dimecres, 28 de gener del 2009

Aquell vint-i-set de gener

Llegeixo al llibre Diari de Guerra 1936-1939, d’en Josep M.Cuyàs i Tolosa (Museu de Badalona. Monografies badalonines, núm. 22): “Nit calma. A les 6 metralladores, fusell i canó. Es veu que hi ha quelcom de resistència a Sant Adrià. A les 8 entra l’avanguarda franquista a Badalona. La riera i carretera plena de domasos. La gent els saluda i vitoreja. Casa H. Salvadó una bandera espanyola. A les 8,30 pugen els tancs i la infanteria per la riera d’en Folc, en ser al Pas de la Guineu engeguen una canonada. La gent corre a veure’ls. Des de la torratja veig com posen la bandera espanyola a casa la Vila (les 8,35)”.
Ara fa 70 anys, el 27 de gener de 1939, les tropes franquistes van entrar a Badalona. Venien del sud. El dia abans havien ocupat Barcelona i ara seguien el camí de França per on una llarga corrua de gent, temorosa de ser represaliada, fugia cap al país veí.
Sóc fill de la postguerra. El meus pares, que encara no es coneixien, van viure de ple la guerra, ell al front, fent de sanitari, i la mare voltant d’un lloc a l’altra cercant aliments per a la família. Després, la postguerra va ser dura, trista, misèrrima, llarga…
El meu pare, com d’altres que, com ell, van estar al front, pràcticament no n’ha volgut parlar mai d’aquella desgraciada etapa de la seva vida. Jo sempre li ho he respectat i no he volgut furgar la ferida. Sé que allò va marcar-lo profundament, a ell i a tota una generació que va perdre la joventut entre la guerra i el llarg servei militar posterior que li van imposar els vencedors.
Aquell 27 de gener va donar llum a un munt de sentiments de la població civil. Molts, la majoria, esperaven aquest dia, cansats de violència i mort en nom d’unes causes que no mereixien el seu preu. Alguns es sentien alliberats de la mateixa manera que altres el temien. Tots, però, anhelaven que arribés… Respectem-los.

(La fotografia és de Josep Cortinas i Suñol)
.

dimarts, 20 de gener del 2009

La nova fauna muntanyenca







Caminant per les nostres muntanyes, sobretot per les més properes a les grans ciutats, és fàcil creuar-te amb una gran varietat d’espècies vivents que freqüenten els camins. Sense descartar els típics motxillaires, cada vegada més escassos i en greu perill d’extinció, es pot assegurar que la fauna que es belluga pels nostres boscos, principalment els caps de setmana, va en augment d’una manera alarmant i amenaça seriosament l’ecosistema.
A més dels ja citats motxillaires, altrament dits xirucaires, més aviat inofensius –sempre hi ha excepcions–, cal tenir en compte a un determinat tipus de boletaires, espècie carronyera que arrasa amb tot el que troba; als ciclistes que utilitzen els camins estrets i amb desnivell pronunciat com a pistes per mostrar la seva perícia i van obrint solcs per on circula l’aigua de la pluja que acaba per destrossar-los; a alguns motoristes i conductors de quads que creuen que això de cremar benzina i fer molt de soroll és un nou esport amb el qual poden omplir el seu ego; als conductors de tot terrenys que es dediquen a seguir el curs d’un riu, o una riera, o a circular fora dels camins amb una prepotència malaltissa; a certs caçadors que, amb l'escopeta a punt, es dediquen a perseguir tot allò que belluga… Ah! I els genis que s’inventen urbanitzacions en zones inversemblants, tallant camins i drets de pas amb una impunitat absoluta.
I diuen que els senglars comencen a envair zones poblades. Clar…



Nota: No voldria que es sentissin ofesos els bons boletaires que respecten el bosc, els ciclistes que van pels camins marcats, els motoristes i quads que passen pels vials autoritzats, els propietaris de tot terrenys que en fan un ús correcte, els caçadors assenyats… El bosc és de tots i una joia per poder-lo disfrutar.


dimarts, 13 de gener del 2009

Un pelegrí enmig del conflicte




























Fa uns mesos, vaig anar de pelegrinatge a Terra Santa. Ja sé que no és políticament correcte dir-ho d’aquesta manera i que potser hauria d’haver dit que vaig estar a Israel o a Palestina, segons les simpaties o els gustos d’uns o altres, però el cas és que vaig anar allà.
Era una mica abans de l’estiu, quan encara no s’intuïa que la calma tensa en què viu permanentment aquell racó de món acabaria trencant-se pel cantó més feble: la franja de Gaza.
En aquells mesos, la visita a Israel –així volien que ho diguéssim als controls jueus– no em va semblar que comportés cap risc especial. En cap moment vaig tenir la sensació de perill i aviat em vaig acostumar a la omnipresència de les patrulles israelianes i als innombrables controls de carretera, sobretot al voltant de Jerusalem. El conductor de l’autocar en el qual viatjàvem, d’una companyia palestina, era prou hàbil per cercar recorreguts que esquivessin els punts més calents.
Sí que em va impressionar el mur que les autoritats d’Israel estan bastint al voltant de les poblacions de Cisjordània frontereres amb els territoris ocupats, on van apareixent nous assentaments jueus. Particularment, les visites a Jericó i a Betlem van ser molt enriquidores per veure l’autèntic drama que viu la població palestina pressionada en extrem pel seu poderós veí.
No vull entrar a fons en la qüestió que enfronta a aquests dos pobles condemnats a viure junts. Uns i altres tenen arguments suficients per aportar simpatitzants a la seva causa. És més, algunes vegades he donat la raó a uns i quatre dies després he vist les coses d’una altra manera. El que tinc clar, però, és que només hi pot haver una sortida al conflicte, la mateixa que desitgen la gran majoria de ciutadans de les dues parts: la pau. I, potser, ells mateixos tenen la clau per assolir-la: votar els partits que rebutgin clarament els extremismes i la violència per imposar la seva voluntat. Però això també és molt difícil…
Tot i que m’havia proposat no omplir el bloc de fotografies, crec que en aquesta ocasió unes quantes ajuden a entendre tot el que he volgut dir.




dimecres, 7 de gener del 2009

Neva neu



Aquest era el títol d’un dels llibrets de la col·lecció “A poc a poc” que els meus fills van fer servir per aprendre a llegir. Sempre que veig nevar, com ha fet avui, em retorna a la memòria aquesta frase tan simpàtica.
Doncs, sí, aquesta nit ha nevat. No sé si ho ha fet al centre de la ciutat, però a les muntanyes més properes sí que n’ha quedat el testimoni. Des de can Ruti es veia la serralada tota emblanquinada. A l’alçada del torrent de la font de l’Amigó i fins la carena, on hi ha la torre del vigia, la neu cobria tota la falda dels turons que, enllaçats, conformen les muntanyes de la Conreria. Al fons, el Tibidabo, punt culminant d’aquesta part de la Serralada de Marina, també estava ben blanc.
Devia nevar bastant perquè les voreres de la carretera que puja al centre hospitalari encara tenien racons amb capes blanques i alguns cotxes que hi havia a l’aparcament estaven ben coberts de neu. A les vuit del matí, a aquell indret, el termòmetre marcava dos graus. Feia fred però es respirava molt a gust.
Segur que els noticiaris d’avui ens parlaran de la nevada i dels problemes que genera aquest fenomen de la meteorologia, principalment a les vies de circulació, però no em puc estar de celebrar la presència de la neu prop de casa. La neu, amb la seva presència, confereix a l’entorn una vitalitat i una espectacularitat que alimenten el meu esperit.

divendres, 2 de gener del 2009

El concert d'Any Nou


Com cada any, avui he escoltat i gravat el Concert d’Any Nou que es transmet per televisió des de la Sala Daurada del Musikverein de Viena. És un costum que he mantingut invariable des de fa una colla d'anys. Encara que hagi anat a dormir tard celebrant l’entrada de l’Any Nou, em preparo el despertador i a l’hora de començar ja sóc davant el televisor.
Fins fa alguns anys, per televisió només oferien la segona part del concert i havia de seguir la primera per la ràdio, que el donava sencer. Abans només escoltava el concert, però a partir de 1989 vaig decidir gravar-lo en una cinta d’àudio. D’aquesta manera, de mica en mica, he anat fent créixer la col·lecció i ara tinc més de tres-centes peces gravades, entre valsos, polques, marxes, obertures, etc., algunes repetides, és clar. La majoria són de Johann Strauss, però també sovintegen les del seu pare Johann, dels seu germans Joseph i Eduard, i d’altres músics com Lanner, Hellmesberger…
En aquesta vintena d’anys he pogut gravar obres dirigides per la majoria de grans directors d’orquestra al davant de la Filarmònica de Viena: Lorin Maazel, Zubin Mehta, Riccardo Muti, Nikolaus Harnoncourt, Claudio Abbado, Carlos Kleiber, Seiji Ozawa, Mariss Jasons, Georges Pêtre i, avui, Daniel Barenboim. Llàstima que no tinc l’únic que va dirigir Herbert von Karajan, l’any 1987, quan encara no gravava els concerts.
Segueixo el concert des des de les primeres transmissions que va fer Televisió Espanyola cap allà els seixanta, però no ho puc precisar l’any exacte. Era l’època del blanc i negre, quan els primers aparells s’anaven introduint a les cases.
Avui, a la pàgina web de la Filarmònica de Viena ja s’anuncia el concert de l’any 2010 que estarà dirigit, novament, pel veterà Georges Pêtre. Ja tinc la cinta preparada.