Una nit a l'òpera

No sóc, ni molt menys, un expert en òpera. He vist algunes representacions per televisió, la majoria gravades, i al Liceu només hi he anat unes cinc o sis vegades. Per això, no em considero gens autoritzat per discutir sobre la qualitat de les interpretacions amb la convicció amb què ho fan alguns dels meus amics, abonats al Gran Teatre des de fa molts anys.
Aquest cap de setmana ha estat una d’aquestes comptades ocasions en què he pogut gaudir en directe d’aquest gran espectacle que és l’òpera. I Turandot, la sensacional obra de Puccini, era un bon reclam.
Per a mi, la representació ha estat complerta: una grandiositat molt ben expressada per uns cantants a l’alçada exigida –almenys per a mi–; uns cors i una orquestra d’un nivell extraordinari; un muntatge molt vistós, tant els decorats com el vestuari; i bona direcció de la Núria Espert.
Ja sé que els experts puntualitzarien bastant aquesta opinió, sobretot pel que fa als intèrprets, però jo –al contrari que moltes persones que quan van al futbol només veun les dues o tres errades d’alguns jugadors i no els seus innombrables encerts– vaig sortir del teatre molt satisfet d’haver tingut la sort de gaudir de tan gran espectacle.


.

Xesco Boix

No sabem els motius pels quals vas decidir donar per acabada la teva tasca entre nosaltres. Sàpigues, però, que ho vas fer massa aviat. Els qui vam tenir la gran sort de poder comptar amb tu en aquells moments en què el nostre país començava a redescobrir-se a ell mateix, mai podrem agrair-te del tot el que ens vas donar a nosaltres, però sobretot als nostres fills.
Quan sento parlar de tu, tants anys després, encara sento un impuls que em fa dir, tot posant-me la mà al cor: “Jo el vaig conèixer, el vaig sentir i el guardo aquí”. Perquè tu, Xesco, vas omplir de música, però sobretot d’autoestima a tants i tants que veníem de la grisor dels temps. Les teves cançons i els teus comentaris eren com classes magistrals per a nosaltres, però sobretot per als més petits, autèntiques classes de ciutadania i d’amor als altres, a la natura i al país.
La notícia de la teva inesperada mort, ara fa vint-i-cinc anys, ens va deixar de pedra. Però ja havies escampat la llavor i, t’ho asseguro Xesco, hem tingut bona collita!

.

Jo hi era!

Recordo molt vagament l’etapa del Tour que l’any 1965 va tenir Barcelona com a final d’etapa. Aleshores no vaig poder anar a veure-ho. No era la primera vegada que la volta francesa arribava a Barcelona. L’any 1957 ja ho havia fet, en una etapa que va guanyar el mític corredor Jacques Anquetil, un dels grans.
Hi ha esdeveniments que només pots tenir a l’abast una o dues vegades a la teva vida. Particularment, he pogut viure el pas del cometa Halley (1986), els Jocs Olímpics de Barcelona (1992), les multitudinàries manifestacions de l’Onze de Setembre de 1977 i de 2003 contra la guerra, a Barcelona, la consecució de la Lliga Europea de bàsquet per part de la Penya (1994)…
Per això, no he volgut desaprofitar l’ocasió de veure passar el Tour per Badalona. És un d’aquests moments que queden a la memòria i que et fan dir: “Jo hi era!”

.

Crisi i futbol

La bombolla, la immobiliària és clar, ha fet figa i tot se n’ha anat en orris. La qüestió és que en cosa d’un any la situació de moltes famílies i entitats ha donat un tomb substancial. Els organismes oficials han tancat les aixetes de les subvencions perquè, asseguren, la recaptació d’ingressos ha baixat en picat. Ja se sap, si es redueix l’activitat econòmica també ho fa el cabal que engreixa les arques dels estaments públics. Això és de calaix. Ara, el mal de cap principal de les administracions és com redistribuir aquesta reducció dels ingressos. Mai serà al gust de tothom. De moment, la majoria de projectes municipals es van quedant en això, en projectes.
També el Badalona, el club de futbol, ha notat sensiblement l’esclat de la bombolla. Vaig assistir a l’assemblea extraordinària convocada per donar comptes de la gestió de la temporada que ha acabat. Entre altres temes es parlà dels acords signats –ja fa cinc anys!– amb el govern de la ciutat, els quals auguraven la possibilitat de treballar sense angoixes monetàries i obrien la porta a somnis esportius. El retard en posar fil a l’agulla ha desembocat en l’actual impossibilitat de complir els pactes per part de l’ajuntament. Els gestors del club han quedat atrapats, al no rebre els ingressos convinguts, i es veuen obligats a fer obres d’enginyeria econòmica per tirar endavant. De voluntat i capacitat per fer-ho no els en falta.

.

El "Dia sense cotxes" perd pistonada

Poc a poc, el “Dia sense cotxes” ha anat perdent l’empenta dels primers anys, fins al punt que molt poca gent del barri del centre de Badalona el celebra. Tret dels veïns de la mitja dotzena de carrers que encara segueixen la festa, pràcticament ningú participa dels pocs actes que subsisteixen. A la resta de la ciutat ni se’n parla, ni se sap que existeixi.
No cal cercar culpables. És la tònica general. Les coses acostumen a començar amb empenta per part d’uns quants, però després només la dinàmica ho manté, fins que aquesta es va esmorteint i tot es torna gris fins que s’apaga.
Els primers anys era habitual veure una corrua de gent que anava d’un carrer a l’altre, hi havia entitats que obrien parades, es visitaven alguns domicilis particulars per veure-hi col·leccions, jardins i altres curiositats... El barri era una illa festiva oberta a tothom.
Ara la cosa es limita a uns pocs carrers que celebren un sopar de veïns, a algun altre acte voluntariós i poca cosa més.
Tampoc sembla que l’Associació de Veïns tingui l’empenta dels primers anys com a capdavantera de la festa. Això, sumat a la manca d’actes centrals, els quals han anat desapareixent del programa, així com també a la poca pedagogia desplegada del perquè de la festa i a la imperceptible propaganda dels mitjans de comunicació, fa que la diada vagi perdent la seva raó de ser.

.

Poemes no, si us plau!

M’han sabut greu les declaracions recollides pels mitjans de comunicació fetes per alguns alumnes, en alguns casos compartides per professors, a la sortida de les proves d’accés a la universitat, fent referència a la prova de català. Sembla que la primera opció, comentari i anàlisi d’un fragment del poema Bèlgica de Josep Carner, ha estat rebutjada per l’immensa majoria per extremadament difícil o incomprensible; “poemes no, si us plau!”, va dir més d’un/una. (Algun dia hauré de dir alguna cosa sobre el costum actual d’aplicar el femení al costat de tot vocable sospitosament masculí i exclusivista, encara que determini correctament tots dos gèneres. Es veu que ara és políticament correcte dir: “Tots els gats i gates dels meu carrer...”; “He vist un estol de coloms i colomes...”).
A la meva època escolar, el meu bagatge de poesia treballada a l’escola no va anar més enllà de memoritzar el nom d’alguns autors en llengua castellana i de recitar un parell de poesies de Gabriel y Galán i el “Con diez cañones por banda / viento en popa a tota vela…” d’Espronceda. Vull dir que no vaig tenir la sort de conèixer els nostres poetes fins molt més endavant quan, gràcies a la col·lecció “Les millors obres de la literatura catalana”, editada conjuntament per Edicions 62 i La Caixa, em vaig procurar una formació bàsica en un terreny que abans m’havia estat vedat. Ja se sap, eren els anys de l’escolarització en castellà i la literatura catalana, senzillament, no existia.
Així, poc a poc vaig anar descobrint els immensos tresors que ens havien amagat. Noms com Ausiàs March, Jordi de Sant Jordi, Aribau, Verdaguer, Costa i Llobera, Maragall, Guerau de Liost, Carner, Espriu, Riba, Foix, Pere Quart, Salvat-Papasseit, Torres, Sagarra, Vinyoli, Brossa, Arderiu… em van anar apareixent del no res. Sense aquesta base, com podria entendre els autors dels nostres dies?
El mateix va passar amb els autors de novel·les, d’assaigs, de teatre. Quanta feina havia quedat per fer! Cada mes devorava un parell de llibres d’aquella col·lecció per compensar el meu analfabetisme en la meva pròpia llengua.
I, penso, aquests nois i noies, segur que han rebut una formació adequada? O, senzillament, aquest és un tema que no interessa?
.

