Un pop en un garatge

Avui he fet “giri” autèntic: he anat a visitar la Sagrada Família com un turista més i m’he sentit una mica fora de casa. M’explicaré. Resulta que tinc uns cosins de França que han vingut aquí a passar uns dies. Vénen regularment, però no havien visitat el temple d’en Gaudí des dels anys seixanta, quan tot just es podia contemplar la façana del Naixement i pujar, a peu, a les torres. Fa un any, és clar!, van veure per televisió tot el rebombori de la visita del papa i el primer que m’han insinuat al arribar és que els agradaria tornar a veure el temple d’en Gaudí. Normal, no?
La Sagrada Família l’he visitat, darrerament, en dues ocasions. L’última vegada va ser uns mesos abans de la inauguració oficial, gràcies al programa “Quedem?” que organitza l’Òmnium de Badalona. Va ser una grata experiència ja que ens va acompanyar una noia de Badalona de l’oficina tècnica de les obres del temple, la qual ens va explicar totes les interioritats i anècdotes del procés de la construcció. Un parell d’anys abans, i en ocasió de la col•locació de la figura de santa Teresa a l’exterior, ja l’havia visitat. En aquella ocasió ens va guiar el propi arquitecte en cap, el senyor Jordi Bonet.
Ara, però, la visita ha tingut un caire diferent. Sort que comprant les entrades per Internet m’he estalviat de fer la llarga cua per accedir a les taquilles. Un cop a dins, tota l’estona em estat envoltats per una immensa gernació de turistes, uns amb guies de llengües ben diverses, altres amb aquell aparell d’autoguia tan antipàtic. M’he sentit una mica com un pop en un garatge, com s’acostuma a dir. El català no l’he sentit pràcticament en tota l’estona, i un parell de vegades que m’he adreçat a uns dels informadors del temple en català m’han contestat, molt amablement, això sí, en un correcte castellà de Sudamèrica. També els vigilants, tot i que un m’ha contestat en català quan l’he preguntat si la cripta era oberta, quan es dirigien als turistes que entraven a l’església amb la gorra els deien “sombrero no, por favor”; és que els japonesos o russos, posem pel cas, entenen millor el castellà que el català?
És per aquestes petites escletxes que anem perdent la nostra identitat.

Encara Menorca...

Doncs, Menorca no ha hagut d’esperar gaire perquè, contràriament al que tenia previst, avui dilluns encara sóc a l’illa.
Resulta que, fa un parell de mesos, vaig agafar els passatges per Internet. Tenia pensat tornar el dilluns, avui, però es veu que ha començat l’horari de temporada baixa i el vaixell només surt en dies alterns. Al contractar el bitllet ja me’n vaig adonar d’aquest fet i el vaig haver de comprar pel dimarts. Però, en el meu magí hi va quedar gravat que les vacances acabaven el dilluns. I ja no hi vaig pensar més.

Aquest matí, maletes al cotxe i cap a Maó. Al port, a la zona d’embarcament, ningú... i a l’estació marítima, ni un vaixell. Vaja, sí, un que anava a Itàlia... Deu ser d’hora... I tant d’hora, m’aclaren a la taquilla, vint-i-quatre hores!
Però, sempre cal cercar la part positiva: un dia més de vacances!

Menorca

Surt el sol de darrera els pins i només se sent el remor somort de les onades suaus que,  en aquesta hora primerenca, venen a morir a la cala que s’obre, com tantes altres, com una clivella en la rugosa en costa menorquina.

És diumenge. Demà caldrà tancar aquest cicle de mar, sol i cel. Restaran dins meu, durant un temps, el blau, el verd i el blanc que he volgut arrabassar d’aquest paisatge que, a voltes, em crec meu, que ho és. Les hores, els dies, han passat lentes, però inexorables, i ja no tenen retorn.
Quedaran enrere, parets seques, figueres de moro, camins pedregosos i sargantanes. També, aigües de color maragda, platges encara vives i la parla musicada d’aquestes gents.
Menorca m’esperarà, una vegada més.

Estació de França

Amb una certa nostàlgia, l’altre dia per anar a Barcelona vaig decidir fer-ho amb el tren aprofitant que, durant el mes d’agost, la línea de la costa de rodalies ha modificat el seu recorregut a causa d’unes obres i acaba a l’estació de França.
La possibilitat de tornar amb tren a l’antiga estació ha estat una experiència molt agradable que m’ha retornat a aquells anys, una mica llunyans, quan rodalies, aleshores “cercanias”, hi tenia el seu final. D’aquí sortien els trens de rodalies de la costa i els de l’interior. Els primers resseguien tots els poblets costaners fins Mataró o fins a Massanet, on “empalmaven” amb la línia de l’interior que, via Granollers, seguia cap a Girona i Port Bou. La circulació de rodalies, però, amb el temps va anar creixent i es va fer necessari situar els trens a fora de la gran marquesina de l’antiga estació.
Eren freqüents les corregudes de la gent per la plaça Palau per agafar els trens, que no tenien la freqüència dels actuals i molts eren directes fins a Mataró i no paraven a Badalona. També, eren molt significatives les arribades: una corrua de gent enfilant cap a la parada del metro de Correus, sobretot a les hores d’anar a la feina.
L’estació de França acollia, també, línies de gran recorregut. De fet, va ser la porta d’entrada d’una gran part de la gent vinguda d’altres terres de la península a l’onada migratòria dels anys seixanta.
En aquells anys, era possible anar a acomiadar o a rebre algú a la mateixa andana on hi havia el tren. Això també es podia fer al port, quan els vaixells de les illes no eren tan inaccessibles com ara als acompanyants dels viatgers. I a l’aeroport, tot i que només es podia fer des d’una terrassa que s’obria a les pistes on es veien els avions.
Però, d’això, ja fa molt de temps...

Represa del camí

Vigílies de marxar a fer un nou tram del camí de Santiago. L’experiència em diu que cal intensificar una mica l’entrenament per arribar al punt de sortida una mica en forma. L’aproximació fins al lloc de sortida de la primera etapa, la faré amb cotxe. Els gairebé 800 quilòmetres que hi ha entre Badalona i Lleó, a una velocitat màxima autoritzada per les autoritats de tràfic de 110 Km/h, se’m faran llarguíssims. Per sort, quan comenci a retrobar els llocs pels que vaig passar caminant fa uns mesos pot fer que el viatge resulti més lleuger i distret.
La ruta a peu de Lleó a Santiago, uns 325 quilòmetres, continuarà plana poques etapes més. Aviat l’orografia s’anirà complicant una mica. Primer caldrà remuntar els Montes de León i, ja entrats a Galícia, el Cebreiro. Més enllà ja veurem fins a on es podrà arribar amb poc més d’una setmana. Així, si tot marxa com fins ara, hauré d'esperar a l’octubre per poder arribar a Santiago. Ja es veurà.

Lo Passador

El pont nou

El pas de barca de Miravet

Tenia ganes de veure “lo Passador”, el nou pont que uneix les dues ribes de l’Ebre entre La Cava (perdoneu, Deltebre) i Sant Jaume d’Enveja. Amb la seva inauguració el passat setembre, ha desaparegut un dels darrers racons romàntics que van quedant a Catalunya empassats per la modernitat i, evidentment, per la qüestió pràctica: el “pas de barca”.

Fins fa ben poc, quan un veí d’aquestes poblacions havia d’anar a l’altra banda del riu, uns dos-cents cinquanta metres, si no volia anar a fer una volta de vint quilòmetres fins a Amposta i travessar el riu per la carretera nacional, havia d’anar al moll del “pas de barca” i pujar a un transbordador, una mena de plataforma flotant sobre unes barcasses, la qual cosa comportava un cost per a la seva butxaca.

Ara, per fi, després d’anys d’esperar el pont, la gent d’una i altra banda poden creuar “lo” riu en un obrir i tancar d’ulls. El pont, que ha estat habilitat per als cotxes i com a passeig per a vianants, permet gaudir d’unes magnifiques vistes sobre aquesta part del delta i tombar-se a prendre el sol en unes còmodes gandules de fusta que hi ha al bell mig del riu.

Crec que encara queda algun “pas de barca” en servei. El de Miravet, per exemple. Si teniu ocasió d’utilitzar-lo, feu-ho aviat. Els nous temps no perdonen.

Conèixer Sant Roc

És ben clar que moltes de les nostres pors es deuen al que ens és desconegut. En aquest sentit, he constatat que moltes persones parlen malament dels emigrants i de les zones que habiten precisament per la manca de contacte i les poques ganes de tenir-ne. No els coneixen, ni saben com viuen, ni els seus costums, ni les seves angoixes, ni res de res. Ells són els estranys i, és clar, no els accepten.

Vaig poder visitar el barri de Sant Roc dins el programa “Quedem?” que organitza la delegació d’Òmnium de la nostra ciutat. Amb en Jesús, un dels fundadors de l’antic Ateneu Cultural Sant Roc, avui fundació, un referent importantíssim del barri, vam recórrer una bona part d’aquesta Badalona desconeguda, i ens va anar obrint els ulls a la gran quantitat de riqueses i valors que amaga. El monitor, veterà de mil batalles i reivindicacions pel barri, contínuament havia d’aturar-se per saludar a la gent que li volia dir alguna cosa i donar-li la mà.

Ja he estat a Sant Roc altres vegades. Vaig conèixer el barri fangós dels anys seixanta, amb la gent ubicada en pisos sense acabar. He treballat molts anys a prop dels seus pisos i he pogut conèixer molta gent que hi viu, tan gitanos com payos. La població en els més de quaranta anys d’existència del barri ha anat evolucionant, sempre gent humil i amb pocs recursos de subsistència. Moltes famílies gitanes van haver de patir el drama de la droga en els seus fills.

Però el barri ha anat a millor, cada vegada més. La droga ha desaparegut, pràcticament. Aquest dissabte, passejant amb en Jesús, he pogut constatar aquesta millora. Diu que encara hi ha molta feina per fer i que cal seguir treballant amb les persones, però no es cansava de repetir: “Només des del coneixement es podran desmuntar les falses pors i el rebuig al nostre barri. Veniu-nos a conèixer”. De veritat, feu-li cas.

Petits plaers

Amb una certa regularitat vaig a caminar cada dia una estona; diuen que és bo. Els badalonins tenim la sort de disposar d’un agradable passeig al costat del mar que es pot allargar, tan com es vulgui, fins als poblets veïns de la costa: Montgat, el Masnou... I pel sector sud, aviat estarà arreglat el tram que arriba fins el port.

A més de fer una mica d’esport, aquesta caminada em permet gaudir de petits plaers. La vida n’està plena i cal saber trobar-los. I un dels que més m’agrada és la sensació que tinc al passar per Montgat, més enllà del túnel del tren, d’entrar en un poble ancorat en un passat que no més desconegut. Els carrers amb cases baixes del costat de la via, les senzilles casetes de banys encara en funcionament, el soroll del “tra-ca-tri, tra-ca-tra” dels talers d’una fàbrica de teixits que sobreviu, la subhasta de peix del migdia , gairebé en família... Tot plegat em retorna a aquella Badalona de mitjan el segle passat de la meva infantesa. Un petit plaer nostàlgic de jubilat.

Cues

Diu la premsa que aquests dissabtes de portes obertes a la Sagrada Família han ocasionat cues de milers de persones que han esperat llargues hores abans no els arribés el torn per poder entrar. Es veu que la força de les imatges de la televisió han fet descobrir aquest tresor de Gaudí a molta gent que no s’havia acostat mai al temple de l’eixample barceloní. Fins i tot, veïns que el tenien al costat no el coneixien i ara tot són presses per posar-se al dia i poder dir als amics: “Però, encara no has visitat la Sagrada Família?”
Paral·lelament, els diaris també ens han parlat d’unes altres cues inacabables, les que s’han format al Museu Olímpic de l’Esport de la muntanya de Montjuïc per veure una rèplica de la Copa del Món de futbol que la selecció espanyola va guanyar aquest estiu al mundial de Sud-àfrica.
Es veu que a la gent li va això de fer cues. Sense que es puguin comparar, les dues de les que parlo demostren que la majoria de la gent es mou per impulsos i reclams i que la iniciativa pròpia no és la seva millor qualitat. La Sagrada Família no es mourà d’on és, ni ho ha fet des de fa molts anys. Es podia i es podrà visitar sempre que es vulgui. Fins i tot amb la calma que requereix un monument com aquest, sense la pressió de les aglomeracions i les llargues esperes. Ah, que la visita era de franc? Caram, sí que es valora poc el nostre patrimoni cultural.
Pel que fa a l’altra cua, la de Montjuïc per veure una rèplica d’una còpia… sense comentaris.

La riera

L’altre dia, tot baixant per la riera de Pomar (que a la part baixa, quan s’ajunta amb la riera de Montalegre, pren el nom de riera Canyadó), vaig sentir un pessigolleig especial. Feia més de quaranta anys que no havia passat per allà i em van venir a la memòria llocs i moments que havien amarat els meus anys d’adolescent.

Les típiques parets de la riera que delimiten les finques de cal Comte, can Miravitges, ca l’Arquer…,  el sauló propi de les rieres del Maresme, els espessos canyissars… tot això em va retornar a aquelles excursions a peu pels voltants de Badalona que fèiem amb l’escola i amb la gent dels “frares”.

Fa uns anys es va fer una intervenció des del municipi per arreglar el tram de riera que va des de l’entrada al Castell de Gotmar (cal Comte) fins a la Font del Pop (altrament dita de Beu i Tapa) i el resultat va ser prou bo. 

Aquest indret, que passa desapercebut pels cotxes que circulen per la carretera de can Ruti i del tanatori, és una autèntic microsistema natural, una joia amagada a poca distància de la gran ciutat.

Preparatius

Ens hem decidit: anem a fer el Camí de Santiago. Bé, diguem que anem a fer un tram del Camí. Això queda més dins de les nostres possibilitats. La intenció és de fer una part i, si podem, d’aquí a uns mesos la resta.
No és un rampell que ens hagi vingut de cop; la veritat és que ja feia anys que ens ho havíem proposat i ara, al disposar de més temps lliure, creiem que ha arribat el moment que esperàvem.
Comptem, sortosament, amb uns amics que ens acompanyaran amb un cotxe de suport i ens prepararan les estades i els llocs per menjar. I és que ja tenim una edat que ens permet gaudir d’alguns privilegis.
Com que no n’hi ha prou amb agafar el cotxe i presentar-nos al punt de sortida que ens hem fixat –Puente la Reina, a Navarra– sinó que s’han de fer un seguit de preparatius, aquests dies anem atrafegats amb això.
D’entrada, cal posar-se una mica “en forma”; o "una molta", que hi ha gent experimentada que ens ha avisat de la duresa de caminar un dia sí i un altre també les llargues distàncies de cada etapa. De totes maneres penso que si avui en fem així, demà en podem fer aixà, sense necessitat de seguir cap programa preestablert a les guies.
Perquè, aquesta és l’altra: calia comprar una guia, és clar. Com aquell qui no vol, vam anar a una coneguda llibreria de Barcelona especialitzada en llibres de viatges a veure si tenien alguna cosa del Camí. Caram! Es veu que, com que aquest és un Any Sant –Sant Jaume cau en diumenge–, això de fer el camí s’ha convertit en una bogeria i es preveu que es rebentin els rècords de caminaires-pelegrins (que no sé qui és una cosa i qui una altra). Moltes editorials, preveient la massificació, s’han llençat a l’arena i han editat una gran quantitat de llibres, opuscles, mapes, guies, memòries, ressenyes… que han fet ben difícil la tria, en aquest cas per excés.
I, altra vegada, els experts ens aconsellen: “Els mitjons, vigileu els mitjons! I les botes, les sabatilles, les xancletes (?)…”. Que si els albergs, que si les acreditacions, que si les “tirites”, que si tal, que si qual…
Doncs, en això estem.
.

He estrenat el pont nou

A peu, que és com es veuen bé aquestes coses. Sí, el que han fet per travessar les vies del tren des de la zona del port fins a la banda de muntanya i que substitueix l’antic de la fàbrica Cros que es va enderrocar, potser perquè era massa vell, potser perquè feia nosa per urbanitzar aquell sector, vés a saber…
El cas és que s’havia creat un autèntic conflicte pels nous pobladors d’aquella zona de la marina badalonina. Per sortir del barri amb cotxe havien d’anar cap al centre de la ciutat o passar per Sant Adrià, i encara sort que s’havia arreglat el tema del peatge per passar per la zona portuària, únic camí que unia aquestes sortides.
Doncs, com deia, he passat pel pont nou. Crec que es diu de Sant Lluc. L’han fet amb cara i ulls. Fins i tot és bonic, metàl·lic, pintat de blanc, amb mampares de color verd clar. Sembla pràctic per als cotxes i no tant per als vianants que, segons d’on vinguin, han donar una bona volta per arribar a les rampes d’accés. Però, m’ha agradat. A més, permet tenir una nova perspectiva de la zona del port i de la via del trens.
El pont uneix dues zones absolutament contraposades. Per la banda de mar, una zona d’esbarjo, més aviat agradable per passejar i amb futur. A l’altra banda, un laberint de naus industrials i magatzems, amb carrers deteriorats, plens de furgonetes i camions, els dies laborables, i absolutament deserta els festius.
.

Poca sensibilitat històrica

L'ermita abans de les obres

Heu passat aquests últims mesos pel davant de can Cabanyes? Hi han fet unes “millores” en el tancament de la finca i s’ha arreglat i ampliat la vorera que la circumda per la riera de Sant Joan, l’avinguda Salvador Espriu i el lateral de l’autopista.

El resultat podria ser satisfactori si no fos que d’aquesta manera han desvinculat una petita capella adossada a la masia, la qual ha quedat aïllada al mig de l’ampla vorera com un element independent de la finca.

Aquesta capella, dita del Sant Crist de Can Cabanyes, ja està documentada en el segle XVII. A la part frontal, damunt la porta, hi figura una data –1860– probablement l’any d’una de les moltes reformes que ha tingut a causa dels diferents danys soferts al llarg dels temps. Cada Dijous Sant, la capella s’omple d’espelmes i llantions, ofrena de devots badalonins d’aquest Sant Crist que segueixen una antiga tradició.

Poca gent coneix la història, trufada de llegenda, d’aquest racó de Badalona. Ara, amb aquesta separació, que la deslliga de l’antiga masia, no es fa res més que desvirtuar la realitat històrica i contribuir, inexorablement, al seu oblit.

.

Enderroc

Ja està en marxa l’enderroc de l’antiga Clínica del Carme, un lloc emblemàtic perquè hi van néixer molts badalonins. Altres aquí hi van passar els seus darrers dies.
Em va agradar el petit homenatge que va rebre aquest antic centre mèdic per part d’un grup de ciutadans anònims que van voler expressar els seus sentiments amb uns paperets enganxats a la porta, poques hores abans que comencessin les obres d’enderroc.
Diuen que en el seu lloc hi aixecaran un flamant centre cívic d’un disseny atrevit proposat per no sé quin arquitecte. Una obra singular. Penso, però, que, amb les arques municipals tant migrades per la crisi, passarà el mateix que amb el camp de futbol que ja fa temps s’hauria d’haver construït. Sí, aquell que va projectar el famós arquitecte francès Dominique Perrault i que, per culpa de la manca de diners, quedarà en un camp normal i corrent. La veritat és que ni feia falta el primer ni sé si arribarem a veure el segon. I, pel que fa al nou centre cívic, ja veurem…
.

Vana il·lusió

Finalment vaig poder anar a l’ajuntament. No em refereixo a l’emblemàtic edifici de la plaça de la Vila, que ja he visitat en diferents ocasions i circumstàncies. Vull dir el de les oficines municipals anomenat “el Viver”, aquesta mena de capsa de vidre plantificada on abans hi havia el viver municipal, un espai a l’aire lliure que servia de magatzem i tractament de plantes per a usos municipals, just a tocar dels fonaments de les muralles romanes de l’antiga Bétulo, soterrats uns metres sota terra.
Aquest magne edifici no desentona massa en una cèntrica plaça que no té cap mena de personalitat. L’ampli espai que ara ocupa la plaça fins ben entrat el segle XX era una zona agrícola. Amb el desdoblament de la carretera i l’obertura del carrer del Temple es va anar urbanitzant. Aparegueren els primers indicis de restes romanes que el treball dels arqueòlegs deixaren a la vista; eren les excavacions, nom amb el qual els badalonins, durant molt de temps, van conèixer aquella zona que ara porta el rutilant nom de plaça de l’Assemblea de Catalunya. Amb els anys la plaça s’ha anat omplint d’edificis moderns, però sense cap personalitat. Potser el més representatiu sigui el del Museu Municipal que acull gran part de les troballes de l’època romana. Amb el nou edifici municipal s’ha tancat el cercle d’espai edificable.
Doncs, com deia, vaig anar a les noves oficines municipals. Havia de fer una gestió, allò que ambiguament se’n diu “tramitar papers”, i com que no hi havia estat mai, la veritat em feia il·lusió.
Aquell matí, una mica nerviós perquè m’havia despertat abans d’hora pel pas important que havia de donar, em vaig arreglar adequadament per a l'ocasió. Això d’anar a la “casa gran” i poder visitar aquell bé de Déu d’oficines visibles des del carrer, repartides en sis plantes lluminoses, plenes de departaments, sales, passadissos… Sí, sí, que carai, la cosa prometia. Fins i tot vaig agafar la petita màquina de fer fotografies per immortalitzar el moment.
Arribat al vestíbul l’emoció s’incrementà uns graus. Com si d’un aeroport es tractés, un policia em va fer passar per un arc de seguretat després de dir-me que diposités en un caixeta de plàstic els objectes metàl·lics que portava. Tot seguit, un amable funcionari em va demanar la documentació per identificar-me i, després de preguntar-me el motiu de la visita, em va col·locar una enganxina identificativa per poder entrar.
Ja està, vaig pensar, ja estic acreditat i puc circular pel gran monument de la burocràcia sense impediments. Poc va durar l’alegria. Ràpidament em van indicar un raconet al costat de l’entrada on havia d’esperar davant d’una pantalla. Periòdicament, la pantalla anava marcant el número de torn i la taula que calia visitar d’una llarga filera desplegada en una gran sala de la planta baixa de l’edifici. En un costat, una esvelta escala, que deuria portar a la “terra promesa” que jo pensava visitar, estava tallada amb un cordó i un cartellet que deia “només visites autoritzades”. Em va caure el cel a terra!
La funcionària de torn enllestí el tràmit ràpidament i en un tres i no res em vaig veure altra vegada al carrer. Realment, serà cert que no està feta la mel per a la boca de l’ase?
.

Petits detalls

És molt curiós comprovar la quantitat de detalls que ens passen desapercebuts quan anem pels carrers: una façana d’un carrer estret sense prou perspectiva per ser admirada, uns elements artístics d’uns edificis... tot allò que la rutina ens impedeix d’apreciar perquè sempre han estat allà. Sí, sempre han estat allà però no ens hi haviem fixat mai.

Aquesta és una qüestió molt personal. Hi ha gent curiosa a qui li agrada cercar nous punts d’interès enmig de la rutina dels llocs freqüentats. Altres, no tenen tan accentuat aquest sentit i no acostumen a mirar més enllà del que tenen davant del nas. En conec uns quants d’aquests darrers.

Tot això ho dic perquè, l’altre dia, seguint una proposta d’un llibre que m’havien regalat, vaig anar a seguir una ruta pels carrers de la Barcelona vella per descobrir algunes de les moltes plaques que hi ha a les façanes dels edificis. Aquestes plaques, que poden ser de marbre, de ceràmica, de bronze o de qualsevol material resistent a les inclemències del temps, acostumen a commemorar una efemèride, a senyalar el lloc de naixement d’algun personatge o altres esdeveniments que algú ha volgut fixar a la memòria col•lectiva. Un petit tresor de la ciutat que molt poca gent coneix.

Algunes són molt senzilles, quatre lletres senyalant el fet i prou. D’altres són més artístiques i n’hi ha que, fins i tot, esdevenen petites obres d’art d’algun autor conegut.

Moltes estan a la vista, d’altres resulten més difícils de trobar. N’hi ha de molt antigues, de modernes, de ben conservades, d’oblidades i tapades per altres elements...

Tot un món, aquest de les plaques.

.

Per terres de llevant

He estat uns dies fora. Ja feia temps que volia conèixer unes comarques de la zona llevantina (País Valencià, Regne de València o Comunitat Valenciana, segons el punt de vista de cadascú) que m’havien despertat un cert interès per un parell de raons: el paisatge i la seva història. Em refereixo a la Safor i les Marines (Alta i Baixa), la primera al sud de la província de València i les altres dues ja en terres d’Alacant.

Pel que fa al paisatge, realment aquella és una zona privilegiada. Per una part la costa, amb nombroses platges i altres racons més abruptes amb muntanyes que s’endinsen en el mar, com ara els caps de Sant Antoni i de la Nau, els parcs naturals del Montgó i del penyal d’Ifac... Però el que resulta encara més interessant és penetrar a les seves valls. Encaixonades entre muntanyes properes als mil metres, tot i la seva proximitat a la costa, moltes d’elles encara guarden el segell dels antics pobladors que les van convertir en autèntics vergers: els moriscs.

La seva història, que va culminar amb l'expulsió definitiva a començaments del segle XVII, la de la casa ducal de Gandia, amb els omnipresents Borja, la dels monestirs de Santa Maria de la Valldigna i de Sant Jeroni de Cotalba, precedent del nostre de la Murtra, entre altres punts de gran interès, van justificar plenament les expectatives prèvies al viatge.

I una constatació: qui diu que el valencià-català està en perill per aquelles terres? Ja voldríem que la nostra llengua tingués la mateixa presència en molts llocs de casa nostra.

Tot plegat, amanit amb passejades pel mig dels camps de tarongers, una autèntica delícia per als sentits.
.

La cartoixa

Avui, diada de sant Bru, he pujat a Montalegre, a la cartoixa. Ho considero un privilegi perquè durant l'any molt poca gent hi té accés, i molt menys les dones, ja que la clausura en què viuen els monjos, una desena, ho impedeix. Devíem ser una setantena d'homes, entre cartoixans, preveres i religiosos d'altres comunitats, i laics de Tiana i Badalona.

Després de la missa de la festivitat, presidida per l'arquebisbe de Barcelona, la comunitat ha deixat visitar el monestir. Tot i que ja hi havia estat fa un parell d'anys, no he volgut desaprofitar l'oportunitat de tornar a fer una immersió plena en aquest món absolutament atemporal de la vida monàstica cartoixana.

El fet que la cartoixa segueixi viva -fa pocs anys s'hi van incorporar cinc religiosos de la cartoixa de Jerez i ara hi entraran dos nous monjos- fa que la visita tingui l'escalf humà que no trobem quan fem una visita turística a altres llocs del mateix estil, per més rics i més museitzats que estiguin.



