Passejada per les Corts

Dissabte vaig passejar per les Corts. Aquest barri barceloní configurat sobre el nucli inicial del poblet del mateix nom, que va ser independent només seixanta anys (1836-1897), ja que abans depenia de Sant Gervasi de Cassoles, ara està totalment integrat a la gran capital. Grans edificis propers a la Diagonal encerclen per tot arreu un petit tramat de carrers i alguna masia escadussera. Amb una bona guia, encara és possible fer un curiós recorregut per aquests carrers i racons, alguns dels quals lluiten contra el temps i la desaparició.
No és la primera vegada que faig una ruta guiada pels barris barcelonins. Gràcies a unes pàgines de Descubrir, suplement de La Vanguardia, que havia anat col·leccionant, ara tinc l’oportunitat de visitar aquests llocs que guarden amagades tantes sorpreses. Les fotografies en són testimoni.

.

Com al sofà de casa

Ahir vaig anar als Megacines Badalona. No és la primera vegada que hi vaig, ja hi havia estat un parell de vegades, però ahir vaig batre un récord: a la sala érem cinc persones comptant-nos la meva dona i jo.
Jo em creia que amb el trasllat al centre comercial que han obert al costat del pavelló olímpic l’assistència variaria respecte a la que es donava a les sales de la plaça de la Vila. Potser no acabo d’ensopegar el dia. Ahir era dimecres, dia de l’espectador, el dia que acostuma anar-hi més gent entre setmana, almenys en teoria.
Potser la pel·lícula? No ho sé perquè me n’han parlat bastant bé i, la veritat, era divertida: “Bienvenidos al norte”.
Abans de començar, com que gairebé no hi havia ningú al vestíbul, tot esperant l’hora vam treure el cap a altres sales per veure l’ambient: algunes eren buides…
Això sí, mantenen puntualment un petit retard per começar. Esperarien algú més?

Comença l'espectacle!

Aquest cap de setmana, amb un grup d’amics que sortim d’excursió periòdicament, vaig estar al Montseny, a la zona de Riells, sota les Agudes. Poder caminar pels nostres boscos aquests dies és un autèntic goig.
Gràcies a l’aigua de les pluges i la neu d’aquest hivern, la muntanya ha anat regenerant-se de la sequera de l’any passat i es presenta amb tota la seva esplendor. Les zones obagues conserven les humitats i la flora s’ha recuperat del tot. Els rius i rieres baixen curulls d’aigua i ha renascut la vida al seu entorn.
Quina diferència amb aquests mateixos mesos de l’any passat quan, caminant pel bosc, només sentíem el crec de les branquetes i l’herba resseques. Ara, els camins són tous, amarats de vida, com les plantes i els arbres que s’han tenyit de maragda altra vegada.
Només els arbres que va tombar el vent ara fa uns dies, que no són pocs, donen el contrapunt una mica trist a aquest conjunt vital.
I ja tenim a punt la primavera: comença l’espectacle!

.

Padrins

Volia assistir a la festa de l’aniversari del Teatre Zorrilla. Ja fa deu anys des de la seva recuperació després d’una llarga etapa d’inactivitat.
Des de la seva inauguració, he assistit a un gran nombre dels actes que ha ofert el teatre, i des d’uns quants anys abans, com a membre del grup Amics del Teatre Zorrilla, vaig lluitar per aconseguir aquesta sala estable per a la nostra ciutat.
Quan vaig veure que l’acte era gratuït, i que calia demanar invitacions, em vaig témer el pitjor. I així va ser. Uns dies abans, vaig trucar a les oficines del teatre per demanar informació i em digueren que posarien les invitacions a disposició del públic a les taquilles del teatre a partir del dijous.
Tal com m’esperava, el mateix dijous les entrades ja estaven exhaurides.
Després he sabut, de molt bona mà, que el número de compromisos que té l’administració és tan gran que ha ocupat pràcticament tot l’aforament dels dos dies de la funció. Només uns pocs privilegiats van poder aconseguir alguna de les escadusseres localitats posades a l’abast del públic.
També he sabut que molts dels qui havien confirmat la seva assistència a la funció anunciada, a l’hora de la veritat ni es van presentar i van deixar buides les seves localitats. És aquí on hi ha una ofensa greu al públic més fidel.
No demano un tracte especial, aquest no és el meu tarannà, però ja he comprovat en més d’una ocasió que a Badalona és bo tenir uns bons padrins a mà.