L'Oriol, una formigueta del teatre

L’Oriol Genís, al qual conec des de quan era petit i fins fa poc vivia molt a prop de casa, és un autèntic treballador d’aquesta professió que ha fet seva perquè ho desitjava amb totes les forces del seu ésser.
Hi ha dos camins –potser més, però no els considero– a la vida per aconseguir allò que hom més desitja. Per una banda, el camí de la sort; una sort, a voltes buscada, altres trobada, que cal acompanyar d’una certa ambició i d’un treball ben fet dirigit cap a la meta que es vol abastar. Per l’altra, la via empinada que cal superar amb una irrenunciable voluntat i un esforç tenaç i continuat, per arribar al mateix punt.
L’Oriol ha seguit el segon camí i s’ha fet un lloc entre els millors de la seva professió. Però, em consta que no ho ha tingut fàcil, ni és cap garantia de que en el futur ho sia. Alumne de l’Institut del Teatre, també ha seguit cursos d’interpretació, de tècnica vocal, de comèdia musical, amb diferents directors. Ell mateix ha estat promotor, fundador o director d’algunes petites companyies, i la llista d’obres en les que ha intervingut fins ara, a la majoria de sales de Catalunya, és notable.
Tot aquest preàmbul per dir que, fa pocs dies, el vaig retrobar a la Sala Betúlia, on va presentar, amb Mireia Chalamanch, “Com si entrés en una pàtria”, un espectacle sobre textos periodístics i poemes de Joan Maragall, en el 150è aniversari del naixement del poeta. Un espectacle de butxaca de categoria incontenible, per la gran qualitat dels material escollit i per l’acurada dicció dels dos actors. Un seguit de textos amarats de sentiments cap a la nostra terra, la natura, l’amor…, els quals, a mesura que avançava l’espectacle, anaven creant un clímax de tensió interior que, en mi, va acabar desbordant-se amb la recitació, per part de l’Oriol, del Cant Espiritual.
En aquest moment hi vaig veure resumit el resultat de tot el teu esforç d’aquests anys, Oriol. Crec que difícilment tornaré a gaudir de la intensitat d’aquesta pregària com tu me la vas fer sentir. Per molts anys!
.

Julius Caesar

He tornat a veure, per sisena o setena vegada, “Julius Caesar”, la pel•lícula de Joseph L. Mankiewicz de l’any 1953 basada en l’obra teatral del mateix nom de William Shakespeare. I, per sisena o setena vegada, he tornat a quedar atrapat per aquesta magnífica obra que aplega un conjunt d’elements que la fan una peça única (inigualable?) en el seu estil dins de la història del cinema.
Tot el discurs habitual del teatre shakesperià sobre la tirania, l’amistat i les passions humanes troba en el fet històric de l’assassinat de Juli Cèsar, per part d’un grup de senadors amb els qui confiava (“I tu, Brutus?”), una magnífica oportunitat per expressar-se.
L’adaptació de Mankiewicz, queda perfectament plasmada en el treball (sense adjectius) dels actors anglesos i nord-americans del repartiment, sobretot de James Mason (Brutus) i de Marlon Brando (Marc Antoni). Les escenes dels discursos d’aquests dos personatges adreçant-se al poble davant el cos sense vida de Cèsar, són antologia pura. Despullada de qualsevol element temporal, la pel·lícula és perfectament vàlida avui, gairebé seixanta anys després de la seva estrena.
Però, no volia parlar dels detalls artístics i tècnics de la pel·lícula. Aquest apunt ha sorgit bàsicament per l’impacte emocional que em produeix cada vegada que he tingut l’oportunitat de veure-la.
La primera vegada va ser en unes classes sobre teatre català que va organitzar el CIC de Badalona a la dècada dels setanta, un curset que va començar l’escriptora Maria Aurèlia Capmany i va concloure el director de teatre Josep Anton Codina. Tot i que aleshores la vaig veure en versió original subtitulada, cal dir que la versió en castellà no rebaixa gens la gran qualitat del film.
En una hipotètica llista de millors pel·lícules de la història del cinema, jo col·locaria “Julius Caesar” en dels llocs més davanters. Segur!
.

Un capvespre poc romàntic

– Groc!
– Un sis!
– Canvi de color!
– ...
Fa una calor enganxosa a Llafranc. Contrariament al que acostumem, avui no hem sortit a fer l’habitual passejada fins a l’escullera del petit port, com tants i tants estiuejants del poble. Ens hem emmandrit, el capvespre se’ns ha tirat al damunt i estem fent temps per sopar.
M’he assegut en un racó del menjador, prop d’una finestra per rebre alguns glops de la brisa que arriba del mar, que és a tocar. Diuen que demà baixaran una mica les temperatures...
Estic llegint una interessant novel·la d’en Baltasar Porcel. M’agrada i em té atrapat.
Des de la terrassa, m’arriben les veus dels meus amics:
– Verd!
– Agafen quatre!
– Passo!
– ....
.

