Dissabte tocava sortida. Cada quinze dies anem a fer camins per aquestes terres del
nostre “país petit”, que diu en Llach. La previsió meteorològica no era gens
optimista, s’anunciaven pluges per quasi tot Catalunya. Però, en els dotze anys
que fa que sortim, de previsions més o menys semblants n’hi ha hagut
moltíssimes i la veritat és que, en tot aquest temps, ens ha plogut en
comptades ocasions i sempre poca estona. A més, anem preparats i sempre portem
tot el necessari per si plou.
Tret d’una ocasió que es va donar una alerta
roja i no vam sortir, tenim comprovat que si haguéssim fet cas de totes les
previsions ens hauríem quedat a casa moltíssimes vegades per a res, perquè o bé
no ha plogut o la pluja ha estat molt minsa. Així és que, amb el autocar llogat
i la gent convocada amb anticipació, el moment de prendre la decisió és
pràcticament la mateixa hora de la sortida, i dissabte a les set del matí vam
dir: endavant!
La ruta que havíem de fer és el tram del GR-92
que va de Cadaqués a Roses. Al baixar de l’autocar a Cadaqués van començar a
caure gotes. El cel estava tapat, però, mirant cap al sud, d’on s’esperava la borrasca,
no semblava que la cosa hagués d’anar a més i vam començar la marxa. Fins i tot
va parar i vam fer els primers
quilòmetres sense pluja.
Però, quan estàvem arribant a la cala Jóncols,
on havíem d’esmorzar, el vent va començar a canviar i va anar derivant cap a
una forta tramuntanada, acompanyada d’una pluja fina al principi però aviat més
intensa que ens empenyia cap endavant amb força.
A la cala, res per aixoplugar-se, tret del
cobert de la terrassa, oberta als quatre vents, d’una guingueta tancada al
final de la temporada d’estiu. Al menys vam poder esmorzar sota cobert.
Érem al mig del no res i el temps s’anava
agreujant per moments. Calia seguir endavant amb l’esperança de que afluixés la
pluja o apropar-nos a algun lloc on fer
arribar l’autocar que ens havia de recollir al final del matí. I així ho vam
fer.
Sota una intensa pluja, vam poder arribar a la
cala Montjoi calats i remullats fins a la medul·la dels ossos. Els impermeables
i capelines havien aguantat fins que van dir prou i el vent va fer la resta.
Xops de roba i amb els peus mullats perquè l’aigua
ens havia entrat fins i tot dins les botes, vam poder pujar a l’autocar que va
venir a recollir-nos uns quilòmetres abans del punt previst. Amb la calefacció
del cotxe, ens vam anar recobrant...
Una jornada per a recordar.