El (meu) llibre de l'estiu

Com cada estiu, aquest ha estat un temps propici per a la lectura. He tastat de tot: una biografia, un parell de novel·les pseudohistòriques d’aquestes que s’han posat de moda, una de més clàssica i profunda “El Maestro y Magdalena” del rus Bulgàkov, un llibre sobre la Tiana desconeguda, una del modern l’escriptor nord-americà Paul Auster i alguna altra cosa… De tots, però, el que més m’ha agradat és aquest senzill llibret d’en Lluís Duch, “De Jerusalem a Jericó”, que ja coneixia de nom però que no havia llegit. M’ha vingut a les mans gràcies al bon amic Ricard Pedrals que me’l va regalar quan vaig visitar la seva sorprenent biblioteca, de la qual n’hauré de parlar algun dia.
Llegit avui, “De Jerusalem a Jericó”, que es va escriure fa més de deu anys, es poden confirmar totes les tesis i punts de vista de l’autor sobre l’església i la seva culturització en el nostre temps. Quan escriu que “resulta comprensible que en moments de desorientació profunda, molts cerquin la presència de 'pares comprensius' que els estalviïn el risc de l’haver d’elegir, l’angoixa del poder equivocar-se i, sobretot, la responsabilitat de l’haver d’estimar en contra o al marge de les legalitats establertes”, manifesta una perfecta visió profètica del que són els nostres dies d’autèntica crisi de referents.
El títol del llibret ens remet a la teoria desplegada per l’autor que només les nostres relacions amb el proïsme seran determinants per un cristianisme del segle XXI.