En Manolo

El vaig conèixer molt fugaçment a mitjan la dècada dels setanta. Sortia d’una petita escala d’un pis de la riera Matamoros i ens vam trobar de cara amb ell. L’home deuria tenir prop de la setantena, portava unes ulleres gruixudes i anava ben clenxinat. Feia goig.
-És un cosí de la meva àvia, en Manolo- me’l presentà la meva promesa.
Vam encaixar i, de les poques paraules que vam creuar, recordo que em digué: -Cuida’t molt de la teva xicota. La vida s’ha d’aprofitar.
Després vaig saber que es tractava d’en Manel Moreno i Mauricio, el qual havia passat disset anys al penal de Burgos on havia estat reclòs per les autoritats franquistes.
En Manolo ara hauria fet 100 anys. Nascut a Vélez Rubio, havia vingut a Badalona de molt jovenet. Aviat destacà com a sindicalista i fou un dels reorganitzadors del PSUC a la clandestinitat. Exiliat a França en acabar la guerra, s’enrolà en la resistència contra l’ocupació nazi. Retornat d'amagat a Espanya, va prosseguir la lluita contra la dictadura fins que va ser empresonat.
El conegut doctor badaloní Antoni Barberà, “republicà per vocació, català i d’esquerres per estimació, tossut aprenent de comunista” com ell mateix es defineix en el seu bloc, deia que “Manuel Moreno Mauricio parlava de revolució a cau d’orella, amb veu íntima, greu i profunda, com ho era la seva escriptura, amb una cal·ligrafia diminuta... per culpa de l’hàbit adquirit a la presó de Burgos, quan calia escriure molt i no hi havia prou llapis ni paper”.
En Manolo, home de grans inquietuds, va ser també un dels fundadors de la Unió Gimnàstica i Esportiva de Badalona.
Després d’aquell encontre, ja no vam coincidir més. Però, aquests dies he vist que en Carles Sagués, al seu bloc, li dedicava un petit record en el centenari del seu naixement. He buscat entre les velles fotografies familiars i solsament n’he trobat una de quan en Manolo era molt jove i la que il·lustra aquestes ratlles, d’un recordatori de quan va morir. Amb la democràcia, la ciutat li ha dedicat un carrer a la zona de Montigalà.