Un bon moment

Sant Esteve. Pels finestrals del menjador entra la llum cansada d’un dia plujós. Els arbres dels badius es balancegen al compàs de les ratxades del vent fred.
Obro el portàtil i entro a la pàgina “in fernem land”, una de les que he marcat al meu blog com a preferides. Ho acostumo a fer quan vull sentir alguna gravació de música una mica original. Com sempre, hi descobreixo una perla, una més. Es tracta del Concert núm. 5 de Charles Avison, compositor anglès del segle XVIII no massa conegut, il·lustrat amb pintures de Raül Burillo, un pintor molt colorista que es mou entre l’impressionisme i l’art naïf. Un bon acompanyament per aquesta estona de tranquil·litat prèvia al ritual anual de marxar a celebrar aquesta diada amb la família.
Són aquells moments que cal guardar a la butxaca com a prova de que la felicitat existeix.

Sempre ens quedarà París

Un col·lectiu de Facebook anomenat The Crypts, ha convocat als badalonins per assistir a l’acte d’enterrament dels cinemes Picarol. Ells, com molta gent, lamenten del tancament d’aquests cinemes que són els darrers que quedaven al centre de la ciutat. A partir d’ara, si algú vol anar al cine haurà de desplaçar-se al nou Màgic Badalona o a Barcelona.
Quan es parla d’aquest fet, la gran majoria de la gent no acaba d’entendre com és possible que s’hagi arribat a produir, però quan els preguntes quan va ser la darrera vegada que havien anat al Picarol, reconeixen que feia una pila d’anys o, fins i tot, que no hi havien anat gairebé mai.
Diria que, en aquests darrers temps, he anat anualment al cinema a Badalona unes sis o set vegades, normalment a les sessions de tarda dels dies laborables. Tret d’alguns dijous, en què l’empresa acostumava a oferir pel·lícules d’una certa qualitat, les sales eren pràcticament buides. Més d’una vegada ens hem sentit, amb la meva dona, com si estiguéssim al sofà de casa.
Queden molt llunyans els anys en què l’oferta cinematogràfica era un dels atractius del centre badaloní. Dels antics cinemes Victòria, Nou, Principal, Picarol, Verbena, Aya... ja no en resta res, només la nostàlgia. Sempre ens quedarà París, deia en Bogart.
Per això, penso que en aquest cas, com en tants d’altres, si escau perfectament aquella dita castellana: “entre todos lo mataron y él solito se murió”.

Perquè avui és santa Llúcia...

Perquè avui és santa Llúcia,

dia de l'any gloriós,

pels volts de la Plaça Nova

rondava amb la meva amor.

-Anem tots dos a la fira,

amiga, anem-hi dejorn,

que una mica de muntanya

alegri nostra tristor.

Comprarem grapats de molsa,

i una enramada d'arboç,

i una blanca molinera,

i una ovella i un pastor.

Ho posarem a migdia

dins del nostre menjador,

i abans de seure a la taula

ens ho mirarem tots dos;

que una mica de muntanya

ens faci el menjar més dolç!-

Perquè avui és santa Llúcia,

dia de l'any gloriós,

tals paraules m'acudien

quan he vist la meva amor.

Tot i que Sagarra és un poeta comestible i de molt bon digerir tot l'any, és en aquestes dates que, invariablement, em recordo d’ell gràcies a aquest poema tan senzill i, a la vegada, tan dolç i emmarat de frescors i desitjos.
Sí, perquè novament és santa Llúcia i, altra vegada, aniré a la fira a comprar molsa i a la platja a buscar sorra ben granulada. Buscaré pel tinell la caixa on dormen les figures des de fa molts mesos i els suros que mai envelleixen. I faré el Pessebre.
Santa Llúcia la bisbal, treze dies abans de Nadal!

El fuster

Se’ns ha jubilat el fuster. Ja no sentirem més el grinyolar de la serra mecànica que un mal dia li va manllevar la falange de dos dits. El carrer ha quedat una mica més pansit.
El fuster, no era massa gran i ningú sospitava que s’havia anat preparant per tancar el taller. En parlava, sí: –Ja m’agradaria poder plegar com vosaltres–, deia, però no anava mai més enllà.
El fuster era com un botiguer de poble, el punt d’informació del barri. Defuncions, canvis d'habitatge, malalties, robatoris… qualsevol notícia que afectés el veïnat passava per la fusteria. D’aquesta manera, el contacte entre els veïns mantenia el seu caliu.
El fuster era un artista de la fusta i un manetes. Vaja, un fuster dels que ja no en queden. Per això, i perquè mai sabia dir que no, al fuster els encàrrecs se li acumulaven. Això sí, ell complia i, tard o d’hora, enllestia la feina, cosa que algun dels seus clients no feien amb la mateixa devoció a l’hora de retratar-se.
Si volies trobar el fuster, només calia sortir al carrer on, ben segur, estaria tancant algun tracte, parlant dels nens o de les passades vacances. Hi ha fusters que sempre van atabalats, el nostre fuster, no. El temps era per viure’l, és clar!
El fuster ja ha tancat la barraca. De tant en tant treu el cap pel carrer per parlar amb un o altre. No es pot deixar tot plegat de cop i volta, caram! Se’l veu més tranquil encara.
Gràcies per tot, fuster. Et trobarem a faltar!