"Oh, Jerusalén"

Feia temps que esperava aquesta pel·lícula. Són molts els motius que he anat aplegant amb els anys per anar-me interessant pel llarg conflicte entre dos pobles que, com diuen molts d’ells mateixos, estan creats per a conviure: jueus i palestins/palestins i jueus.
Primerament, l’any que vaig néixer ­1947­ va ser quan les Nacions Unides van decidir la partició de Palestina en dos estats diferenciats, amb un estatut especial per a Jerusalem i Betlem. Després, ja fa molts anys, vaig llegir el conegut best-seller de Dominique Lapierre i Larry Collins “Oh, Jerusalén” el qual ha estat l’origen del film i que em va donar molta llum sobre el problema. També hi ha la qüestió de l’holocaust nazi, les migracions jueves, les guerres del Yom Kipur i dels Sis dies, les hostilitats continuades i la seva permanent actualitat. I, finalment, però sobretot, la meva recent estada a Palestina que m’ha apropat a la realitat del dia a dia d’aquests dos pobles.
M’ha agradat molt la pel·lícula que, penso, ofereix una visió que s’ha esforçat molt en ser imparcial. Ja hi havia hagut diferents intents de portar a la pantalla aquest guió, però sempre havien sorgit grans dificultats, la principal, precisament, per aquesta vigència continuada d’una situació que té una solució molt complicada a causa dels grups més extremistes de les dues parts.
Tot i que les simpaties de cadascú –i així ho he observat– es poden decantar per una o altra de les parts, la causa palestina, la més debilitada, ha anat guanyant adeptes amb el pas del temps. La seva situació desesperada no pot tenir altra sortida que la pau. Una pau que també desitja una gran part del poble jueu. Una pau que només pot ser signada a base de renúncies doloroses però que compensaria amb escreix la gran angoixa de l’actual convivència cruel i desconfiada.