dimecres, 20 d’octubre del 2010
Una bona experiència
Que els Cassú, pare i fill, són uns músics excepcionals ho sap tothom en el món de la música del nostre país en general, i de la sardana en particular. Diumenge, al Palau de la Música Catalana, el fill, en Francesc, des de l’escenari on acabava de dirigir la Simfònica de Cobla i Corda de Catalunya, i el pare, en Josep, des de les llotges del Palau, es creuaven mirades de complicitat i satisfacció per l’èxit aconseguit. El “seu” invent acabava de triomfar una vegada més allà on més podia ressonar, al mateix temple de la nostra música i davant d’uns dels oïdors més exigents, els sardanistes.
Efectivament, el sardanista no accepta cap versió d’una sardana diferent de la que pot oferir una cobla tradicional. I la veritat és que cap formació orquestral, cap banda, cap veu, pot substituir el so característic de la “fusta”, la tenora i el tible, i el fiscorn pels quals han estat composades la gran majoria de sardanes.
La satisfacció d’en Francesc era ben patent quan, abans del bis que va tancar el concert del Palau, va prendre la paraula des de l’escenari per preguntar: “Què, els ha agradat?”. Una aclamació d’aprovació va certificar l’èxit de l’experiència.
La Simfònica de Cobla i Corda de Catalunya, segons va explicar en Francesc Cassú, és una formació totalment inèdita en el món, una experiència nova que vol trobar el seu lloc en el panorama musical. I realment penso que ho aconseguirà. La combinació corda-orquestra i vent-cobla proposa uns resultats molt en la línia de les músiques nacionals, com ho pot ser la música vienesa, o la d’algunes músiques locals que han aconseguit situar-se en el programari clàssic dels concerts.
És clar que aquesta formació compta amb la cobla La Principal de la Bisbal, amb la qual cosa ja està tot dit.
A més de sardanes el concert també va incloure versions de la nova cançó i de rock català que igualment van resultar molt reeixides. Darrera dels Cassú, o amb els Cassú, hi ha tot un estol de músics implicats en la innovació –Coll, Camp, Badia, Marc Timón…– que asseguren la continuïtat del projecte.
dissabte, 16 d’octubre del 2010
Un noi valent
Sí, un noi valent aquest David. No és gens normal, en els temps que corren, que algú decideixi deixar tot de coses que sembla que ens lliguin a les formes de vida actuals i ho bescanviï per una dedicació plena a la vida religiosa. Però en David, el noi de Santa Coloma de Gramenet, ha decidit donar aquest pas i avui he pogut assistit a la seva professió solemne, vinculant-se definitivament a l’orde del Carmel Descalç.
Coses d’altre temps? Algú pot pensar que en David no sap el que es perd, o que no viu a la nostra galàxia… Res més lluny de la realitat. Curiosament, la primera relació amb els carmelites, ara fa nou anys, va ser mitjançant un e-mail. “No sé com goso donar aquest pas…”, diuen que va escriure tot demanant consell per esbrinar què era allò que sentia en el seu interior.
Des de fora, des dels ambients absolutament secularitzats que ens envolten, sembla impossible imaginar l’escena que he viscut aquest matí. Ja sabem que la manca de vocacions religioses és una realitat. Però, avui, a Barcelona, als carmelites de la Diagonal, feia goig de veure l’estol de gent jove, potser no molt nombrós, però això sí, decidit i compromès amb la seva vocació. Eren nois i noies que havien decidit seguir els passos marcats per la fundadora dels descalços, santa Teresa de Jesús, de qui ahir es celebrava la seva festa, i que avui feien costat al seu company i germà, en David.
Coses d’altre temps? Algú pot pensar que en David no sap el que es perd, o que no viu a la nostra galàxia… Res més lluny de la realitat. Curiosament, la primera relació amb els carmelites, ara fa nou anys, va ser mitjançant un e-mail. “No sé com goso donar aquest pas…”, diuen que va escriure tot demanant consell per esbrinar què era allò que sentia en el seu interior.
Des de fora, des dels ambients absolutament secularitzats que ens envolten, sembla impossible imaginar l’escena que he viscut aquest matí. Ja sabem que la manca de vocacions religioses és una realitat. Però, avui, a Barcelona, als carmelites de la Diagonal, feia goig de veure l’estol de gent jove, potser no molt nombrós, però això sí, decidit i compromès amb la seva vocació. Eren nois i noies que havien decidit seguir els passos marcats per la fundadora dels descalços, santa Teresa de Jesús, de qui ahir es celebrava la seva festa, i que avui feien costat al seu company i germà, en David.
dimarts, 12 d’octubre del 2010
La riera
L’altre dia, tot baixant per la riera de Pomar (que a la part baixa, quan s’ajunta amb la riera de Montalegre, pren el nom de riera Canyadó), vaig sentir un pessigolleig especial. Feia més de quaranta anys que no havia passat per allà i em van venir a la memòria llocs i moments que havien amarat els meus anys d’adolescent.
