El fuster

Se’ns ha jubilat el fuster. Ja no sentirem més el grinyolar de la serra mecànica que un mal dia li va manllevar la falange de dos dits. El carrer ha quedat una mica més pansit.
El fuster, no era massa gran i ningú sospitava que s’havia anat preparant per tancar el taller. En parlava, sí: –Ja m’agradaria poder plegar com vosaltres–, deia, però no anava mai més enllà.
El fuster era com un botiguer de poble, el punt d’informació del barri. Defuncions, canvis d'habitatge, malalties, robatoris… qualsevol notícia que afectés el veïnat passava per la fusteria. D’aquesta manera, el contacte entre els veïns mantenia el seu caliu.
El fuster era un artista de la fusta i un manetes. Vaja, un fuster dels que ja no en queden. Per això, i perquè mai sabia dir que no, al fuster els encàrrecs se li acumulaven. Això sí, ell complia i, tard o d’hora, enllestia la feina, cosa que algun dels seus clients no feien amb la mateixa devoció a l’hora de retratar-se.
Si volies trobar el fuster, només calia sortir al carrer on, ben segur, estaria tancant algun tracte, parlant dels nens o de les passades vacances. Hi ha fusters que sempre van atabalats, el nostre fuster, no. El temps era per viure’l, és clar!
El fuster ja ha tancat la barraca. De tant en tant treu el cap pel carrer per parlar amb un o altre. No es pot deixar tot plegat de cop i volta, caram! Se’l veu més tranquil encara.
Gràcies per tot, fuster. Et trobarem a faltar!