Aquest estiu ha estat molt curt. S'ha fet fonedís, com un grapat de sorra que vols retenir entre les mans. Sóc home de platja diària. Clar que el fet de viure a dos-cents metres del rompent de les onades ho facilita molt. Per això, quan repasso els dies que he pogut anar a mar veig que enguany no han sigut pas tants. Algunes vegades pel mal temps i altres per diferents ocupacions, han anat passant els dies i ens hem ficat de cop a la tardor. Així ho indiquen ensems el calendari i els homes del temps. Què hi farem…
Ah, per cert. Us heu fixat que he dit “anar a mar” i no “anar a la platja”? És que els badalonins no anem a estirar-nos a la sorra, a la “platja” per prendre el sol, que també, sinó a banyar-nos a l’aigua, a “mar”, per refrescar-nos.
Puntualitzem!
1 comentari:
Ei, enric! acabo d'entrar per primera vegada al teu blog. Guai! M'agrada! i la foto de l'escrit "anar a mar" és just on vaig escriure la pregària de l'altre dia!! sóc asidua a anar a mar....i encara hi vaig ... diumenge 5 de octubre s'hi estava realment bé! Saps? no té preu tenir la platja tant a prop. Un gustàs!
Joana
Publica un comentari a l'entrada