Sí, sóc monzonià, ho reconec, i no hi puc fer més. Vaig començar a entrar a l’univers d’en Quim Monzó fa una trentena anys llegint els articles que publicava al setmanari “el Món” i, des d’aleshores, estic enganxat.
Ahir vaig poder visitar l’exposició “Monzó” a Arts Santa Mònica, centre cultural situat a l’antic convent del final de les Rambles de Barcelona. No sé quins qualificatius utilitzar per recomanar-la perquè, després de la meva confessió, es pot pensar que estic massa influenciat i, per això, seria poc imparcial.
Particularment, la visita va ser una experiència impagable. Abans d’anar-hi, em preguntava com podia fer-se una exposició sobre un escriptor –a ell no li agrada aquesta paraula, prefereix dir que escriu–. Però, Monzó és molt més que el que escriu. Monzó és un pou de sorpreses, i l’exposició ho mostra fidelment.
La mostra fa un doble recorregut. Primer en el temps, des dels seus inicis com a dibuixant i guionista, passant per els seus llibres, viatges, col•laboracions a la premsa, la ràdio i la televisió… Per altra banda, un recorregut pel seu món, els seus costums, el seu entorn, els seus plaers. Tot en un muntatge molt ben escenificat.
Si algú decideix anar-hi, un consell, que ho faci amb temps. L’exposició no és un senzill aparador, és una immersió profunda. És imprescindible seure una estona i escoltar alguna de les seves intervencions al programa “Persones humanes” d’en Miki Moto i el discurs a la Fira del Llibre de Frankfurt, on Monzó enllaça directament amb el grans: Joan Capri, Grouxo Marx… Però, hi ha molt més.
Tot i que l’exposició durarà fins al mes d’abril, cal anar-hi ara, pair-la a casa amb temps i tornar-la a veure, com si es tractés d’aquella copeta que es pren després d’un bon dinar. Bon profit!
.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada