Els Reis vénen... amb helicòpter!

Fa un grapat de dies que noto un gran moviment a les obres de l’anomenada, provisionalment, illa Central. Vull dir un moviment una mica nerviós. No és que no n’hi hagués de moviment, no. Des de fa uns mesos, passant per allà sempre s’ha vist algú que es movia i feia alguna cosa, sense que es pogués determinar ben bé què. Ara, però, des de fa dues o tres setmanes, sembla que l’amo de la cançó està a punt de treure el nas per les obres i en Peret, que vigilava mentre els altres feien el cigarro, ha fet el xiulet d’alerta.
Diuen que, en aquest cas, seran tres els amos i no un els que vindran: els Reis d’Orient!
Es veu que amb motiu de la capitalitat de la Cultura Catalana de l’any 2010, la nostra Badalona ha estat escollida per aquests il•lustres visitants per fer l’arribada oficial davant les càmeres de la televisió del país. Que Déu ens agafi confessats! Correm-hi tots!
Aquests és el motiu pel qual ara es treballa dia i nit a la gran esplanada, encara innominada, quan ja fa quatre anys que es van iniciar les obres per allargar una parada la línia del metro, una parada!
No és que ara, de cop i volta, hagin decidit acabar les obres. No, aquest no és el cas. Només s’està habilitant una part de la gran la plaça per fer-hi arribar l’helicòpter que ha de dur a Ses Majestats a la nostra ciutat. Ni camells, ni barca, els Reis vénen aquest any a Badalona amb helicòpter! Llàstima que no es decidissin a fer-ho amb metro, segur que tindríem l’ampliació de la línia inaugurada el dia de la seva arribada.
Els reis vénen, vénen de la muntanya, porten joguines per la canalla...!
.

És Nadal

És Nadal en el món.
Arreu, bons desitjos sens treva.

Taules plenes, somriures i petons;
llumets al pessebre...
I demà, què en restarà de tot plegat?

Enveges i odis, soledats i penes... 

Déu meu! Que no se'ns torni el cor de gebre!
.

Sóc monzonià

Sí, sóc monzonià, ho reconec, i no hi puc fer més. Vaig començar a entrar a l’univers d’en Quim Monzó fa una trentena anys llegint els articles que publicava al setmanari “el Món” i, des d’aleshores, estic enganxat.

Ahir vaig poder visitar l’exposició “Monzó” a Arts Santa Mònica, centre cultural situat a l’antic convent del final de les Rambles de Barcelona. No sé quins qualificatius utilitzar per recomanar-la perquè, després de la meva confessió, es pot pensar que estic massa influenciat i, per això, seria poc imparcial.

Particularment, la visita va ser una experiència impagable. Abans d’anar-hi, em preguntava com podia fer-se una exposició sobre un escriptor –a ell no li agrada aquesta paraula, prefereix dir que escriu–. Però, Monzó és molt més que el que escriu. Monzó és un pou de sorpreses, i l’exposició ho mostra fidelment.

La mostra fa un doble recorregut. Primer en el temps, des dels seus inicis com a dibuixant i guionista, passant per els seus llibres, viatges, col•laboracions a la premsa, la ràdio i la televisió… Per altra banda, un recorregut pel seu món, els seus costums, el seu entorn, els seus plaers. Tot en un muntatge molt ben escenificat.

Si algú decideix anar-hi, un consell, que ho faci amb temps. L’exposició no és un senzill aparador, és una immersió profunda. És imprescindible seure una estona i escoltar alguna de les seves intervencions al programa “Persones humanes” d’en Miki Moto i el discurs a la Fira del Llibre de Frankfurt, on Monzó enllaça directament amb el grans: Joan Capri, Grouxo Marx… Però, hi ha molt més.

Tot i que l’exposició durarà fins al mes d’abril, cal anar-hi ara, pair-la a casa amb temps i tornar-la a veure, com si es tractés d’aquella copeta que es pren després d’un bon dinar. Bon profit!

.

Alerta!

Aquests dies cal que estiguem amb els ulls ben oberts. Com cada any per aquestes dates, s’ha detectat un augment d’homenets que, fins i tot a plena llum de dia, escalen per les façanes dels edificis amb intencions no massa clares.

És igual que es tracti de piseries molt altes o de cases d’una sola planta. Es veu que aquests individus –no se sap que ningú hagi vist mai cap dona- són molt experts en això d’enfilar-se. Generalment porten una escala de corda, i sembla que no els importa massa que la gent els vegi perquè, amb la seva vestimenta gairebé sempre d’un color vermell molt llampant, criden l’atenció molt fàcilment.
En alguns casos, fins i tot s’han vist cordades de tres individus. En aquest cas, no se sap ben bé perquè, mai vesteixen de vermell. Alguns deuen ser immigrants perquè, invariablement, sempre hi ha un negre a la colla.
Això doncs, ull viu. Procurem tenir ben tancades les finestres i balcons, no fos cas que, aprofitant l’avinentesa, se’ns colés a casa algun desaprensiu, que de tot hi ha a la vinya del Senyor.
.

Vigílies nadalenques

Ahir vaig anar a Barcelona, a veure l’ambient nadalenc. És un dels meus ritus habituals d’aquestes festes que s’acosten, com ho són, també, fer el pessebre de casa i anar a veure els dels Amics del Pessebre, fer algunes compres necessàries, i altres no tant, per als àpats familiars i per als Reis, anar a la Missa del Gall, veure el concert d’Any Nou de la filarmònica de Viena –i gravar-lo–, etc. Ho sento, m’agrada seguir aquestes tradicions.

Deia que vaig anar a Barcelona, encara que més aviat hauria de dir que vaig anar a passejar per l’Eixample barceloní, concretament per la rambla de Catalunya, el passeig de Gràcia i carrers dels voltants. Allà, com és habitual, ens fan entrar pels ulls el Nadal a base de reclams publicitaris lluminosos de comerços i hotels. És un vessament lumínic cada vegada més barroc i exagerat, amb l’única pretensió de cridar l’atenció enmig del caos multicolor del qual forma part, és clar, la decoració pretesament nadalenca que hi afegeix l’ajuntament i les associacions de comerciants.

Amb el pas dels anys, aquestes decoracions lluminoses han anat canviant en dos sentits. Per una banda, s’han anat substituint les clàssiques bombetes de colors per aquestes tires de baix consum que permeten dibuixar formes més fàcilment. Per l’altra, s’han anat abandonant els símbols, no solament del Nadal cristià, sinó, fins i tot, qualsevol simbologia del Nadal més tradicional.

Certament, les il•luminacions de molts carrers principals em van apropar més a la “Feria de Abril” i als envelats estiuencs que a les festes de Nadal. A més, les temperatures tampoc hi ajuden gaire.

Insistiré, però. Tinc l’esperança que un proper tomb pel barri gòtic, més acollidor que el fred Eixample, em retorni l’enyorat esperit tradicional del Nadal. Veurem…
.

Petits detalls

És molt curiós comprovar la quantitat de detalls que ens passen desapercebuts quan anem pels carrers: una façana d’un carrer estret sense prou perspectiva per ser admirada, uns elements artístics d’uns edificis... tot allò que la rutina ens impedeix d’apreciar perquè sempre han estat allà. Sí, sempre han estat allà però no ens hi haviem fixat mai.

Aquesta és una qüestió molt personal. Hi ha gent curiosa a qui li agrada cercar nous punts d’interès enmig de la rutina dels llocs freqüentats. Altres, no tenen tan accentuat aquest sentit i no acostumen a mirar més enllà del que tenen davant del nas. En conec uns quants d’aquests darrers.

Tot això ho dic perquè, l’altre dia, seguint una proposta d’un llibre que m’havien regalat, vaig anar a seguir una ruta pels carrers de la Barcelona vella per descobrir algunes de les moltes plaques que hi ha a les façanes dels edificis. Aquestes plaques, que poden ser de marbre, de ceràmica, de bronze o de qualsevol material resistent a les inclemències del temps, acostumen a commemorar una efemèride, a senyalar el lloc de naixement d’algun personatge o altres esdeveniments que algú ha volgut fixar a la memòria col•lectiva. Un petit tresor de la ciutat que molt poca gent coneix.

Algunes són molt senzilles, quatre lletres senyalant el fet i prou. D’altres són més artístiques i n’hi ha que, fins i tot, esdevenen petites obres d’art d’algun autor conegut.

Moltes estan a la vista, d’altres resulten més difícils de trobar. N’hi ha de molt antigues, de modernes, de ben conservades, d’oblidades i tapades per altres elements...

Tot un món, aquest de les plaques.

.

En Jaume

Hi ha persones que en saben un munt d’algun tema concret. Generalment són aficionats que de petit van desvetllar el seu interès per un tema i l’han anat conreant durant tota la seva vida arribant a convertir-se en autèntics experts en la matèria.

No sé quins han estat els estudis d’en Jaume Sacasas, però sí que puc assegurar que en qüestions d’astronomia és un autèntic catedràtic.

Ja fa molts anys que conec en Jaume una mica per sobre. Coincidim en alguna ballada de sardanes i poca cosa més. Potser, més que de la persona, sabia de la seva feina des de que, acabades les obres del Museu, es va encarregar de la Secció d’Astronomia i Meteorologia i va dirigir l’observatori que s’acabava d’instal•lar al terrat del nou edifici. Era l’any 1965, d’això ja fa temps. Les dificultats per portar endavant aquesta secció, que es va tancar 15 anys després, les explica el propi Jaume en un article publicat al número 16 de la revista “Carrer dels Arbres” (Museu de Badalona. Desembre 2005).

En Jaume, però, mai no para: escriu llibres i articles per a revistes especialitzades, participa en col•loquis i xerrades, assessora, fa viatges relacionats amb el seu tema... és membre de l’Agrupació Astronòmica de Sabadell i un bon aficionat a la fotografia.

L’altre dia vaig assistir a una conferència seva: “De la tauleta d’argila a la Viquipèdia. 5.500 anys de difusió de l’Astronomia”. Era un complement de l’exposició de llibres de la seva col•lecció privada que aquests dies es pot visitar a la Biblioteca can Casacuberta, com un dels actes de la 14ª Setmana de la Ciència.
La mostra és sorprenent per la qualitat del material exposat. Aplega una part dels llibres que en Sacasas ha anat reunint sobre astronomia, la seva especialitat, i alguns que tracten temes relacionats amb aquesta ciència. Hi ha edicions facsímils de llibres antics, altres que són originals del segle XIX, planetaris, etc.
Pel que fa a la conferència, com sempre, en Jaume va deixar en evidència que és un enamorat del tema i que sap contagiar el seu entusiasme tothom qui l’escolta. Ah! i que és un pou de ciència.
I, com és habitual en ell, va reivindicar la consideració de les ciències com una més de les arts de la humanitat, i que deixi de ser la gran oblidada.
 *Buscava una fotografia seva per acompanyar aquesta nota, però només n’he trobat una que em va fer ell a mi durant el dinar del darrer Aplec de la Sardana de Badalona i, és clar, aquesta no val. A la que adjunto, tot i que la imatge no és massa bona perquè està molt ampliada, encara es pot veure a la dreta de la terrassa del museu el cubícul on hi havia hagut l'observatori. 
.

¿Decía usted?

Aquest matí he entrat a xafardejar, cosa gens habitual en mi, en un centre comercial de Montigalà dedicat exclusivament a la joguina. Aviat he observat que tots els rètols estaven escrits en castellà, a excepció d'algun rètol oficial, suposo que per complir alguna normativa. Picat per la curiositat, he intentat trobar alguna capsa de joguina que estigués en català, res. Potser no he dedicat el temps necessari perquè hi havia centenars de joguines de tota mena i marca.  Dic mentida, en un racó hi havia tres capses del Monopoly "català", al costat de desenes del mateix joc retolades en la llengua de Cervantes. Es veu que aquest món dedicat als més petits no fa cap concessió a la nostra llengua. Ja sé que aquesta botiga, com a multinacional que és, no pot ser cap exemple de col·laboració amb la política de la Generalitat sobre la llengua i que hi ha algun comerç dedicat als infants amb algun material en català, però cal espigolar molt i molt.

Es veu que els nostres infants no tenen dret a jugar en català. Passa el mateix que amb el cinema. Per què coi a les sales del Màgic no projecten mai cap pel·lícula en català de les poquíssimes que es doblen i només ofereixen la versió en castellà?

Raons comercials, és clar! Què li haig d'anar a explicar ara jo a l'amo del cinema o al president del consell d'administració de la gran superfície sobre la sensibilitat lingüística dels catalans. Ells em parlaran de números, lògic.

Ara, la culpa de l'emprenyamenta és ben bé meva. Qui em mana entrar a xafardejar on no em criden?

.

Per terres de llevant

He estat uns dies fora. Ja feia temps que volia conèixer unes comarques de la zona llevantina (País Valencià, Regne de València o Comunitat Valenciana, segons el punt de vista de cadascú) que m’havien despertat un cert interès per un parell de raons: el paisatge i la seva història. Em refereixo a la Safor i les Marines (Alta i Baixa), la primera al sud de la província de València i les altres dues ja en terres d’Alacant.

Pel que fa al paisatge, realment aquella és una zona privilegiada. Per una part la costa, amb nombroses platges i altres racons més abruptes amb muntanyes que s’endinsen en el mar, com ara els caps de Sant Antoni i de la Nau, els parcs naturals del Montgó i del penyal d’Ifac... Però el que resulta encara més interessant és penetrar a les seves valls. Encaixonades entre muntanyes properes als mil metres, tot i la seva proximitat a la costa, moltes d’elles encara guarden el segell dels antics pobladors que les van convertir en autèntics vergers: els moriscs.

La seva història, que va culminar amb l'expulsió definitiva a començaments del segle XVII, la de la casa ducal de Gandia, amb els omnipresents Borja, la dels monestirs de Santa Maria de la Valldigna i de Sant Jeroni de Cotalba, precedent del nostre de la Murtra, entre altres punts de gran interès, van justificar plenament les expectatives prèvies al viatge.

I una constatació: qui diu que el valencià-català està en perill per aquelles terres? Ja voldríem que la nostra llengua tingués la mateixa presència en molts llocs de casa nostra.

Tot plegat, amanit amb passejades pel mig dels camps de tarongers, una autèntica delícia per als sentits.
.

Don Joan

Joan, ja sé que, com tu mateix vas dir al començar la xerrada de diumenge a la Sargantana, amb el Tenòrio només hi tens en comú el nom. Però tu ens conquistes amb altres armes. Ja veurem que tal sortiran les representacions del Don Juan Tenorio que ens oferiran el proper cap de setmana el grup d’actors amateurs de les diferents entitats badalonines, però, el cert és que els vas posar el llistó molt alt.

Només tu -qui si no?- podia deixar-nos amb la mel als llavis mentre arriba el dia de la representació. La teva detallada exposició sobre l’obra de Zorrilla, amb comentaris sobre la personalitat de l’autor i la seva relació amb Badalona, demostren que la coneixes a fons, en gaudeixes i ho saps encomanar als altres.

De totes maneres, no ho dubto, el millor Tenòrio de la temporada ja l’hem pogut veure a la Sargantana. Gràcies, Joan, per la vetllada.
.

Dilema

Diumenge, 18 de novembre. Consulto la meva agenda:

-Matí, a les vuit: caminada popular per la Serra de Marina. Organitza l’associació Festa Nacional dels Països Catalans. Sortida: aparcaments de can Ruti.

-A la mateixa hora: Marxa per la Pau - Ciutat de Badalona. Per la serra de Marina. Organitza Penya Fondistes Badalona. Sortida: pistes de can Ferrater.

-A les dotze: partit de futbol de Segona B. Estadi de l’avinguda de Navarra. C.F. Badalona-Sporting Maonès.

-A un quart d’una: partit de bàsquet de la Lliga ACB. Pavelló Olímpic. DKW Joventut - Estudiantes de Madrid.

-A dos quars d’una: Inauguració de l’exposició “11 del grup”. Museu Municipal. Organitza el Grup de Belles Arts en el seu 60è aniversari.

Tenint en compte que a l’agenda només hi anoto els actes als que realment vull anar i que, a més, sóc soci del Badalona, de la Penya i de Belles Arts, on diríeu que vaig anar finalment?

S’admeten comentaris…
.

Un rèquiem

Ahir, la càmera de fer fotografies em va caure a terra. La punyetera ho havia previst, segur. Estava rendida, treia fum per tot arreu, no parava de treballar i va dir prou!

Ja ho havia intentat una altra vegada, però aleshores no havia calculat que, amb el terra de gespa, la caiguda no seria mortal. Ara sí. Ara, preveient aquesta contingència, ha esperat el moment oportú.
Estava fent la seva feina durant una visita guiada a l’antiga colònia Tèxtil de Can Vidal, prop de Puigreig. En un moment de distracció, i aprofitant que casualment no estava encadenada al voltant del meu canell, va esmunyir-se de les meves mans precisament quan érem a la porta d’una de les cases de la colònia. És clar, el terra era de pedra, ben dur, l’adequat per als seus propòsits. La llei de Murphi s'encarregà de fer la resta: l’objectiu de la càmera fou el primer que va picar amb la pedra i va rebre tota la força de l’impacte. Resultat: desviació de la columna i múltiples fractures. Diagnòstic: mort per traumatisme cranial.
Que descansi en pau!
.

La cartoixa

Avui, diada de sant Bru, he pujat a Montalegre, a la cartoixa. Ho considero un privilegi perquè durant l'any molt poca gent hi té accés, i molt menys les dones, ja que la clausura en què viuen els monjos, una desena, ho impedeix. Devíem ser una setantena d'homes, entre cartoixans, preveres i religiosos d'altres comunitats, i laics de Tiana i Badalona.

Després de la missa de la festivitat, presidida per l'arquebisbe de Barcelona, la comunitat ha deixat visitar el monestir. Tot i que ja hi havia estat fa un parell d'anys, no he volgut desaprofitar l'oportunitat de tornar a fer una immersió plena en aquest món absolutament atemporal de la vida monàstica cartoixana.

El fet que la cartoixa segueixi viva -fa pocs anys s'hi van incorporar cinc religiosos de la cartoixa de Jerez i ara hi entraran dos nous monjos- fa que la visita tingui l'escalf humà que no trobem quan fem una visita turística a altres llocs del mateix estil, per més rics i més museitzats que estiguin.



No sent la més gran de les cartoixes, com ens comentava un dels religiosos, és un espai immens. Ocupa tota la vall de Montalegre, amb camps de conreu i l'edifici de la cartoixa pròpiament dita. En aquesta hi trobem, entre molts altres elements propis dels monestirs, tres claustres, dos dels quals serveixen de pati central a les cel·les dels monjos, i l'església, amb una bonica portalada gòtica.

.

Les cel·les també són molt espaioses: amb una entrada-oratori, una àmplia habitació amb un llit i un escriptori, una sala-taller amb taula per menjar i una finestreta per on els introdueixen els aliments, i una eixida amb un petit cobert, un mirador i un hort.

L'austeritat, malgrat la magnitud dels espais, queda ben patent. Tot és molt senzill, minimalista, no hi ha cap excés enlloc. Si algú té interès en aprofundir en el sentit de la vida cartoixana i en el seu estil de vida, li recomano una pel·lícula que es va estrenar farà un parell d'anys: "El gran silenci" del director Philip Gröning. Això sí, cal seguir-la amb el mateix silenci i quietud que es respira a la cartoixa, racó impensable a tan poca distància del brogit de la gran ciutat.
.

Les set meravelles del patrimoni badaloní

He llegit a “El Punt” que hi ha una iniciativa, no sé si municipal, per fer una enquesta als badalonins perquè designin set llocs de referència de la ciutat, els quals mereixerien un tracte preferent de cara al proper any 2010, quan Badalona serà proclamada Capital de la Cultura Catalana.
És cert que Badalona s'ha modernitzat molt en els darrers anys i que sembla que hi ha voluntat de fer-ho bé. Però, costa. Moltes coses estan a mitges i altres que ja es donen per acabades han resultat molt fredes, no tenen cap mena de caliu acollidor. Goso avançar que els llocs escollits seran: la Rambla (fa mesos s’havia d’haver començat la seva remodelació; tot i l’estima que en tenim els badalonins no deixa de ser un lloc molt fred), Dalt la Vila (val més que no en parlem, oi?), el parc Can Solei - Ca l’Arnús (amb grans problemes de manteniment i amb una part de la propietat per solucionar; tampoc tinc massa clar els usos d’algun sector: escola, gossos…), el monestir de Sant Jeroni de la Murtra (un emblema abandonat), el barri de Canyet (amb el fantasma de l’especulació al darrera), el patrimoni de la Bétulo romana (potser el més ben cuidat), i un setè que el deixo obert a cadascú.
No crec que hi hagi cap sorpresa. La resta de llocs “nominables” queden lluny d’aquestes “patums” tan generalitzades. Els meus candidats potser serien llocs molt més modestos i intimistes, com ara el pati de la rectoria de la parròquia de Santa Maria, el torrent de l’Amigó, alguns badius del centre, la creu de Montigalà i el turó d’en Boscà, el pont del petroli, la platja dels pescadors, algun racó del parc del Turó d’en Caritg, la plaça de la Constitució…
Però ja sé que no guanyaria cap premi.

Màrius Sampere

Vaig veure Màrius Sampere per primera vegada fa uns quaranta i tants anys. Formava part del jurat d'un modest certamen literari que la vocalia de cultura de la Joventut Carmelitana va organitzar a mitjan els seixanta amb motiu de les Festes del Carme. Sempre m'ha interessat la poesia i sabia d'ell perquè havia guanyat el Carles Riba feia poc.

Aquell any vam aconseguir formar un jurat d'una qualitat excepcional, impensable en una entitat petita com la nostra i amb un poder de convocatòria molt limitat: Joan Argenté, Josep Gual, M. Carme Oller, Coloma Lleal, Maria Escrihuela, i algú més que ara no recordo, als quals, a l'últim moment, s'hi afegí en Màrius Sampere.

Poeta de gran recorregut, en Màrius Sampere va ser un dels membres d'aquell Grup Estrop badaloní que, allà pels seixanta, anava sembrant senyals d'identitat i d'afirmació arreu d'un país durament embridat.

Aquesta setmana en Màrius ha tornat altra vegada a Badalona -en realitat no l'ha deixada mai-. Al Zorrilla, dins el cicle Poesia i cia... que anualment ens ofereix l'entitat Pont de Petroli, el poeta ha desgranat irònicament la seva interioritat amb veu pausada i greu, com si no tingués cap pressa per arribar al final de la cursa dels temps i desvetllar la gran incògnita, un dels principals temes del seu recital.

N'hi ha prou

i és estèril

de perseguir

qui no fa ombra.

.

Ningú no fuig,

tothom és aquí

esperant,

esperant-se

els dies que li queden.

.

Menorca

Vaig fer el servei militar a Menorca, a Es Castell, aleshores Villacarlos. Tot i que forçat per les circumstàncies, vaig mirar de treure profit de la situació. El fet d’ajuntar-me amb un grupet de nois que, com jo, no ens resignàvem a passar les hores mà sobre mà a la cantina del quarter, com feia la immensa majoria, em va ajudar molt. Aprofitàvem les hores lliures per conèixer l'illa, encara molt respectada per l’especulació turística. També vaig fer amistat amb una família de Maó que em va ensenyar alguns tresors amagats de la Menorca dels anys setanta.
Després he tornat a l'illa set o vuit vegades –ara mateix, tot just fa unes hores que acabo d’arribar d’allà– i, amb els anys, he pogut anar comprovant que a Menorca es treballa per fer sostenible la gran demanda turística i que ho estant fent força bé.
.

Menorca ofereix un gran nombre de tresors: les platges, les dues capitals amb els seus antagonismes, els poblets, la seva cultura megalítica, les festes, la gastronomia i, sobretot, els paisatges de la Menorca interior, amb les finques agrícoles i ramaderes quasi sempre situades en un turonet dominant el terreny.
Una illa a l’abast de la mà on cada vegada que hi vaig descobreixo nous racons. Fins a la propera!
.

A reveure!

Fins aviat!

El bonsai

Invariablement, cada estiu els diaris ens ofereixen d’un reguitzell de notícies que es repeteixen any rere any a tall de recordatori perquè es veu que tots som una mica desmemoriats.
Que si hem de parar atenció per no provocar cap foc al bosc; que si cal prendre precaucions per estalviar-nos les picades dels mosquits i de les meduses; que, si sortim de vacances, tinguem cura de no escampar-ho massa per allò de que sempre hi ha un banyeta que escolta darrere les parets; que si l’estiu és quan s’abandonen més els animals de companyia per poder sortir de vacances…
Sobre aquest darrer punt, sortosament a la meva família no hi ha ningú que tingui gos, ni gat, ni lloro, ni tortuga, ni… Ah! Però, amb això no hi comptava, hi ha algú que té un bonsai!
És clar que no és un animalet que s’ha de treure a passejar, ni netejar, ni donar-li menjar, ni vetllar… però, es veu que els bonsais són de mena delicada.
En primer lloc, no tots els bonsais són iguals. El de la meva família és d’interior, així els ho van dir a la jardineria, i requereix d’unes condicions ambientals i d’humitat concretes. I, és clar, vol que estiguin per ell.
Com que aquest agost hem estat bastant per casa, ens van demanar si podíem tenir-ne cura per uns dies, i aquí el tenim. Al començament, pobret, estava bastant esmirriat, potser perquè no li agrada massa viure en un pis. Ara sembla que al bonsai li han anat bé unes vacances a casa. El veig com més eixerit, ha tret fulles noves i, en agraïment, cada matí m’ofereix la seva ombra a l’hora d’esmorzar.
.

Anar a mar

Els badalonins no anem a la platja, com fa molta gent, nosaltres anem a mar. I aquest “mar” pronunciat amb c final, així: marc.
Anar a mar és l’esport que més estic practicant aquest estiu. El fet que els dies s’hagin mantingut calorosos i que, contràriament als darrers anys, pràcticament no hagi plogut des de fa moltes setmanes és una motivació afegida.
Sortosament, la nostra no és una platja situada en una zona de concentració turística. Si així fos perdria una gran part del seu encant ja que es veuria sobreexplotada i difícilment en gaudiríem com ara podem fer-ho.
I és que la nostra platja té un grapat d’avantatges per als badalonins, sobretot per als que hi vivim a prop. En primer lloc no cal desplaçar-se, la tenim a pocs minuts de casa anant a peu. La platja és ampla, amb la sorra força neta i un bon servei de dutxes. Es nota que els organismes responsables en tenen cura.
La sorra té una textura molt agradable, que no s’enganxa ni es fica per tot arreu. Alguns punts que queden lluny dels aparcaments són especialment tranquils, amb poca gent, la majoria del veïnat.
Pel que fa a l’aigua, una mica depèn dels corrents. Normalment, a primera hora les onades vénen de llevant i a cap al migdia giren a garbí. Aquest any, generalment l’he trobat molt neta, tret d’alguna comptada excepció. I, fins ara, no hi ha meduses!
Ui, com corre el rellotge! Me’n vaig a mar!

.

Un trist honor

Els darres dies de juliol, els mitjans han publicat gran nombre de ressenyes històriques sobre els fets ocorreguts, ara fa cent anys, durant l'anomenada Setmana Tràgica. Fins i tot m'han regalat un llibre de publicació recent "La Setmana Tràgica de Barcelona 1909" que analitza a fons aquells esdeveniments.
El més curiós del cas és que cap mitjà, tampoc de Badalona que jo sàpiga, s'ha referit al convent dels pares carmelites de la nostra ciutat com, molt probablement, el primer edifici religiós de Catalunya que va patir l'allau revolucionari d'aquells dies (una excepció: el blog de l'historiador Jordi Albadalejo). En el llibre que he citat es diu que el primer incendi a Barcelona va ser al Poble Nou, "al caure la nit" del dia 26 de juliol, al ser cremats el Patronat Obrer de Sant Josep i el col·legi dels maristes. També parla d'altres problacions, però sempre després del dia 26.
Segons el llibre "Monografía de la fundación del convento carmelitano-teresiano de Badalona", del pare Basili de Sant Josep, carmelita, que fou prior del convent badaloní en la década dels anys vint del passat segle, "fué el lunes, día 26 de julio, fiesta de Santa Ana del año 1909, cuando al momento de prepararse la Comunidad para ir a rezar vísperas, se oyó un ruido como infernal que hacían en la calle, llena completamente de gente del hampa y que llevaban muy malas intenciones, pues, por lo visto, querían prender fuego al convento." I, més endavant, afageix: "Fué ésta la primera casa religiosa asaltada en aquella semana llamada trágica, pues en Barcelna no lo fueron hasta el 27 y ésta lo fué el día 26 de julio, a las tres de la tarde". Cosa no del tot certa ja que al Poble Nou, com deia, ja hi hagueren incendis "al caure la nit" del 26.
Sortosament per a la comunitat carmelitana, els asaltants es limitaren a destruir i cremar el que van trobar a l'església i a les altres dependències, però l'edifici no va ser incendiat. Tampoc hagueren de lamentar cap desgràcia personal, ja que els frares foren acollits per famílies amigues del veïnat després que el conegut metge badaloní Baldomer Solà aconseguís aturar l'assalt per uns moments, cosa que donà temps als religiosos a sortir del convent.
.

Melangia

Arròs, un exemple d'equilibri

.

Això sí que fa pena

.

La Vall d’Aran és un bon exemple a l’hora de parlar de la incidència sobre la vida rural causada pel gran increment de la construcció de segones i terceres residències en zones de muntanya properes als llocs de moda, principalment a les estacions d’esquí.
L’espectacle que ens oferia aquell rosari de poblets penjats als vessants de la vall, tan aviat com s’entrava a la comarca pel túnel de Vielha, en poc més d’un parell de dècades ha canviat substancialment a causa de les noves edificacions que, en molts casos, superen ja en nombre a les més velles.
No vull dir que això sigui especialment dolent per a la vall. És més, voltant per alguns d’aquest petits poblets, es pot observar que la gran majoria de construccions són molt respectuoses amb el lloc i que, en general, les reformes de cases velles, moltes en greu perill d’enrunament, s’han fet bé.
Ja sé que molts som nostàlgics de mena, que recordem amb enyorança aquella Vall d’Aran de la nostra joventut, amb uns poblets que basaven la seva riquesa en la ramaderia i l’agricultura més que no pas en el turisme. Però, creieu que la gent de la vall, que ha de viure allà tot l’any, també ho enyora?
Amb l'abandó del camp per part de les noves generacions, què en quedaria ara d'aquella estampa bucòlica que resta a la nostra imaginació? Res, només runes.

Mantenir l’equilibri aconseguit serà difícil. El mal exemple de la zona de Baqueira-Beret, autèntic desgavell antinatura, és el millor exemple de com no s’han de fer les coses.
.

Un plaer d'estiu

Estic rellegint Porcel, "Cavalls cap a la fosca". La mort de l'escriptor ocorreguda avui fa un mes m'ha empès a fer-ho. Haig de dir que he seguit Baltasar Porcel més a la seva columna diària de la Vanguardia que als seus llibres, i que sempre m'ha costat classificar-lo.

És, això sí, un autor mediterrani, mallorquí, andritxol. La natura del racó de Mallorca que el va veure néixer impregna els seus escrits. Andratx i Porcel són indestriables.

Ara, pocs anys després d'una molt agradable estada a la Serra de Tramuntana, rellegir aquest llibre és un exercici de memòria molt gratificant. És tornar a viure les passejades entre els pins les tardes d'estiu, és sentir la remor del vent marí entre les seves branques i el cant incordiant de les cigarres, és recuperar l'olor de la mar propera i la llum de cap al tard. És deixar-se portar pel record d'aquell paisatge de penyasegats, de vil·les que desafien el pas dels anys, de poblets una mica apartats de la Mallorca turística: Banyalbufar, Estellencs, Esportes, Andratx, Deià, Valldemosa...

Mallorca, Serra de Tramuntana, Porcel... un plaer!

.

Una nit a l'òpera

No sóc, ni molt menys, un expert en òpera. He vist algunes representacions per televisió, la majoria gravades, i al Liceu només hi he anat unes cinc o sis vegades. Per això, no em considero gens autoritzat per discutir sobre la qualitat de les interpretacions amb la convicció amb què ho fan alguns dels meus amics, abonats al Gran Teatre des de fa molts anys.
Aquest cap de setmana ha estat una d’aquestes comptades ocasions en què he pogut gaudir en directe d’aquest gran espectacle que és l’òpera. I Turandot, la sensacional obra de Puccini, era un bon reclam.
Per a mi, la representació ha estat complerta: una grandiositat molt ben expressada per uns cantants a l’alçada exigida –almenys per a mi–; uns cors i una orquestra d’un nivell extraordinari; un muntatge molt vistós, tant els decorats com el vestuari; i bona direcció de la Núria Espert.
Ja sé que els experts puntualitzarien bastant aquesta opinió, sobretot pel que fa als intèrprets, però jo –al contrari que moltes persones que quan van al futbol només veun les dues o tres errades d’alguns jugadors i no els seus innombrables encerts– vaig sortir del teatre molt satisfet d’haver tingut la sort de gaudir de tan gran espectacle.


