divendres, 10 de febrer de 2012

Neuromante

Em pensava que Ulisses era la novel·la més complicada que havia llegit fins ara. Una novel·la que té molta gent però que gairebé ningú no ha llegit del tot. I és que, Déu n’hi do del llibre de James Joyce…
Doncs ara acabo de llegir-ne una altra que m’ha semblat encara més difícil, i sort n’he tingut de la nombrosa informació que he trobat a Internet per treure’n una mica l’entrellat de tot plegat. Es tracta de Neuromante, de William Gibson, una novel·la de ciència ficció, de l’any 1984, que es mou en espais de relacions informàtiques entre homes i màquines, molt abans que Internet arribés a tenir el protagonisme que ha pres en el nostre món cibernètic.
És una novel·la que marca tendència i es considera una mica punt de partida de tota una moda literària que posteriorment s’ha anat portant al cinema, una mica en la línia de les conegudes Matrix.
No és que m’agradin massa les novel·les de ciència ficció; en realitat gairebé no n’he llegit cap més enllà de les clàssiques de Juli Verne, George Orwell o Aldous Huxley, però, fullejant un llibre que hi havia al sofà de casa del meu fill, Mona Lisa Acelerada, després de la sobretaula d’un dia de festa, em va entrar la curiositat. Em va advertir que aquell era el tercer d’una trilogia de William Gibson (Trilogia del Sprawl), i que si volia entendre alguna cosa potser em caldria començar pel primer de la sèrie, Neuromante, que me’l deixaria si el volia llegir... I, sense saber ben bé que em feia, li vaig dir que sí.
La veritat és que, malgrat totes les ajudes que he cercat, m’ha costat molt seguir l’entrellat del guió que més o menys he anat entreveient a grans trets, però, baixar al detall m’ha resultat extremament dificultós. Tampoc he pogut llegir-lo seguit perquè em bloquejava i m’ha calgut anar-ho fent a petites dosis, rellegint sovint molts passatges. Ha estat, ho reconec, un exercici de lectura masoquista. Tanmateix, finalment l’he acabat per superar el repte de voler conèixer una mica aquest tipus de literatura; però crec que amb un sol plat ja n’he quedat una mica tip, tot i reconèixer la qualitat i nivell del seu autor.


1 comentari:

Anònim ha dit...

Hola Enric,

I no n'has extret una segona lectura, més enllà del tedi o la fartada, en clau de reflex de la realitat actual?

Pensa que hi ha molts paral.lelismes, hi ha moltes referències, hi ha moltes convergències... i cada cop tot s'assembla més a la visió conceptual d'en Gibson.

Dóna-li una altra oportunitat d'aquí unes setmanes. El teu fill t'ho agrairà. I tu, també.

;-)