava tallada amb un cordó i un cartellet que deia “només visites autoritzades”. Em va caure el cel a terra!
La funcionària de torn enllestí el tràmit ràpidament i en un tres i no res em vaig veure altra vegada al carrer. Realment, serà cert que no està feta la mel per a la boca de l’ase?
.

Tres de febrer

2010-02-05T09:56:00.003+01:00

Cada any, quan arriba aquesta data, agafo un disc de vinil que té més de trenta anys, poso el tocadisc en marxa, punxo la tercera peça de la cara B i, després de l’introit del flabiol, arrenca una airosa sardana.
És un costum que vaig començar quan els meus fills encara eren petits i que he anat mantenint amb els anys. Ara, són ells els qui cada any em recorden el dia que és i jo –què infantil!– els poso la sardana, encara que només sigui uns compassos per telèfon.
M’agrada aquesta mena de joc que genera una certa complicitat familiar. Són aquelles cosetes que posen una mica de sal a la vida.
Fins no fa massa no em vaig interessar pel títol de la sardana. Em tenia encuriosit, perquè la data no coincidia amb cap festivitat de calendari. Doncs, resulta que el seu autor, en Josep Carbó, la va dedicar a l’entrada de l’exèrcit d’en Franco a la vila de Santa Coloma de Farners, l’any 1939. Vés a saber com aniria la cosa. En aquells temps tothom va passar la seva i ara no jutjaré pas aquell fet.
En Josep Carbó i Vidal fou un home polifacètic. Nascut a Palamós (1912-1988), va ser músic, compositor, pedagog i dibuixant. Tocà com a solista a l’Orquestra Simfònica de Girona, que dirigia el mestre Joan Lamote de Grignon, va tenir el seu propi grup musical “Carbó y su orquesta”, dirigí grups coral i fou un compositor notable. Entre la seva producció podem trobar-hi operetes, cant coral… i més de tres-centes sardanes!
La sardana “Tres de febrer” és una peça molt bonica, excel•lentment instrumentada i mereix que es mantingui aquesta petita tradició familiar d’escoltar-la, al menys, una vegada cada any.
.

La Llei del Cinema

2010-01-29T20:58:00.004+01:00

Crec que la polèmica Llei del Cinema del Parlament de Catalunya, sobretot pel que fa al tema del doblatge de pel·lícules al català, per més bona intenció que tingui, no arreglarà aquesta qüestió que té el sector dels exhibidors totalment en contra.
Segons una enquesta que avui ha divulgat TV3, hi ha un vuitanta i escaig per cent de persones que han contestat que troben positiva aquesta normativa. Crec que és un resultat molt optimista i potser caldria afinar en quines condicions ha estat feta la consulta. De totes manera, és cert que sembla que hi hagi un gran consens a l’hora d’aprovar les gestions que s’estan fent en aquest tema.
Però, siguem realistes. A l’hora d’escollir l’idioma del doblatge, hi haurà prou gent que es decanti per les sales on ofereixin la pel·lícula en català, o només serà una “immensa” minoria? Perquè, crec que hi ha molta gent que és defensora del nostres drets lingüístics però més de paraula que de fets, tot i la seva manifestada bona voluntat.
No passarà ara com quan es va donar la possibilitat, que encara existeix, de catalanitzar el nom en el DNI i van ser molt pocs els que s’hi van acollir? O, posem un altre cas, quan tenim la possibilitat de tenir un sistema operatiu en la nostra llengua a l’ordinador i, pel que sia, encara treballen amb el castellà? O com quan comprem el darrer llibre de moda traduït al castellà tan aviat com surt, sense esperar la versió catalana que, pels interessos que siguin, no surt fins unes setmanes més tard? O com quan, en començar una conversa amb un desconegut invariablement ho fem en castellà? Paro.
Malgrat tot, mantinc l’esperança.
.

En "Sarsa"

2010-01-22T10:38:00.012+01:00

Vaig anar a la “Taula rodona en record de Jordi Sarsanedas”, un dels actes que acompanyen l’exposició sobre aquest home “d’acció i de creació”, tal com el defineix el programa de la mostra que es presenta a l’Espai Betúlia annex a la Biblioteca Can Casacuberta, organitzada conjuntament amb l’Associació Cultural Pont del Petroli.
No coneixia Sarsanedas més enllà de saber que era un destacat home de lletres i d’haver llegit alguna col•laboració seva en alguna revista o diari. De retorn a casa vaig repassar la meva biblioteca i només hi vaig trobar un llibre seu, “Contes 1947-1969”, un volum que conté una de les seves obres més conegudes i renovadora, “Mites”. No l’havia llegit.
De l’obra de Sarsanedas, els ponents en van destacar la seva gran capacitat de treball i la seva obra escrita, sobretot la poesia, quasi tota dels seus darrers anys –va morir l’any 2006–. La primera ja m’havia quedat palesa mentre donava un tomb per l’exposició abans de l’acte. En un panell es detalla el llarguíssim currículum d’en “Sarsa”, així el van nomenar dos dels conferenciants exalumnes seus del Liceu Francès –Eduard Sanahuja, poeta i professor de la UB, i Carles Torner, també poeta i membre de l’Institut Ramon Llull; l’altre ponent era en Josep Massot, monjo de Montserrat, director de Publicacions de l’Abadia i de Serra d’Or–. Sempre m’ha impressionat aquest do de multiplicar-se que tenen algunes persones. Són elles, amb el seu treball moltes vegades anònim i no les que normalment figuren en primera fila, les que fan un gran servei a la cultura i la llengua del nostre país.
Dues recomanacions. La primera pels qui em puguin llegir: visiteu la mostra de l’Espai Betúlia (encara és oberta fins al dia 5 de febrer); la segona per a mi mateix: llegir el llibre.
I un apunt final: la poesia que hi ha en un tauler a la plataforma del final del Pont del Petroli és obra seva. Diu així:

L'home del temps

2010-01-15T08:29:00.003+01:00

Ahir el vent va bufar de valent i sembla que avui la cosa pot continuar, sobretot als extrems de la costa catalana, l’Alt Empordà i el Delta de l’Ebre.
Tres o quatre cops a l’any vaig a l’Ampolla, poble segregat del Perelló ara fa vint anys. Amb uns 3000 habitants, aquesta població capçalera del Delta és marinera i turística. Vull dir que aquestes dues són les seves principals activitats econòmiques i no els va gens malament, tot i que enguany han notat la crisi com a tot arreu.
En aquelles terres el vent hi fa acte de presència bastant sovint, resseguint el seu camí natural de la depressió de l’Ebre per anar a parar al mar, com el mateix riu.
El vent d’allà té nom propi, com la Tramuntana a l’Empordà. És el Mestral, el vent de l’oest i, com la Tramuntana burxa i burxa configurant el paisatge i les persones. Durant dos o tres dies, amb petites treves nocturnes, arrossega una sorreta finíssima que es cola per tots els racons.
Així com la gent de l’Empordà reconeix que està tocada per la Tramuntana, es pot dir que la gent de l’Ebre està bufada pel Mestral. Com a bons mariners, tothom és profeta del temps. En certa ocasió, preguntant fins quan durarien aquelles ventades, la millor resposta me la va donar un avi que hi havia assegut en un banc a la balconada que dóna al port: “durarà fins que s’acabi!”.
No sé perquè necessitem tants homes del temps de la tele.
.

Avui toca Elvis

2010-01-09T16:35:00.002+01:00

No podria ser d’una altra manera tenint en compte que ahir, 8 de gener, Elvis Presley, el mític cantant americà, hauria fet 75 anys. La seva mort anticipada ens va deixar la imatge d’un Elvis encara en plena activitat, tot i que en els darrers temps havia desmillorat el seu estat físic a causa de la mala alimentació i el consum de drogues.
Ens van quedar les seves cançons, les seves pel•lícules, aquell concert mític de Hawai, que es va transmetre per televisió a tot el món, i les seves formes que van crear un estil que encara reviu en molts dels seus innombrables seguidors.
L’Elvis Presley va ser la punta de llança d’una generació que arrancava del blues i del country. La popularització de la música, gràcies als mitjans de comunicació, especialment la ràdio i el cinema, i ben aviat, la televisió, van situar Elvis a la cresta de l’onada.
Pels joves dels seixanta i setanta, Elvis va ser, continua sent, el gran mite del Rock, el Rei!, malgrat la gran qualitat de tants músics, conjunts i derivacions de la música popular d’aquells anys i de després. Quantes i quantes parelles van néixer als sons del Love me tender, als guateques i festes particulars.
Escric aquestes notes amb la seva veu de fons. Conservo un àlbum amb dos L.P., Elvis para los fans españoles, editat els anys setanta amb una selecció dels seus millors èxits: autèntica música clàssica (amb perdó).

Els Reis vénen... amb helicòpter!

2009-12-31T09:11:00.003+01:00

Fa un grapat de dies que noto un gran moviment a les obres de l’anomenada, provisionalment, illa Central. Vull dir un moviment una mica nerviós. No és que no n’hi hagués de moviment, no. Des de fa uns mesos, passant per allà sempre s’ha vist algú que es movia i feia alguna cosa, sense que es pogués determinar ben bé què. Ara, però, des de fa dues o tres setmanes, sembla que l’amo de la cançó està a punt de treure el nas per les obres i en Peret, que vigilava mentre els altres feien el cigarro, ha fet el xiulet d’alerta.
Diuen que, en aquest cas, seran tres els amos i no un els que vindran: els Reis d’Orient!
Es veu que amb motiu de la capitalitat de la Cultura Catalana de l’any 2010, la nostra Badalona ha estat escollida per aquests il•lustres visitants per fer l’arribada oficial davant les càmeres de la televisió del país. Que Déu ens agafi confessats! Correm-hi tots!
Aquests és el motiu pel qual ara es treballa dia i nit a la gran esplanada, encara innominada, quan ja fa quatre anys que es van iniciar les obres per allargar una parada la línia del metro, una parada!
No és que ara, de cop i volta, hagin decidit acabar les obres. No, aquest no és el cas. Només s’està habilitant una part de la gran la plaça per fer-hi arribar l’helicòpter que ha de dur a Ses Majestats a la nostra ciutat. Ni camells, ni barca, els Reis vénen aquest any a Badalona amb helicòpter! Llàstima que no es decidissin a fer-ho amb metro, segur que tindríem l’ampliació de la línia inaugurada el dia de la seva arribada.
Els reis vénen, vénen de la muntanya, porten joguines per la canalla...!
.

És Nadal

2009-12-25T13:32:00.007+01:00

És Nadal en el món.
Arreu, bons desitjos sens treva.

Taules plenes, somriures i petons;
llumets al pessebre...
I demà, què en restarà de tot plegat?

Enveges i odis, soledats i penes...

Déu meu! Que no se'ns torni el cor de gebre!
.

Sóc monzonià

2009-12-23T16:54:00.004+01:00

Sí, sóc monzonià, ho reconec, i no hi puc fer més. Vaig començar a entrar a l’univers d’en Quim Monzó fa una trentena anys llegint els articles que publicava al setmanari “el Món” i, des d’aleshores, estic enganxat.

Ahir vaig poder visitar l’exposició “Monzó” a Arts Santa Mònica, centre cultural situat a l’antic convent del final de les Rambles de Barcelona. No sé quins qualificatius utilitzar per recomanar-la perquè, després de la meva confessió, es pot pensar que estic massa influenciat i, per això, seria poc imparcial.

Particularment, la visita va ser una experiència impagable. Abans d’anar-hi, em preguntava com podia fer-se una exposició sobre un escriptor –a ell no li agrada aquesta paraula, prefereix dir que escriu–. Però, Monzó és molt més que el que escriu. Monzó és un pou de sorpreses, i l’exposició ho mostra fidelment.

La mostra fa un doble recorregut. Primer en el temps, des dels seus inicis com a dibuixant i guionista, passant per els seus llibres, viatges, col•laboracions a la premsa, la ràdio i la televisió… Per altra banda, un recorregut pel seu món, els seus costums, el seu entorn, els seus plaers. Tot en un muntatge molt ben escenificat.

Si algú decideix anar-hi, un consell, que ho faci amb temps. L’exposició no és un senzill aparador, és una immersió profunda. És imprescindible seure una estona i escoltar alguna de les seves intervencions al programa “Persones humanes” d’en Miki Moto i el discurs a la Fira del Llibre de Frankfurt, on Monzó enllaça directament amb el grans: Joan Capri, Grouxo Marx… Però, hi ha molt més.

Tot i que l’exposició durarà fins al mes d’abril, cal anar-hi ara, pair-la a casa amb temps i tornar-la a veure, com si es tractés d’aquella copeta que es pren després d’un bon dinar. Bon profit!

Alerta!