.

Xesco Boix

No sabem els motius pels quals vas decidir donar per acabada la teva tasca entre nosaltres. Sàpigues, però, que ho vas fer massa aviat. Els qui vam tenir la gran sort de poder comptar amb tu en aquells moments en què el nostre país començava a redescobrir-se a ell mateix, mai podrem agrair-te del tot el que ens vas donar a nosaltres, però sobretot als nostres fills.
Quan sento parlar de tu, tants anys després, encara sento un impuls que em fa dir, tot posant-me la mà al cor: “Jo el vaig conèixer, el vaig sentir i el guardo aquí”. Perquè tu, Xesco, vas omplir de música, però sobretot d’autoestima a tants i tants que veníem de la grisor dels temps. Les teves cançons i els teus comentaris eren com classes magistrals per a nosaltres, però sobretot per als més petits, autèntiques classes de ciutadania i d’amor als altres, a la natura i al país.
La notícia de la teva inesperada mort, ara fa vint-i-cinc anys, ens va deixar de pedra. Però ja havies escampat la llavor i, t’ho asseguro Xesco, hem tingut bona collita!

.

Jo hi era!

Recordo molt vagament l’etapa del Tour que l’any 1965 va tenir Barcelona com a final d’etapa. Aleshores no vaig poder anar a veure-ho. No era la primera vegada que la volta francesa arribava a Barcelona. L’any 1957 ja ho havia fet, en una etapa que va guanyar el mític corredor Jacques Anquetil, un dels grans.
Hi ha esdeveniments que només pots tenir a l’abast una o dues vegades a la teva vida. Particularment, he pogut viure el pas del cometa Halley (1986), els Jocs Olímpics de Barcelona (1992), les multitudinàries manifestacions de l’Onze de Setembre de 1977 i de 2003 contra la guerra, a Barcelona, la consecució de la Lliga Europea de bàsquet per part de la Penya (1994)…
Per això, no he volgut desaprofitar l’ocasió de veure passar el Tour per Badalona. És un d’aquests moments que queden a la memòria i que et fan dir: “Jo hi era!”

.

Crisi i futbol

La bombolla, la immobiliària és clar, ha fet figa i tot se n’ha anat en orris. La qüestió és que en cosa d’un any la situació de moltes famílies i entitats ha donat un tomb substancial. Els organismes oficials han tancat les aixetes de les subvencions perquè, asseguren, la recaptació d’ingressos ha baixat en picat. Ja se sap, si es redueix l’activitat econòmica també ho fa el cabal que engreixa les arques dels estaments públics. Això és de calaix. Ara, el mal de cap principal de les administracions és com redistribuir aquesta reducció dels ingressos. Mai serà al gust de tothom. De moment, la majoria de projectes municipals es van quedant en això, en projectes.
També el Badalona, el club de futbol, ha notat sensiblement l’esclat de la bombolla. Vaig assistir a l’assemblea extraordinària convocada per donar comptes de la gestió de la temporada que ha acabat. Entre altres temes es parlà dels acords signats –ja fa cinc anys!– amb el govern de la ciutat, els quals auguraven la possibilitat de treballar sense angoixes monetàries i obrien la porta a somnis esportius. El retard en posar fil a l’agulla ha desembocat en l’actual impossibilitat de complir els pactes per part de l’ajuntament. Els gestors del club han quedat atrapats, al no rebre els ingressos convinguts, i es veuen obligats a fer obres d’enginyeria econòmica per tirar endavant. De voluntat i capacitat per fer-ho no els en falta.

.

El "Dia sense cotxes" perd pistonada

Poc a poc, el “Dia sense cotxes” ha anat perdent l’empenta dels primers anys, fins al punt que molt poca gent del barri del centre de Badalona el celebra. Tret dels veïns de la mitja dotzena de carrers que encara segueixen la festa, pràcticament ningú participa dels pocs actes que subsisteixen. A la resta de la ciutat ni se’n parla, ni se sap que existeixi.
No cal cercar culpables. És la tònica general. Les coses acostumen a començar amb empenta per part d’uns quants, però després només la dinàmica ho manté, fins que aquesta es va esmorteint i tot es torna gris fins que s’apaga.
Els primers anys era habitual veure una corrua de gent que anava d’un carrer a l’altre, hi havia entitats que obrien parades, es visitaven alguns domicilis particulars per veure-hi col·leccions, jardins i altres curiositats... El barri era una illa festiva oberta a tothom.
Ara la cosa es limita a uns pocs carrers que celebren un sopar de veïns, a algun altre acte voluntariós i poca cosa més.
Tampoc sembla que l’Associació de Veïns tingui l’empenta dels primers anys com a capdavantera de la festa. Això, sumat a la manca d’actes centrals, els quals han anat desapareixent del programa, així com també a la poca pedagogia desplegada del perquè de la festa i a la imperceptible propaganda dels mitjans de comunicació, fa que la diada vagi perdent la seva raó de ser.

.

Poemes no, si us plau!

M’han sabut greu les declaracions recollides pels mitjans de comunicació fetes per alguns alumnes, en alguns casos compartides per professors, a la sortida de les proves d’accés a la universitat, fent referència a la prova de català. Sembla que la primera opció, comentari i anàlisi d’un fragment del poema Bèlgica de Josep Carner, ha estat rebutjada per l’immensa majoria per extremadament difícil o incomprensible; “poemes no, si us plau!”, va dir més d’un/una. (Algun dia hauré de dir alguna cosa sobre el costum actual d’aplicar el femení al costat de tot vocable sospitosament masculí i exclusivista, encara que determini correctament tots dos gèneres. Es veu que ara és políticament correcte dir: “Tots els gats i gates dels meu carrer...”; “He vist un estol de coloms i colomes...”).
A la meva època escolar, el meu bagatge de poesia treballada a l’escola no va anar més enllà de memoritzar el nom d’alguns autors en llengua castellana i de recitar un parell de poesies de Gabriel y Galán i el “Con diez cañones por banda / viento en popa a tota vela…” d’Espronceda. Vull dir que no vaig tenir la sort de conèixer els nostres poetes fins molt més endavant quan, gràcies a la col·lecció “Les millors obres de la literatura catalana”, editada conjuntament per Edicions 62 i La Caixa, em vaig procurar una formació bàsica en un terreny que abans m’havia estat vedat. Ja se sap, eren els anys de l’escolarització en castellà i la literatura catalana, senzillament, no existia.
Així, poc a poc vaig anar descobrint els immensos tresors que ens havien amagat. Noms com Ausiàs March, Jordi de Sant Jordi, Aribau, Verdaguer, Costa i Llobera, Maragall, Guerau de Liost, Carner, Espriu, Riba, Foix, Pere Quart, Salvat-Papasseit, Torres, Sagarra, Vinyoli, Brossa, Arderiu… em van anar apareixent del no res. Sense aquesta base, com podria entendre els autors dels nostres dies?
El mateix va passar amb els autors de novel·les, d’assaigs, de teatre. Quanta feina havia quedat per fer! Cada mes devorava un parell de llibres d’aquella col·lecció per compensar el meu analfabetisme en la meva pròpia llengua.
I, penso, aquests nois i noies, segur que han rebut una formació adequada? O, senzillament, aquest és un tema que no interessa?
.

Navegar

Acabo de llegir “L’embat del vent”, un llibre de memòries d’un capità de la marina mercant badaloní, en Francesc Lleal. El llibre recull tota la seva experiència marinera, narrada en uns enregistraments fets per a una entrevista, on explica les seves vivències des del primers anys de navegació com a agregat a diferents vaixells, per anar acumulant experiència, fins als darrers quan, ja retirat, enyora aquells temps en els quals fer-se a la mar encara era tota una aventura. La seva filla, la poetessa Coloma Lleal, ha tingut cura de recollir les paraules del seu pare i ha fet una àgil introducció al llibre.
M’agraden els llibres de navegació, del mar. Un dels primers que vaig llegir, “El vell i la mar”, de l’Ernest Hemingway, em va deixar una forta petjada, i sempre l’he tingut com un dels millors llibres que han passat per les meves mans. “Moby Dick”, d’Herman Melville, “El descubrimiento de la lentitud” de Sten Nadolny, i fins i tot “L’amic del vent”, de Francesc Lleal Galceran, fill de l’autor que comento, i capità de vaixell com el seu pare, entre altres, són algunes de les lectures sobre aquest tema que sempre m’ha interessat. Perquè sóc mariner de terra, admiro la gent del mar i les aventures que m’hauria agradat viure, però, no he anat més enllà de viatjar amb vaixell a Ses Illes i de donar un tomb per la costa de Badalona amb la menorquina de l’amic Joan.

.

Un petit paradís

He passat uns dies a l’Ampolla, millor dit, a la costa del Perelló, que és el municipi veí amb el casc urbà a sis quilòmetres del mar. No estava massa decidit a escriure aquestes ratlles perquè els secrets convé no divulgar-los massa, però penso que per quatre gats que em llegiran la cosa no arribarà gaire lluny.
El cas és que fa sis o set anys vaig descobrir aquest petit paradís. Fins aleshores, el coneixement que tenia d’aquesta part de la costa de la província de Tarragona era molt escàs i equivocat. La primera vegada que vaig trepitjar aquestes platges a tocar del delta de l’Ebre vaig quedar gratament sorprès. El paisatge em retornava als meus anys d’estada a Menorca: platges des sorra i aigua netíssimes amb molt poca gent i menys construcció, un entorn a base de secà amb oliveres, garrofers, figueres, ametllers, terrenys delimitats per parets baixes de pedra amb algun conreu… Un petit paradís.
Per això deia que com menys gent ho sàpiga millor. Però, em sembla que ja he fet tard. En poc temps, he vist néixer un parell d’hotels de gran capacitat, un d’ells gens respectuós amb l’entorn, una urbanització, un edifici molt alt al cas urbà de l’Ampolla que atenta contra totes les normes del bon gust… De moment, la crisi ha frenat altres projectes. Ja veurem.

.

Un any més a Segona B

Aquest any havíem posat moltes esperances amb el futbol, però tampoc ha pogut ser. Parlo del Badalona, és clar. Aquest any el club, fent un gran esforç econòmic, havia fitxat jugadors de renom i amb molta experiència fins i tot en categories superiors, un d’ells a Primera Divisió. Però, ja se sap, en futbol les coses difícilment van pel camí que hom preveu.
Hi havia il·lusió i la gent tenia ganes de veure l’equip a Segona. Tanmateix, han anat passant els mesos i l’equip no ha aconseguit engrescar la parròquia. Després d’un començament de temporada amb el camp pràcticament ple, s’han anat perdent llençols a cada bugada i hem acabat amb mitges entrades justetes.
D’un joc engrescador dels dos o tres primers partits s’ha anat caient en la grisor més desesperançadora. I, tot i que hi ha hagut opcions fins pràcticament el final, en cap moment s’ha vist la possibilitat de poder lluitar per l’ascens.
La junta, que presideix un eficient gestor, haurà de treballar molt per tornar a fer vibrar l’aficionat. De moment, però, tots castigats: un any més a Segona B!

.

Música

M’agrada la música, especialment si puc sentir-la en directe, i aquests dies de les Festes de Maig hi ha hagut a Badalona molta música de qualitat. Llàstima que de les diferents possibilitats, per motius diversos, només he pogut anar a tres dels concerts que s’han ofert: el de la potent banda Pegasus, el dels Manel, el divertit grup barceloní que ha sorgit amb molta força, i el de la New Swing Orchestra, amb uns músics molt experimentats amb el jazz popular, principalment el de les grans bandes americanes de l’època del swing.
De música, per la ràdio, no n’escolto gaire perquè em distreu (tot i que alguna vegada mentre treballo poso alguna cosa clàssica), tampoc m’agrada anar amb uns auriculars a les orelles, com fa molta gent mentre camina o fa fúting o viatja amb transport públic. Sí que en poso anant en cotxe, sobretot en trajectes llargs, perquè em serveix per escurçar el viatge…Tanmateix, el que més m’agrada és escoltar-la en directe. M’agrada el rock amb la gran potència de la música electrònica; m’agrada la clàssica, la que sigui, però sempre que pugui apreciar en directe la finesa de cada instrument; m’agraden els recitals de cantautors notant la proximitat tot allò que volen comunicar; m’agraden les sardanes a peu de cobla, veient l’esforç i el virtuosisme dels músics traient les notes dels seus instruments; m’agrada la força de la música folklòrica de tot arreu, l’aparent desconcert de la música àrab, la improvisació del jazz, l’òpera… gairebé tot. I aquestes festes n'hi ha hagut per a tots els gustos.
.

Al vent!

Cinquanta anys en la vida de les persones són molts anys, però en són molts més per a una cançó. La majoria moren en l’oblit poc després d’haver nascut i només unes poques queden en la memòria col·lectiva.
Al vent!, però, és molt més que una senzilla cançó. Quan Raimon, en la joventut dels seus 19 anys la va composar l’any 1959, diu que mentre anava en un moto de “paquet”, segur que ho va fer per simbolitzar el fet d’anar contracorrent quan es vol lluitar contra tot allò que impedeix avançar cap a un món millor.

Al vent,

la cara al vent,

el cor al vent,

les mans al vent,

els ulls al vent,

al vent del món.

I tots,

tots plens de nit,

buscant la llum,

buscant la pau,

buscant a déu,

al vent del món.

La vida ens dóna penes,

ja el nàixer és un gran plor:

la vida pot ser eixe plor;

però nosaltres

al vent,

la cara al vent,

el cor al vent,

les mans al vent,

els ulls al vent,

al vent del món.

I tots,

tots plens de nit,

buscant la llum,

buscant la pau,

buscant a déu,

al vent del món.

Ara se li busquen tota mena de simbologies (patriòtiques, polítiques, musicals, existencialistes…), tothom hi troba la seva, però per a mi i per a molts joves de la meva generació, era una cançó que, senzillament, ens impulsava a l’inconformisme, a sortir de la foscor, a cercar la frescor de l’aventura de cara al vent. En les llargues sortides amb autocar, viatjant en els trens de l’època, en les nits de campaments… sempre hi havia una guitarra que rascava les primeres notes de la cançó i ens incitava a cantar-la.
Va ser per un bany d’autoestima per a molts.

.

Majestat de Beget

Beget és un bonic poblet ensotat entre els plecs de la serralada pirinenca, allò que se'n diu “un cul de sac”. Fins no fa molt, arribar-hi no era gens fàcil pel mal estat de les carreteres i camins de muntanya. Com a tot arreu, el progrés ha fet millorar les comunicacions, tot i que no ha pogut reduir l’elevat nombre de corbes, però ara el poble és més accessible. Hi ha dues rutes, totes dues prou boniques: per Camprodon i per Castellfollit de la Roca, passant per Oix.
Però no és del poble que volia parlar, sinó del Crist Majestat de Beget, un dels seus atractius, potser el millor. La Majestat de Beget, és una de les peces del romànic català que millor s’han conservat. Malgrat les nombroses pressions per traslladar aquesta imatge de valor incalculable a algun museu, on es considera que hi estaria més segur, la gent de Beget ha aconseguit mantenir-lo al seu lloc de sempre.
Per veure, doncs, l’original cal anar a Beget, a l’església romànica de Sant Cristòfor, un altre punt d'interès que per si sol justifica la visita del lloc.
El Crist és una talla de fusta de prop de dos metres d’alçada del segle XII. Va córrer un greu perill de desaparèixer amb motiu de la guerra civil, però la gent del poble el va salvar enviant-lo a Suïssa fins que va passar el perill.
La imatge està situada en un cambril de l’altar major, al mig d’un recarregat retaule barroc, i amb un fresc molt colorista del segle XVII, restaurat no fa molt, el qual li resta molt de l’encant que per si sol ja té.
De totes maneres, estem davant d’una obra excepcional.

.

Roses i sant Jordi

Puntuals, com cada any, les roses del meu badiu han acudit a la cita de la seva diada per excel·lència, sant Jordi, matador de dracs de mal viure i alliberador de donzelles a qui ningú mai va preguntar si preferien el cavaller al drac.
Les meves roses són grogues, color que representa l’alegria, la felicitat, la intel·ligència, la sensació d’entrar en calor… El groc és el color de les primeres flors que s’obren a la llum de la primavera. El groc és el contrapunt perfecte del vermell de les quatre barres que ens identifiquen.
A casa nostra, sant Jordi ha pres el paper de mite portador de les essències del país. Mite que, com tants altres mites clàssics, ha trobat el seu referent en el cristianisme i l’ha adornat de virtuts salvífiques que fan de bon aprofitar.
Salvador Espriu, poeta gasiu de paraules però immens de continguts, ens encomana al Sant perquè ens alliberi de la bèstia maligna dels pecats humans en la seva “Pregària de sant Jordi”.

Senyor sant Jordi,
patró,
cavaller sense por,
guarda'ns sempre
del crim
de la guerra civil.
Allibera'ns dels nostres
pecats
d'avarícia i enveja,
del drac
de la ira i de l'odi
entre germans,
de tot altre mal.
Ajuda'ns a merèixer
la pau
i salva la parla
de la gent
catalana.

Amén.

No cal dir res més!

.

Passeig del Fum

Aquest és el nom que m’ha vingut al cap aquest matí per rebatejar el Passeig de Gràcia de Barcelona, davant l’espectacle gratuït que s’ofereix en aquest popular indret –i a tots els carrers, en general– a cada portal on hi ha oficines i comerços.
El fet que la llei prohibeixi fumar en els llocs de treball ha creat un nou costum: els cinc minuts del cigarret. Per això, ja és habitual veure gent fumant, en grup o solitaris, a la porta dels locals de negoci, perquè no tots disposen d’un lloc adequat per alliberar la tensió dels més addictes. Tampoc és gens difícil, aixecant la vista, trobar fumadors abocats als balcons i a les finestres per aprofitar aquesta escletxa de temps que els concedeixen gratuïtament.
Dic gratuïtament perquè em sembla un greuge comparatiu amb els seus companys abstemis, ja que ells, si no estic equivocat, no disposen d’aquest privilegi.
Per això, he trobat molt enginyós el cas que m’explicaven d’una noia que treballa en una feina estressant cara al públic, on es reben moltes sol·licituds d’ajuda però hi ha pocs recursos per oferir, la qual alguna vegada s’aixeca i diu: “Ara torno, vaig a fer la cigarreta”. Els companys fumadors se la miren i es diuen: “On va? Però, si no fuma!”

.

Alquézar

Alquézar és un poblet del Somontano aragonès, a la prepirenaica serra de Guara. Feia temps que en tenia referències, sobretot per un dels llibres de l’Espinàs –“A peu per l’Aragó”­– on recull les vivències d’una de les seves caminades. La veritat és que m’havia fet una idea ben diferent de com el vaig trobar.
La sensació a l’arribada és doble: espectacular, per l’escenari que de cop i volta s’obre als ulls en el darrer revolt de la carretera que hi mena, però, a la vegada, una mica penosa al veure que l’encant del poble es va esvaint amb la massificació de visitants que comporta una gran servitud en forma de negocis de tota mena dedicats exclusivament al turista.
Hi havia poca gent, però el gran nombre d’aparcaments per a cotxes i autocars habilitats als afores, generaven una sensació que feia pensar: pobrets, quan això està ple!
El poble, autèntica joia per la seva situació i conservació, va en camí de convertir-se en una mena de poble temàtic, a l’estil dels nostres Pals i Rupit.
Per gaudir profundament d’aquest racó de món, és convenient allunyar-se’n una mica i millor si es pot fer baixant al congost que, just sota el poble, ha anat obrint el riu Vero, on hi ha racons d’una gran bellesa natural. De totes maneres, una visita totalment recomanable.

.