La Llei del Cinema

Crec que la polèmica Llei del Cinema del Parlament de Catalunya, sobretot pel que fa al tema del doblatge de pel·lícules al català, per més bona intenció que tingui, no arreglarà aquesta qüestió que té el sector dels exhibidors totalment en contra.
Segons una enquesta que avui ha divulgat TV3, hi ha un vuitanta i escaig per cent de persones que han contestat que troben positiva aquesta normativa. Crec que és un resultat molt optimista i potser caldria afinar en quines condicions ha estat feta la consulta. De totes manera, és cert que sembla que hi hagi un gran consens a l’hora d’aprovar les gestions que s’estan fent en aquest tema.
Però, siguem realistes. A l’hora d’escollir l’idioma del doblatge, hi haurà prou gent que es decanti per les sales on ofereixin la pel·lícula en català, o només serà una “immensa” minoria? Perquè, crec que hi ha molta gent que és defensora del nostres drets lingüístics però més de paraula que de fets, tot i la seva manifestada bona voluntat.
No passarà ara com quan es va donar la possibilitat, que encara existeix, de catalanitzar el nom en el DNI i van ser molt pocs els que s’hi van acollir? O, posem un altre cas, quan tenim la possibilitat de tenir un sistema operatiu en la nostra llengua a l’ordinador i, pel que sia, encara treballen amb el castellà? O com quan comprem el darrer llibre de moda traduït al castellà tan aviat com surt, sense esperar la versió catalana que, pels interessos que siguin, no surt fins unes setmanes més tard? O com quan, en començar una conversa amb un desconegut invariablement ho fem en castellà? Paro.
Malgrat tot, mantinc l’esperança.
.