El temps, allò inexplicable que tan aviat se t’esmuny de
les mans com se t’enganxa a la pell i no hi ha manera de que avanci.
Aquest mes d’agost he experimentat aquestes
sensacions d’una manera especial. Un viatge a un país encara verge on la
naturalesa desborda les persones, unes hores a la nostra platja, amb companyia
o en solitud, uns passeigs cap al tard, uns dies amb els meus a la muntanya de
Montserrat ... tot això i alguna cosa més ha revestit enguany aquest mes que
acostuma a ser enganxós i atípic.
En cada situació, en cada experiència viscuda,
el temps s’ha ensenyorit del meu ritme vital. Tan aviat volava esperitat,
rient-se de mi al veure com volia retenir les agulles del rellotge perquè
avancessin amb lentitud i així poder assaborir a fons algun moment, com em
semblava que s’entossudia en deturar el seu pas per torturar-me en l’espera d’allò
que anhelava però no acabava d’arribar.
El temps no esborra res, però obra nous solcs
en el nostre espai vital.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada