Al vent!

Cinquanta anys en la vida de les persones són molts anys, però en són molts més per a una cançó. La majoria moren en l’oblit poc després d’haver nascut i només unes poques queden en la memòria col·lectiva.
Al vent!, però, és molt més que una senzilla cançó. Quan Raimon, en la joventut dels seus 19 anys la va composar l’any 1959, diu que mentre anava en un moto de “paquet”, segur que ho va fer per simbolitzar el fet d’anar contracorrent quan es vol lluitar contra tot allò que impedeix avançar cap a un món millor.

Al vent,

la cara al vent,

el cor al vent,

les mans al vent,

els ulls al vent,

al vent del món.

I tots,

tots plens de nit,

buscant la llum,

buscant la pau,

buscant a déu,

al vent del món.

La vida ens dóna penes,

ja el nàixer és un gran plor:

la vida pot ser eixe plor;

però nosaltres

al vent,

la cara al vent,

el cor al vent,

les mans al vent,

els ulls al vent,

al vent del món.

I tots,

tots plens de nit,

buscant la llum,

buscant la pau,

buscant a déu,

al vent del món.

Ara se li busquen tota mena de simbologies (patriòtiques, polítiques, musicals, existencialistes…), tothom hi troba la seva, però per a mi i per a molts joves de la meva generació, era una cançó que, senzillament, ens impulsava a l’inconformisme, a sortir de la foscor, a cercar la frescor de l’aventura de cara al vent. En les llargues sortides amb autocar, viatjant en els trens de l’època, en les nits de campaments… sempre hi havia una guitarra que rascava les primeres notes de la cançó i ens incitava a cantar-la.
Va ser per un bany d’autoestima per a molts.

.