Hi ha dos camins –potser més, però no els considero– a la vida per aconseguir allò que hom més desitja. Per una banda, el camí de la sort; una sort, a voltes buscada, altres trobada, que cal acompanyar d’una certa ambició i d’un treball ben fet dirigit cap a la meta que es vol abastar. Per l’altra, la via empinada que cal superar amb una irrenunciable voluntat i un esforç tenaç i continuat, per arribar al mateix punt.
L’Oriol ha seguit el segon camí i s’ha fet un lloc entre els millors de la seva professió. Però, em consta que no ho ha tingut fàcil, ni és cap garantia de que en el futur ho sia. Alumne de l’Institut del Teatre, també ha seguit cursos d’interpretació, de tècnica vocal, de comèdia musical, amb diferents directors. Ell mateix ha estat promotor, fundador o director d’algunes petites companyies, i la llista d’obres en les que ha intervingut fins ara, a la majoria de sales de Catalunya, és notable.
Tot aquest preàmbul per dir que, fa pocs dies, el vaig retrobar a la Sala Betúlia, on va presentar, amb Mireia Chalamanch, “Com si entrés en una pàtria”, un espectacle sobre textos periodístics i poemes de Joan Maragall, en el 150è aniversari del naixement del poeta. Un espectacle de butxaca de categoria incontenible, per la gran qualitat dels material escollit i per l’acurada dicció dels dos actors. Un seguit de textos amarats de sentiments cap a la nostra terra, la natura, l’amor…, els quals, a mesura que avançava l’espectacle, anaven creant un clímax de tensió interior que, en mi, va acabar desbordant-se amb la recitació, per part de l’Oriol, del Cant Espiritual.
En aquest moment hi vaig veure resumit el resultat de tot el teu esforç d’aquests anys, Oriol. Crec que difícilment tornaré a gaudir de la intensitat d’aquesta pregària com tu me la vas fer sentir. Per molts anys!
.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada