dilluns, 29 de juny del 2009

El "Dia sense cotxes" perd pistonada


Poc a poc, el “Dia sense cotxes” ha anat perdent l’empenta dels primers anys, fins al punt que molt poca gent del barri del centre de Badalona el celebra. Tret dels veïns de la mitja dotzena de carrers que encara segueixen la festa, pràcticament ningú participa dels pocs actes que subsisteixen. A la resta de la ciutat ni se’n parla, ni se sap que existeixi.
No cal cercar culpables. És la tònica general. Les coses acostumen a començar amb empenta per part d’uns quants, però després només la dinàmica ho manté, fins que aquesta es va esmorteint i tot es torna gris fins que s’apaga.
Els primers anys era habitual veure una corrua de gent que anava d’un carrer a l’altre, hi havia entitats que obrien parades, es visitaven alguns domicilis particulars per veure-hi col·leccions, jardins i altres curiositats... El barri era una illa festiva oberta a tothom.
Ara la cosa es limita a uns pocs carrers que celebren un sopar de veïns, a algun altre acte voluntariós i poca cosa més.
Tampoc sembla que l’Associació de Veïns tingui l’empenta dels primers anys com a capdavantera de la festa. Això, sumat a la manca d’actes centrals, els quals han anat desapareixent del programa, així com també a la poca pedagogia desplegada del perquè de la festa i a la imperceptible propaganda dels mitjans de comunicació, fa que la diada vagi perdent la seva raó de ser.

.

diumenge, 21 de juny del 2009

Poemes no, si us plau!

M’han sabut greu les declaracions recollides pels mitjans de comunicació fetes per alguns alumnes, en alguns casos compartides per professors, a la sortida de les proves d’accés a la universitat, fent referència a la prova de català. Sembla que la primera opció, comentari i anàlisi d’un fragment del poema Bèlgica de Josep Carner, ha estat rebutjada per l’immensa majoria per extremadament difícil o incomprensible; “poemes no, si us plau!”, va dir més d’un/una. (Algun dia hauré de dir alguna cosa sobre el costum actual d’aplicar el femení al costat de tot vocable sospitosament masculí i exclusivista, encara que determini correctament tots dos gèneres. Es veu que ara és políticament correcte dir: “Tots els gats i gates dels meu carrer...”; “He vist un estol de coloms i colomes...”).
A la meva època escolar, el meu bagatge de poesia treballada a l’escola no va anar més enllà de memoritzar el nom d’alguns autors en llengua castellana i de recitar un parell de poesies de Gabriel y Galán i el “Con diez cañones por banda / viento en popa a tota vela…” d’Espronceda. Vull dir que no vaig tenir la sort de conèixer els nostres poetes fins molt més endavant quan, gràcies a la col·lecció “Les millors obres de la literatura catalana”, editada conjuntament per Edicions 62 i La Caixa, em vaig procurar una formació bàsica en un terreny que abans m’havia estat vedat. Ja se sap, eren els anys de l’escolarització en castellà i la literatura catalana, senzillament, no existia.
Així, poc a poc vaig anar descobrint els immensos tresors que ens havien amagat. Noms com Ausiàs March, Jordi de Sant Jordi, Aribau, Verdaguer, Costa i Llobera, Maragall, Guerau de Liost, Carner, Espriu, Riba, Foix, Pere Quart, Salvat-Papasseit, Torres, Sagarra, Vinyoli, Brossa, Arderiu… em van anar apareixent del no res. Sense aquesta base, com podria entendre els autors dels nostres dies?
El mateix va passar amb els autors de novel·les, d’assaigs, de teatre. Quanta feina havia quedat per fer! Cada mes devorava un parell de llibres d’aquella col·lecció per compensar el meu analfabetisme en la meva pròpia llengua.
I, penso, aquests nois i noies, segur que han rebut una formació adequada? O, senzillament, aquest és un tema que no interessa?
.

dimarts, 9 de juny del 2009

Navegar


Acabo de llegir “L’embat del vent”, un llibre de memòries d’un capità de la marina mercant badaloní, en Francesc Lleal. El llibre recull tota la seva experiència marinera, narrada en uns enregistraments fets per a una entrevista, on explica les seves vivències des del primers anys de navegació com a agregat a diferents vaixells, per anar acumulant experiència, fins als darrers quan, ja retirat, enyora aquells temps en els quals fer-se a la mar encara era tota una aventura. La seva filla, la poetessa Coloma Lleal, ha tingut cura de recollir les paraules del seu pare i ha fet una àgil introducció al llibre.
M’agraden els llibres de navegació, del mar. Un dels primers que vaig llegir, “El vell i la mar”, de l’Ernest Hemingway, em va deixar una forta petjada, i sempre l’he tingut com un dels millors llibres que han passat per les meves mans. “Moby Dick”, d’Herman Melville, “El descubrimiento de la lentitud” de Sten Nadolny, i fins i tot “L’amic del vent”, de Francesc Lleal Galceran, fill de l’autor que comento, i capità de vaixell com el seu pare, entre altres, són algunes de les lectures sobre aquest tema que sempre m’ha interessat. Perquè sóc mariner de terra, admiro la gent del mar i les aventures que m’hauria agradat viure, però, no he anat més enllà de viatjar amb vaixell a Ses Illes i de donar un tomb per la costa de Badalona amb la menorquina de l’amic Joan.
.

dimarts, 2 de juny del 2009

Un petit paradís




He passat uns dies a l’Ampolla, millor dit, a la costa del Perelló, que és el municipi veí amb el casc urbà a sis quilòmetres del mar. No estava massa decidit a escriure aquestes ratlles perquè els secrets convé no divulgar-los massa, però penso que per quatre gats que em llegiran la cosa no arribarà gaire lluny.
El cas és que fa sis o set anys vaig descobrir aquest petit paradís. Fins aleshores, el coneixement que tenia d’aquesta part de la costa de la província de Tarragona era molt escàs i equivocat. La primera vegada que vaig trepitjar aquestes platges a tocar del delta de l’Ebre vaig quedar gratament sorprès. El paisatge em retornava als meus anys d’estada a Menorca: platges des sorra i aigua netíssimes amb molt poca gent i menys construcció, un entorn a base de secà amb oliveres, garrofers, figueres, ametllers, terrenys delimitats per parets baixes de pedra amb algun conreu… Un petit paradís.
Per això deia que com menys gent ho sàpiga millor. Però, em sembla que ja he fet tard. En poc temps, he vist néixer un parell d’hotels de gran capacitat, un d’ells gens respectuós amb l’entorn, una urbanització, un edifici molt alt al cas urbà de l’Ampolla que atenta contra totes les normes del bon gust… De moment, la crisi ha frenat altres projectes. Ja veurem.
.