En perill d'extinció

L’homo sardanisticus és una rara avis en perill d’extinció, que pul·lula per llocs cada vegada més limitats, i que té com a característica principal un gran desenvolupament del sentit de l’autodestrucció inconscient.
Tot i que es podrien trobar alguns exemplars que malden per la supervivència volent trencar el fatalisme, i que són immediatament expulsats de la manada, aquesta espècie animal es mou en la inconsciència més cega. I, com que no hi ha pitjor cec que el que no hi vol veure, conrea una mena d’egolatria que li va formant una mena de crosta que creu autoprotectora.
Aquest comportament no li deixa veure la gran biga que porta a l’ull i el té convençut que la culpa dels seus mals és de tothom menys seva.
No li parlis de fórmules renovadores, ni d’espais poc apropiats, ni d’horaris desfasats, ni d’actes conjunts, ni de deixar les regnes en altres mans, ni de res de res… La seva resposta invariable és: “sempre s’ha fet així”.
Doncs, bé, sempre s’ha fet així, fins que deixarà de fer-se per sempre.
Perdoneu-me, però avui m'ha sortit així. Ja he dit, però, que hi ha algunes excepcions que volen millorar l’espècie. Tanmateix són això, excepcions.
.

Som una nació!

Conec molta gent, molta, amb la convicció de que això ha canviat, que el mitjó s’ha girat totalment al revés. Només calia escoltar els clams que m’envoltaven ahir a la manifestació de Barcelona per veure que el sentiment general ha sofert una transformació radical. He assistit a les manifestacions més multitudinàries des de la caiguda del franquisme, també a algunes de la diada i a altres concentracions més modestes, i mai, mai, havia vist l’emprenyament, la fermesa i la unanimitat dels assistents reclamant una separació en la qual molts, moltíssims, temps enrere no hauríem ni gosat pensar-hi.

Perquè, aquest és el sentiment generalitzat: l’emprenyament! I em dol molt la situació a la què s’ha arribat per culpa de la incompetència de molts. No cal ni nomenar-los.
Haig de confessar que m’agrada Espanya, vull dir el país i la seva gent. He viatjat molt per tota la seva geografia, a tot arreu m’han acollit molt bé i jo m’hi he trobat com a casa meva. Gairebé cada any, i ja en fa molts, m’he reservat una part de les meves vacances per recórrer les seves planures, les seves muntanyes, les seves ciutats… i, malgrat tot el que ha passat, no penso deixar de fer-ho!
Tot això fa augmentar la meva emprenyamenta, i em plantejo unes preguntes:
1.- Per què les relacions d’amistat i comprensió entre els pobles, lligades amb esforç en un pacte que han esquinçat, han de deixar pas a les de desconfiança i rebuig?
2.- Només ens deixen obert un camí?
3.- Com i qui arregla tot això?
.

Adéu, "Rialles"!

La guarderia que tenim al costat de casa, tanca. No és per manca d’infants, més aviat el contrari. Feia temps que se’ls anava quedant petita i van decidir obrir un altre local molt més ampli en una altra zona de Badalona. Aquest darrer curs, ja amb la meitat d’infants, perquè els nous començaven directament al nou centre, ja ha resultat una mica trist.

Aquesta era, d’alguna manera, la llar d’infants del nostre barri. Ara ja s’ha fet gran, com els centenars de nens i nenes que aquí van tenir els seus primers contactes amb el món de fora de casa seva.
La van inaugurar l’any 1983, un any després que nosaltres compréssim la nostra casa justament dues portes més amunt. Era un edifici de planta baixa i dos pisos, però la joia de la corona era el seu magnífic badiu, a tocar, paret per paret, del meu, i del que sempre n’han tingut una cura molt especial.
La trobaré a faltar. Hi he conviscut els darrers vint-i-set anys, i formava part del paisatge quotidià del meu carrer. La veritat és que no hem tingut mai cap problema, ben al contrari, els seus propietaris i les monitores sempre han estat molt respectuosos amb el veïnat.
Ja no tornaré a sentir els plors de les primeres setmanes de començament de curs, quan els infants només tenen aquest recurs davant la nova situació desconeguda per ells de deixar l’ambient familiar, tot i que només sigui per unes poques hores.
Ni els cants que les “senyoretes”, amb molta més bona voluntat que veu, intentaven ensenyar als nens i nenes quan sortien al pati, durant ell llargs matins del bon temps.
Ni el repetidíssim “Sol, solet”, dels matins d’hivern…
Ni el xipolleig de l’aigua a les petites piscines, quan feia calor.
Ni el ja famós “a recollir!”, previ a la quotidiana cerimònia higiènica de preparar els petits per a l’hora de plegar.
Ni la remor de converses dels avis i dels pares, molts més els primers, que se sentia al carrer mentre esperaven l’hora de recollir els infants.
Ni els pallassos que portaven cada any per celebrar la festa de final de curs. –“I els papes i les mames, que no criden?”
Ni, menys mal, el run run dels motors dels cotxes engegats, aparcats al portal de casa –“No es preocupi, només és un moment”–.
L’emoció que va embarassar la directora en el seu darrer parlament de comiat del “vell edifici” –el vaig sentir des del meu badiu– també se’m va encomanar a mi una miqueta.
Decididament la trobaré a faltar!
.

Uf!

El mes de juny acostuma a ser un dels més esbojarrats de l’any, si no el que més. Deu ser que el dia s’allarga d’allò més i dóna per a moltes activitats, el cas és que les agendes s’omplen a vessar i els horaris es trepitgen els uns amb els altres, quan no coincideixen.
De retorn d’uns dies de desarrelament absolut, m’he trobat totalment col•lapsat pel panorama que tenia davant. La coincidència en una sola setmana de diferents compromisos, als quals calia afegir un bon nombre celebracions familiars i tradicionals, m’han format un teixit vital certament angoixant, com una sensació d’atzucac, que mai havia sentit.
Fins i tot aquest petit escrit setmanal se n’ha ressentit. Ara mateix, malgrat la quantitat d’experiències que s’han amuntegat en poques jornades, sóc incapaç de discernir cap idea per fer-ne un comentari. Deixem que passin uns dies i el pòsit reposi a sota del vas.
.

Preparatius

Ens hem decidit: anem a fer el Camí de Santiago. Bé, diguem que anem a fer un tram del Camí. Això queda més dins de les nostres possibilitats. La intenció és de fer una part i, si podem, d’aquí a uns mesos la resta.
No és un rampell que ens hagi vingut de cop; la veritat és que ja feia anys que ens ho havíem proposat i ara, al disposar de més temps lliure, creiem que ha arribat el moment que esperàvem.
Comptem, sortosament, amb uns amics que ens acompanyaran amb un cotxe de suport i ens prepararan les estades i els llocs per menjar. I és que ja tenim una edat que ens permet gaudir d’alguns privilegis.
Com que no n’hi ha prou amb agafar el cotxe i presentar-nos al punt de sortida que ens hem fixat –Puente la Reina, a Navarra– sinó que s’han de fer un seguit de preparatius, aquests dies anem atrafegats amb això.
D’entrada, cal posar-se una mica “en forma”; o "una molta", que hi ha gent experimentada que ens ha avisat de la duresa de caminar un dia sí i un altre també les llargues distàncies de cada etapa. De totes maneres penso que si avui en fem així, demà en podem fer aixà, sense necessitat de seguir cap programa preestablert a les guies.
Perquè, aquesta és l’altra: calia comprar una guia, és clar. Com aquell qui no vol, vam anar a una coneguda llibreria de Barcelona especialitzada en llibres de viatges a veure si tenien alguna cosa del Camí. Caram! Es veu que, com que aquest és un Any Sant –Sant Jaume cau en diumenge–, això de fer el camí s’ha convertit en una bogeria i es preveu que es rebentin els rècords de caminaires-pelegrins (que no sé qui és una cosa i qui una altra). Moltes editorials, preveient la massificació, s’han llençat a l’arena i han editat una gran quantitat de llibres, opuscles, mapes, guies, memòries, ressenyes… que han fet ben difícil la tria, en aquest cas per excés.
I, altra vegada, els experts ens aconsellen: “Els mitjons, vigileu els mitjons! I les botes, les sabatilles, les xancletes (?)…”. Que si els albergs, que si les acreditacions, que si les “tirites”, que si tal, que si qual…
Doncs, en això estem.
.

Impressions

Verd, rius, teulades de pissarra, neu, cavalls, flors, campanars, estrelles, camins, llacs, geleres, pedra, isards, avets, bordes, corriols, tuques, ramats, gent de muntanya, silenci, rosari de poblets, més aigua, refugis, núvols, romànic, banys termals…

Però, també, creixement poc controlat, massificació en temporada alta, pèrdua progressiva d’identitat…
Vall d’Aran!
Sortosament encara guanya la primera part per golejada.

"Fa dos mil anys que som aquí!"

La plaça, plena a vessar, estava a l'expectativa. El rellotge de la casa de la vila era a punt de marcar les set quan els músics van sortir per tercera vegada al balcó per interpretar el solemne toc d’inici. Tot seguit els porticons es van obrir de bat a bat i van aparèixer l’alcalde i els regidors que acompanyaven el nostre personatge. Es va fer el silenci. L’alcalde, breu i amb veu ferma, va anunciar l’acte i tot seguit el va presentar: “Amb tots nosaltres, l’Enric Juliana, pregoner de les festes d’enguany!”
En els darrers anys, he llegit bastant d’en Juliana. Sobretot, els articles que publica regularment a “La Vanguardia”, diari del qual és subdirector i corresponsal a la capital de “l’Espanya dels pingüins”. Era un motiu afegit per no perdrem el pregó de les Festes de Sant Anastasi (altrament dites de Maig en versió laica, que és la que ara es porta).
El pregó? No cal que el comenti, tothom n’ha parlat. Una visió de Badalona des d’allà on es veuen les coses amb una gran relativitat, però que, per això mateix, permeten una observació molt més objectiva. Tot això sense oblidar que l’Enric és d’aquí, que aquí hi té la família i que algunes gotes de “badalonitis” li hauran caigut dins el pastís.
El seu “mobilis in mobili” es va escampar per tot arreu. I amb la seva proposta als governs d’aquí i d’allà, demanant les màximes distincions per a la ciutat pel seu paper com model de convivència, se’ns va posar a tots a la butxaca.
“Fa dos mil anys que som aquí!”, va pregonar una i altra vegada, convidant tothom a integrar-se i a formar part de la Badalona arrelada en l'ahir que vol caminar cap el futur.
Un parell de vegades la plaça va trencar la veu del pregoner amb aplaudiments que es repetiren llargament al final amb la seva invitació a la festa. Feia anys que no havia sentit un pregó tant assenyat.
.

Aneu amb compte!

Es veu que al nostre país hi ha una gran passa de mal d’orella. Feia temps que m’ho semblava, però, la veritat, no n’havia fet gaire cas. Però l’altre dia, mentre seia una estona en un banc d’un conegut passeig de Barcelona, m’hi vaig haver de fixar gairebé per força. Hi he arribat a la conclusió que és molt probable que la cosa sigui molt més greu del que em semblava en un principi.
Com que la millor forma de deixar constància d’un fet és l’evidència, no em vaig poder estar de fer unes quantes fotografies de les persones afectades que durant la poca estona que vaig estar allí van passar pel davant meu.
Algunes d’elles diria que patien només molèsties lleugeres, perquè aviat deixaven de tocar-se l’orella. Per a altres, però, la cosa devia ser més preocupant. Fins i tot una senyora, pobreta, va estar tota l’estona recolzada a la cantonada sense senyals de que la molèstia anés a menys, i quan vaig haver de marxar ella encara hi era.
Tot això ho dic perquè aneu amb compte. Crec que és una passa molt encomanadissa, de la qual no s’han trobat remeis prou eficients. I, pel que he vist, potser afecta més a la classe femenina. No sé...
.

He estrenat el pont nou

A peu, que és com es veuen bé aquestes coses. Sí, el que han fet per travessar les vies del tren des de la zona del port fins a la banda de muntanya i que substitueix l’antic de la fàbrica Cros que es va enderrocar, potser perquè era massa vell, potser perquè feia nosa per urbanitzar aquell sector, vés a saber…
El cas és que s’havia creat un autèntic conflicte pels nous pobladors d’aquella zona de la marina badalonina. Per sortir del barri amb cotxe havien d’anar cap al centre de la ciutat o passar per Sant Adrià, i encara sort que s’havia arreglat el tema del peatge per passar per la zona portuària, únic camí que unia aquestes sortides.
Doncs, com deia, he passat pel pont nou. Crec que es diu de Sant Lluc. L’han fet amb cara i ulls. Fins i tot és bonic, metàl·lic, pintat de blanc, amb mampares de color verd clar. Sembla pràctic per als cotxes i no tant per als vianants que, segons d’on vinguin, han donar una bona volta per arribar a les rampes d’accés. Però, m’ha agradat. A més, permet tenir una nova perspectiva de la zona del port i de la via del trens.
El pont uneix dues zones absolutament contraposades. Per la banda de mar, una zona d’esbarjo, més aviat agradable per passejar i amb futur. A l’altra banda, un laberint de naus industrials i magatzems, amb carrers deteriorats, plens de furgonetes i camions, els dies laborables, i absolutament deserta els festius.
.

Un altre Sant Jordi

Aquesta vegada m’ha costat una mica trobar-li el regust. No sé, però em fa l’efecte que la cosa no marxa pel bon camí. De fet, sóc home de minories i tot el que s’escapa de les mans i es massifica crec que acaba perdent l’essència i els fonaments. Tot i que perviu el missatge poètic que comporta l’entrega de la rosa a la persona estimada, moltes vegades es va pervertint i no deixa de ser un vulgar reclam publicitari de molts comerços per atraure clientela.
Pel que fa als llibres, tampoc acostumo a recórrer a la llista dels més venuts i dels més “esperats”. Els medis de comunicació juguen el seu paper i, lògicament, escriptors i editors aprofiten per situar-se en una bona posició de sortida en la seva cursa particular.
Enguany m’he decidit per “Betúlia”, la reedició del llibre de M. Aurèlia Campmany, que va escriure en la seva etapa de mestra a Badalona. Vaig conèixer l’escriptora en un curs sobre literatura catalana que va donar cap allà els anys setanta al CIC. Era una enamorada de les lletres, sobretot dels nostres clàssics. Encara sembla que la senti recitar uns versos de “L’espill” d’en Jaume Roig… Llàstima que la mort se l’endugués en plena maduresa.
.

Poca sensibilitat històrica

L'ermita abans de les obres

Heu passat aquests últims mesos pel davant de can Cabanyes? Hi han fet unes “millores” en el tancament de la finca i s’ha arreglat i ampliat la vorera que la circumda per la riera de Sant Joan, l’avinguda Salvador Espriu i el lateral de l’autopista.

El resultat podria ser satisfactori si no fos que d’aquesta manera han desvinculat una petita capella adossada a la masia, la qual ha quedat aïllada al mig de l’ampla vorera com un element independent de la finca.

Aquesta capella, dita del Sant Crist de Can Cabanyes, ja està documentada en el segle XVII. A la part frontal, damunt la porta, hi figura una data –1860– probablement l’any d’una de les moltes reformes que ha tingut a causa dels diferents danys soferts al llarg dels temps. Cada Dijous Sant, la capella s’omple d’espelmes i llantions, ofrena de devots badalonins d’aquest Sant Crist que segueixen una antiga tradició.

Poca gent coneix la història, trufada de llegenda, d’aquest racó de Badalona. Ara, amb aquesta separació, que la deslliga de l’antiga masia, no es fa res més que desvirtuar la realitat històrica i contribuir, inexorablement, al seu oblit.

.

Noves processons

A mitja tarda de Divendres Sant, vaig anar al punt habitual de trobada de molts badalonins quan sortim d’excursió, el Museu Municipal. Uns quants amics havíem decidit anar fins a Sant Celoni on, segons les nostres informacions, a la nit sortia una processó que aquesta població ha recuperat tot just fa un parell d’anys i ara estrenava dos passos nous.
Haig de dir que fa molts anys que, en aquesta mateixa diada, anem a un lloc o altre a veure una processó i després a sopar. Vam començar a fer-ho quan els nostres fills eren petits i ho anem mantenint, malgrat que ja molt de temps que els petits han deixat de ser-ho i ja no ens acompanyen.
Com deia, vaig anar al punt de reunió davant del museu. Un cop allà, vaig adonar-me que a l’altra banda de la carretera, just davant de Correus, s’havia format una cua de gent que contínuament s’anava allargant amb més i més nouvinguts que esperaven per entrar a un gran autocar estacionat sobre la plaça. El vehicle, ara ho veia clar, estava pintat amb els colors blaugranes i duia impresos un gran escut del Barça, una fotografia de la plantilla amb la paraula “Campions 2009” i la reproducció de les sis copes que havien guanyat la passada temporada. Es tractava de l'autocar del Barça que volta per tot Catalunya perquè els aficionats puguin veure els trofeus conquerits.
Aquella imatge, precisament en aquest dia de Setmana Santa, se’m figurà com una transposició d’algun acte religiós –com la mateixa processó que jo anava a veure– propi d’altres temps, als moments actuals.
El que abans eren processons i visites les esglésies, s’ha anat transformant en noves formes d’una religió en la que els nous déus, els nous ídols, també reclamen la seva part d’adoració. Els nous natzarens refan les files, no ja darrera d’un pas processional, sinó que s’arrengleren a les carreteres, a les pistes d’esquí o, com en aquest cas, per venerar els nous símbols religiosos de la nostra societat laica.
No hi tinc res a dir.
.