No sent la més gran de les cartoixes, com ens comentava un dels religiosos, és un espai immens. Ocupa tota la vall de Montalegre, amb camps de conreu i l'edifici de la cartoixa pròpiament dita. En aquesta hi trobem, entre molts altres elements propis dels monestirs, tres claustres, dos dels quals serveixen de pati central a les cel·les dels monjos, i l'església, amb una bonica portalada gòtica.

.

Les cel·les també són molt espaioses: amb una entrada-oratori, una àmplia habitació amb un llit i un escriptori, una sala-taller amb taula per menjar i una finestreta per on els introdueixen els aliments, i una eixida amb un petit cobert, un mirador i un hort.

L'austeritat, malgrat la magnitud dels espais, queda ben patent. Tot és molt senzill, minimalista, no hi ha cap excés enlloc. Si algú té interès en aprofundir en el sentit de la vida cartoixana i en el seu estil de vida, li recomano una pel·lícula que es va estrenar farà un parell d'anys: "El gran silenci" del director Philip Gröning. Això sí, cal seguir-la amb el mateix silenci i quietud que es respira a la cartoixa, racó impensable a tan poca distància del brogit de la gran ciutat.
.

Menorca

Vaig fer el servei militar a Menorca, a Es Castell, aleshores Villacarlos. Tot i que forçat per les circumstàncies, vaig mirar de treure profit de la situació. El fet d’ajuntar-me amb un grupet de nois que, com jo, no ens resignàvem a passar les hores mà sobre mà a la cantina del quarter, com feia la immensa majoria, em va ajudar molt. Aprofitàvem les hores lliures per conèixer l'illa, encara molt respectada per l’especulació turística. També vaig fer amistat amb una família de Maó que em va ensenyar alguns tresors amagats de la Menorca dels anys setanta.
Després he tornat a l'illa set o vuit vegades –ara mateix, tot just fa unes hores que acabo d’arribar d’allà– i, amb els anys, he pogut anar comprovant que a Menorca es treballa per fer sostenible la gran demanda turística i que ho estant fent força bé.
.

Menorca ofereix un gran nombre de tresors: les platges, les dues capitals amb els seus antagonismes, els poblets, la seva cultura megalítica, les festes, la gastronomia i, sobretot, els paisatges de la Menorca interior, amb les finques agrícoles i ramaderes quasi sempre situades en un turonet dominant el terreny.
Una illa a l’abast de la mà on cada vegada que hi vaig descobreixo nous racons. Fins a la propera!
.

Melangia

Arròs, un exemple d'equilibri

.

Això sí que fa pena

.

La Vall d’Aran és un bon exemple a l’hora de parlar de la incidència sobre la vida rural causada pel gran increment de la construcció de segones i terceres residències en zones de muntanya properes als llocs de moda, principalment a les estacions d’esquí.
L’espectacle que ens oferia aquell rosari de poblets penjats als vessants de la vall, tan aviat com s’entrava a la comarca pel túnel de Vielha, en poc més d’un parell de dècades ha canviat substancialment a causa de les noves edificacions que, en molts casos, superen ja en nombre a les més velles.
No vull dir que això sigui especialment dolent per a la vall. És més, voltant per alguns d’aquest petits poblets, es pot observar que la gran majoria de construccions són molt respectuoses amb el lloc i que, en general, les reformes de cases velles, moltes en greu perill d’enrunament, s’han fet bé.
Ja sé que molts som nostàlgics de mena, que recordem amb enyorança aquella Vall d’Aran de la nostra joventut, amb uns poblets que basaven la seva riquesa en la ramaderia i l’agricultura més que no pas en el turisme. Però, creieu que la gent de la vall, que ha de viure allà tot l’any, també ho enyora?
Amb l'abandó del camp per part de les noves generacions, què en quedaria ara d'aquella estampa bucòlica que resta a la nostra imaginació? Res, només runes.

Mantenir l’equilibri aconseguit serà difícil. El mal exemple de la zona de Baqueira-Beret, autèntic desgavell antinatura, és el millor exemple de com no s’han de fer les coses.
.