Si la Candelera plora...

…el fred és fora, si la candelera riu, el fred és viu”. Com en tantes altres tradicions, això ja no és el que era.
Avui ha plogut, fins i tot durant una estona han caigut volves de neu, però el fred és ben viu, amb el termòmetre al punt més baix del que portem d’hivern. Res, que ja no ens podem fiar de les dites populars, la saviesa de l’experiència, perquè no n’encerten ni una. I és clar, amb aquesta fama, passa el que passa. Cada vegada van quedant més en l’oblit tota una sèrie de costums que s’han anat considerant arcaics i gens adaptats als temps que vivim.
És el cas de la festa de la Candelera. Algú -bé algú hi haurà- recorda com celebraven aquesta diada els nostres avis? Doncs, tal dia com avui es celebra la festa de la Llum, festa cristiana de la Presentació de Jesús al temple, i a les esglésies es beneïen i repartien unes candeletes per portar la llum a totes les cases. Tot i que encara es celebra aquesta festa, és insignificant el nombre de persones que assisteixen a aquesta benedicció i en coneixen el significat.
I no solament oblidem les tradicions, sinó que fins i tot les manipulem segons les conveniències de cadascú. Ahir ja vaig veure a les botigues botifarres d’ou i bunyols de quaresma. Però si falten encara tres setmanes per començar la Quaresma!
I ja hi ha qui regala la mona de pasqua el diumenge de Rams: “-Com que serem fora...”.

Els Sants Innocents

El temps, implacable, es va engolint les poques tradicions que ens queden de manera que, cada vegada més, el nostre petit món es va pintant d’un color gris, uniforme i impersonal, que ja no diu res a la gran majoria. Potser no tant en els pobles, però, això és evident a les poblacions més grans.
Una d’aquestes tradicions que ha anat de capa caiguda és la del dia dels Innocents. A més d’anar quedant en l’oblit l’origen cristià d’aquesta festa, també la seva vessant popular de juguesca s’ha reduït a la mínima expressió i, actualment, són poquíssims els qui la tenen en compte.
Ja no se sent parlar d’aquelles bromes, algunes fins i tot pesades, que es gastava la gent. Tampoc els més petits corren pels carrers enganxant “llufes”, ninots de paper o llavors amb punxetes que s’arrapaven a la roba i que es treien d’unes plantes espinoses que creixien pels descampats.
La mateixa premsa, que, tal dia com avui, acostumava a inserir alguna notícia grotesca entre les notícies reals, sembla que majoritàriament ha deixat de fer-ho. També la nostra televisió ha deixat de jugar a aquest joc.
No només anem perdent totes aquestes petites coses sinó que, poc a poc, gairebé de manera imperceptible, les anem substituint per nous costums importats d’altres llocs que ens van convertint en allò que deia, en una massa gris sense cap mena de personalitat pròpia. Què hi farem, el món sembla que va cap aquí.

Per molts anys!

Un dels indicadors que assenyalen clarament el trànsit de la nostra societat, fins fa pocs anys assentada en una sòlida formació religiosa tradicional i familiar, cap a posicions de marcat caràcter laïcista és el gradual oblit de celebrar el sant de les persones i només festejar l’aniversari del naixement. Aquest fet, que es dóna majoritàriament en les generacions que encara no arriben a la cinquantena, s’ha anat imposant d’una manera efectiva de tal manera que són molts els joves i els infants que ni saben quan és el dia de la seu sant ni, per descomptat, coneixen absolutament res sobre el personatge de qui porten el nom.
Entre moltes altres raons, per no celebrar el sant, ens trobem que, com ja havia passat en èpoques de marcat liberalisme, hi ha famílies que posen als seus fills noms totalment laics. N’hi ha que prefereixen noms de la natura, de topònims, d’artistes... noms que no figuren en el calendari cristià o no tenen un dia clar per celebrar-lo.
Com sempre, es va imposant la llei del pèndol. Fa unes quantes dècades el més normal era que tothom et felicités el dia del teu sant; per contra, l’aniversari passava absolutament desapercebut i pràcticament ni es celebrava. Això de bufar espelmes és una tradició relativament recent a casa nostra que s’ha anat introduint, com tantes altres coses, per la influència que exerceixen el cinema i la televisió.
Davant la tendència a bandejar i oblidar qualsevol tipus de celebració, jo estaria més d’acord amb el que m’ha dit avui una persona ja entrada en anys: “quan més gran et fas més has d’aprofitar qualsevol motiu per fer una festa”. I té tota la raó. Així és que, jo ho celebro tot!

Gent d'empenta

Una vegada més m’ha quedat clar que les coses només funcionen si hi ha algú amb l’empenta necessària per canviar el conegut “s’hauria de fer” per l’efectiu “fem!”.
Ara fa vint-i-cinc anys de la represa de la mil·lenària processó del silenci de Badalona. La processó, tal com l’entenien a finals de la dècada dels seixanta, havia entrat en crisi i es va anar esllanguint fins a desaparèixer a principis dels setanta.
En Joan Rosàs, el nostre historiador de butxaca que aquest dilluns va obrir els actes de la Setmana Santa, ens va explicar el procés de represa, després d'un parèntesi de tretze anys, basat en la insistència d’uns pocs que van ser capaços de moure la gran roda de persones que van acollir el nou projecte de processó, el qual suposava una ruptura respecte a la renascuda en la postguerra, amb tot el que això havia representat. Un projecte ben refrescat amb els aires nous que l’Església havia rebut del concili Vaticà II, però que també volia enllaçar amb allò de positiu que pogués tenir la processó tradicional. I aquella idea de nova processó, gràcies a la ferma voluntat d’uns pocs, ha resultat la processó del silenci d’avui.
Tanmateix, la processó no surt sola. Deia que les coses funcionen quan al darrera hi ha gent amb les idees clares i ahir ho vaig comprovar personalment. M’havia arribat un correu demanant col·laboradors per participar en la interpretació del cant de La Passió a l’inici de la processó. El cas és que em vaig sentir cridat i vaig anar a l’assaig. Des de dins vaig poder veure tot aquest treball que comentava. Gent decidida, amb les idees clares i amb una dedicació generosa. Evidentment, és així com aquesta i altres coses funcionen.

Els Reis vénen, les cirereres cauen...

Primera constatació. Cada any, el dia 5 de gener, vigília de la diada dels Reis, una gentada, grans i petits, va a rebre a ses majestats amb una gran il·lusió. A la plaça de la Vila, quan surten al balcó davant la multitud, els infants esbatanen uns ulls incrèduls de poder veure aquells famosos personatges en carn i os, tan propers...
Segona constatació. Els Reis d’Orient, són tres, tots ho sabem: en Melcior, en Gaspar i en Baltasar. Quan van en comitiva acostumen a portar el seu seguici, amb nombrosos patges originaris de les llunyanes terres orientals.
Tercera constatació. La balconada de l’ajuntament de Badalona no és massa gran, però Déu n’hi do.
Quarta constatació. A l’ajuntament hi governa un tripartit, i també hi ha els grups de l’oposició. Com és natural, tots volen rebre a ses Majestats tal dia com aquest.
Problema que es plateja cada any: encabir a la balconada un gran nombre de personalitats. Segons sembla, tothom té dret a primera fila: Melcior, Gaspar, Baltasar, els tres reis del tripartit (el del bigoti, el rosset i el baix), a més d’un l’alt cap d’un partit l’oposició i altres que no es volen significar tant. També, sense comptar un parell de fanals artístics que no es poden enretirar, cal col·locar a l’habitual intèrpret dels discursos vocals al llenguatge gestual dels sordmuts, les garlandes de la festa i un micròfon.
Com es resol el problema: a cops de colze per ocupar plaça, això sí, amb molta educació. Enguany el rei Baltasar ha quedat pel darrera del rei baixet, tot i que després amablement li ha cedit el lloc. A l’altra punta del balcó, és clar, hi havia el rei llarg, el qual ocupava un bon espai. La intèrpret ha hagut de fer mans i mànigues per treure els ídems des de la segona fila i fer-se veure. El rei Melcior i el rei del bigoti, des del minúscul espai que els quedava, han pogut adreçar unes paraules d’una gran originalitat a la concurrència...
Sortosament, els més petits només han vist els tres Reis d’Orient: “El Reis vénen, les cireres cauen...”

La sardana i Badalona

Com era d’esperar, la presentació del llibre “La sardana a Badalona” va omplir a vessar la sala Betúlia. I és que al seu autor, l’Eduard Boada, el coneix tothom dins del món de la sardana, tant a Badalona com a tot arreu.

Per a l’edició del llibre, editat pel Museu Municipal dins la col·lecció Monografies Badalonines, ha tingut la col·laboració de l’escriptor barceloní Jordi Puerto, persona molt documentada i divulgadora a tots els mitjans de comunicació del fet sardanista en general.

El llibre és el resultat de molts anys de treball de formiga de l’Eduard. Com ell mateix va explicar a la presentació, ja pels anys seixanta va començar a replegar tot allò que li queia a les mans que estigués relacionat amb la sardana. De mica en mica es va anar animant i va començar a investigar el passat de la nostra dansa a la ciutat.

El seu arxiu particular ocupa un bon espai a casa seva –oi, Montserrat?– i no es limita a la relació de la sardana amb Badalona sinó que recopila tota mena de material de l’univers sardanístic i és dels millors de Catalunya en la seva especialitat.

Té milers, milers!, de sardanes enregistrades en tots els sistemes haguts i per haver –discs de pedra, de vinil, digitals, cintes de casset, mp3…– una bona part gravades per ell mateix en directe. Perquè, no cal dir-ho, des de sempre la seva vida ha girat a l’entorn dels múltiples concerts, aplecs i ballades que es fan arreu del país, als quals assisteix amb la seva colla d’amics.

Un CD, amb més de mil cinc-centes fotografies, acompanya aquest interessant llibre. Molts badalonins s’hi trobaran en elles perquè cobreixen una llarga etapa de la història de la nostra ciutat.

El treball que ha fet en Boada és molt determinant perquè, com molt bé es va dir ahir durant la presentació, d’aquí a pocs anys el temps anirà extingint la memòria popular a mesura que desapareguin els seus protagonistes.

Com diu el mateix Eduard quan una cosa s’ha fet com cal: chapeaux!
.

En perill d'extinció

L’homo sardanisticus és una rara avis en perill d’extinció, que pul·lula per llocs cada vegada més limitats, i que té com a característica principal un gran desenvolupament del sentit de l’autodestrucció inconscient.
Tot i que es podrien trobar alguns exemplars que malden per la supervivència volent trencar el fatalisme, i que són immediatament expulsats de la manada, aquesta espècie animal es mou en la inconsciència més cega. I, com que no hi ha pitjor cec que el que no hi vol veure, conrea una mena d’egolatria que li va formant una mena de crosta que creu autoprotectora.
Aquest comportament no li deixa veure la gran biga que porta a l’ull i el té convençut que la culpa dels seus mals és de tothom menys seva.
No li parlis de fórmules renovadores, ni d’espais poc apropiats, ni d’horaris desfasats, ni d’actes conjunts, ni de deixar les regnes en altres mans, ni de res de res… La seva resposta invariable és: “sempre s’ha fet així”.
Doncs, bé, sempre s’ha fet així, fins que deixarà de fer-se per sempre.
Perdoneu-me, però avui m'ha sortit així. Ja he dit, però, que hi ha algunes excepcions que volen millorar l’espècie. Tanmateix són això, excepcions.
.

"Fa dos mil anys que som aquí!"

La plaça, plena a vessar, estava a l'expectativa. El rellotge de la casa de la vila era a punt de marcar les set quan els músics van sortir per tercera vegada al balcó per interpretar el solemne toc d’inici. Tot seguit els porticons es van obrir de bat a bat i van aparèixer l’alcalde i els regidors que acompanyaven el nostre personatge. Es va fer el silenci. L’alcalde, breu i amb veu ferma, va anunciar l’acte i tot seguit el va presentar: “Amb tots nosaltres, l’Enric Juliana, pregoner de les festes d’enguany!”
En els darrers anys, he llegit bastant d’en Juliana. Sobretot, els articles que publica regularment a “La Vanguardia”, diari del qual és subdirector i corresponsal a la capital de “l’Espanya dels pingüins”. Era un motiu afegit per no perdrem el pregó de les Festes de Sant Anastasi (altrament dites de Maig en versió laica, que és la que ara es porta).
El pregó? No cal que el comenti, tothom n’ha parlat. Una visió de Badalona des d’allà on es veuen les coses amb una gran relativitat, però que, per això mateix, permeten una observació molt més objectiva. Tot això sense oblidar que l’Enric és d’aquí, que aquí hi té la família i que algunes gotes de “badalonitis” li hauran caigut dins el pastís.
El seu “mobilis in mobili” es va escampar per tot arreu. I amb la seva proposta als governs d’aquí i d’allà, demanant les màximes distincions per a la ciutat pel seu paper com model de convivència, se’ns va posar a tots a la butxaca.
“Fa dos mil anys que som aquí!”, va pregonar una i altra vegada, convidant tothom a integrar-se i a formar part de la Badalona arrelada en l'ahir que vol caminar cap el futur.
Un parell de vegades la plaça va trencar la veu del pregoner amb aplaudiments que es repetiren llargament al final amb la seva invitació a la festa. Feia anys que no havia sentit un pregó tant assenyat.
.

Un altre Sant Jordi

Aquesta vegada m’ha costat una mica trobar-li el regust. No sé, però em fa l’efecte que la cosa no marxa pel bon camí. De fet, sóc home de minories i tot el que s’escapa de les mans i es massifica crec que acaba perdent l’essència i els fonaments. Tot i que perviu el missatge poètic que comporta l’entrega de la rosa a la persona estimada, moltes vegades es va pervertint i no deixa de ser un vulgar reclam publicitari de molts comerços per atraure clientela.
Pel que fa als llibres, tampoc acostumo a recórrer a la llista dels més venuts i dels més “esperats”. Els medis de comunicació juguen el seu paper i, lògicament, escriptors i editors aprofiten per situar-se en una bona posició de sortida en la seva cursa particular.
Enguany m’he decidit per “Betúlia”, la reedició del llibre de M. Aurèlia Campmany, que va escriure en la seva etapa de mestra a Badalona. Vaig conèixer l’escriptora en un curs sobre literatura catalana que va donar cap allà els anys setanta al CIC. Era una enamorada de les lletres, sobretot dels nostres clàssics. Encara sembla que la senti recitar uns versos de “L’espill” d’en Jaume Roig… Llàstima que la mort se l’endugués en plena maduresa.
.

Sant Josep

Tot i que a la meva família més propera no ni ha cap de Josep –de Joans n’hi ha un munt– aquesta és una diada que a casa no passa desapercebuda.
Ja fa temps que els aires laics de la política es van emportar la festa laboral, com poc a poc es van emportant qualsevol senyal identitària que faci ferum a religiós. Els qui més ho van notar van ser el pobres Joseps que van haver de canviar el dia de l’àpat familiar i traslladar-lo al diumenge següent. En canvi, poc a poc, des d’àmbits comercials s’ha volgut anar imposant la festa del dia del pare, però sense gaire èxit.
A casa, avui no faltarà la crema tradicional. Potser escatimarem algun ou dels que marca la recepta preceptiva, però és que cal no temptar el colesterol, sempre vigilant darrera de cada vianda. Tampoc ens oblidarem de les trucades i visites per felicitar els Joseps, Maria Joseps, Josep Maries, Pepets, Pepites, Peps, Pepes, Pitos, Fines… una llarga llista, tot gent de quaranta en amunt perquè ja fa temps que posar-li aquest nom als petits no fa, només faltaria!
També van desapareixent els fusters, que en aquesta diada celebraven la seva festa patronal. Ara tot és més industrial i per aquí s’han anat perdent les essències de l’artesania i del contacte personal.
Llàstima perquè jo trobo que sant Josep és un sant simpàtic, potser perquè, com jo mateix, sempre va amb el lliri a la mà.
.

Tres de febrer

Cada any, quan arriba aquesta data, agafo un disc de vinil que té més de trenta anys, poso el tocadisc en marxa, punxo la tercera peça de la cara B i, després de l’introit del flabiol, arrenca una airosa sardana.
És un costum que vaig començar quan els meus fills encara eren petits i que he anat mantenint amb els anys. Ara, són ells els qui cada any em recorden el dia que és i jo –què infantil!– els poso la sardana, encara que només sigui uns compassos per telèfon.
M’agrada aquesta mena de joc que genera una certa complicitat familiar. Són aquelles cosetes que posen una mica de sal a la vida.
Fins no fa massa no em vaig interessar pel títol de la sardana. Em tenia encuriosit, perquè la data no coincidia amb cap festivitat de calendari. Doncs, resulta que el seu autor, en Josep Carbó, la va dedicar a l’entrada de l’exèrcit d’en Franco a la vila de Santa Coloma de Farners, l’any 1939. Vés a saber com aniria la cosa. En aquells temps tothom va passar la seva i ara no jutjaré pas aquell fet.
En Josep Carbó i Vidal fou un home polifacètic. Nascut a Palamós (1912-1988), va ser músic, compositor, pedagog i dibuixant. Tocà com a solista a l’Orquestra Simfònica de Girona, que dirigia el mestre Joan Lamote de Grignon, va tenir el seu propi grup musical “Carbó y su orquesta”, dirigí grups coral i fou un compositor notable. Entre la seva producció podem trobar-hi operetes, cant coral… i més de tres-centes sardanes!
La sardana “Tres de febrer” és una peça molt bonica, excel•lentment instrumentada i mereix que es mantingui aquesta petita tradició familiar d’escoltar-la, al menys, una vegada cada any.
.

Els Reis vénen... amb helicòpter!

Fa un grapat de dies que noto un gran moviment a les obres de l’anomenada, provisionalment, illa Central. Vull dir un moviment una mica nerviós. No és que no n’hi hagués de moviment, no. Des de fa uns mesos, passant per allà sempre s’ha vist algú que es movia i feia alguna cosa, sense que es pogués determinar ben bé què. Ara, però, des de fa dues o tres setmanes, sembla que l’amo de la cançó està a punt de treure el nas per les obres i en Peret, que vigilava mentre els altres feien el cigarro, ha fet el xiulet d’alerta.
Diuen que, en aquest cas, seran tres els amos i no un els que vindran: els Reis d’Orient!
Es veu que amb motiu de la capitalitat de la Cultura Catalana de l’any 2010, la nostra Badalona ha estat escollida per aquests il•lustres visitants per fer l’arribada oficial davant les càmeres de la televisió del país. Que Déu ens agafi confessats! Correm-hi tots!
Aquests és el motiu pel qual ara es treballa dia i nit a la gran esplanada, encara innominada, quan ja fa quatre anys que es van iniciar les obres per allargar una parada la línia del metro, una parada!
No és que ara, de cop i volta, hagin decidit acabar les obres. No, aquest no és el cas. Només s’està habilitant una part de la gran la plaça per fer-hi arribar l’helicòpter que ha de dur a Ses Majestats a la nostra ciutat. Ni camells, ni barca, els Reis vénen aquest any a Badalona amb helicòpter! Llàstima que no es decidissin a fer-ho amb metro, segur que tindríem l’ampliació de la línia inaugurada el dia de la seva arribada.
Els reis vénen, vénen de la muntanya, porten joguines per la canalla...!
.

És Nadal

És Nadal en el món.
Arreu, bons desitjos sens treva.

Taules plenes, somriures i petons;
llumets al pessebre...
I demà, què en restarà de tot plegat?

Enveges i odis, soledats i penes... 

Déu meu! Que no se'ns torni el cor de gebre!
.

Alerta!

Aquests dies cal que estiguem amb els ulls ben oberts. Com cada any per aquestes dates, s’ha detectat un augment d’homenets que, fins i tot a plena llum de dia, escalen per les façanes dels edificis amb intencions no massa clares.

És igual que es tracti de piseries molt altes o de cases d’una sola planta. Es veu que aquests individus –no se sap que ningú hagi vist mai cap dona- són molt experts en això d’enfilar-se. Generalment porten una escala de corda, i sembla que no els importa massa que la gent els vegi perquè, amb la seva vestimenta gairebé sempre d’un color vermell molt llampant, criden l’atenció molt fàcilment.
En alguns casos, fins i tot s’han vist cordades de tres individus. En aquest cas, no se sap ben bé perquè, mai vesteixen de vermell. Alguns deuen ser immigrants perquè, invariablement, sempre hi ha un negre a la colla.
Això doncs, ull viu. Procurem tenir ben tancades les finestres i balcons, no fos cas que, aprofitant l’avinentesa, se’ns colés a casa algun desaprensiu, que de tot hi ha a la vinya del Senyor.
.

Vigílies nadalenques

Ahir vaig anar a Barcelona, a veure l’ambient nadalenc. És un dels meus ritus habituals d’aquestes festes que s’acosten, com ho són, també, fer el pessebre de casa i anar a veure els dels Amics del Pessebre, fer algunes compres necessàries, i altres no tant, per als àpats familiars i per als Reis, anar a la Missa del Gall, veure el concert d’Any Nou de la filarmònica de Viena –i gravar-lo–, etc. Ho sento, m’agrada seguir aquestes tradicions.

Deia que vaig anar a Barcelona, encara que més aviat hauria de dir que vaig anar a passejar per l’Eixample barceloní, concretament per la rambla de Catalunya, el passeig de Gràcia i carrers dels voltants. Allà, com és habitual, ens fan entrar pels ulls el Nadal a base de reclams publicitaris lluminosos de comerços i hotels. És un vessament lumínic cada vegada més barroc i exagerat, amb l’única pretensió de cridar l’atenció enmig del caos multicolor del qual forma part, és clar, la decoració pretesament nadalenca que hi afegeix l’ajuntament i les associacions de comerciants.

Amb el pas dels anys, aquestes decoracions lluminoses han anat canviant en dos sentits. Per una banda, s’han anat substituint les clàssiques bombetes de colors per aquestes tires de baix consum que permeten dibuixar formes més fàcilment. Per l’altra, s’han anat abandonant els símbols, no solament del Nadal cristià, sinó, fins i tot, qualsevol simbologia del Nadal més tradicional.

Certament, les il•luminacions de molts carrers principals em van apropar més a la “Feria de Abril” i als envelats estiuencs que a les festes de Nadal. A més, les temperatures tampoc hi ajuden gaire.

Insistiré, però. Tinc l’esperança que un proper tomb pel barri gòtic, més acollidor que el fred Eixample, em retorni l’enyorat esperit tradicional del Nadal. Veurem…
.

Don Joan

Joan, ja sé que, com tu mateix vas dir al començar la xerrada de diumenge a la Sargantana, amb el Tenòrio només hi tens en comú el nom. Però tu ens conquistes amb altres armes. Ja veurem que tal sortiran les representacions del Don Juan Tenorio que ens oferiran el proper cap de setmana el grup d’actors amateurs de les diferents entitats badalonines, però, el cert és que els vas posar el llistó molt alt.

Només tu -qui si no?- podia deixar-nos amb la mel als llavis mentre arriba el dia de la representació. La teva detallada exposició sobre l’obra de Zorrilla, amb comentaris sobre la personalitat de l’autor i la seva relació amb Badalona, demostren que la coneixes a fons, en gaudeixes i ho saps encomanar als altres.

De totes maneres, no ho dubto, el millor Tenòrio de la temporada ja l’hem pogut veure a la Sargantana. Gràcies, Joan, per la vetllada.
.

Roses i sant Jordi

Puntuals, com cada any, les roses del meu badiu han acudit a la cita de la seva diada per excel·lència, sant Jordi, matador de dracs de mal viure i alliberador de donzelles a qui ningú mai va preguntar si preferien el cavaller al drac.
Les meves roses són grogues, color que representa l’alegria, la felicitat, la intel·ligència, la sensació d’entrar en calor… El groc és el color de les primeres flors que s’obren a la llum de la primavera. El groc és el contrapunt perfecte del vermell de les quatre barres que ens identifiquen.
A casa nostra, sant Jordi ha pres el paper de mite portador de les essències del país. Mite que, com tants altres mites clàssics, ha trobat el seu referent en el cristianisme i l’ha adornat de virtuts salvífiques que fan de bon aprofitar.
Salvador Espriu, poeta gasiu de paraules però immens de continguts, ens encomana al Sant perquè ens alliberi de la bèstia maligna dels pecats humans en la seva “Pregària de sant Jordi”.

Senyor sant Jordi,
patró,
cavaller sense por,
guarda'ns sempre
del crim
de la guerra civil.
Allibera'ns dels nostres
pecats
d'avarícia i enveja,
del drac
de la ira i de l'odi
entre germans,
de tot altre mal.
Ajuda'ns a merèixer
la pau
i salva la parla
de la gent
catalana.

Amén.

No cal dir res més!

.

L'aplec

Avui he estat a l’aplec de Sant Medir. És una festa simpàtica que conserva molts trets del que tradicionalment han estat els aplecs a Catalunya. La festa es celebra a redós de l’ermita del sant, situada en una petita vall del vessant del Tibidabo que mira cap el Vallès, en el terme municipal de Sant Cugat d’on és patró sant Medir.
Des de primeres hores del matí moltes colles d’aquesta població, on és dia festiu, i d’altres llocs, fan a peu el camí cap a l’ermita. A migdia el paratge és ple de gent i l’animació va pujant de to. La cobla toca les primeres sardanes; arriben els cavallers amb el penó del sant; els gegants, que també han fet els tres o quatre quilòmetres a peu, ocupen els seus llocs... Sonen arravatades les dues campanes i les colles van posant els seus estendards al voltant de l’altar improvisat davant l’esplanada. L’ermita és petita i no hi ha cabuda per a tanta gent.
Puntual, comença la missa amb presència de les autoritats locals. Els capellans i la coral s’esforcen per fer-se sentir en aquell cafarnaüm. Aquí i allà, infants que corren amunt i avall. Per tot arreu, rotllanes de gent que parlen d’allò que sempre s’acostuma a parlar. Una mica més retirades, unes quantes fogueres que comencen a fer brasa per preparar la carn a la graella del dinar. En un altre racó, unes paradetes on es pot trobar tota mena d’articles relacionats amb la festa, sobretot les famoses faves de Sant Medir. Els bombers, per si cal, els mossos d’esquadra, els de la tele, la gent de la Creu Roja, els Amics de Sant Medir, els voluntaris… tothom!
De retorn, plovisqueja. Visca la festa de Sant Medir!

.

El concert d'Any Nou

Com cada any, avui he escoltat i gravat el Concert d’Any Nou que es transmet per televisió des de la Sala Daurada del Musikverein de Viena. És un costum que he mantingut invariable des de fa una colla d'anys. Encara que hagi anat a dormir tard celebrant l’entrada de l’Any Nou, em preparo el despertador i a l’hora de començar ja sóc davant el televisor.
Fins fa alguns anys, per televisió només oferien la segona part del concert i havia de seguir la primera per la ràdio, que el donava sencer. Abans només escoltava el concert, però a partir de 1989 vaig decidir gravar-lo en una cinta d’àudio. D’aquesta manera, de mica en mica, he anat fent créixer la col·lecció i ara tinc més de tres-centes peces gravades, entre valsos, polques, marxes, obertures, etc., algunes repetides, és clar. La majoria són de Johann Strauss, però també sovintegen les del seu pare Johann, dels seu germans Joseph i Eduard, i d’altres músics com Lanner, Hellmesberger…
En aquesta vintena d’anys he pogut gravar obres dirigides per la majoria de grans directors d’orquestra al davant de la Filarmònica de Viena: Lorin Maazel, Zubin Mehta, Riccardo Muti, Nikolaus Harnoncourt, Claudio Abbado, Carlos Kleiber, Seiji Ozawa, Mariss Jasons, Georges Pêtre i, avui, Daniel Barenboim. Llàstima que no tinc l’únic que va dirigir Herbert von Karajan, l’any 1987, quan encara no gravava els concerts.
Segueixo el concert des des de les primeres transmissions que va fer Televisió Espanyola cap allà els seixanta, però no ho puc precisar l’any exacte. Era l’època del blanc i negre, quan els primers aparells s’anaven introduint a les cases.
Avui, a la pàgina web de la Filarmònica de Viena ja s’anuncia el concert de l’any 2010 que estarà dirigit, novament, pel veterà Georges Pêtre. Ja tinc la cinta preparada.

Perquè avui és santa Llúcia...

Perquè avui és santa Llúcia,

dia de l'any gloriós,

pels volts de la Plaça Nova

rondava amb la meva amor.

-Anem tots dos a la fira,

amiga, anem-hi dejorn,

que una mica de muntanya

alegri nostra tristor.

Comprarem grapats de molsa,

i una enramada d'arboç,

i una blanca molinera,

i una ovella i un pastor.

Ho posarem a migdia

dins del nostre menjador,

i abans de seure a la taula

ens ho mirarem tots dos;

que una mica de muntanya

ens faci el menjar més dolç!-

Perquè avui és santa Llúcia,

dia de l'any gloriós,

tals paraules m'acudien

quan he vist la meva amor.

Tot i que Sagarra és un poeta comestible i de molt bon digerir tot l'any, és en aquestes dates que, invariablement, em recordo d’ell gràcies a aquest poema tan senzill i, a la vegada, tan dolç i emmarat de frescors i desitjos.
Sí, perquè novament és santa Llúcia i, altra vegada, aniré a la fira a comprar molsa i a la platja a buscar sorra ben granulada. Buscaré pel tinell la caixa on dormen les figures des de fa molts mesos i els suros que mai envelleixen. I faré el Pessebre.
Santa Llúcia la bisbal, treze dies abans de Nadal!