Diplomàcia

És admirable la manera camaleònica que tenen els polítics per adaptar-se a les circumstàncies que els depassen i portar al seu molí l’aigua que baixa per una torrentera gens favorable.

Així ho veiem en èpoques d’eleccions a l’hora de llegir els resultats, per més contraris als seus interessos que siguin. La darrera manifestació de l’onze de setembre és un altre exemple d’aquest apropiament indegut de la voluntat popular.

Però aquesta no és només una habilitat de la classe política. També molts eclesiàstics, en les seves declaracions als mitjans públics, fan de les seves paraules una autèntica filigrana per dir allò que “millor que no s’entengui” i sortir d’estudi de les preguntes que els puguin formular.

És el cas del secretari d’Estat del Vaticà, cardenal Tarcisio Bertone, gens sospitós d’integrisme religiós. En unes declaracions fetes al diari La Vanguardia d’ahir diumenge, i responent a la ja habitual pregunta sobre l’ordenació de les dones, Bertone fa ús del privilegi que li dóna el seu càrrec de diplomàtic per etzibar aquesta resposta: «no és possible preveure l’admissió de les dones al sacerdoci, perquè l’Església en estar vinculada per la voluntat de Crist, no té el  poder d’ordenar la dona» (?). Irrebatible!

 Semblantment es despatxa quan parlant del celibat dels sacerdots, després de reconèixer que hi ha capellans casats en el si de l’Església per motius diferents (tradició oriental, conversió de clergues d’altres comunitats no catòliques...), diu: «L’Església, basant-se en l’exemple i les paraules de Crist, ha considerat el celibat com a expressió del do total que el sacerdot fa de si mateix al Diví Mestre... Per aquest motius, l’Església manté la disciplina del celibat per als sacerdots de l’Església llatina». Parla de do total i de disciplina... Do total lligaria més amb llibertat d’entrega que amb l’altre vocable de ressonàncies més totalitàries.

Ho apuntava fa uns dies el teòleg Josep Maria Rovira Belloso, en una conferència del cicle de la Fundació Joan Maragall sobre els 50 anys del Concili Vaticà II, al referir-se a un seguit de qüestions no resoltes plenament. «Es important constatar que molts temes conciliars (del Vaticà II) són temes d’avui. (...) Gairebé m’atreviré a fer una llista d’aquest temes pendents, que bé demanarien un Vaticà III o un Jerusalem II»