2009-12-17T16:32:00.005+01:00

Aquests dies cal que estiguem amb els ulls ben oberts. Com cada any per aquestes dates, s’ha detectat un augment d’homenets que, fins i tot a plena llum de dia, escalen per les façanes dels edificis amb intencions no massa clares.

És igual que es tracti de piseries molt altes o de cases d’una sola planta. Es veu que aquests individus –no se sap que ningú hagi vist mai cap dona- són molt experts en això d’enfilar-se. Generalment porten una escala de corda, i sembla que no els importa massa que la gent els vegi perquè, amb la seva vestimenta gairebé sempre d’un color vermell molt llampant, criden l’atenció molt fàcilment.
En alguns casos, fins i tot s’han vist cordades de tres individus. En aquest cas, no se sap ben bé perquè, mai vesteixen de vermell. Alguns deuen ser immigrants perquè, invariablement, sempre hi ha un negre a la colla.
Això doncs, ull viu. Procurem tenir ben tancades les finestres i balcons, no fos cas que, aprofitant l’avinentesa, se’ns colés a casa algun desaprensiu, que de tot hi ha a la vinya del Senyor.
.

Vigílies nadalenques

2009-12-11T09:23:00.004+01:00

Ahir vaig anar a Barcelona, a veure l’ambient nadalenc. És un dels meus ritus habituals d’aquestes festes que s’acosten, com ho són, també, fer el pessebre de casa i anar a veure els dels Amics del Pessebre, fer algunes compres necessàries, i altres no tant, per als àpats familiars i per als Reis, anar a la Missa del Gall, veure el concert d’Any Nou de la filarmònica de Viena –i gravar-lo–, etc. Ho sento, m’agrada seguir aquestes tradicions.

Deia que vaig anar a Barcelona, encara que més aviat hauria de dir que vaig anar a passejar per l’Eixample barceloní, concretament per la rambla de Catalunya, el passeig de Gràcia i carrers dels voltants. Allà, com és habitual, ens fan entrar pels ulls el Nadal a base de reclams publicitaris lluminosos de comerços i hotels. És un vessament lumínic cada vegada més barroc i exagerat, amb l’única pretensió de cridar l’atenció enmig del caos multicolor del qual forma part, és clar, la decoració pretesament nadalenca que hi afegeix l’ajuntament i les associacions de comerciants.

Amb el pas dels anys, aquestes decoracions lluminoses han anat canviant en dos sentits. Per una banda, s’han anat substituint les clàssiques bombetes de colors per aquestes tires de baix consum que permeten dibuixar formes més fàcilment. Per l’altra, s’han anat abandonant els símbols, no solament del Nadal cristià, sinó, fins i tot, qualsevol simbologia del Nadal més tradicional.

Certament, les il•luminacions de molts carrers principals em van apropar més a la “Feria de Abril” i als envelats estiuencs que a les festes de Nadal. A més, les temperatures tampoc hi ajuden gaire.

Insistiré, però. Tinc l’esperança que un proper tomb pel barri gòtic, més acollidor que el fred Eixample, em retorni l’enyorat esperit tradicional del Nadal. Veurem…
.

Petits detalls

2009-12-02T09:01:00.005+01:00

És molt curiós comprovar la quantitat de detalls que ens passen desapercebuts quan anem pels carrers: una façana d’un carrer estret sense prou perspectiva per ser admirada, uns elements artístics d’uns edificis... tot allò que la rutina ens impedeix d’apreciar perquè sempre han estat allà. Sí, sempre han estat allà però no ens hi haviem fixat mai.

Aquesta és una qüestió molt personal. Hi ha gent curiosa a qui li agrada cercar nous punts d’interès enmig de la rutina dels llocs freqüentats. Altres, no tenen tan accentuat aquest sentit i no acostumen a mirar més enllà del que tenen davant del nas. En conec uns quants d’aquests darrers.

Tot això ho dic perquè, l’altre dia, seguint una proposta d’un llibre que m’havien regalat, vaig anar a seguir una ruta pels carrers de la Barcelona vella per descobrir algunes de les moltes plaques que hi ha a les façanes dels edificis. Aquestes plaques, que poden ser de marbre, de ceràmica, de bronze o de qualsevol material resistent a les inclemències del temps, acostumen a commemorar una efemèride, a senyalar el lloc de naixement d’algun personatge o altres esdeveniments que algú ha volgut fixar a la memòria col•lectiva. Un petit tresor de la ciutat que molt poca gent coneix.

Algunes són molt senzilles, quatre lletres senyalant el fet i prou. D’altres són més artístiques i n’hi ha que, fins i tot, esdevenen petites obres d’art d’algun autor conegut.

Moltes estan a la vista, d’altres resulten més difícils de trobar. N’hi ha de molt antigues, de modernes, de ben conservades, d’oblidades i tapades per altres elements...

Tot un món, aquest de les plaques.

En Jaume

2009-11-24T08:29:00.005+01:00

Hi ha persones que en saben un munt d’algun tema concret. Generalment són aficionats que de petit van desvetllar el seu interès per un tema i l’han anat conreant durant tota la seva vida arribant a convertir-se en autèntics experts en la matèria.

No sé quins han estat els estudis d’en Jaume Sacasas, però sí que puc assegurar que en qüestions d’astronomia és un autèntic catedràtic.

Ja fa molts anys que conec en Jaume una mica per sobre. Coincidim en alguna ballada de sardanes i poca cosa més. Potser, més que de la persona, sabia de la seva feina des de que, acabades les obres del Museu, es va encarregar de la Secció d’Astronomia i Meteorologia i va dirigir l’observatori que s’acabava d’instal•lar al terrat del nou edifici. Era l’any 1965, d’això ja fa temps. Les dificultats per portar endavant aquesta secció, que es va tancar 15 anys després, les explica el propi Jaume en un article publicat al número 16 de la revista “Carrer dels Arbres” (Museu de Badalona. Desembre 2005).

En Jaume, però, mai no para: escriu llibres i articles per a revistes especialitzades, participa en col•loquis i xerrades, assessora, fa viatges relacionats amb el seu tema... és membre de l’Agrupació Astronòmica de Sabadell i un bon aficionat a la fotografia.

L’altre dia vaig assistir a una conferència seva: “De la tauleta d’argila a la Viquipèdia. 5.500 anys de difusió de l’Astronomia”. Era un complement de l’exposició de llibres de la seva col•lecció privada que aquests dies es pot visitar a la Biblioteca can Casacuberta, com un dels actes de la 14ª Setmana de la Ciència.
La mostra és sorprenent per la qualitat del material exposat. Aplega una part dels llibres que en Sacasas ha anat reunint sobre astronomia, la seva especialitat, i alguns que tracten temes relacionats amb aquesta ciència. Hi ha edicions facsímils de llibres antics, altres que són originals del segle XIX, planetaris, etc.
Pel que fa a la conferència, com sempre, en Jaume va deixar en evidència que és un enamorat del tema i que sap contagiar el seu entusiasme tothom qui l’escolta. Ah! i que és un pou de ciència.
I, com és habitual en ell, va reivindicar la consideració de les ciències com una més de les arts de la humanitat, i que deixi de ser la gran oblidada.
*Buscava una fotografia seva per acompanyar aquesta nota, però només n’he trobat una que em va fer ell a mi durant el dinar del darrer Aplec de la Sardana de Badalona i, és clar, aquesta no val. A la que adjunto, tot i que la imatge no és massa bona perquè està molt ampliada, encara es pot veure a la dreta de la terrassa del museu el cubícul on hi havia hagut l'observatori.
.

¿Decía usted?

2009-11-17T16:48:00.013+01:00

Aquest matí he entrat a xafardejar, cosa gens habitual en mi, en un centre comercial de Montigalà dedicat exclusivament a la joguina. Aviat he observat que tots els rètols estaven escrits en castellà, a excepció d'algun rètol oficial, suposo que per complir alguna normativa. Picat per la curiositat, he intentat trobar alguna capsa de joguina que estigués en català, res. Potser no he dedicat el temps necessari perquè hi havia centenars de joguines de tota mena i marca. Dic mentida, en un racó hi havia tres capses del Monopoly "català", al costat de desenes del mateix joc retolades en la llengua de Cervantes. Es veu que aquest món dedicat als més petits no fa cap concessió a la nostra llengua. Ja sé que aquesta botiga, com a multinacional que és, no pot ser cap exemple de col·laboració amb la política de la Generalitat sobre la llengua i que hi ha algun comerç dedicat als infants amb algun material en català, però cal espigolar molt i molt.

