M’ha decebut una mica l’exposició que presenta el CaixaForum sobre el pintor francès Eugène Delacroix. La veritat és que m’esperava una mostra molt més “plena” que la se’ns ofereix, tot i que la quantitat de material és prou abundant.
M’ha decebut perquè hi falta la “plana major” de la pintura de Delacroix, encara que n’hi ha una representació prou important. Però, quadres com “La llibertat guiant el poble”, “La mort de Sardanàpal” (hi ha un esbós quasi definitiu del tema), “Dant i Virgili a l’infern” o “La massacre de Quios”, entre altres, són un bagatge prou important per trobar-lo a faltar en una exposició que s’anuncia com a molt complerta. Això sí, és una exposició interessant per a estudiosos del pintor francès, per la una gran quantitat d’esbossos i apunts que s’han aplegat. Però és allò de “els arbres no et deixen veure el bosc”.
Aquestes mancances, però, no em priven de dir que la visita a l’exposició és totalment recomanable. L’obra romàntica de Delacroix és d’aquelles que entren pels ulls gràcies a una paleta pictòrica molt vistosa i a unes escenificacions que doten als personatges d’un moviment quasi teatral.
Per gaudir-la, ara que ja sabeu el pa que s’hi dóna.
divendres, 24 de febrer del 2012
dimecres, 15 de febrer del 2012
Pujant a la Panadella
Dissabte passat vaig pujar a la Panadella. Amb cotxe tots ho hem fet, abans per l’antiga N-II i ara per la moderna autovia A-2. Però aquesta vegada ho vaig fer a peu, seguint el camí de Sant Jaume que arrenca al Port de la Selva i entra a l’Aragó seguint un parell de variants.
Feia un fred que pelava. Segons els meteoròlegs aquella havia sigut la nit més freda des de fa no sé quants anys i aquella zona de l’Anoia sempre baixa per sota de les mitjanes. I, per acabar de fer el pes, un ventet persistent ens va anar fuetejant durant tot el matí.
La sortida era a Jorba i l’arribada dalt de la Panadella. Des d’Igualada, una bona part de l’itinerari marcat se l’ha menjat la nova autovia i ara cal seguir per l’asfalt de l’antiga nacional, per la que no hi circula pràcticament ningú. El camí travessa uns quants poblets que han anat perdent població i s’han quedat en molt poca cosa. Havien crescut al peu del Camí Ral bàsicament com a punts de servei, primer pels carreters i diligències i, més endavant, pels camioners i autocars, però amb l’abandó de la carretera han perdut la seva primogènita raó de ser i només hi resten uns pocs veïns.
Jorba, Santa Maria del Camí, Porquerisses, Sant Genís... pobles mig fantasmes, amb la majoria de cases tancades, que només recuperen una mica la seva vitalitat a l’estiu quan alguns propietaris venen a passar-hi uns dies fugint de les grans ciutats.
En mig de la fredor del matí, però, una nota de generositat. Cercant un racó per esmorzar a recer del vent en un d’aquests poblets, una veïna ens va oferir la clau del local públic del poble on ens vam poder recuperar una mica del fred que dúiem al damunt. Gràcies!
Feia un fred que pelava. Segons els meteoròlegs aquella havia sigut la nit més freda des de fa no sé quants anys i aquella zona de l’Anoia sempre baixa per sota de les mitjanes. I, per acabar de fer el pes, un ventet persistent ens va anar fuetejant durant tot el matí.
La sortida era a Jorba i l’arribada dalt de la Panadella. Des d’Igualada, una bona part de l’itinerari marcat se l’ha menjat la nova autovia i ara cal seguir per l’asfalt de l’antiga nacional, per la que no hi circula pràcticament ningú. El camí travessa uns quants poblets que han anat perdent població i s’han quedat en molt poca cosa. Havien crescut al peu del Camí Ral bàsicament com a punts de servei, primer pels carreters i diligències i, més endavant, pels camioners i autocars, però amb l’abandó de la carretera han perdut la seva primogènita raó de ser i només hi resten uns pocs veïns.
Jorba, Santa Maria del Camí, Porquerisses, Sant Genís... pobles mig fantasmes, amb la majoria de cases tancades, que només recuperen una mica la seva vitalitat a l’estiu quan alguns propietaris venen a passar-hi uns dies fugint de les grans ciutats.
En mig de la fredor del matí, però, una nota de generositat. Cercant un racó per esmorzar a recer del vent en un d’aquests poblets, una veïna ens va oferir la clau del local públic del poble on ens vam poder recuperar una mica del fred que dúiem al damunt. Gràcies!
divendres, 10 de febrer del 2012
Neuromante
Em pensava que Ulisses era la novel·la més complicada que havia llegit fins ara. Una novel·la que té molta gent però que gairebé ningú no ha llegit del tot. I és que, Déu n’hi do del llibre de James Joyce…
Doncs ara acabo de llegir-ne una altra que m’ha semblat encara més difícil, i sort n’he tingut de la nombrosa informació que he trobat a Internet per treure’n una mica l’entrellat de tot plegat. Es tracta de Neuromante, de William Gibson, una novel·la de ciència ficció, de l’any 1984, que es mou en espais de relacions informàtiques entre homes i màquines, molt abans que Internet arribés a tenir el protagonisme que ha pres en el nostre món cibernètic.
És una novel·la que marca tendència i es considera una mica punt de partida de tota una moda literària que posteriorment s’ha anat portant al cinema, una mica en la línia de les conegudes Matrix.
Doncs ara acabo de llegir-ne una altra que m’ha semblat encara més difícil, i sort n’he tingut de la nombrosa informació que he trobat a Internet per treure’n una mica l’entrellat de tot plegat. Es tracta de Neuromante, de William Gibson, una novel·la de ciència ficció, de l’any 1984, que es mou en espais de relacions informàtiques entre homes i màquines, molt abans que Internet arribés a tenir el protagonisme que ha pres en el nostre món cibernètic.
És una novel·la que marca tendència i es considera una mica punt de partida de tota una moda literària que posteriorment s’ha anat portant al cinema, una mica en la línia de les conegudes Matrix.
No és que m’agradin massa les novel·les de ciència ficció; en realitat gairebé no n’he llegit cap més enllà de les clàssiques de Juli Verne, George Orwell o Aldous Huxley, però, fullejant un llibre que hi havia al sofà de casa del meu fill, Mona Lisa Acelerada, després de la sobretaula d’un dia de festa, em va entrar la curiositat. Em va advertir que aquell era el tercer d’una trilogia de William Gibson (Trilogia del Sprawl), i que si volia entendre alguna cosa potser em caldria començar pel primer de la sèrie, Neuromante, que me’l deixaria si el volia llegir... I, sense saber ben bé que em feia, li vaig dir que sí.
La veritat és que, malgrat totes les ajudes que he cercat, m’ha costat molt seguir l’entrellat del guió que més o menys he anat entreveient a grans trets, però, baixar al detall m’ha resultat extremament dificultós. Tampoc he pogut llegir-lo seguit perquè em bloquejava i m’ha calgut anar-ho fent a petites dosis, rellegint sovint molts passatges. Ha estat, ho reconec, un exercici de lectura masoquista. Tanmateix, finalment l’he acabat per superar el repte de voler conèixer una mica aquest tipus de literatura; però crec que amb un sol plat ja n’he quedat una mica tip, tot i reconèixer la qualitat i nivell del seu autor.
dijous, 2 de febrer del 2012
Si la Candelera plora...
…el fred és fora, si la candelera riu, el fred és viu”. Com en tantes altres tradicions, això ja no és el que era.
Avui ha plogut, fins i tot durant una estona han caigut volves de neu, però el fred és ben viu, amb el termòmetre al punt més baix del que portem d’hivern. Res, que ja no ens podem fiar de les dites populars, la saviesa de l’experiència, perquè no n’encerten ni una. I és clar, amb aquesta fama, passa el que passa. Cada vegada van quedant més en l’oblit tota una sèrie de costums que s’han anat considerant arcaics i gens adaptats als temps que vivim.
És el cas de la festa de la Candelera. Algú -bé algú hi haurà- recorda com celebraven aquesta diada els nostres avis? Doncs, tal dia com avui es celebra la festa de la Llum, festa cristiana de la Presentació de Jesús al temple, i a les esglésies es beneïen i repartien unes candeletes per portar la llum a totes les cases. Tot i que encara es celebra aquesta festa, és insignificant el nombre de persones que assisteixen a aquesta benedicció i en coneixen el significat.
I no solament oblidem les tradicions, sinó que fins i tot les manipulem segons les conveniències de cadascú. Ahir ja vaig veure a les botigues botifarres d’ou i bunyols de quaresma. Però si falten encara tres setmanes per començar la Quaresma!
I ja hi ha qui regala la mona de pasqua el diumenge de Rams: “-Com que serem fora...”.
Avui ha plogut, fins i tot durant una estona han caigut volves de neu, però el fred és ben viu, amb el termòmetre al punt més baix del que portem d’hivern. Res, que ja no ens podem fiar de les dites populars, la saviesa de l’experiència, perquè no n’encerten ni una. I és clar, amb aquesta fama, passa el que passa. Cada vegada van quedant més en l’oblit tota una sèrie de costums que s’han anat considerant arcaics i gens adaptats als temps que vivim.
És el cas de la festa de la Candelera. Algú -bé algú hi haurà- recorda com celebraven aquesta diada els nostres avis? Doncs, tal dia com avui es celebra la festa de la Llum, festa cristiana de la Presentació de Jesús al temple, i a les esglésies es beneïen i repartien unes candeletes per portar la llum a totes les cases. Tot i que encara es celebra aquesta festa, és insignificant el nombre de persones que assisteixen a aquesta benedicció i en coneixen el significat.
I no solament oblidem les tradicions, sinó que fins i tot les manipulem segons les conveniències de cadascú. Ahir ja vaig veure a les botigues botifarres d’ou i bunyols de quaresma. Però si falten encara tres setmanes per començar la Quaresma!
I ja hi ha qui regala la mona de pasqua el diumenge de Rams: “-Com que serem fora...”.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)