Torno de fer una gestió a Barcelona. Són quarts de vuit d’una tarda d’aquest estiu i decideixo agafar el tren a Catalunya. A l’andana, mentre espero que vingui el rodalies de la costa, hi fa una calor angoixant. La confluència de diferents línies en aquest punt fa que s’acumuli una important gernació de viatgers. No m’estendré en les incomoditats que això origina perquè són conegudes a bastament per tothom.
Després d’uns minuts d’espera, arriba el comboi, un d’aquests models nous, francament còmode i amb una temperatura molt agradable gràcies a l‘aparell de condicionament d’aire. M’assec al costat d’un parell d’homes de mitjana edat, tots dos amb corbata. L’un desplega un diari i l’altre, com jo mateix, porta un llibre amb intenció de reprendre’n la lectura durant el trajecte.
He dit intenció, i ho he dit bé perquè, uns segons abans que el tren es posi en marxa, puja precipitadament al vagó una noia i ve a ocupar el seient que queda lliure al costat nostre. La noia, agradablement ben vestida, d’uns trenta i tants anys, immediatament es treu un mòbil de la seva bossa i fa una trucada. Resultat: impossible la concentració personal per dedicar-nos a la lectura. Amb una veu agradable, però amb un volum molt fort, comença a comentar a algú tota la seva problemàtica laboral i el seu codi ètic, amb el qual no m’hi posaré, queda a l’abast de tothom. Diria que més de mig vagó segueix per força tan interessant conversa –l’altra meitat porta els “pinganillos” de les seves ipods a les orelles–.
Sortosament, entre el Clot i Sant Adrià penja –penja?– el mòbil i es fa el silenci. Tothom es mou als seus seients, es tornen a obrir molts llibres i a desplegar alguns diaris. Vana il·lusió.A la plataforma, sona el mòbil d’una altra noia. Aquesta no arriba a la trentena i vesteix d’una manera molt més informal. Ràpidament, el diàleg amb el seu desconegut comunicant s’enfila. De la mateixa manera que la noia d’abans, aquesta no es talla a l’hora de parlar, més aviat cridar, amb qui resulta ser algú amb qui estava trencant “tot allò que existeix entre nosaltres”. El creuament de mirades entre els viatgers és constant. Sembla que l’espectacle va per llarg perquè estan ficats en un bucle i repeteixen una i altra vegada el mateix; però el tren arriba a Badalona i ella talla en sec la comunicació i, com jo mateix i altres informats viatgers, baixa del tren i es perd carrers enllà.
Després d’uns minuts d’espera, arriba el comboi, un d’aquests models nous, francament còmode i amb una temperatura molt agradable gràcies a l‘aparell de condicionament d’aire. M’assec al costat d’un parell d’homes de mitjana edat, tots dos amb corbata. L’un desplega un diari i l’altre, com jo mateix, porta un llibre amb intenció de reprendre’n la lectura durant el trajecte.
He dit intenció, i ho he dit bé perquè, uns segons abans que el tren es posi en marxa, puja precipitadament al vagó una noia i ve a ocupar el seient que queda lliure al costat nostre. La noia, agradablement ben vestida, d’uns trenta i tants anys, immediatament es treu un mòbil de la seva bossa i fa una trucada. Resultat: impossible la concentració personal per dedicar-nos a la lectura. Amb una veu agradable, però amb un volum molt fort, comença a comentar a algú tota la seva problemàtica laboral i el seu codi ètic, amb el qual no m’hi posaré, queda a l’abast de tothom. Diria que més de mig vagó segueix per força tan interessant conversa –l’altra meitat porta els “pinganillos” de les seves ipods a les orelles–.
Sortosament, entre el Clot i Sant Adrià penja –penja?– el mòbil i es fa el silenci. Tothom es mou als seus seients, es tornen a obrir molts llibres i a desplegar alguns diaris. Vana il·lusió.A la plataforma, sona el mòbil d’una altra noia. Aquesta no arriba a la trentena i vesteix d’una manera molt més informal. Ràpidament, el diàleg amb el seu desconegut comunicant s’enfila. De la mateixa manera que la noia d’abans, aquesta no es talla a l’hora de parlar, més aviat cridar, amb qui resulta ser algú amb qui estava trencant “tot allò que existeix entre nosaltres”. El creuament de mirades entre els viatgers és constant. Sembla que l’espectacle va per llarg perquè estan ficats en un bucle i repeteixen una i altra vegada el mateix; però el tren arriba a Badalona i ella talla en sec la comunicació i, com jo mateix i altres informats viatgers, baixa del tren i es perd carrers enllà.
3 comentaris:
Ei... tens tota la raó! Les converses en veu alta als transports públics (o sales d'espera, o fins i tot reunions!), són una invasió i una contaminació acústica. El mateix passa amb la música ambiental en tota mena d'espais públics: m'obliguen a escoltar música que no he demanat ni triat. I si el que vull és llegir o pensar? Per no parlar del volum de la música a festes i actes socials...
Hola Enric, a part de que tens tota la raó en l'assumpte que tractes i sobre el qual les meves reflexions no farien res més que repetir el que has dit i reblar més el clau, et felicito per l'estil narratiu. M'agrada.
Hola !!! Com ja saps, aquest estiu he estat de vacances al país del sol naixent. D'entre les moltes coses sorprenents que hi vaig veure, em va sobtar el fet de que estigués prohibit parlar per teléfon dins dels trens. Crec que es una mesura encertada i m'agradaria que l'adoptéssim aquí.
Salutacions de part de la Laura, l'Eva i en Francesc, que estan veient la tele cómodament al sofà.
Publica un comentari a l'entrada