Remullada

Dissabte tocava sortida. Cada quinze dies  anem a fer camins per aquestes terres del nostre “país petit”, que diu en Llach. La previsió meteorològica no era gens optimista, s’anunciaven pluges per quasi tot Catalunya. Però, en els dotze anys que fa que sortim, de previsions més o menys semblants n’hi ha hagut moltíssimes i la veritat és que, en tot aquest temps, ens ha plogut en comptades ocasions i sempre poca estona. A més, anem preparats i sempre portem tot el necessari per si plou.

Tret d’una ocasió que es va donar una alerta roja i no vam sortir, tenim comprovat que si haguéssim fet cas de totes les previsions ens hauríem quedat a casa moltíssimes vegades per a res, perquè o bé no ha plogut o la pluja ha estat molt minsa. Així és que, amb el autocar llogat i la gent convocada amb anticipació, el moment de prendre la decisió és pràcticament la mateixa hora de la sortida, i dissabte a les set del matí vam dir: endavant!

La ruta que havíem de fer és el tram del GR-92 que va de Cadaqués a Roses. Al baixar de l’autocar a Cadaqués van començar a caure gotes. El cel estava tapat, però, mirant cap al sud, d’on s’esperava la borrasca, no semblava que la cosa hagués d’anar a més i vam començar la marxa. Fins i tot  va parar i vam fer els primers quilòmetres sense pluja.

Però, quan estàvem arribant a la cala Jóncols, on havíem d’esmorzar, el vent va començar a canviar i va anar derivant cap a una forta tramuntanada, acompanyada d’una pluja fina al principi però aviat més intensa que ens empenyia cap endavant amb força.

A la cala, res per aixoplugar-se, tret del cobert de la terrassa, oberta als quatre vents, d’una guingueta tancada al final de la temporada d’estiu. Al menys vam poder esmorzar sota cobert.

Érem al mig del no res i el temps s’anava agreujant per moments. Calia seguir endavant amb l’esperança de que afluixés la pluja o apropar-nos  a algun lloc on fer arribar l’autocar que ens havia de recollir al final del matí. I així ho vam fer.

Sota una intensa pluja, vam poder arribar a la cala Montjoi calats i remullats fins a la medul·la dels ossos. Els impermeables i capelines havien aguantat fins que van dir prou i el vent va fer la resta.

Xops de roba i amb els peus mullats perquè l’aigua ens havia entrat fins i tot dins les botes, vam poder pujar a l’autocar que va venir a recollir-nos uns quilòmetres abans del punt previst. Amb la calefacció del cotxe, ens vam anar recobrant...

Una jornada per a recordar.