Les típiques parets de la riera que delimiten les finques de cal Comte, can Miravitges, ca l’Arquer…, el sauló propi de les rieres del Maresme, els espessos canyissars… tot això em va retornar a aquelles excursions a peu pels voltants de Badalona que fèiem amb l’escola i amb la gent dels “frares”.
Fa uns anys es va fer una intervenció des del municipi per arreglar el tram de riera que va des de l’entrada al Castell de Gotmar (cal Comte) fins a la Font del Pop (altrament dita de Beu i Tapa) i el resultat va ser prou bo.
Aquest indret, que passa desapercebut pels cotxes que circulen per la carretera de can Ruti i del tanatori, és una autèntic microsistema natural, una joia amagada a poca distància de la gran ciutat.
dimarts, 5 d’octubre del 2010
Aire fresc
Vaig pujar d’hora a Bufalà. Ja es veia a venir que l’església de Sant Francesc s’ompliria i, com que segurament la cosa aniria per llarg, calia trobar lloc per seure, i si era una mica endavant millor, així podria fer alguna fotografia. Un ja té una edat i això d’estar-se plantat un parell d’hores cansa.
Hi havia dues raons per pensar que vindria força gent. La primera, que la parròquia havia anunciat que s’inauguraria una part del retaule de pedra de l’altar major amb la figura del sant d’Assís, i segur que una bona part de la seva feligresia no s’ho voldria perdre precisament el dia (4 d’octubre) del seu patró. La segona, i molt principal, i la que realment m’interessava, perquè l’església era una de les seus escollides per desenvolupar el programa de xerrades i taules rodones de la “Trobada Internacional de Pregària per la Pau” que la Comunitat de Sant’Egidio convoca anualment en una ciutat diferent.
L’any 1986, el papa Joan Pau II va promoure un encontre, a la ciutat d’Assís, amb representants de les diferents religions, per pregar per la pau, el coneixement mutu i el diàleg. Des d’aleshores, la comunitat Sant’Egidio de Roma ha volgut mantenir aquest esperit –“l’Esperit d’Assís”– organitzant aquestes trobades anuals per seguir treballant per una pau amb l’entesa entre els creients de les diferents sensibilitats religioses.
La conferència de Badalona, –en els tres dies que dura la trobada, hi ha una trentena de taules rodones i conferències, a més d’altres actes, en diferents punts de Barcelona i altres ciutats catalanes– precisament tractava del tema “L’Esperit d’Assís”. Intervingueren un historiador franciscà italià, un bisbe catòlic guineà, un teòleg islàmic saudí, el patriarca de l’església ortodoxa de Romania i un teòleg de l’Índia. Mossèn Jaume Aimar va tenir cura de coordinar la trobada, i li cal agrair que la portés a Badalona.
Es van distribuir aparells de traducció simultània per poder seguir les interessants intervencions dels oradors, en una església plena de gom a gom.
Aquestes trobades són una autèntica ració d’aire fresc per al nostre món. Avui, si puc, aniré a la plaça de la Catedral per assistir a la cloenda. Encara que plogui, i de moment ho fa...
Hi havia dues raons per pensar que vindria força gent. La primera, que la parròquia havia anunciat que s’inauguraria una part del retaule de pedra de l’altar major amb la figura del sant d’Assís, i segur que una bona part de la seva feligresia no s’ho voldria perdre precisament el dia (4 d’octubre) del seu patró. La segona, i molt principal, i la que realment m’interessava, perquè l’església era una de les seus escollides per desenvolupar el programa de xerrades i taules rodones de la “Trobada Internacional de Pregària per la Pau” que la Comunitat de Sant’Egidio convoca anualment en una ciutat diferent.
L’any 1986, el papa Joan Pau II va promoure un encontre, a la ciutat d’Assís, amb representants de les diferents religions, per pregar per la pau, el coneixement mutu i el diàleg. Des d’aleshores, la comunitat Sant’Egidio de Roma ha volgut mantenir aquest esperit –“l’Esperit d’Assís”– organitzant aquestes trobades anuals per seguir treballant per una pau amb l’entesa entre els creients de les diferents sensibilitats religioses.
La conferència de Badalona, –en els tres dies que dura la trobada, hi ha una trentena de taules rodones i conferències, a més d’altres actes, en diferents punts de Barcelona i altres ciutats catalanes– precisament tractava del tema “L’Esperit d’Assís”. Intervingueren un historiador franciscà italià, un bisbe catòlic guineà, un teòleg islàmic saudí, el patriarca de l’església ortodoxa de Romania i un teòleg de l’Índia. Mossèn Jaume Aimar va tenir cura de coordinar la trobada, i li cal agrair que la portés a Badalona.
Es van distribuir aparells de traducció simultània per poder seguir les interessants intervencions dels oradors, en una església plena de gom a gom.
Aquestes trobades són una autèntica ració d’aire fresc per al nostre món. Avui, si puc, aniré a la plaça de la Catedral per assistir a la cloenda. Encara que plogui, i de moment ho fa...
Subscriure's a:
Missatges (Atom)