Per terres de llevant

He estat uns dies fora. Ja feia temps que volia conèixer unes comarques de la zona llevantina (País Valencià, Regne de València o Comunitat Valenciana, segons el punt de vista de cadascú) que m’havien despertat un cert interès per un parell de raons: el paisatge i la seva història. Em refereixo a la Safor i les Marines (Alta i Baixa), la primera al sud de la província de València i les altres dues ja en terres d’Alacant.

Pel que fa al paisatge, realment aquella és una zona privilegiada. Per una part la costa, amb nombroses platges i altres racons més abruptes amb muntanyes que s’endinsen en el mar, com ara els caps de Sant Antoni i de la Nau, els parcs naturals del Montgó i del penyal d’Ifac... Però el que resulta encara més interessant és penetrar a les seves valls. Encaixonades entre muntanyes properes als mil metres, tot i la seva proximitat a la costa, moltes d’elles encara guarden el segell dels antics pobladors que les van convertir en autèntics vergers: els moriscs.

La seva història, que va culminar amb l'expulsió definitiva a començaments del segle XVII, la de la casa ducal de Gandia, amb els omnipresents Borja, la dels monestirs de Santa Maria de la Valldigna i de Sant Jeroni de Cotalba, precedent del nostre de la Murtra, entre altres punts de gran interès, van justificar plenament les expectatives prèvies al viatge.

I una constatació: qui diu que el valencià-català està en perill per aquelles terres? Ja voldríem que la nostra llengua tingués la mateixa presència en molts llocs de casa nostra.

Tot plegat, amanit amb passejades pel mig dels camps de tarongers, una autèntica delícia per als sentits.
.