Navegar

Acabo de llegir “L’embat del vent”, un llibre de memòries d’un capità de la marina mercant badaloní, en Francesc Lleal. El llibre recull tota la seva experiència marinera, narrada en uns enregistraments fets per a una entrevista, on explica les seves vivències des del primers anys de navegació com a agregat a diferents vaixells, per anar acumulant experiència, fins als darrers quan, ja retirat, enyora aquells temps en els quals fer-se a la mar encara era tota una aventura. La seva filla, la poetessa Coloma Lleal, ha tingut cura de recollir les paraules del seu pare i ha fet una àgil introducció al llibre.
M’agraden els llibres de navegació, del mar. Un dels primers que vaig llegir, “El vell i la mar”, de l’Ernest Hemingway, em va deixar una forta petjada, i sempre l’he tingut com un dels millors llibres que han passat per les meves mans. “Moby Dick”, d’Herman Melville, “El descubrimiento de la lentitud” de Sten Nadolny, i fins i tot “L’amic del vent”, de Francesc Lleal Galceran, fill de l’autor que comento, i capità de vaixell com el seu pare, entre altres, són algunes de les lectures sobre aquest tema que sempre m’ha interessat. Perquè sóc mariner de terra, admiro la gent del mar i les aventures que m’hauria agradat viure, però, no he anat més enllà de viatjar amb vaixell a Ses Illes i de donar un tomb per la costa de Badalona amb la menorquina de l’amic Joan.

.

Un petit paradís

He passat uns dies a l’Ampolla, millor dit, a la costa del Perelló, que és el municipi veí amb el casc urbà a sis quilòmetres del mar. No estava massa decidit a escriure aquestes ratlles perquè els secrets convé no divulgar-los massa, però penso que per quatre gats que em llegiran la cosa no arribarà gaire lluny.
El cas és que fa sis o set anys vaig descobrir aquest petit paradís. Fins aleshores, el coneixement que tenia d’aquesta part de la costa de la província de Tarragona era molt escàs i equivocat. La primera vegada que vaig trepitjar aquestes platges a tocar del delta de l’Ebre vaig quedar gratament sorprès. El paisatge em retornava als meus anys d’estada a Menorca: platges des sorra i aigua netíssimes amb molt poca gent i menys construcció, un entorn a base de secà amb oliveres, garrofers, figueres, ametllers, terrenys delimitats per parets baixes de pedra amb algun conreu… Un petit paradís.
Per això deia que com menys gent ho sàpiga millor. Però, em sembla que ja he fet tard. En poc temps, he vist néixer un parell d’hotels de gran capacitat, un d’ells gens respectuós amb l’entorn, una urbanització, un edifici molt alt al cas urbà de l’Ampolla que atenta contra totes les normes del bon gust… De moment, la crisi ha frenat altres projectes. Ja veurem.

.

Un any més a Segona B

Aquest any havíem posat moltes esperances amb el futbol, però tampoc ha pogut ser. Parlo del Badalona, és clar. Aquest any el club, fent un gran esforç econòmic, havia fitxat jugadors de renom i amb molta experiència fins i tot en categories superiors, un d’ells a Primera Divisió. Però, ja se sap, en futbol les coses difícilment van pel camí que hom preveu.
Hi havia il·lusió i la gent tenia ganes de veure l’equip a Segona. Tanmateix, han anat passant els mesos i l’equip no ha aconseguit engrescar la parròquia. Després d’un començament de temporada amb el camp pràcticament ple, s’han anat perdent llençols a cada bugada i hem acabat amb mitges entrades justetes.
D’un joc engrescador dels dos o tres primers partits s’ha anat caient en la grisor més desesperançadora. I, tot i que hi ha hagut opcions fins pràcticament el final, en cap moment s’ha vist la possibilitat de poder lluitar per l’ascens.
La junta, que presideix un eficient gestor, haurà de treballar molt per tornar a fer vibrar l’aficionat. De moment, però, tots castigats: un any més a Segona B!

.

Música

M’agrada la música, especialment si puc sentir-la en directe, i aquests dies de les Festes de Maig hi ha hagut a Badalona molta música de qualitat. Llàstima que de les diferents possibilitats, per motius diversos, només he pogut anar a tres dels concerts que s’han ofert: el de la potent banda Pegasus, el dels Manel, el divertit grup barceloní que ha sorgit amb molta força, i el de la New Swing Orchestra, amb uns músics molt experimentats amb el jazz popular, principalment el de les grans bandes americanes de l’època del swing.
De música, per la ràdio, no n’escolto gaire perquè em distreu (tot i que alguna vegada mentre treballo poso alguna cosa clàssica), tampoc m’agrada anar amb uns auriculars a les orelles, com fa molta gent mentre camina o fa fúting o viatja amb transport públic. Sí que en poso anant en cotxe, sobretot en trajectes llargs, perquè em serveix per escurçar el viatge…Tanmateix, el que més m’agrada és escoltar-la en directe. M’agrada el rock amb la gran potència de la música electrònica; m’agrada la clàssica, la que sigui, però sempre que pugui apreciar en directe la finesa de cada instrument; m’agraden els recitals de cantautors notant la proximitat tot allò que volen comunicar; m’agraden les sardanes a peu de cobla, veient l’esforç i el virtuosisme dels músics traient les notes dels seus instruments; m’agrada la força de la música folklòrica de tot arreu, l’aparent desconcert de la música àrab, la improvisació del jazz, l’òpera… gairebé tot. I aquestes festes n'hi ha hagut per a tots els gustos.
.

Al vent!

Cinquanta anys en la vida de les persones són molts anys, però en són molts més per a una cançó. La majoria moren en l’oblit poc després d’haver nascut i només unes poques queden en la memòria col·lectiva.
Al vent!, però, és molt més que una senzilla cançó. Quan Raimon, en la joventut dels seus 19 anys la va composar l’any 1959, diu que mentre anava en un moto de “paquet”, segur que ho va fer per simbolitzar el fet d’anar contracorrent quan es vol lluitar contra tot allò que impedeix avançar cap a un món millor.

Al vent,

la cara al vent,

el cor al vent,

les mans al vent,

els ulls al vent,

al vent del món.

I tots,

tots plens de nit,

buscant la llum,

buscant la pau,

buscant a déu,

al vent del món.

La vida ens dóna penes,

ja el nàixer és un gran plor:

la vida pot ser eixe plor;

però nosaltres

al vent,

la cara al vent,

el cor al vent,

les mans al vent,

els ulls al vent,

al vent del món.

I tots,

tots plens de nit,

buscant la llum,

buscant la pau,

buscant a déu,

al vent del món.

Ara se li busquen tota mena de simbologies (patriòtiques, polítiques, musicals, existencialistes…), tothom hi troba la seva, però per a mi i per a molts joves de la meva generació, era una cançó que, senzillament, ens impulsava a l’inconformisme, a sortir de la foscor, a cercar la frescor de l’aventura de cara al vent. En les llargues sortides amb autocar, viatjant en els trens de l’època, en les nits de campaments… sempre hi havia una guitarra que rascava les primeres notes de la cançó i ens incitava a cantar-la.
Va ser per un bany d’autoestima per a molts.

.

Majestat de Beget

Beget és un bonic poblet ensotat entre els plecs de la serralada pirinenca, allò que se'n diu “un cul de sac”. Fins no fa molt, arribar-hi no era gens fàcil pel mal estat de les carreteres i camins de muntanya. Com a tot arreu, el progrés ha fet millorar les comunicacions, tot i que no ha pogut reduir l’elevat nombre de corbes, però ara el poble és més accessible. Hi ha dues rutes, totes dues prou boniques: per Camprodon i per Castellfollit de la Roca, passant per Oix.
Però no és del poble que volia parlar, sinó del Crist Majestat de Beget, un dels seus atractius, potser el millor. La Majestat de Beget, és una de les peces del romànic català que millor s’han conservat. Malgrat les nombroses pressions per traslladar aquesta imatge de valor incalculable a algun museu, on es considera que hi estaria més segur, la gent de Beget ha aconseguit mantenir-lo al seu lloc de sempre.
Per veure, doncs, l’original cal anar a Beget, a l’església romànica de Sant Cristòfor, un altre punt d'interès que per si sol justifica la visita del lloc.
El Crist és una talla de fusta de prop de dos metres d’alçada del segle XII. Va córrer un greu perill de desaparèixer amb motiu de la guerra civil, però la gent del poble el va salvar enviant-lo a Suïssa fins que va passar el perill.
La imatge està situada en un cambril de l’altar major, al mig d’un recarregat retaule barroc, i amb un fresc molt colorista del segle XVII, restaurat no fa molt, el qual li resta molt de l’encant que per si sol ja té.
De totes maneres, estem davant d’una obra excepcional.

.

Roses i sant Jordi

Puntuals, com cada any, les roses del meu badiu han acudit a la cita de la seva diada per excel·lència, sant Jordi, matador de dracs de mal viure i alliberador de donzelles a qui ningú mai va preguntar si preferien el cavaller al drac.
Les meves roses són grogues, color que representa l’alegria, la felicitat, la intel·ligència, la sensació d’entrar en calor… El groc és el color de les primeres flors que s’obren a la llum de la primavera. El groc és el contrapunt perfecte del vermell de les quatre barres que ens identifiquen.
A casa nostra, sant Jordi ha pres el paper de mite portador de les essències del país. Mite que, com tants altres mites clàssics, ha trobat el seu referent en el cristianisme i l’ha adornat de virtuts salvífiques que fan de bon aprofitar.
Salvador Espriu, poeta gasiu de paraules però immens de continguts, ens encomana al Sant perquè ens alliberi de la bèstia maligna dels pecats humans en la seva “Pregària de sant Jordi”.

Senyor sant Jordi,
patró,
cavaller sense por,
guarda'ns sempre
del crim
de la guerra civil.
Allibera'ns dels nostres
pecats
d'avarícia i enveja,
del drac
de la ira i de l'odi
entre germans,
de tot altre mal.
Ajuda'ns a merèixer
la pau
i salva la parla
de la gent
catalana.

Amén.

No cal dir res més!

.

Passeig del Fum

Aquest és el nom que m’ha vingut al cap aquest matí per rebatejar el Passeig de Gràcia de Barcelona, davant l’espectacle gratuït que s’ofereix en aquest popular indret –i a tots els carrers, en general– a cada portal on hi ha oficines i comerços.
El fet que la llei prohibeixi fumar en els llocs de treball ha creat un nou costum: els cinc minuts del cigarret. Per això, ja és habitual veure gent fumant, en grup o solitaris, a la porta dels locals de negoci, perquè no tots disposen d’un lloc adequat per alliberar la tensió dels més addictes. Tampoc és gens difícil, aixecant la vista, trobar fumadors abocats als balcons i a les finestres per aprofitar aquesta escletxa de temps que els concedeixen gratuïtament.
Dic gratuïtament perquè em sembla un greuge comparatiu amb els seus companys abstemis, ja que ells, si no estic equivocat, no disposen d’aquest privilegi.
Per això, he trobat molt enginyós el cas que m’explicaven d’una noia que treballa en una feina estressant cara al públic, on es reben moltes sol·licituds d’ajuda però hi ha pocs recursos per oferir, la qual alguna vegada s’aixeca i diu: “Ara torno, vaig a fer la cigarreta”. Els companys fumadors se la miren i es diuen: “On va? Però, si no fuma!”

.

Alquézar

Alquézar és un poblet del Somontano aragonès, a la prepirenaica serra de Guara. Feia temps que en tenia referències, sobretot per un dels llibres de l’Espinàs –“A peu per l’Aragó”­– on recull les vivències d’una de les seves caminades. La veritat és que m’havia fet una idea ben diferent de com el vaig trobar.
La sensació a l’arribada és doble: espectacular, per l’escenari que de cop i volta s’obre als ulls en el darrer revolt de la carretera que hi mena, però, a la vegada, una mica penosa al veure que l’encant del poble es va esvaint amb la massificació de visitants que comporta una gran servitud en forma de negocis de tota mena dedicats exclusivament al turista.
Hi havia poca gent, però el gran nombre d’aparcaments per a cotxes i autocars habilitats als afores, generaven una sensació que feia pensar: pobrets, quan això està ple!
El poble, autèntica joia per la seva situació i conservació, va en camí de convertir-se en una mena de poble temàtic, a l’estil dels nostres Pals i Rupit.
Per gaudir profundament d’aquest racó de món, és convenient allunyar-se’n una mica i millor si es pot fer baixant al congost que, just sota el poble, ha anat obrint el riu Vero, on hi ha racons d’una gran bellesa natural. De totes maneres, una visita totalment recomanable.

.