Des de fa unes temporades, en Joan, que segueix la tradició familiar de la cistelleria, vol mostrar a tothom la seva satisfacció cada vegada que l’equip blaugrana guanya un partit de futbol. Llavors, no són pocs els qui obren les ventalles de la botiga per felicitar-lo pel darrer resultat. Contràriament, si no hi ha bandera, és que no hi ha hagut victòria. Els empats, em diu en Joan, encara que en alguns casos es puguin celebrar, no mereixen tal honor.
Tot i que pràcticament és impossible no assabentar-se del resultat dels partits que juga el Barça (ja se’n cuida el coet del veí del carrer del Carme d’avisar-nos de les victòries, o la tele, que ho té com una primícia en les seves programacions), la bandera d’en Joan fa aquest servei a la societat i es desplega puntualment, quan cal, per congratular-se dels triomfs del seu equip.
Ara, però, li ha sortit un competidor. Un altre veí del mateix carrer també ha plantificat la bandera culé en el seu balcó situat uns vint metres més avall. Es veu que se li ha encomanat la “banderitis”. Cap problema, em diu el cisteller quan li ho comento, aquesta nova bandera és muda, no parla: sempre està posada al balcó, guanyi qui guanyi, i és clar, no ens diu res!
Em deixa tranquil en Joan, perquè podré continuar confiant en l’ensenya del seu balcó, ja que l’altra dia anava desorientat, amb una desplegada i l’altra absent, i em va costar dormir sense saber el resultat del partit d’aquella nit.
Nota.
Han pasat uns dies. Sembla que el nou abanderat ha rectificat i, com fa el cisteller, només treu la bandera quan guanya el Barça. No sé si ha llegit aquest escrit, que no ho crec, ho ha fet cas de les sàbies paraules de l'amic Joan. El cas és que la seva bandera ja "parla".
