Les esglésies, parcs temàtics?

Vaig estar uns dies a Montserrat. Una d’aquelles tardes tan caloroses del mes d’agost, cercant un lloc tranquil per centrar una mica el meus pensaments, vaig entrar a l’església del monestir. Era mitja tarda, quan la majoria dels estadants de la muntanya fan la sobretaula o la migdiada i els monjos, suposo, laboren segons la regla de sant Benet.
La poca claror que entrava pel reformat cimbori procurava l’ambient que creia necessari per a la meditació. La Moreneta, a dalt del cambril, i  la creu de l’altar major, eren els únics elements que destacaven en la penombra de l’església.
Vana il·lusió. No comptava amb els visitants, els turistes, que de manera incessant anaven entrant al temple, circulant amunt i avall, i amb les seves càmeres envaïen tots els espais imaginables per fer aquelles fotografies que tots sabem que no es miraran mai.
En aquell moment em vaig sentir atropellat. Però després, pensant-hi, vaig adonar-me que també jo, quan viatjo i visito alguna església, faig el mateix que ells: passejo, faig fotografies, comento amb els acompanyants el que veiem i, només a vegades, faig alguna petita pregària.
En una entrevista pòstuma al cardenal Martini, mor el dia 31 d’agost, que va publicar el Corriere della Sera de Milà, aquest deia “la nostra cultura s’ha envellit. Les nostres esglésies són grans i buides, i la burocràcia eclesial augmenta.” i, també, “l’Església està cansada, els nostres oratoris són buits”, i culpava d’aquesta situació la jerarquia que no ha sabut connectar amb el signe dels temps.
Tot això, l’experiència de Montserrat i les paraules del progressista cardenal arquebisbe de Milà, em porten a preguntar-me si les nostres esglésies, cada vegada més buides de fidels, però més plenes d’un turisme “fast food”, no s’estaran convertint en autèntics parcs temàtics.