Així, a seques, la cosa sembla una situació de ciència ficció. En realitat és una manera de dir que ahir, onze de setembre, Diada Nacional de Catalunya, durant unes hores l’estàtua de Rafael de Casanova va quedar inaccessible, incomunicada, per a la gran quantitat de ciutadans que s’acostaven a la ronda de Sant Pere, alguns per tafanejar, molts per mostrar admiració i respecte i altres per retre-li el seu modest homenatge.
Això no va ser possible perquè, en un radi de cent metres, unes tanques i una nombrosa força policial impossibilitaven l’accés al monument.
De lluny, des de darrere les tanques, només es veia la tarima on una banda de músics interpretava “Els segadors”, una i altra vegada, a mesura que els diferents grupuscles oficials anaven fent la seva individual desfilada a tall de “ara tu, ara jo, no fos cas que ens poséssim d’acord i ens barregéssim”.
Vaig veure molta gent indignada perquè es va sentir agredida i indefensa per la prepotència de l’oficialitat davant de l’espontaneïtat. Més sabent que aquesta ofrena va sorgir espontània de la gent que anava a posar una ofrena als peus de Rafael de Casanova quan l’estàtua va ser col·locada novament al seu lloc, després d’uns anys d’haver estat retirada pel govern franquista.
El fet que cada any un grup d’energúmens escridassi a tots els polítics, siguin del que color que siguin, quan aquests s’acosten a fer la seva ofrena no justifica de cap manera les mesures “excepcionals” imposades ahir.
.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada