Julius Caesar

He tornat a veure, per sisena o setena vegada, “Julius Caesar”, la pel•lícula de Joseph L. Mankiewicz de l’any 1953 basada en l’obra teatral del mateix nom de William Shakespeare. I, per sisena o setena vegada, he tornat a quedar atrapat per aquesta magnífica obra que aplega un conjunt d’elements que la fan una peça única (inigualable?) en el seu estil dins de la història del cinema.
Tot el discurs habitual del teatre shakesperià sobre la tirania, l’amistat i les passions humanes troba en el fet històric de l’assassinat de Juli Cèsar, per part d’un grup de senadors amb els qui confiava (“I tu, Brutus?”), una magnífica oportunitat per expressar-se.
L’adaptació de Mankiewicz, queda perfectament plasmada en el treball (sense adjectius) dels actors anglesos i nord-americans del repartiment, sobretot de James Mason (Brutus) i de Marlon Brando (Marc Antoni). Les escenes dels discursos d’aquests dos personatges adreçant-se al poble davant el cos sense vida de Cèsar, són antologia pura. Despullada de qualsevol element temporal, la pel·lícula és perfectament vàlida avui, gairebé seixanta anys després de la seva estrena.
Però, no volia parlar dels detalls artístics i tècnics de la pel·lícula. Aquest apunt ha sorgit bàsicament per l’impacte emocional que em produeix cada vegada que he tingut l’oportunitat de veure-la.
La primera vegada va ser en unes classes sobre teatre català que va organitzar el CIC de Badalona a la dècada dels setanta, un curset que va començar l’escriptora Maria Aurèlia Capmany i va concloure el director de teatre Josep Anton Codina. Tot i que aleshores la vaig veure en versió original subtitulada, cal dir que la versió en castellà no rebaixa gens la gran qualitat del film.
En una hipotètica llista de millors pel·lícules de la història del cinema, jo col·locaria “Julius Caesar” en dels llocs més davanters. Segur!
.