Petits plaers

Amb una certa regularitat vaig a caminar cada dia una estona; diuen que és bo. Els badalonins tenim la sort de disposar d’un agradable passeig al costat del mar que es pot allargar, tan com es vulgui, fins als poblets veïns de la costa: Montgat, el Masnou... I pel sector sud, aviat estarà arreglat el tram que arriba fins el port.

A més de fer una mica d’esport, aquesta caminada em permet gaudir de petits plaers. La vida n’està plena i cal saber trobar-los. I un dels que més m’agrada és la sensació que tinc al passar per Montgat, més enllà del túnel del tren, d’entrar en un poble ancorat en un passat que no més desconegut. Els carrers amb cases baixes del costat de la via, les senzilles casetes de banys encara en funcionament, el soroll del “tra-ca-tri, tra-ca-tra” dels talers d’una fàbrica de teixits que sobreviu, la subhasta de peix del migdia , gairebé en família... Tot plegat em retorna a aquella Badalona de mitjan el segle passat de la meva infantesa. Un petit plaer nostàlgic de jubilat.

Cues

Diu la premsa que aquests dissabtes de portes obertes a la Sagrada Família han ocasionat cues de milers de persones que han esperat llargues hores abans no els arribés el torn per poder entrar. Es veu que la força de les imatges de la televisió han fet descobrir aquest tresor de Gaudí a molta gent que no s’havia acostat mai al temple de l’eixample barceloní. Fins i tot, veïns que el tenien al costat no el coneixien i ara tot són presses per posar-se al dia i poder dir als amics: “Però, encara no has visitat la Sagrada Família?”
Paral·lelament, els diaris també ens han parlat d’unes altres cues inacabables, les que s’han format al Museu Olímpic de l’Esport de la muntanya de Montjuïc per veure una rèplica de la Copa del Món de futbol que la selecció espanyola va guanyar aquest estiu al mundial de Sud-àfrica.
Es veu que a la gent li va això de fer cues. Sense que es puguin comparar, les dues de les que parlo demostren que la majoria de la gent es mou per impulsos i reclams i que la iniciativa pròpia no és la seva millor qualitat. La Sagrada Família no es mourà d’on és, ni ho ha fet des de fa molts anys. Es podia i es podrà visitar sempre que es vulgui. Fins i tot amb la calma que requereix un monument com aquest, sense la pressió de les aglomeracions i les llargues esperes. Ah, que la visita era de franc? Caram, sí que es valora poc el nostre patrimoni cultural.
Pel que fa a l’altra cua, la de Montjuïc per veure una rèplica d’una còpia… sense comentaris.

Joan Argenté i el Price dels Poetes

Ara he sabut que l’any passat en va fer quaranta d’un fet que va congregar més de tres mil persones en un acte reivindicatiu de les llibertats democràtiques al nostre país: “El Price dels Poetes”.
Va ser l’abril de 1970, en plena repressió del règim anterior que no volia que se li escapés el control davant les cada vegada més nombroses actuacions de l’oposició clandestina. Convocat com un acte d’homenatge als poetes, finalment, i amb el recolzament d’aquest, esdevingué una manifestació d’afirmació democràtica, que acabà amb un clam per la llibertat i l’amnistia. .. i una multa governativa als organitzadors.
Ahir, a l’Espai Betúlia, es va projectar una pel·lícula d’aquest acte que va poder rodar el conegut director Pere Portabella, de manera clandestina ja que no hi havia permís per fer-ho. Només mitja hora, en blanc i negre i en setze mil·límetres, però un testimoni impagable que ens va transportar a l’antic Price per poder veure com recitava gent com Joan Oliver, Agustí Bartra, Gabriel Ferrater o Salvador Espriu, entre altres.
L’acte d’ahir estava enquadrat dins les activitats complementàries a l’exposició “Joan Argenté, l’home i el personatge”, que aquests dies hi ha muntada en aquesta sala de la biblioteca. Tres poetes badalonins van enviar alguns poemes per ser llegits en aquella vetllada del Price: el mateix Joan Argenté, Josep Gual, ja traspassat, i Coloma Lleal, que ahir va assistir a la projecció i ens recordà alguna anècdota d’aquell llunyà 1970.

Els Reis vénen, les cirereres cauen...

Primera constatació. Cada any, el dia 5 de gener, vigília de la diada dels Reis, una gentada, grans i petits, va a rebre a ses majestats amb una gran il·lusió. A la plaça de la Vila, quan surten al balcó davant la multitud, els infants esbatanen uns ulls incrèduls de poder veure aquells famosos personatges en carn i os, tan propers...
Segona constatació. Els Reis d’Orient, són tres, tots ho sabem: en Melcior, en Gaspar i en Baltasar. Quan van en comitiva acostumen a portar el seu seguici, amb nombrosos patges originaris de les llunyanes terres orientals.
Tercera constatació. La balconada de l’ajuntament de Badalona no és massa gran, però Déu n’hi do.
Quarta constatació. A l’ajuntament hi governa un tripartit, i també hi ha els grups de l’oposició. Com és natural, tots volen rebre a ses Majestats tal dia com aquest.
Problema que es plateja cada any: encabir a la balconada un gran nombre de personalitats. Segons sembla, tothom té dret a primera fila: Melcior, Gaspar, Baltasar, els tres reis del tripartit (el del bigoti, el rosset i el baix), a més d’un l’alt cap d’un partit l’oposició i altres que no es volen significar tant. També, sense comptar un parell de fanals artístics que no es poden enretirar, cal col·locar a l’habitual intèrpret dels discursos vocals al llenguatge gestual dels sordmuts, les garlandes de la festa i un micròfon.
Com es resol el problema: a cops de colze per ocupar plaça, això sí, amb molta educació. Enguany el rei Baltasar ha quedat pel darrera del rei baixet, tot i que després amablement li ha cedit el lloc. A l’altra punta del balcó, és clar, hi havia el rei llarg, el qual ocupava un bon espai. La intèrpret ha hagut de fer mans i mànigues per treure els ídems des de la segona fila i fer-se veure. El rei Melcior i el rei del bigoti, des del minúscul espai que els quedava, han pogut adreçar unes paraules d’una gran originalitat a la concurrència...
Sortosament, els més petits només han vist els tres Reis d’Orient: “El Reis vénen, les cireres cauen...”

Salvat-Papasseit

He visitat la mostra que hi ha a l’Arts Santa Mònica, al final de la Rambla de Barcelona, sobre el poeta Joan Salvat-Papasseit. Una visita potser una mica atapeïda de temps perquè per resseguir tot el material que hi ha exposat es necessita més estona que l’hora escassa que li vaig poder dedicar.
Sortosament conec Salvat-Papasseit des de fa anys i moltes de les seves poesies les he llegit i rellegit diverses vegades, de manera que no entrava a visitar la casa d’un estrany, la qual cosa em va permetre circular una mica al meu aire per la mostra. Tot i amb això em vaig quedar amb les ganes d’escoltar alguns documents sonors i d’aprofundir una mica en alguns detalls.
A més dels poemes, m'agraden molt els cal·ligrames de Salvat-Papasseit, en especial el que reprodueixo. Més que mai, una imatge val més que mil paraules...
Ara, mentre escric aquestes ratlles, i fullejo el llibre “Poesies completes” d’aquest autor, m’adono d’un parell de detalls. Primer, que és el segon llibre de la col·lecció “Clàssics Catalans Ariel”, editat a principis dels vuitanta, i que els autors del tercer i del quart de la llista són, respectivament, en Màrius Torres i en Joan Maragall. Quina és la cosa curiosa? Que del primer acabem de celebrar el centenari del seu naixement (1910-2010) i del segon ara s’esdevindrà el centenari de la seva mort (1911-2011).
I, segona curiositat: tant en Màrius Torres -als 32 anys- com en Salvat-Papasseit -als 30- van morir joves; i també Rosselló-Porcel -als 24-, tots tres de tuberculosi, una malaltia que feia molt de mal en el seu temps.
Queda clar que hauré de tornar a passar per la mostra, en tot cas abans del 3 d’abril.

Culetitis

M’agrada el futbol i sóc del Badalona, punt. Dels altres equips catalans en sóc simpatitzant. Això hauria de ser suficient perquè els qui puguin llegir aquestes ratlles entenguin que les escric des d’una galàxia allunyada dels protagonistes d’aquest comentari.
M'agrada com juga el Barça i m'agrada que guanyi, i també segueixo l'Espanyol i m'agrada que guanyi. Però, no m’agrada gens el to que utilitzen molts seguidors del Barça davant d’altres equips als qui menystenen sense cap mena de racionalització possible. És impossible tenir una conversa seriosa amb ells, i rara és l’excepció a aquesta regla.
Si deixem de banda la dialèctica que s’utilitza contra el Real Madrid, entitat més o menys equiparable amb el club blaugrana pel que fa a recursos, el greuge principal radica en voler contrastar magnituds gens homogènies i absolutament desproporcionades. És com si algú es donés fums perquè amb el seu Ferrari ha aconseguit deixar enrere al seu rival que ha fet la cursa amb un sis-cents.
No passaria res si es parlés de futbol i prou, però, per regla general, els comentaris acostumen a tenir una càrrega despectiva addicional, una mena d'esquizofrènia, sobretot si el rival a comparar és l’Espanyol, de manera que resulta impossible mantenir una conversa normal perquè aviat deriva en exabruptes de convicció ofuscada i sense cap mena de raonament.
I no vull parlar de la “culetitis” dels mitjans, sobretot TV3, uns autèntics xarrupaires de la mamella blaugrana que es permeten apedregar sense pietat amb infinitat de programes als qui no som de la seva corda. És clar que canviant de canal n’hi ha prou.
Ho sento, però m'ha sortit així.
.

Pau Ribat retrobat

Ahir, per segona vegada, vaig tornar a veure Pau Riba en directe. Entre les dues han passat quaranta i tants anys. Mentrestant, només l’havia vist en alguna de les seves esporàdiques aparicions a la pantalla petita.

De la primera en tinc un parell de records molt clars. Va ser en una actuació seva a la sala del Museu i vam anar-hi un grupet d’amics empesos per en Francesc Tobias, sempre molt proper a la línea del cantant. Amb el temps, el seu fill Aleix també es dedicaria a la música i avui és un excel·lent percussionista, cocreador del grup Tactequeté i reconegut amb una Guineueta en els premis que concedeixen anualment els Amics del Teatre Zorrilla. Recordo, també, dues de les cançons que Pau Riba va cantar: “Set pometes té el pomer…” i una premonitòria “Taxista”, que deia més o menys així: “Taxista, portem al cel, és que busco feina, potser al cel n’hi haurà…”

Aleshores jo no el coneixia gens i em va sorprendre la seva atípica i transgressora irrupció en el món de la música dels cantautors que feia poc havia anat apareixent de la mà d’en Salvador Escamilla a la ràdio i amb les actuacions dels els Setze Jutges, dels quals a Badalona en sortí un rebrot conegut com a Grup Estrop.

Ahir, al Principal, dins el cicle Poesia i Cia., que organitza el grup Pont de Petroli, el vaig retrobar novament en directe amb l’espectacle “Poetades”. Aquesta vegada em vaig trobar amb un Pau Riba molt poètic, amb un doll verbal acuradíssim, no mancat és clar de la seva ironia trencadora habitual. Un discurs trufat amb unes poques cançons molt pròpies, acompanyat d’en Joan Soler, baix, i el seu cinquè fill Llull, encara un nen, a la percussió.

Una hora que em va passar volant.

Caram amb les enganxines!

Vaja mal de cap que tindrà el propietari d'aquest local el dia que li reventin el pany de la porta. Jo mateix no sabria què fer. Segurament haurà de trucar algun manyà, altrament conegut com a serraller, perquè el torni a arreglar o n'hi posi un de nou. Però, on trobar un manyà? Segons diuen, cada vegada hi ha menys professionals d'especialitats manuals, i els manyans que tenien un taller obert al públic han anat tancant i ara mateix és prou difícil de localitzar-ne cap. Potser a les pàgines grogues o a internet?
El que jo no faré mai, segur!, és trucar a cap dels telèfons que figuren en aquells paperets que alguns espavilats enganxen al costat dels panys de les portes de les cases oferint els seus serveis i que després costen tant de netejar.
Per cert, en aquest cas de la fotografia, no creieu que l'empastifada els hi ha quedat bastant artística?

L'abonament

Sóc abonat del teatre Zorrilla i no tinc massa clar si ho continuaré sent.  Hi ha diferents motius perquè em plantegi aquest dubte.

El primer i principal és que el fet de reservar entrades amb tanta anticipació fa que moltes vegades hagi d’escollir entre anar al teatre o a alguna altra activitat que sorgeix posteriorment.

Però hi ha altres factors. Per una banda, una evident manca de qualitat en algun dels espectacles. Segurament es tracta de reduir el cost dels abonaments  i, a la vegada, assegurar-se un públic  per a aquelles funcions que, per elles mateixes, no omplirien el teatre. És clar que, com a contrapartida, t'assegures entrada per a les obres interessants, ja que d'altra manera resulten impossibles de trobar... 

L’altra qüestió està motivada per la incorporació del Principal i del Blas Infante a les funcions d’abonament. En el primer vaig ser ubicat a les primeres files del primer pis amb una visibilitat nul·la de l’escenari. I vaig sentir més queixes dels espectadors del darrera.

Del segon però, encara que allunyat del centre, d’on procedeix la immensa majoria dels abonats, cosa que suposa un veritable problema de transport, sobretot els diumenges quan els autobusos tenen un horari de pas poc freqüent, em vaig endur una bona impressió.

De moment, el proper divendres presenten la programació del que resta de temporada. Ja ho veurem...

Paisatge abans de la batalla

Matí del dijous previ al dia de les eleccions. Fa bastant de fred però el sol sembla decidit a escalfar una mica l’ambient hivernal. Com que al Caixafòrum hi ha una mostra interessant que volem visitar, decidim anar a donar un tomb per la muntanya de Montjuïc per aprofitar aquestes hores lluminoses del dia abans d’entrar a l’exposició.
Pugem per Miramar i, un cop passada la Fundació Miró, primer control de la guàrdia urbana per desviar la circulació fora de la recta de l’Estadi, on havia decidit aparcar el cotxe. “Zona restringida. Acte polític”, diuen uns cartells que han penjat per allà. Malament, si tombo a la dreta, direcció Font del Gat i plaça d’Espanya, segur que no trobaré cap forat per deixar el cotxe. Decideixo girar a l’esquerra, l’altra opció,i aprofitar l’àmplia zona d’aparcaments que, a la manera de terrasses de conreu, remunta la muntanya enfront de l’Estadi Olímpic, just a sota del Jardí Botànic. Inútil, tots els espais estan tancats amb barreres i precintes de la guàrdia urbana. De moment no queda més remei que anar seguint muntanya amunt on, finalment, com per obra de miracle, trobo la darrera terrassa sense precintar. No hi ha ni una ànima i allà deixo el cotxe. Com que la intenció era seguir a peu fins al castell i tornar per l’altra banda, doncs mira, ja en tenim un tros fet.
A la tornada, i com que a peu sí que es pot seguir per la recta de l’estadi, superem la barrera que talla el pas dels cotxes i entrem en “zona restringida”. La moguda per l’acte polític de la nit és de gran festa. Pòsters i pancartes vermells amb la cara d’un dels candidats a tort i a dret, indicadors d’entrada per a convidats, per als assistents, furgonetes que porten material de tota mena, empleats de neteja de la via pública per tot arreu, parelles de vigilància per aquí i per allà... Esperen omplir el Sant Jordi, es comenta.
Demà, divendres, el paisatge es repetirà. Barreres, neteja, control, pancartes... Només canviarà la cara del candidat dels pòsters penjats. També ompliran el Sant Jordi, diuen...

Repressió i "resistència heroica".

Tot passant pel davant de l’estació del tren, no sé perquè, m’han vingut a la memòria aquells anys llunyans quan el castellà era la llengua habitual per tractar amb el personal dels llocs més o menys “oficials”.
Sóc nascut en la primera dècada de la postguerra. Com és natural, riu-te’n de la crisi actual, les famílies de la classe treballadora anaven penjadíssimes i molts dels nens i nenes només podíem anar a col·legis “nazionals” gratuïts. Jo, concretament, a “Escuela Unitaria de Niños nº 1”, a la plaça del Sol. No en parlaré, només dir allò tan sabut: de català res de res.
Als deu anys vaig anar als Maristes. Amb els “hermanos” vinguts d’altres províncies espanyoles, sobretot del nord, tampoc hi havia cap opció per al català. Tanmateix, el professor de dibuix, amb contracte extern, el senyor Furest, va representar tot una raresa per a mi perquè ens parlava en català.
Als llocs oficials, les gestions, és clar, es feien en castellà (actualment, encara molta gent nascuda aquí, sobretot gent gran, es dirigeix als funcionaris en aquests llocs en castellà tot i que parlen la nostra llengua o, com a mínim, l’entenen).
La vida pública en veu alta , en general, era en castellà. Un exemple: al camp del Badalona, on anava els diumenges a la tarda amb el meu pare, i on tothom parlava català, pels altaveus tot funcionava en castellà, tot i que el locutor era un veí del centre. Només de tant en tant, sonava, tímidament, alguna sardana. Un altre: “Atención al paso de los trenes”, repetia pels altaveus de la rambla l’inefable senyor Rodés a l’hora dels focs artificials de la “Fiesta Mayor”.
Tot això ve a tomb, com deia al principi, perquè m’ha vingut al cap una petita “gesta de resistència heroica” que amb els amics ens havíem proposat per “catalanitzar la Renfe”. Consistia en que, al comprar un bitllet per anar a Barcelona, en comptes de demanar “un billete de ida y vuelta”, dèiem: “Un bitllet d’anada i retorn!”. I creuant les nostres mirades amb complicitat, contents de la nostra malifeta, restàvem pendents de la resposta irada del funcionari. Invariablement, però, i de manera incomprensible, l’empleat ens donava el bitllet i no ens deia res.

Ho havia de dir

D’entrada cal dir que no sóc massa papista, no, almenys, en el sentit de “papanatista”. Entenc, però, la seva figura dins de l’Església universal i el paper que representa en el seu conjunt.

Per això, em dolen i trobo de molt mal gust alguns típics comportaments que a banda i banda –a favor i en contra– es desperten en ocasió dels seus viatges. No m’agraden gens els corrents més aviat vinculats a certs sectors de la dreta que el consideren el “seu papa”, que el tracten com el seu líder, que criden eslògans com si es tractés d’una estrella esportiva o del rock...

Però tampoc m’agrada, anant a l’altre extrem, la crítica per la crítica. Tot i que estan en el seu dret, em sobren algunes manifestacions provocatives que ja no provoquen ningú i aquells discursos agres que parlen de banalitats i generalitzen sense conèixer a fons el que diuen, discursos que en lloc de defensar punts de vista diferents estigmatitzen a aquells que no pensen igual que ells.
Una mica de tot això hi ha hagut aquests dies amb motiu de la vinguda a Barcelona del papa Benet XVI. Però, tot i que volia passar de puntetes sobre aquest fet, m’ha semblat que cal deixar constància i reconèixer que, durant la seva estada a la ciutat, el papa va fer una gran catequesi pels creients, va donar mostres a la societat civil d’un gran coneixement de la nostra realitat catalana i va contribuir, indirectament, a la divulgació per tot el món de la magnífica obra de Gaudí, el temple de la Sagrada Família, de la nostra cultura i de la pròpia ciutat de Barcelona.
A més, hi ha una dita que no falla mai: “Per les seves obres els coneixeràs”. I és que, amb el seus comentaris sobre aquesta visita, alguns comentaristes de televisió, de la ràdio i de la premsa digital i de paper han quedat ben retratats.
,

Quin personatge!

Ja sé que a tots els grups humans hi ha gent progressista i gent conservadora. N’hi ha en els grups polítics, a les societats recreatives, en els col·legis professionals, en les diferents confessions religioses… També sé que en els dos extrems hi ha gent radical que es pensa que està al punt mig de l’univers. És el cas d’un curiós “cura párroco” que ens vam trobar per terres castellanes aquests dies passats.
Estàvem descansant en una placeta d’un poblet de la província de León (El Burgo Ranero), fent temps per dinar després d’una llarga caminada des de Sahagún en el “Camino de Santiago”, quan se’ns va apropar un ciclista. Tindria uns cinquanta i tants anys i cobria la seva mirada amb unes ulleres fosques que no et deixaven veure-li els ulls. Segons ens va dir, era el capellà d’uns quants pobles de la zona i anava en missió pastoral a l’encontre dels pelegrins que passaven pel camí. Després d’obsequiar-nos amb un fulletó-estampa adreçat als pelegrins, sense més ni més, ens etzibà un sermó que riute’n dels del papa Clemente del Palmar de Troya.
Segons ell, l’Església actual no compleix la seva missió i ho justificava citant els quatre punts en els quals va errada: el desastre del Concili Vaticà II, una litúrgia totalment equivocada i gens pietista, la inacceptable apertura de diàleg amb les altres confessions i la falsa col·legialitat d’una Església que hauria d’ésser molt més piramidal tal com, segons ell, la va instituir el mateix Jesús.
No recordo ben bé la llista de disbarats que va dir sobre els dogmes, els infidels i no sé quantes coses més, però la veritat és que n’hi havia per sucar-hi pa.
Per tallar, ja que vam veure que no hi havia cap possibilitat de diàleg, ens vam acomiadar dient-li que havia topat amb els feligresos menys apropiats pel seu sermó i que, com que era l’hora de dinar, millor seria deixar-ho, no fos cas que ens quedessin sense cap taula disponible.
.

Una bona experiència

Que els Cassú, pare i fill, són uns músics excepcionals ho sap tothom en el món de la música del nostre país en general, i de la sardana en particular. Diumenge, al Palau de la Música Catalana, el fill, en Francesc, des de l’escenari on acabava de dirigir la Simfònica de Cobla i Corda de Catalunya, i el pare, en Josep, des de les llotges del Palau, es creuaven mirades de complicitat i satisfacció per l’èxit aconseguit. El “seu” invent acabava de triomfar una vegada més allà on més podia ressonar, al mateix temple de la nostra música i davant d’uns dels oïdors més exigents, els sardanistes.
Efectivament, el sardanista no accepta cap versió d’una sardana diferent de la que pot oferir una cobla tradicional. I la veritat és que cap formació orquestral, cap banda, cap veu, pot substituir el so característic de la “fusta”, la tenora i el tible, i el fiscorn pels quals han estat composades la gran majoria de sardanes.
La satisfacció d’en Francesc era ben patent quan, abans del bis que va tancar el concert del Palau, va prendre la paraula des de l’escenari per preguntar: “Què, els ha agradat?”. Una aclamació d’aprovació va certificar l’èxit de l’experiència.
La Simfònica de Cobla i Corda de Catalunya, segons va explicar en Francesc Cassú, és una formació totalment inèdita en el món, una experiència nova que vol trobar el seu lloc en el panorama musical. I realment penso que ho aconseguirà. La combinació corda-orquestra i vent-cobla proposa uns resultats molt en la línia de les músiques nacionals, com ho pot ser la música vienesa, o la d’algunes músiques locals que han aconseguit situar-se en el programari clàssic dels concerts.
És clar que aquesta formació compta amb la cobla La Principal de la Bisbal, amb la qual cosa ja està tot dit.
A més de sardanes el concert també va incloure versions de la nova cançó i de rock català que igualment van resultar molt reeixides. Darrera dels Cassú, o amb els Cassú, hi ha tot un estol de músics implicats en la innovació –Coll, Camp, Badia, Marc Timón…– que asseguren la continuïtat del projecte.

Un noi valent

Sí, un noi valent aquest David. No és gens normal, en els temps que corren, que algú decideixi deixar tot de coses que sembla que ens lliguin a les formes de vida actuals i ho bescanviï per una dedicació plena a la vida religiosa. Però en David, el noi de Santa Coloma de Gramenet, ha decidit donar aquest pas i avui he pogut assistit a la seva professió solemne, vinculant-se definitivament a l’orde del Carmel Descalç.
Coses d’altre temps? Algú pot pensar que en David no sap el que es perd, o que no viu a la nostra galàxia… Res més lluny de la realitat. Curiosament, la primera relació amb els carmelites, ara fa nou anys, va ser mitjançant un e-mail. “No sé com goso donar aquest pas…”, diuen que va escriure tot demanant consell per esbrinar què era allò que sentia en el seu interior.
Des de fora, des dels ambients absolutament secularitzats que ens envolten, sembla impossible imaginar l’escena que he viscut aquest matí. Ja sabem que la manca de vocacions religioses és una realitat. Però, avui, a Barcelona, als carmelites de la Diagonal, feia goig de veure l’estol de gent jove, potser no molt nombrós, però això sí, decidit i compromès amb la seva vocació. Eren nois i noies que havien decidit seguir els passos marcats per la fundadora dels descalços, santa Teresa de Jesús, de qui ahir es celebrava la seva festa, i que avui feien costat al seu company i germà, en David.