En Manuel Moreno conversant amb un jove Enric Juliana a la plaça de la Vila, l’any 1982. La fotografia és del fons de la Revista de Badalona. Autor: Pere Ruzafa.Per un excel·lent article de l'Enric Juliana –probablement, el millor periodista català actual– publicat a la revista anuari Carrer dels Arbres del Museu de Badalona, m’assabento de moltes més dades sobre una persona que ja va ser motiu d’un comentari en aquest bloc: Manuel Moreno i Mauricio (veure: En Manolo, 15/X/2008).
A l’article en qüestió, el badaloní Juliana explica abastament tot un recorregut vital de Moreno que jo desconeixia i que, d’alguna manera, multipliquen la meva admiració per la seva forta personalitat. El mateix periodista es pregunta per les causes que el mogueren a actuar com ho va fer en aquells anys de postguerra i forta repressió: “Un comunista platònic? Un ingenu? Un romàntic orgullós? Un home molt gelós del seu caràcter? Un comunista protegit del cinisme i el fanatisme per una ànima fortament individualista? Un egocèntric que odiava el gregarisme? Un tipus massa intel·ligent per funcionar a cop de consigna? Crec que la resposta afirmativa a aquestes preguntes dóna el retrat de Manuel Moreno Mauricio”.
Si teniu ocasió, llegiu “L’home que no es va voler posar de puntetes”, aquest documentat treball de l’Enric Juliana, en el centenari de Manuel Moreno i Mauricio.
.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada