divendres, 19 de febrer del 2010

Els surfistes


Avui he tornat a caminar per la vora del mar. Ho faig sovint, i m’agrada. Des de la Rambla fins a Montgat el camí és agradable i el recorregut d'anada i tornada es pot fer amb poc més d’una hora.
Alguna vegada vaig en direcció contrària, cap al nou port esportiu i fins a la desembocadura del Besòs. No m’agrada tant aquesta banda sud perquè bona part del camí està degradada. Diuen, però, que aviat ho arreglaran i faran el nou passeig martim, diuen…
M’agrada, especialment, anar a caminar els dies rúfols, quan fa aquell vent mariner que et peta a la cara i et porta els rissos de caballera de l’aigua que esclata amb les ones. I aquella olor penetrant...
Avui feia un dia gris i amenaçava pluja, tot i que el vent era una mica moderat. Donava gust veure el moviment del mar. En molts sectors, els temporals d’hivern han anat treient sorra de la platja i l’han acumulat uns quants metres mar endins. D’aquesta manera les onades rompen molt abans d’arribar a la vora i avancen com turons nevats fins a la sorra, per a goig dels surfistes, aquesta nova espècie aquàtica que ha anat proliferant en els darrers temps. A vegades m’entretinc mirant-los, i a envejar-los, en la seva lluita per mantenir-se dempeus a la cresta de l’onada. El surf, tot un exercici de constància i resistència.
.

divendres, 12 de febrer del 2010

Vana il·lusió


Finalment vaig poder anar a l’ajuntament. No em refereixo a l’emblemàtic edifici de la plaça de la Vila, que ja he visitat en diferents ocasions i circumstàncies. Vull dir el de les oficines municipals anomenat “el Viver”, aquesta mena de capsa de vidre plantificada on abans hi havia el viver municipal, un espai a l’aire lliure que servia de magatzem i tractament de plantes per a usos municipals, just a tocar dels fonaments de les muralles romanes de l’antiga Bétulo, soterrats uns metres sota terra.
Aquest magne edifici no desentona massa en una cèntrica plaça que no té cap mena de personalitat. L’ampli espai que ara ocupa la plaça fins ben entrat el segle XX era una zona agrícola. Amb el desdoblament de la carretera i l’obertura del carrer del Temple es va anar urbanitzant. Aparegueren els primers indicis de restes romanes que el treball dels arqueòlegs deixaren a la vista; eren les excavacions, nom amb el qual els badalonins, durant molt de temps, van conèixer aquella zona que ara porta el rutilant nom de plaça de l’Assemblea de Catalunya. Amb els anys la plaça s’ha anat omplint d’edificis moderns, però sense cap personalitat. Potser el més representatiu sigui el del Museu Municipal que acull gran part de les troballes de l’època romana. Amb el nou edifici municipal s’ha tancat el cercle d’espai edificable.
Doncs, com deia, vaig anar a les noves oficines municipals. Havia de fer una gestió, allò que ambiguament se’n diu “tramitar papers”, i com que no hi havia estat mai, la veritat em feia il·lusió.
Aquell matí, una mica nerviós perquè m’havia despertat abans d’hora pel pas important que havia de donar, em vaig arreglar adequadament per a l'ocasió. Això d’anar a la “casa gran” i poder visitar aquell bé de Déu d’oficines visibles des del carrer, repartides en sis plantes lluminoses, plenes de departaments, sales, passadissos… Sí, sí, que carai, la cosa prometia. Fins i tot vaig agafar la petita màquina de fer fotografies per immortalitzar el moment.
Arribat al vestíbul l’emoció s’incrementà uns graus. Com si d’un aeroport es tractés, un policia em va fer passar per un arc de seguretat després de dir-me que diposités en un caixeta de plàstic els objectes metàl·lics que portava. Tot seguit, un amable funcionari em va demanar la documentació per identificar-me i, després de preguntar-me el motiu de la visita, em va col·locar una enganxina identificativa per poder entrar.
Ja està, vaig pensar, ja estic acreditat i puc circular pel gran monument de la burocràcia sense impediments. Poc va durar l’alegria. Ràpidament em van indicar un raconet al costat de l’entrada on havia d’esperar davant d’una pantalla. Periòdicament, la pantalla anava marcant el número de torn i la taula que calia visitar d’una llarga filera desplegada en una gran sala de la planta baixa de l’edifici. En un costat, una esvelta escala, que deuria portar a la “terra promesa” que jo pensava visitar, estava tallada amb un cordó i un cartellet que deia “només visites autoritzades”. Em va caure el cel a terra!
La funcionària de torn enllestí el tràmit ràpidament i en un tres i no res em vaig veure altra vegada al carrer. Realment, serà cert que no està feta la mel per a la boca de l’ase?
.

divendres, 5 de febrer del 2010

Tres de febrer

Cada any, quan arriba aquesta data, agafo un disc de vinil que té més de trenta anys, poso el tocadisc en marxa, punxo la tercera peça de la cara B i, després de l’introit del flabiol, arrenca una airosa sardana.
És un costum que vaig començar quan els meus fills encara eren petits i que he anat mantenint amb els anys. Ara, són ells els qui cada any em recorden el dia que és i jo –què infantil!– els poso la sardana, encara que només sigui uns compassos per telèfon.
M’agrada aquesta mena de joc que genera una certa complicitat familiar. Són aquelles cosetes que posen una mica de sal a la vida.
Fins no fa massa no em vaig interessar pel títol de la sardana. Em tenia encuriosit, perquè la data no coincidia amb cap festivitat de calendari. Doncs, resulta que el seu autor, en Josep Carbó, la va dedicar a l’entrada de l’exèrcit d’en Franco a la vila de Santa Coloma de Farners, l’any 1939. Vés a saber com aniria la cosa. En aquells temps tothom va passar la seva i ara no jutjaré pas aquell fet.
En Josep Carbó i Vidal fou un home polifacètic. Nascut a Palamós (1912-1988), va ser músic, compositor, pedagog i dibuixant. Tocà com a solista a l’Orquestra Simfònica de Girona, que dirigia el mestre Joan Lamote de Grignon, va tenir el seu propi grup musical “Carbó y su orquesta”, dirigí grups coral i fou un compositor notable. Entre la seva producció podem trobar-hi operetes, cant coral… i més de tres-centes sardanes!
La sardana “Tres de febrer” és una peça molt bonica, excel•lentment instrumentada i mereix que es mantingui aquesta petita tradició familiar d’escoltar-la, al menys, una vegada cada any.
.