Avui toca Elvis

No podria ser d’una altra manera tenint en compte que ahir, 8 de gener, Elvis Presley, el mític cantant americà, hauria fet 75 anys. La seva mort anticipada ens va deixar la imatge d’un Elvis encara en plena activitat, tot i que en els darrers temps havia desmillorat el seu estat físic a causa de la mala alimentació i el consum de drogues.
Ens van quedar les seves cançons, les seves pel•lícules, aquell concert mític de Hawai, que es va transmetre per televisió a tot el món, i les seves formes que van crear un estil que encara reviu en molts dels seus innombrables seguidors.
L’Elvis Presley va ser la punta de llança d’una generació que arrancava del blues i del country. La popularització de la música, gràcies als mitjans de comunicació, especialment la ràdio i el cinema, i ben aviat, la televisió, van situar Elvis a la cresta de l’onada.
Pels joves dels seixanta i setanta, Elvis va ser, continua sent, el gran mite del Rock, el Rei!, malgrat la gran qualitat de tants músics, conjunts i derivacions de la música popular d’aquells anys i de després. Quantes i quantes parelles van néixer als sons del Love me tender, als guateques i festes particulars.
Escric aquestes notes amb la seva veu de fons. Conservo un àlbum amb dos L.P., Elvis para los fans españoles, editat els anys setanta amb una selecció dels seus millors èxits: autèntica música clàssica (amb perdó).

Els Reis vénen... amb helicòpter!

Fa un grapat de dies que noto un gran moviment a les obres de l’anomenada, provisionalment, illa Central. Vull dir un moviment una mica nerviós. No és que no n’hi hagués de moviment, no. Des de fa uns mesos, passant per allà sempre s’ha vist algú que es movia i feia alguna cosa, sense que es pogués determinar ben bé què. Ara, però, des de fa dues o tres setmanes, sembla que l’amo de la cançó està a punt de treure el nas per les obres i en Peret, que vigilava mentre els altres feien el cigarro, ha fet el xiulet d’alerta.
Diuen que, en aquest cas, seran tres els amos i no un els que vindran: els Reis d’Orient!
Es veu que amb motiu de la capitalitat de la Cultura Catalana de l’any 2010, la nostra Badalona ha estat escollida per aquests il•lustres visitants per fer l’arribada oficial davant les càmeres de la televisió del país. Que Déu ens agafi confessats! Correm-hi tots!
Aquests és el motiu pel qual ara es treballa dia i nit a la gran esplanada, encara innominada, quan ja fa quatre anys que es van iniciar les obres per allargar una parada la línia del metro, una parada!
No és que ara, de cop i volta, hagin decidit acabar les obres. No, aquest no és el cas. Només s’està habilitant una part de la gran la plaça per fer-hi arribar l’helicòpter que ha de dur a Ses Majestats a la nostra ciutat. Ni camells, ni barca, els Reis vénen aquest any a Badalona amb helicòpter! Llàstima que no es decidissin a fer-ho amb metro, segur que tindríem l’ampliació de la línia inaugurada el dia de la seva arribada.
Els reis vénen, vénen de la muntanya, porten joguines per la canalla...!
.

És Nadal

És Nadal en el món.
Arreu, bons desitjos sens treva.

Taules plenes, somriures i petons;
llumets al pessebre...
I demà, què en restarà de tot plegat?

Enveges i odis, soledats i penes... 

Déu meu! Que no se'ns torni el cor de gebre!
.

Sóc monzonià

Sí, sóc monzonià, ho reconec, i no hi puc fer més. Vaig començar a entrar a l’univers d’en Quim Monzó fa una trentena anys llegint els articles que publicava al setmanari “el Món” i, des d’aleshores, estic enganxat.

Ahir vaig poder visitar l’exposició “Monzó” a Arts Santa Mònica, centre cultural situat a l’antic convent del final de les Rambles de Barcelona. No sé quins qualificatius utilitzar per recomanar-la perquè, després de la meva confessió, es pot pensar que estic massa influenciat i, per això, seria poc imparcial.

Particularment, la visita va ser una experiència impagable. Abans d’anar-hi, em preguntava com podia fer-se una exposició sobre un escriptor –a ell no li agrada aquesta paraula, prefereix dir que escriu–. Però, Monzó és molt més que el que escriu. Monzó és un pou de sorpreses, i l’exposició ho mostra fidelment.

La mostra fa un doble recorregut. Primer en el temps, des dels seus inicis com a dibuixant i guionista, passant per els seus llibres, viatges, col•laboracions a la premsa, la ràdio i la televisió… Per altra banda, un recorregut pel seu món, els seus costums, el seu entorn, els seus plaers. Tot en un muntatge molt ben escenificat.

Si algú decideix anar-hi, un consell, que ho faci amb temps. L’exposició no és un senzill aparador, és una immersió profunda. És imprescindible seure una estona i escoltar alguna de les seves intervencions al programa “Persones humanes” d’en Miki Moto i el discurs a la Fira del Llibre de Frankfurt, on Monzó enllaça directament amb el grans: Joan Capri, Grouxo Marx… Però, hi ha molt més.

Tot i que l’exposició durarà fins al mes d’abril, cal anar-hi ara, pair-la a casa amb temps i tornar-la a veure, com si es tractés d’aquella copeta que es pren després d’un bon dinar. Bon profit!

.

Alerta!

Aquests dies cal que estiguem amb els ulls ben oberts. Com cada any per aquestes dates, s’ha detectat un augment d’homenets que, fins i tot a plena llum de dia, escalen per les façanes dels edificis amb intencions no massa clares.

És igual que es tracti de piseries molt altes o de cases d’una sola planta. Es veu que aquests individus –no se sap que ningú hagi vist mai cap dona- són molt experts en això d’enfilar-se. Generalment porten una escala de corda, i sembla que no els importa massa que la gent els vegi perquè, amb la seva vestimenta gairebé sempre d’un color vermell molt llampant, criden l’atenció molt fàcilment.
En alguns casos, fins i tot s’han vist cordades de tres individus. En aquest cas, no se sap ben bé perquè, mai vesteixen de vermell. Alguns deuen ser immigrants perquè, invariablement, sempre hi ha un negre a la colla.
Això doncs, ull viu. Procurem tenir ben tancades les finestres i balcons, no fos cas que, aprofitant l’avinentesa, se’ns colés a casa algun desaprensiu, que de tot hi ha a la vinya del Senyor.
.

Vigílies nadalenques

Ahir vaig anar a Barcelona, a veure l’ambient nadalenc. És un dels meus ritus habituals d’aquestes festes que s’acosten, com ho són, també, fer el pessebre de casa i anar a veure els dels Amics del Pessebre, fer algunes compres necessàries, i altres no tant, per als àpats familiars i per als Reis, anar a la Missa del Gall, veure el concert d’Any Nou de la filarmònica de Viena –i gravar-lo–, etc. Ho sento, m’agrada seguir aquestes tradicions.

Deia que vaig anar a Barcelona, encara que més aviat hauria de dir que vaig anar a passejar per l’Eixample barceloní, concretament per la rambla de Catalunya, el passeig de Gràcia i carrers dels voltants. Allà, com és habitual, ens fan entrar pels ulls el Nadal a base de reclams publicitaris lluminosos de comerços i hotels. És un vessament lumínic cada vegada més barroc i exagerat, amb l’única pretensió de cridar l’atenció enmig del caos multicolor del qual forma part, és clar, la decoració pretesament nadalenca que hi afegeix l’ajuntament i les associacions de comerciants.

Amb el pas dels anys, aquestes decoracions lluminoses han anat canviant en dos sentits. Per una banda, s’han anat substituint les clàssiques bombetes de colors per aquestes tires de baix consum que permeten dibuixar formes més fàcilment. Per l’altra, s’han anat abandonant els símbols, no solament del Nadal cristià, sinó, fins i tot, qualsevol simbologia del Nadal més tradicional.

Certament, les il•luminacions de molts carrers principals em van apropar més a la “Feria de Abril” i als envelats estiuencs que a les festes de Nadal. A més, les temperatures tampoc hi ajuden gaire.

Insistiré, però. Tinc l’esperança que un proper tomb pel barri gòtic, més acollidor que el fred Eixample, em retorni l’enyorat esperit tradicional del Nadal. Veurem…
.

Petits detalls

És molt curiós comprovar la quantitat de detalls que ens passen desapercebuts quan anem pels carrers: una façana d’un carrer estret sense prou perspectiva per ser admirada, uns elements artístics d’uns edificis... tot allò que la rutina ens impedeix d’apreciar perquè sempre han estat allà. Sí, sempre han estat allà però no ens hi haviem fixat mai.

Aquesta és una qüestió molt personal. Hi ha gent curiosa a qui li agrada cercar nous punts d’interès enmig de la rutina dels llocs freqüentats. Altres, no tenen tan accentuat aquest sentit i no acostumen a mirar més enllà del que tenen davant del nas. En conec uns quants d’aquests darrers.

Tot això ho dic perquè, l’altre dia, seguint una proposta d’un llibre que m’havien regalat, vaig anar a seguir una ruta pels carrers de la Barcelona vella per descobrir algunes de les moltes plaques que hi ha a les façanes dels edificis. Aquestes plaques, que poden ser de marbre, de ceràmica, de bronze o de qualsevol material resistent a les inclemències del temps, acostumen a commemorar una efemèride, a senyalar el lloc de naixement d’algun personatge o altres esdeveniments que algú ha volgut fixar a la memòria col•lectiva. Un petit tresor de la ciutat que molt poca gent coneix.

Algunes són molt senzilles, quatre lletres senyalant el fet i prou. D’altres són més artístiques i n’hi ha que, fins i tot, esdevenen petites obres d’art d’algun autor conegut.

Moltes estan a la vista, d’altres resulten més difícils de trobar. N’hi ha de molt antigues, de modernes, de ben conservades, d’oblidades i tapades per altres elements...

Tot un món, aquest de les plaques.

.

En Jaume

Hi ha persones que en saben un munt d’algun tema concret. Generalment són aficionats que de petit van desvetllar el seu interès per un tema i l’han anat conreant durant tota la seva vida arribant a convertir-se en autèntics experts en la matèria.

No sé quins han estat els estudis d’en Jaume Sacasas, però sí que puc assegurar que en qüestions d’astronomia és un autèntic catedràtic.

Ja fa molts anys que conec en Jaume una mica per sobre. Coincidim en alguna ballada de sardanes i poca cosa més. Potser, més que de la persona, sabia de la seva feina des de que, acabades les obres del Museu, es va encarregar de la Secció d’Astronomia i Meteorologia i va dirigir l’observatori que s’acabava d’instal•lar al terrat del nou edifici. Era l’any 1965, d’això ja fa temps. Les dificultats per portar endavant aquesta secció, que es va tancar 15 anys després, les explica el propi Jaume en un article publicat al número 16 de la revista “Carrer dels Arbres” (Museu de Badalona. Desembre 2005).

En Jaume, però, mai no para: escriu llibres i articles per a revistes especialitzades, participa en col•loquis i xerrades, assessora, fa viatges relacionats amb el seu tema... és membre de l’Agrupació Astronòmica de Sabadell i un bon aficionat a la fotografia.

L’altre dia vaig assistir a una conferència seva: “De la tauleta d’argila a la Viquipèdia. 5.500 anys de difusió de l’Astronomia”. Era un complement de l’exposició de llibres de la seva col•lecció privada que aquests dies es pot visitar a la Biblioteca can Casacuberta, com un dels actes de la 14ª Setmana de la Ciència.
La mostra és sorprenent per la qualitat del material exposat. Aplega una part dels llibres que en Sacasas ha anat reunint sobre astronomia, la seva especialitat, i alguns que tracten temes relacionats amb aquesta ciència. Hi ha edicions facsímils de llibres antics, altres que són originals del segle XIX, planetaris, etc.
Pel que fa a la conferència, com sempre, en Jaume va deixar en evidència que és un enamorat del tema i que sap contagiar el seu entusiasme tothom qui l’escolta. Ah! i que és un pou de ciència.
I, com és habitual en ell, va reivindicar la consideració de les ciències com una més de les arts de la humanitat, i que deixi de ser la gran oblidada.
 *Buscava una fotografia seva per acompanyar aquesta nota, però només n’he trobat una que em va fer ell a mi durant el dinar del darrer Aplec de la Sardana de Badalona i, és clar, aquesta no val. A la que adjunto, tot i que la imatge no és massa bona perquè està molt ampliada, encara es pot veure a la dreta de la terrassa del museu el cubícul on hi havia hagut l'observatori. 
.

¿Decía usted?

Aquest matí he entrat a xafardejar, cosa gens habitual en mi, en un centre comercial de Montigalà dedicat exclusivament a la joguina. Aviat he observat que tots els rètols estaven escrits en castellà, a excepció d'algun rètol oficial, suposo que per complir alguna normativa. Picat per la curiositat, he intentat trobar alguna capsa de joguina que estigués en català, res. Potser no he dedicat el temps necessari perquè hi havia centenars de joguines de tota mena i marca.  Dic mentida, en un racó hi havia tres capses del Monopoly "català", al costat de desenes del mateix joc retolades en la llengua de Cervantes. Es veu que aquest món dedicat als més petits no fa cap concessió a la nostra llengua. Ja sé que aquesta botiga, com a multinacional que és, no pot ser cap exemple de col·laboració amb la política de la Generalitat sobre la llengua i que hi ha algun comerç dedicat als infants amb algun material en català, però cal espigolar molt i molt.

Es veu que els nostres infants no tenen dret a jugar en català. Passa el mateix que amb el cinema. Per què coi a les sales del Màgic no projecten mai cap pel·lícula en català de les poquíssimes que es doblen i només ofereixen la versió en castellà?

Raons comercials, és clar! Què li haig d'anar a explicar ara jo a l'amo del cinema o al president del consell d'administració de la gran superfície sobre la sensibilitat lingüística dels catalans. Ells em parlaran de números, lògic.

Ara, la culpa de l'emprenyamenta és ben bé meva. Qui em mana entrar a xafardejar on no em criden?

.

Per terres de llevant

He estat uns dies fora. Ja feia temps que volia conèixer unes comarques de la zona llevantina (País Valencià, Regne de València o Comunitat Valenciana, segons el punt de vista de cadascú) que m’havien despertat un cert interès per un parell de raons: el paisatge i la seva història. Em refereixo a la Safor i les Marines (Alta i Baixa), la primera al sud de la província de València i les altres dues ja en terres d’Alacant.

Pel que fa al paisatge, realment aquella és una zona privilegiada. Per una part la costa, amb nombroses platges i altres racons més abruptes amb muntanyes que s’endinsen en el mar, com ara els caps de Sant Antoni i de la Nau, els parcs naturals del Montgó i del penyal d’Ifac... Però el que resulta encara més interessant és penetrar a les seves valls. Encaixonades entre muntanyes properes als mil metres, tot i la seva proximitat a la costa, moltes d’elles encara guarden el segell dels antics pobladors que les van convertir en autèntics vergers: els moriscs.

La seva història, que va culminar amb l'expulsió definitiva a començaments del segle XVII, la de la casa ducal de Gandia, amb els omnipresents Borja, la dels monestirs de Santa Maria de la Valldigna i de Sant Jeroni de Cotalba, precedent del nostre de la Murtra, entre altres punts de gran interès, van justificar plenament les expectatives prèvies al viatge.

I una constatació: qui diu que el valencià-català està en perill per aquelles terres? Ja voldríem que la nostra llengua tingués la mateixa presència en molts llocs de casa nostra.

Tot plegat, amanit amb passejades pel mig dels camps de tarongers, una autèntica delícia per als sentits.
.

Don Joan

Joan, ja sé que, com tu mateix vas dir al començar la xerrada de diumenge a la Sargantana, amb el Tenòrio només hi tens en comú el nom. Però tu ens conquistes amb altres armes. Ja veurem que tal sortiran les representacions del Don Juan Tenorio que ens oferiran el proper cap de setmana el grup d’actors amateurs de les diferents entitats badalonines, però, el cert és que els vas posar el llistó molt alt.

Només tu -qui si no?- podia deixar-nos amb la mel als llavis mentre arriba el dia de la representació. La teva detallada exposició sobre l’obra de Zorrilla, amb comentaris sobre la personalitat de l’autor i la seva relació amb Badalona, demostren que la coneixes a fons, en gaudeixes i ho saps encomanar als altres.

De totes maneres, no ho dubto, el millor Tenòrio de la temporada ja l’hem pogut veure a la Sargantana. Gràcies, Joan, per la vetllada.
.

Dilema

Diumenge, 18 de novembre. Consulto la meva agenda:

-Matí, a les vuit: caminada popular per la Serra de Marina. Organitza l’associació Festa Nacional dels Països Catalans. Sortida: aparcaments de can Ruti.

-A la mateixa hora: Marxa per la Pau - Ciutat de Badalona. Per la serra de Marina. Organitza Penya Fondistes Badalona. Sortida: pistes de can Ferrater.

-A les dotze: partit de futbol de Segona B. Estadi de l’avinguda de Navarra. C.F. Badalona-Sporting Maonès.

-A un quart d’una: partit de bàsquet de la Lliga ACB. Pavelló Olímpic. DKW Joventut - Estudiantes de Madrid.

-A dos quars d’una: Inauguració de l’exposició “11 del grup”. Museu Municipal. Organitza el Grup de Belles Arts en el seu 60è aniversari.

Tenint en compte que a l’agenda només hi anoto els actes als que realment vull anar i que, a més, sóc soci del Badalona, de la Penya i de Belles Arts, on diríeu que vaig anar finalment?

S’admeten comentaris…
.

Un rèquiem

Ahir, la càmera de fer fotografies em va caure a terra. La punyetera ho havia previst, segur. Estava rendida, treia fum per tot arreu, no parava de treballar i va dir prou!

Ja ho havia intentat una altra vegada, però aleshores no havia calculat que, amb el terra de gespa, la caiguda no seria mortal. Ara sí. Ara, preveient aquesta contingència, ha esperat el moment oportú.
Estava fent la seva feina durant una visita guiada a l’antiga colònia Tèxtil de Can Vidal, prop de Puigreig. En un moment de distracció, i aprofitant que casualment no estava encadenada al voltant del meu canell, va esmunyir-se de les meves mans precisament quan érem a la porta d’una de les cases de la colònia. És clar, el terra era de pedra, ben dur, l’adequat per als seus propòsits. La llei de Murphi s'encarregà de fer la resta: l’objectiu de la càmera fou el primer que va picar amb la pedra i va rebre tota la força de l’impacte. Resultat: desviació de la columna i múltiples fractures. Diagnòstic: mort per traumatisme cranial.
Que descansi en pau!
.

La cartoixa

Avui, diada de sant Bru, he pujat a Montalegre, a la cartoixa. Ho considero un privilegi perquè durant l'any molt poca gent hi té accés, i molt menys les dones, ja que la clausura en què viuen els monjos, una desena, ho impedeix. Devíem ser una setantena d'homes, entre cartoixans, preveres i religiosos d'altres comunitats, i laics de Tiana i Badalona.

Després de la missa de la festivitat, presidida per l'arquebisbe de Barcelona, la comunitat ha deixat visitar el monestir. Tot i que ja hi havia estat fa un parell d'anys, no he volgut desaprofitar l'oportunitat de tornar a fer una immersió plena en aquest món absolutament atemporal de la vida monàstica cartoixana.

El fet que la cartoixa segueixi viva -fa pocs anys s'hi van incorporar cinc religiosos de la cartoixa de Jerez i ara hi entraran dos nous monjos- fa que la visita tingui l'escalf humà que no trobem quan fem una visita turística a altres llocs del mateix estil, per més rics i més museitzats que estiguin.



No sent la més gran de les cartoixes, com ens comentava un dels religiosos, és un espai immens. Ocupa tota la vall de Montalegre, amb camps de conreu i l'edifici de la cartoixa pròpiament dita. En aquesta hi trobem, entre molts altres elements propis dels monestirs, tres claustres, dos dels quals serveixen de pati central a les cel·les dels monjos, i l'església, amb una bonica portalada gòtica.

.

Les cel·les també són molt espaioses: amb una entrada-oratori, una àmplia habitació amb un llit i un escriptori, una sala-taller amb taula per menjar i una finestreta per on els introdueixen els aliments, i una eixida amb un petit cobert, un mirador i un hort.

L'austeritat, malgrat la magnitud dels espais, queda ben patent. Tot és molt senzill, minimalista, no hi ha cap excés enlloc. Si algú té interès en aprofundir en el sentit de la vida cartoixana i en el seu estil de vida, li recomano una pel·lícula que es va estrenar farà un parell d'anys: "El gran silenci" del director Philip Gröning. Això sí, cal seguir-la amb el mateix silenci i quietud que es respira a la cartoixa, racó impensable a tan poca distància del brogit de la gran ciutat.
.

Les set meravelles del patrimoni badaloní

He llegit a “El Punt” que hi ha una iniciativa, no sé si municipal, per fer una enquesta als badalonins perquè designin set llocs de referència de la ciutat, els quals mereixerien un tracte preferent de cara al proper any 2010, quan Badalona serà proclamada Capital de la Cultura Catalana.
És cert que Badalona s'ha modernitzat molt en els darrers anys i que sembla que hi ha voluntat de fer-ho bé. Però, costa. Moltes coses estan a mitges i altres que ja es donen per acabades han resultat molt fredes, no tenen cap mena de caliu acollidor. Goso avançar que els llocs escollits seran: la Rambla (fa mesos s’havia d’haver començat la seva remodelació; tot i l’estima que en tenim els badalonins no deixa de ser un lloc molt fred), Dalt la Vila (val més que no en parlem, oi?), el parc Can Solei - Ca l’Arnús (amb grans problemes de manteniment i amb una part de la propietat per solucionar; tampoc tinc massa clar els usos d’algun sector: escola, gossos…), el monestir de Sant Jeroni de la Murtra (un emblema abandonat), el barri de Canyet (amb el fantasma de l’especulació al darrera), el patrimoni de la Bétulo romana (potser el més ben cuidat), i un setè que el deixo obert a cadascú.
No crec que hi hagi cap sorpresa. La resta de llocs “nominables” queden lluny d’aquestes “patums” tan generalitzades. Els meus candidats potser serien llocs molt més modestos i intimistes, com ara el pati de la rectoria de la parròquia de Santa Maria, el torrent de l’Amigó, alguns badius del centre, la creu de Montigalà i el turó d’en Boscà, el pont del petroli, la platja dels pescadors, algun racó del parc del Turó d’en Caritg, la plaça de la Constitució…
Però ja sé que no guanyaria cap premi.