Es veu que els nostres infants no tenen dret a jugar en català. Passa el mateix que amb el cinema. Per què coi a les sales del Màgic no projecten mai cap pel·lícula en català de les poquíssimes que es doblen i només ofereixen la versió en castellà?

Raons comercials, és clar! Què li haig d'anar a explicar ara jo a l'amo del cinema o al president del consell d'administració de la gran superfície sobre la sensibilitat lingüística dels catalans. Ells em parlaran de números, lògic.

Ara, la culpa de l'emprenyamenta és ben bé meva. Qui em mana entrar a xafardejar on no em criden?

Per terres de llevant

2009-11-10T13:03:00.003+01:00

He estat uns dies fora. Ja feia temps que volia conèixer unes comarques de la zona llevantina (País Valencià, Regne de València o Comunitat Valenciana, segons el punt de vista de cadascú) que m’havien despertat un cert interès per un parell de raons: el paisatge i la seva història. Em refereixo a la Safor i les Marines (Alta i Baixa), la primera al sud de la província de València i les altres dues ja en terres d’Alacant.

Pel que fa al paisatge, realment aquella és una zona privilegiada. Per una part la costa, amb nombroses platges i altres racons més abruptes amb muntanyes que s’endinsen en el mar, com ara els caps de Sant Antoni i de la Nau, els parcs naturals del Montgó i del penyal d’Ifac... Però el que resulta encara més interessant és penetrar a les seves valls. Encaixonades entre muntanyes properes als mil metres, tot i la seva proximitat a la costa, moltes d’elles encara guarden el segell dels antics pobladors que les van convertir en autèntics vergers: els moriscs.

La seva història, que va culminar amb l'expulsió definitiva a començaments del segle XVII, la de la casa ducal de Gandia, amb els omnipresents Borja, la dels monestirs de Santa Maria de la Valldigna i de Sant Jeroni de Cotalba, precedent del nostre de la Murtra, entre altres punts de gran interès, van justificar plenament les expectatives prèvies al viatge.

I una constatació: qui diu que el valencià-català està en perill per aquelles terres? Ja voldríem que la nostra llengua tingués la mateixa presència en molts llocs de casa nostra.

Tot plegat, amanit amb passejades pel mig dels camps de tarongers, una autèntica delícia per als sentits.
.

Don Joan

2009-10-28T18:07:00.003+01:00

Joan, ja sé que, com tu mateix vas dir al començar la xerrada de diumenge a la Sargantana, amb el Tenòrio només hi tens en comú el nom. Però tu ens conquistes amb altres armes. Ja veurem que tal sortiran les representacions del Don Juan Tenorio que ens oferiran el proper cap de setmana el grup d’actors amateurs de les diferents entitats badalonines, però, el cert és que els vas posar el llistó molt alt.

Només tu -qui si no?- podia deixar-nos amb la mel als llavis mentre arriba el dia de la representació. La teva detallada exposició sobre l’obra de Zorrilla, amb comentaris sobre la personalitat de l’autor i la seva relació amb Badalona, demostren que la coneixes a fons, en gaudeixes i ho saps encomanar als altres.

De totes maneres, no ho dubto, el millor Tenòrio de la temporada ja l’hem pogut veure a la Sargantana. Gràcies, Joan, per la vetllada.
.

Dilema

2009-10-22T12:10:00.005+02:00

Diumenge, 18 de novembre. Consulto la meva agenda:

-Matí, a les vuit: caminada popular per la Serra de Marina. Organitza l’associació Festa Nacional dels Països Catalans. Sortida: aparcaments de can Ruti.

-A la mateixa hora: Marxa per la Pau - Ciutat de Badalona. Per la serra de Marina. Organitza Penya Fondistes Badalona. Sortida: pistes de can Ferrater.

-A les dotze: partit de futbol de Segona B. Estadi de l’avinguda de Navarra. C.F. Badalona-Sporting Maonès.

-A un quart d’una: partit de bàsquet de la Lliga ACB. Pavelló Olímpic. DKW Joventut - Estudiantes de Madrid.

-A dos quars d’una: Inauguració de l’exposició “11 del grup”. Museu Municipal. Organitza el Grup de Belles Arts en el seu 60è aniversari.

Tenint en compte que a l’agenda només hi anoto els actes als que realment vull anar i que, a més, sóc soci del Badalona, de la Penya i de Belles Arts, on diríeu que vaig anar finalment?

S’admeten comentaris…
.