Ara fa vint-i-cinc anys de la represa de la mil·lenària processó del silenci de Badalona. La processó, tal com l’entenien a finals de la dècada dels seixanta, havia entrat en crisi i es va anar esllanguint fins a desaparèixer a principis dels setanta.
En Joan Rosàs, el nostre historiador de butxaca que aquest dilluns va obrir els actes de la Setmana Santa, ens va explicar el procés de represa, després d'un parèntesi de tretze anys, basat en la insistència d’uns pocs que van ser capaços de moure la gran roda de persones que van acollir el nou projecte de processó, el qual suposava una ruptura respecte a la renascuda en la postguerra, amb tot el que això havia representat. Un projecte ben refrescat amb els aires nous que l’Església havia rebut del concili Vaticà II, però que també volia enllaçar amb allò de positiu que pogués tenir la processó tradicional. I aquella idea de nova processó, gràcies a la ferma voluntat d’uns pocs, ha resultat la processó del silenci d’avui.
Tanmateix, la processó no surt sola. Deia que les coses funcionen quan al darrera hi ha gent amb les idees clares i ahir ho vaig comprovar personalment. M’havia arribat un correu demanant col·laboradors per participar en la interpretació del cant de La Passió a l’inici de la processó. El cas és que em vaig sentir cridat i vaig anar a l’assaig. Des de dins vaig poder veure tot aquest treball que comentava. Gent decidida, amb les idees clares i amb una dedicació generosa. Evidentment, és així com aquesta i altres coses funcionen.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada