divendres, 3 d’abril del 2009

Unes guineuetes molt fredes



Feia temps que no m’ho passava tan malament al teatre, per diferents raons. Tot i que em faig càrrec que no es tractava d’una sessió convencional, i que hi havia bastants elements que distorsionaven el que hauria d’ésser una vetllada normal (l’entrada era gratuïta, per invitació, i segurament alguns amics i familiars dels premiats assistents no eren gaire habituals d’aquests ambients), crec que la manca d’una bona organització va ajudar a que l’acte esdevingués molt vulgar.
Era la Nit de les Guineuetes que, en el marc del Dia Mundial del Teatre, organitzen els Amics del Teatre Zorrilla. L’acte està pensat com un homenatge a les arts escèniques badalonines i tot el que gira al seu entorn, amb el lliurament de les “guineuetes” a les persones i entitats que han destacat durant l’any anterior en els diferents àmbits que es convoquen. La idea és molt bona i està reconeguda per la gent de teatre local, el públic i l’ajuntament, que li dona suport. També s’atorga el “Premi de Teatre Breu de Badalona INICIA’T”, i s’inclou la representació del títol guanyador de l’any anterior. Fins aquí, tot molt correcte.
Però jo volia referir-me a la sessió d’aquest any. Vaig al gra: gent que entrava i sortia de la sala sense gaires miraments, en plena representació, fins i tot durant la sentida interpretació d’unes peces de piano que enllaçaven els diferents moments de la nit. Mòbils que s’encenien i apagaven (des del primer pis feia l’efecte d’unes cuques de llum que anaven i venien per la platea). Un grupet que no s’estava d’enraonar tota l’estona i que, malgrat els advertiments, va estar filmant una part de l’acte, amb la pantalleta encesa il·luminant tot un racó. La tos... una malaltia crònica estesa per totes les sales. Per què tanta gent va al teatre amb la tos posada?
Però, sobretot, l’organització... Em refereixo a la posta en escena del lliurament dels premis. I no parlo de la presentadora, que se’n va sortir prou bé. Costa de creure que una entitat, de la qual sóc soci, formada per gent que estima el teatre, alguns d’ells actors fins i tot, no tingui cura de fer una presentació mínimament digna d’aquests moments clau. Tant els premiats com les persones que havien de lliurar els guardons no sabien com situar-se a l’escenari, es posaven d’esquena, marxaven a mitges, tornaven, s’apilotaven en un racó, les estatuetes sortien improvisadament de darrera les cortines...
I, per acabar el memorial de greuges: una il·luminació molt pobre, la escenografia, deficient, i el pianista va desaparèixer sense ser gairebé reconegut.
Fred, tot molt fred i amb un regust d'improvitsació. No sé si l’any que ve hi tornaré.


.