dijous, 27 de desembre del 2012

Els torrons. Conte de (cada) Nadal.


En Quim no entén què li passa amb els torrons. Cada any, quan ja han passat les festes, es pregunta com pot ser que encara n’hi quedi una panera mig plena. I cada any es fa la mateixa promesa: l’any que ve en comprarà molt menys. Però, invariablement, quan s’acosta el Nadal següent es proveeix, altra vegada, de tota mena de barres amb una renovada il·lusió.
Per començar, no poden pas faltar a taula els dos bàsics: el de Xixona i el crema cremada (a casa seva en deien de “iema”). A més, sempre li sembla que, per no fer curt, val més comprar les barres llargues. Després ja vénen les especialitats per fer content tothom. L’avi sempre en demana de xocolata amb licor i cirereta; l’àvia, que enguany portarà dentadura nova, voldrà tornar als d’Alacant; la tieta soltera és més de pistatxo; el torracollons del cunyat si no són d’Agramunt no els prova; ell es decanta pel massapà i el fill gran sempre vol “el más caro del mundo”. Els petits ja no són de torrons. Ells van directament a les neules... A més, el pastisser cada any treu una novetat i, clar, s’ha de provar: torrons d’anís, cruixents, de patates fregides (!)... Ja en sap el lladre!
Com que aquests dies s’acostuma a fer la roda per dinar a les cases de les diferents famílies, tothom repeteix la mateixa compra, de manera que tots acaben amb les torrons a mitges.
Resultat: quan passa la diada dels Reis en Quim té dues coses ben clares: la panera mig plena de torrons i la promesa que l’any que ve no li tornarà a passar el mateix, fins que, dotze mesos després torna a començar el cicle.