Aquest era el títol d’un dels llibrets de la col·lecció “A poc a poc” que els meus fills van fer servir per aprendre a llegir. Sempre que veig nevar, com ha fet avui, em retorna a la memòria aquesta frase tan simpàtica.
Doncs, sí, aquesta nit ha nevat. No sé si ho ha fet al centre de la ciutat, però a les muntanyes més properes sí que n’ha quedat el testimoni. Des de can Ruti es veia la serralada tota emblanquinada. A l’alçada del torrent de la font de l’Amigó i fins la carena, on hi ha la torre del vigia, la neu cobria tota la falda dels turons que, enllaçats, conformen les muntanyes de la Conreria. Al fons, el Tibidabo, punt culminant d’aquesta part de la Serralada de Marina, també estava ben blanc.
Devia nevar bastant perquè les voreres de la carretera que puja al centre hospitalari encara tenien racons amb capes blanques i alguns cotxes que hi havia a l’aparcament estaven ben coberts de neu. A les vuit del matí, a aquell indret, el termòmetre marcava dos graus. Feia fred però es respirava molt a gust.
Segur que els noticiaris d’avui ens parlaran de la nevada i dels problemes que genera aquest fenomen de la meteorologia, principalment a les vies de circulació, però no em puc estar de celebrar la presència de la neu prop de casa. La neu, amb la seva presència, confereix a l’entorn una vitalitat i una espectacularitat que alimenten el meu esperit.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada