Non habemus papam!

 

Tot plegat ha semblat l’epíleg d’una historia imaginària dolenta d’allò més. La patètica escenografia que ha acompanyat al papa Benet XVI des que va anunciar la seva renúncia a la càtedra no ha afavorit gens el concepte d’home seriós que molts tenim d’ell.

Segur hi ha ajudat molt la fam de notícies sensacionalistes dels mitjans de masses que s’han pogut alimentar amb els grans espectacles de comiats i més comiats, cartes tancades, llamps caiguts del cel, helicòpters sobrevolant la Ciutat Eterna i portes que es tanquen al món.
 

Benet XVI segurament s’ha vist superat pels esdeveniments i s’ha aplegat a la voluntat d’una litúrgia curial que gaudeix d’aquestes posades en escena. I tot just som al principi…
 

De totes maneres, qui no vulgui pols que no vagi a l’era.

El conseller delegat d’una important companyia distribuïdora de gas natural (de la qual no cal dir-ne el nom, però no hi ha massa on triar) va presentar ahir a Madrid els resultats de l’exercici passat. Me n’alegro de la bona marxa dels seus negocis, tot i que difícilment podria ser d’una altra manera tractant-se pràcticament d’un monopoli.

Però em vaig quedar de cacahuet quan l’home, com aquell qui no diu res, va anunciar que tenia clar que la pujada d’impostos es traslladaria al consumidor final. Caram! potser és la cosa més normal del món i jo sense enterar-me’n.

És a dir, que allò que se’n diu benefici net (1441 milions enguany, amb un creixement del 8,8%) els sembla poc i per això augmentaran la factura dels clients amb l’import que Hisenda els ha demanat de més, cosa que la resta de mortals no podem fer perquè no se’ns permet repercutir a ningú els augments que també anem patint.

Així, amb la factura del gas (i ara ja suposo que de les altres companyies de “serveis”) no solament pagarem l’import dels nostres impostos, sinó que també aquesta part que, pels seus guanys, li correspon pagar a la companyia.

Entre uns i altres, poc a poc ens van donant arguments per anar fent nostres la majoria de les reivindicacions que els “indignats” estant plantejant.

 

Fins sempre, Al Tall

Anit vaig viure la catarsi musical i nacionalista col·lectiva amb l’adéu d’Al Tall a l’Auditori de Barcelona. Es veu que els Reis van llegir la meva carta i em van portar un parell d’entrades per poder ser present en aquest moment històric de la música folk del nostre país.

Tot i que el grup va començar una mica fred, molt afectat per la transcendència de ser aquest el concert de comiat de la banda a la ciutat, aviat va anar entrant en situació davant d’una sala plena i entregada per la feina feta durant 38 anys a favor de la cultura i la llengua, des que Al Tall va néixer a la València de l’any 1975.

La temperatura va anar pujant a mesura que anaven desgranant les seves cançons, moltes d’elles corejades pel públic que, en repetides ocasions, vam acompanyar els aplaudiments amb el ja habitual clam d’“In-de-pen-dèn-cia”.

Ni el més fred dels espectadors va poder restar impassible quan la banda va entonar una marxa de moreria que ens va arrencar dels nostre seients per formar les conegudes filades de les passades de les festes de moros i cristians.

Uns quants amics els van anar acompanyant en les diferents interpretacions, entre els quals  Francesc Ribera “Titot”, la gent d’Obrint Pas, Jaume Arnella...

Al final els aplaudiments van obligar al grup a interpretar un bon nombre de temes fora de programa, en especial l’esperadíssim “Tio Canya”, i van tancar el comiat mitja hora després d’acabat el concert oficial, i  ja amb molta gent fora de la sala i els llums mig apagats, amb una Moixiganga, amb el toc del tambor i les dolçaines, que van posar la pell de gallina als qui vam aguantar fins al final definitiu.

Feu un tast d'Al Tall

 

Encara hi ha esperança?

No m’anima gens a escriure tot aquest panorama de corrupció que ens està caient al damunt. Només faltava el que acaba d’aflorar darrerament sobre el que s’han manegat amb els partits de futbol, el presumpte dopatge de jugadors de la Real Sociedad de fa deu anys, l’embolic dels ciclisme i tot el que anirà sortint.

Sempre he defensat que la nostra classe política i els nostres esportistes no eren diferents de la resta de la població de la qual sorgeixen. Si hi ha polítics corruptes i esportistes que es venen o es manipulen, sempre he dit que és perquè la nostra societat els ha engendrat i trobarem dopats, corruptes i mentiders a tots els graus i professions.

No creia, però, que el nombre fos tan elevat. No m’imaginava que rascant una mica aquí i allà sorgissin tantes vetes de podridura. A tots els nivells. Em sento com un nen amb un lliri a la mà.

Però, si ho mirem bé, què podem esperar quan molts de nosaltres mateixos aplaudim l’engany d’aquell jugador del nostre equip que simula una falta per aconseguir un avantatge, o quan demanem al lampista que ens faci una factura sense IVA, o quan veiem que la caixera del super  o el cambrer del restaurant s’ha equivocat a favor nostre i no diem res, o quan decidim baixar-nos l’última pel·lícula per Internet sense tenir en compte els drets dels seus autors...

Tot això ho hem anat aportant al sistema i els nostres fills ho han anat aprenent de nosaltres. Si anem sembrant tots aquests vents, què esperàvem recollir, doncs?

La Lizaran

He llegit tota mena de comentaris sobre l'Anna Lizaran, l’actriu que va morir ahir. No podria afegir res de nou perquè ja està tot dit. Tal com escriu Sergi Berbel, era de les poques actrius a qui tothom atorgava davant del seu nom l’article determinant “la”: la Lizaran. Això ja expressa la singularitat de la seva personalitat artística com es fa, també, amb altres excepcions: la Xirgu, la Caballé, la Vilarasau…
Vaig veure treballar l’Anna en les primeres representacions d’aquell renovador Teatre Lliure de Gràcia, de la que en fou una de les fundadores i des d’aleshores el seu nom m’ha portat una i altra vegada a gaudir del teatre que ens oferia.
 He sentit profundament la seva mort; una mort que m’ha recordat una altra de molt propera per la traïdoria d’una malaltia devastadora i imparable. Una fiblada pels qui l’estimen i sempre ho faran i pels qui l’admiràvem per la intensitat aclaparadora dels seu treball als escenaris.

El meu primer estofat



Ho havia decidit: avui menjaré estofat, segur que seré capaç de fer-lo.
Feia temps que no menjava un bon estofat de vedella i gairebé el somiava. Però d’aquells que es fan a casa i que no tenen res a veure amb els de molts restaurants on si no li fallen les patates que estan massa estovades és la vedella que ha quedat massa dura, o ha quedat massa fort de gust, o es nota que s’ha fet a córrer cuita...

El meu somni em presentava un plat d’estofat fet amb tota la parsimònia que requereix aquesta menja, tal com l’havia assaborit moltes vegades.

Els preparatius ja han estat tot un ritual: m’he llevat d’hora, m’he dutxat, he repassat els ingredients i he sortit a comprar un parell de cosetes que em faltaven. A les nou ja tenia sobre el marbre de la cuina tots els productes degudament preparats per començar la cocció.

Ha estat una feina agraïda. A dos quarts d’onze ja seia satisfet, ensumant l’aroma que sortia de la cassola. L’he tastat: un pèl dolç. Però, no ho són també de dolços els petons?

N’ha sobrat un plat. Segur que demà, reposat,  encara estarà més bo.

Ara ja començo a somiar amb un bon plat de faves i pèsols.