divendres, 31 d’agost del 2012

El temps


El temps,  allò inexplicable que tan aviat se t’esmuny de les mans com se t’enganxa a la pell i no hi ha manera de que avanci.
Aquest mes d’agost he experimentat aquestes sensacions d’una manera especial. Un viatge a un país encara verge on la naturalesa desborda les persones, unes hores a la nostra platja, amb companyia o en solitud, uns passeigs cap al tard, uns dies amb els meus a la muntanya de Montserrat ... tot això i alguna cosa més ha revestit enguany aquest mes que acostuma a ser enganxós i atípic.
En cada situació, en cada experiència viscuda, el temps s’ha ensenyorit del meu ritme vital. Tan aviat volava esperitat, rient-se de mi al veure com volia retenir les agulles del rellotge perquè avancessin amb lentitud i així poder assaborir a fons algun moment, com em semblava que s’entossudia en deturar el seu pas per torturar-me en l’espera d’allò que anhelava però no acabava d’arribar.
El temps no esborra res, però obra nous solcs en el nostre espai vital.