Som una nació!

Conec molta gent, molta, amb la convicció de que això ha canviat, que el mitjó s’ha girat totalment al revés. Només calia escoltar els clams que m’envoltaven ahir a la manifestació de Barcelona per veure que el sentiment general ha sofert una transformació radical. He assistit a les manifestacions més multitudinàries des de la caiguda del franquisme, també a algunes de la diada i a altres concentracions més modestes, i mai, mai, havia vist l’emprenyament, la fermesa i la unanimitat dels assistents reclamant una separació en la qual molts, moltíssims, temps enrere no hauríem ni gosat pensar-hi.

Perquè, aquest és el sentiment generalitzat: l’emprenyament! I em dol molt la situació a la què s’ha arribat per culpa de la incompetència de molts. No cal ni nomenar-los.
Haig de confessar que m’agrada Espanya, vull dir el país i la seva gent. He viatjat molt per tota la seva geografia, a tot arreu m’han acollit molt bé i jo m’hi he trobat com a casa meva. Gairebé cada any, i ja en fa molts, m’he reservat una part de les meves vacances per recórrer les seves planures, les seves muntanyes, les seves ciutats… i, malgrat tot el que ha passat, no penso deixar de fer-ho!
Tot això fa augmentar la meva emprenyamenta, i em plantejo unes preguntes:
1.- Per què les relacions d’amistat i comprensió entre els pobles, lligades amb esforç en un pacte que han esquinçat, han de deixar pas a les de desconfiança i rebuig?
2.- Només ens deixen obert un camí?
3.- Com i qui arregla tot això?
.