Ahir vaig anar a Barcelona, a veure l’ambient nadalenc. És un dels meus ritus habituals d’aquestes festes que s’acosten, com ho són, també, fer el pessebre de casa i anar a veure els dels Amics del Pessebre, fer algunes compres necessàries, i altres no tant, per als àpats familiars i per als Reis, anar a la Missa del Gall, veure el concert d’Any Nou de la filarmònica de Viena –i gravar-lo–, etc. Ho sento, m’agrada seguir aquestes tradicions.
Deia que vaig anar a Barcelona, encara que més aviat hauria de dir que vaig anar a passejar per l’Eixample barceloní, concretament per la rambla de Catalunya, el passeig de Gràcia i carrers dels voltants. Allà, com és habitual, ens fan entrar pels ulls el Nadal a base de reclams publicitaris lluminosos de comerços i hotels. És un vessament lumínic cada vegada més barroc i exagerat, amb l’única pretensió de cridar l’atenció enmig del caos multicolor del qual forma part, és clar, la decoració pretesament nadalenca que hi afegeix l’ajuntament i les associacions de comerciants.
Amb el pas dels anys, aquestes decoracions lluminoses han anat canviant en dos sentits. Per una banda, s’han anat substituint les clàssiques bombetes de colors per aquestes tires de baix consum que permeten dibuixar formes més fàcilment. Per l’altra, s’han anat abandonant els símbols, no solament del Nadal cristià, sinó, fins i tot, qualsevol simbologia del Nadal més tradicional.
Certament, les il•luminacions de molts carrers principals em van apropar més a la “Feria de Abril” i als envelats estiuencs que a les festes de Nadal. A més, les temperatures tampoc hi ajuden gaire.
Insistiré, però. Tinc l’esperança que un proper tomb pel barri gòtic, més acollidor que el fred Eixample, em retorni l’enyorat esperit tradicional del Nadal. Veurem…
.
.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada