Un noi valent

Sí, un noi valent aquest David. No és gens normal, en els temps que corren, que algú decideixi deixar tot de coses que sembla que ens lliguin a les formes de vida actuals i ho bescanviï per una dedicació plena a la vida religiosa. Però en David, el noi de Santa Coloma de Gramenet, ha decidit donar aquest pas i avui he pogut assistit a la seva professió solemne, vinculant-se definitivament a l’orde del Carmel Descalç.
Coses d’altre temps? Algú pot pensar que en David no sap el que es perd, o que no viu a la nostra galàxia… Res més lluny de la realitat. Curiosament, la primera relació amb els carmelites, ara fa nou anys, va ser mitjançant un e-mail. “No sé com goso donar aquest pas…”, diuen que va escriure tot demanant consell per esbrinar què era allò que sentia en el seu interior.
Des de fora, des dels ambients absolutament secularitzats que ens envolten, sembla impossible imaginar l’escena que he viscut aquest matí. Ja sabem que la manca de vocacions religioses és una realitat. Però, avui, a Barcelona, als carmelites de la Diagonal, feia goig de veure l’estol de gent jove, potser no molt nombrós, però això sí, decidit i compromès amb la seva vocació. Eren nois i noies que havien decidit seguir els passos marcats per la fundadora dels descalços, santa Teresa de Jesús, de qui ahir es celebrava la seva festa, i que avui feien costat al seu company i germà, en David.

La riera

L’altre dia, tot baixant per la riera de Pomar (que a la part baixa, quan s’ajunta amb la riera de Montalegre, pren el nom de riera Canyadó), vaig sentir un pessigolleig especial. Feia més de quaranta anys que no havia passat per allà i em van venir a la memòria llocs i moments que havien amarat els meus anys d’adolescent.

Les típiques parets de la riera que delimiten les finques de cal Comte, can Miravitges, ca l’Arquer…,  el sauló propi de les rieres del Maresme, els espessos canyissars… tot això em va retornar a aquelles excursions a peu pels voltants de Badalona que fèiem amb l’escola i amb la gent dels “frares”.

Fa uns anys es va fer una intervenció des del municipi per arreglar el tram de riera que va des de l’entrada al Castell de Gotmar (cal Comte) fins a la Font del Pop (altrament dita de Beu i Tapa) i el resultat va ser prou bo. 

Aquest indret, que passa desapercebut pels cotxes que circulen per la carretera de can Ruti i del tanatori, és una autèntic microsistema natural, una joia amagada a poca distància de la gran ciutat.

Aire fresc

Vaig pujar d’hora a Bufalà. Ja es veia a venir que l’església de Sant Francesc s’ompliria i, com que segurament la cosa aniria per llarg, calia trobar lloc per seure, i si era una mica endavant millor, així podria fer alguna fotografia. Un ja té una edat i això d’estar-se plantat un parell d’hores cansa.
Hi havia dues raons per pensar que vindria força gent. La primera, que la parròquia havia anunciat que s’inauguraria una part del retaule de pedra de l’altar major amb la figura del sant d’Assís, i segur que una bona part de la seva feligresia no s’ho voldria perdre precisament el dia (4 d’octubre) del seu patró. La segona, i molt principal, i la que realment m’interessava, perquè l’església era una de les seus escollides per desenvolupar el programa de xerrades i taules rodones de la “Trobada Internacional de Pregària per la Pau” que la Comunitat de Sant’Egidio convoca anualment en una ciutat diferent.
L’any 1986, el papa Joan Pau II va promoure un encontre, a la ciutat d’Assís, amb representants de les diferents religions, per pregar per la pau, el coneixement mutu i el diàleg. Des d’aleshores, la comunitat Sant’Egidio de Roma ha volgut mantenir aquest esperit –“l’Esperit d’Assís”– organitzant aquestes trobades anuals per seguir treballant per una pau amb l’entesa entre els creients de les diferents sensibilitats religioses.
La conferència de Badalona, –en els tres dies que dura la trobada, hi ha una trentena de taules rodones i conferències, a més d’altres actes, en diferents punts de Barcelona i altres ciutats catalanes– precisament tractava del tema “L’Esperit d’Assís”. Intervingueren un historiador franciscà italià, un bisbe catòlic guineà, un teòleg islàmic saudí, el patriarca de l’església ortodoxa de Romania i un teòleg de l’Índia. Mossèn Jaume Aimar va tenir cura de coordinar la trobada, i li cal agrair que la portés a Badalona.
Es van distribuir aparells de traducció simultània per poder seguir les interessants intervencions dels oradors, en una església plena de gom a gom.
Aquestes trobades són una autèntica ració d’aire fresc per al nostre món. Avui, si puc, aniré a la plaça de la Catedral per assistir a la cloenda. Encara que plogui, i de moment ho fa...

Que tingui unes bones festes!

Tot i que les Festes de la Mercè no són les de meves –jo sóc de la Mare de Déu d’Agost i de sant Anastasi– sí que m’agrada apropar-me aquests dies a la gran ciutat per respirar una mica els seus aires de festa i sentir-me, una mica, un barceloní més. La condició de veïnatge deu comportar algun dret, no?

Així ho devia reconèixer el propi alcalde de la ciutat, el socialista Jordi Hereu –com el meu, socialista i també Jordi, però Serra– el qual, a la sortida de l’ofici de la Mercè, i durant el Seguici d’Autoritats cap a la plaça de Sant Jaume, em va venir a saludar personalment i, a la vegada que em donava la mà, em va dir de forma molt expressiva: “Que tingui unes bones festes!”.

A poques passes d’ell, seguia la corrua el nostre president, el senyor Montilla –en aquest cas Josep, abans Pepe–, el qual també es va afanyar a venir-me a saludar veient que així ho havia fet el seu col·lega de partit. “Deu ser algú important”, devia pensar mentre em donava la mà, però no em va dir res.

No sóc molt ràpid de reflexos perquè, d’altra manera, hauria aprofitat l’avinentesa per deixar constància d’aquests moments fent-me una fotografia amb ells, de la mateixa manera que tanta gent ho fa amb els jugadors de futbol, amb el seu propi mòbil. Llàstima! L’any que ve miraré d’estar més preparat.
.

La sardana i Badalona

Com era d’esperar, la presentació del llibre “La sardana a Badalona” va omplir a vessar la sala Betúlia. I és que al seu autor, l’Eduard Boada, el coneix tothom dins del món de la sardana, tant a Badalona com a tot arreu.

Per a l’edició del llibre, editat pel Museu Municipal dins la col·lecció Monografies Badalonines, ha tingut la col·laboració de l’escriptor barceloní Jordi Puerto, persona molt documentada i divulgadora a tots els mitjans de comunicació del fet sardanista en general.

El llibre és el resultat de molts anys de treball de formiga de l’Eduard. Com ell mateix va explicar a la presentació, ja pels anys seixanta va començar a replegar tot allò que li queia a les mans que estigués relacionat amb la sardana. De mica en mica es va anar animant i va començar a investigar el passat de la nostra dansa a la ciutat.

El seu arxiu particular ocupa un bon espai a casa seva –oi, Montserrat?– i no es limita a la relació de la sardana amb Badalona sinó que recopila tota mena de material de l’univers sardanístic i és dels millors de Catalunya en la seva especialitat.

Té milers, milers!, de sardanes enregistrades en tots els sistemes haguts i per haver –discs de pedra, de vinil, digitals, cintes de casset, mp3…– una bona part gravades per ell mateix en directe. Perquè, no cal dir-ho, des de sempre la seva vida ha girat a l’entorn dels múltiples concerts, aplecs i ballades que es fan arreu del país, als quals assisteix amb la seva colla d’amics.

Un CD, amb més de mil cinc-centes fotografies, acompanya aquest interessant llibre. Molts badalonins s’hi trobaran en elles perquè cobreixen una llarga etapa de la història de la nostra ciutat.

El treball que ha fet en Boada és molt determinant perquè, com molt bé es va dir ahir durant la presentació, d’aquí a pocs anys el temps anirà extingint la memòria popular a mesura que desapareguin els seus protagonistes.

Com diu el mateix Eduard quan una cosa s’ha fet com cal: chapeaux!
.

Rafael de Casanova, segrestat

Ahir, per unes hores, el conseller en cap de la Generalitat de Catalunya de l’any 1714 va estar segrestat pels polítics catalans de l’any 2010.
Així, a seques, la cosa sembla una situació de ciència ficció. En realitat és una manera de dir que ahir, onze de setembre, Diada Nacional de Catalunya, durant unes hores l’estàtua de Rafael de Casanova va quedar inaccessible, incomunicada, per a la gran quantitat de ciutadans que s’acostaven a la ronda de Sant Pere, alguns per tafanejar, molts per mostrar admiració i respecte i altres per retre-li el seu modest homenatge.
Això no va ser possible perquè, en un radi de cent metres, unes tanques i una nombrosa força policial impossibilitaven l’accés al monument.
De lluny, des de darrere les tanques, només es veia la tarima on una banda de músics interpretava “Els segadors”, una i altra vegada, a mesura que els diferents grupuscles oficials anaven fent la seva individual desfilada a tall de “ara tu, ara jo, no fos cas que ens poséssim d’acord i ens barregéssim”.
Vaig veure molta gent indignada perquè es va sentir agredida i indefensa per la prepotència de l’oficialitat davant de l’espontaneïtat. Més sabent que aquesta ofrena va sorgir espontània de la gent que anava a posar una ofrena als peus de Rafael de Casanova quan l’estàtua va ser col·locada novament al seu lloc, després d’uns anys d’haver estat retirada pel govern franquista.
El fet que cada any un grup d’energúmens escridassi a tots els polítics, siguin del que color que siguin, quan aquests s’acosten a fer la seva ofrena no justifica de cap manera les mesures “excepcionals” imposades ahir.
.

Petit record de Màrius Torres

Tinc a les mans un llibret de poesia. És el volum 75 de la col·lecció “Les millors obres de la literatura catalana” que van publicar conjuntament Edicions 62 i La Caixa. Una col·lecció, dit de passada, que m’he llegit gairebé completa com un exercici d’introducció a la nostra literatura la qual em va ser manllevada, com a tots els de la meva generació, pel sistema educatiu imposat pels unificadors a ultrança.
El llibre conté poemes de Joan Salvat-Papasseit, Bartomeu Rosselló-Porcel i Màrius Torres, i l’he agafat de la prestatgeria perquè volia rellegir els versos d’aquest darrer, del qual es celebra el centenari del seu naixement a Lleida.
Aquest petit volum, curiosament, aplega una part de l’obra de tres poetes d’una gran força expressiva, els quals estan units per un mateix final tràgic: els tres moriren joves (30, 25 i 32 anys, respectivament) d’una malaltia que en el seu temps era pràcticament irreversible, la tuberculosi.
Aquesta entrada del blog vol ser un petit homenatge a tots ells, particularment a Màrius Torres en aquest fugaç aniversari que ell mateix hauria mesurat amb el seu:

Rellotge de sol

Marca d’ombra que et mous al pas de l’univers,
al mur antic i dolç rodant de segle en segle,
sobre un Temps que en nosaltres és fútil i divers,
       només la llum és la teva regla.

Tu mesures la glòria de la llum al zenit
la canviant carícia dels angles, la segura
fidelitat d’un ordre que va de l’infinit
       fins a la teva pàtina obscura.

Però ignores que durant l’ombra, la nit, l’acord
dels núvols i del torb on la tempesta bleixa;
l’instant de desesper que al fons del nostre cor
       és més llarg que la vida mateixa!

Ah, qui pogués com tu, mogut pel Sol més alt,
no mesurar tampoc les tenebres avares,
si en la pedra roent del nostre cor mortal
       totes les hores no han de ser clares!

Un rellotge que segur que tenia ben present l’any 1939, quan ja se li havia diagnosticat la malaltia de la qual moriria tres anys després.
.

100

Cent és el número d’entrades que he fet en aquest blog en els dos anys que té de vida. Casualment, a més, avui la pàgina celebra el seu segon aniversari. Efectivament, va ser el 27 d’agost de 2008 que em vaig decidir a deixar constància escrita d’algunes de les meves vivències. Ja feia temps que seguia algun blog i vaig pensar que aquesta era una bona eina per aplegar dues aficions meves: escriure i fer fotografies.
Ara, repassant-les m’adono que hi ha entrades de tota mena. He parlat de viatges, personatges, llibres, aficions, xafarderies de Badalona, tradicions, anècdotes… i, sense pretendre-ho he anat confegint el meu retrat, encara que d’una manera superficial. I m’agrada.
.

Pel sud-oest de França

Aquests dies he pogut practicar una mica el meu francès. Ho puc fer de tant en tant des dels llunyans temps de l’escola. El fet de tenir una mica de família a l’altra banda dels Pirineus i, també, haver fet algun viatge pel país veí, m’ha ajudat a anar refrescant el meu coneixement de la llengua francesa.
La meva, és la generació del francès, com la dels nostres fills ho és de l’anglès. Efectivament, en la meva etapa escolar, quan la globalització actual encara no s’intuïa, el francès dominava l’aprenentatge d’idiomes a quasi totes les escoles i era assignatura bàsica en el batxillerat. L’anglès quedava pel darrera i pocs estudiants hi tenien accés, en una època en la qual la gran majoria de l’alumnat no passava dels estudis mitjans ni estaven de moda les escoles d’idiomes. Amb el peritatge vaig tenir l’oportunitat d’estudiar-lo una mica, però no amb la intensitat del francès. Curiosament, quan vaig cursar el professorat mercantil se’ns oferia la possibilitat de triar entre dues llengües més, alemany o àrab. Em vaig quedar amb unes mínimes nocions d’alemany. Si hagués tingut una millor visió de futur hauria pogut estudiar àrab i ara tindria grans possibilitats de practicar-lo.
Pel que fa al francès, m’entenc molt millor amb els francesos del sud que del nord, perquè el seu accent és molt més obert i entenedor. Per altra banda, i això no m’ho esperava, aquests dies viatjant per l’Aquitània, sobretot pels departaments de la Gironda, les Landes i el Bearn, m’ha sorprès el gran nivell de comprensió del castellà que té la gent avui, sobretot a mesura que ens apropem al sud, cosa impensable anys enrere quan a França era impossible entendre-s'hi sense el francès o el llenguatge dels signes. La proximitat amb la frontera facilita un gran intercanvi cultural i turístic.
Un exemple. Vaig fer nit a Dax un dels dies de la seva festa major. Dax és una tranquil·la ciutat termal de les Landes, situada al nord de Baiona, que es transforma d’una manera total durant les festes.
Com que vaig arribar de nit a la ciutat, només vaig poder veure l’ambient de festa nocturn, un ambient amarat de referències a les festes de Pamplona. Per això, un cop a casa, he cercat a internet informació sobre aquestes festes. Així, m'assabento que aquests dies arriben a la ciutat uns 600.000 visitants, molts vinguts del sud de la frontera. Tot i l’abundància d’actes de tota mena, la base de la festa gira al voltant dels toros. Es veu que només fa un parell de dècades que aquesta festa ancestral ha anat incorporant tota la simbologia dels sanfermines, des de la vestimenta –tothom anava blanc i vermell–, passant per les colles, les corridas a l’espanyola, amb toreros espanyols, i a la landaisse –semblant a la manera portuguesa–, el xupinazo, i sis o set bandes de música, totes de gent jove, que, entre altres, toquen pasdobles i cants com el “Pobre de mi” o l’emotiu “Agur Jaunak” de la cloenda, amb totes les bandes formades al centre de la plaça (1). Fins i tot, es va intentar incorporar l’encierro però el govern no ho va permetre.
Ara, els nostres joves quan van a França utilitzen l’anglès perquè no han tingut la sort de conèixer aquesta llengua. Per contra, amb el seu anglès ells es defensen a tot arreu i nosaltres no perquè, fora de França, el francès no s'usa pràcticament enlloc.

(1) Busqueu a YouTube “Agur Jaunak Dax 2009”
.

L'Oriol, una formigueta del teatre

L’Oriol Genís, al qual conec des de quan era petit i fins fa poc vivia molt a prop de casa, és un autèntic treballador d’aquesta professió que ha fet seva perquè ho desitjava amb totes les forces del seu ésser.
Hi ha dos camins –potser més, però no els considero– a la vida per aconseguir allò que hom més desitja. Per una banda, el camí de la sort; una sort, a voltes buscada, altres trobada, que cal acompanyar d’una certa ambició i d’un treball ben fet dirigit cap a la meta que es vol abastar. Per l’altra, la via empinada que cal superar amb una irrenunciable voluntat i un esforç tenaç i continuat, per arribar al mateix punt.
L’Oriol ha seguit el segon camí i s’ha fet un lloc entre els millors de la seva professió. Però, em consta que no ho ha tingut fàcil, ni és cap garantia de que en el futur ho sia. Alumne de l’Institut del Teatre, també ha seguit cursos d’interpretació, de tècnica vocal, de comèdia musical, amb diferents directors. Ell mateix ha estat promotor, fundador o director d’algunes petites companyies, i la llista d’obres en les que ha intervingut fins ara, a la majoria de sales de Catalunya, és notable.
Tot aquest preàmbul per dir que, fa pocs dies, el vaig retrobar a la Sala Betúlia, on va presentar, amb Mireia Chalamanch, “Com si entrés en una pàtria”, un espectacle sobre textos periodístics i poemes de Joan Maragall, en el 150è aniversari del naixement del poeta. Un espectacle de butxaca de categoria incontenible, per la gran qualitat dels material escollit i per l’acurada dicció dels dos actors. Un seguit de textos amarats de sentiments cap a la nostra terra, la natura, l’amor…, els quals, a mesura que avançava l’espectacle, anaven creant un clímax de tensió interior que, en mi, va acabar desbordant-se amb la recitació, per part de l’Oriol, del Cant Espiritual.
En aquest moment hi vaig veure resumit el resultat de tot el teu esforç d’aquests anys, Oriol. Crec que difícilment tornaré a gaudir de la intensitat d’aquesta pregària com tu me la vas fer sentir. Per molts anys!
.

Julius Caesar

He tornat a veure, per sisena o setena vegada, “Julius Caesar”, la pel•lícula de Joseph L. Mankiewicz de l’any 1953 basada en l’obra teatral del mateix nom de William Shakespeare. I, per sisena o setena vegada, he tornat a quedar atrapat per aquesta magnífica obra que aplega un conjunt d’elements que la fan una peça única (inigualable?) en el seu estil dins de la història del cinema.
Tot el discurs habitual del teatre shakesperià sobre la tirania, l’amistat i les passions humanes troba en el fet històric de l’assassinat de Juli Cèsar, per part d’un grup de senadors amb els qui confiava (“I tu, Brutus?”), una magnífica oportunitat per expressar-se.
L’adaptació de Mankiewicz, queda perfectament plasmada en el treball (sense adjectius) dels actors anglesos i nord-americans del repartiment, sobretot de James Mason (Brutus) i de Marlon Brando (Marc Antoni). Les escenes dels discursos d’aquests dos personatges adreçant-se al poble davant el cos sense vida de Cèsar, són antologia pura. Despullada de qualsevol element temporal, la pel·lícula és perfectament vàlida avui, gairebé seixanta anys després de la seva estrena.
Però, no volia parlar dels detalls artístics i tècnics de la pel·lícula. Aquest apunt ha sorgit bàsicament per l’impacte emocional que em produeix cada vegada que he tingut l’oportunitat de veure-la.
La primera vegada va ser en unes classes sobre teatre català que va organitzar el CIC de Badalona a la dècada dels setanta, un curset que va començar l’escriptora Maria Aurèlia Capmany i va concloure el director de teatre Josep Anton Codina. Tot i que aleshores la vaig veure en versió original subtitulada, cal dir que la versió en castellà no rebaixa gens la gran qualitat del film.
En una hipotètica llista de millors pel·lícules de la història del cinema, jo col·locaria “Julius Caesar” en dels llocs més davanters. Segur!
.

Un capvespre poc romàntic

– Groc!
– Un sis!
– Canvi de color!
– ...
Fa una calor enganxosa a Llafranc. Contrariament al que acostumem, avui no hem sortit a fer l’habitual passejada fins a l’escullera del petit port, com tants i tants estiuejants del poble. Ens hem emmandrit, el capvespre se’ns ha tirat al damunt i estem fent temps per sopar.
M’he assegut en un racó del menjador, prop d’una finestra per rebre alguns glops de la brisa que arriba del mar, que és a tocar. Diuen que demà baixaran una mica les temperatures...
Estic llegint una interessant novel·la d’en Baltasar Porcel. M’agrada i em té atrapat.
Des de la terrassa, m’arriben les veus dels meus amics:
– Verd!
– Agafen quatre!
– Passo!
– ....
.

En perill d'extinció

L’homo sardanisticus és una rara avis en perill d’extinció, que pul·lula per llocs cada vegada més limitats, i que té com a característica principal un gran desenvolupament del sentit de l’autodestrucció inconscient.
Tot i que es podrien trobar alguns exemplars que malden per la supervivència volent trencar el fatalisme, i que són immediatament expulsats de la manada, aquesta espècie animal es mou en la inconsciència més cega. I, com que no hi ha pitjor cec que el que no hi vol veure, conrea una mena d’egolatria que li va formant una mena de crosta que creu autoprotectora.
Aquest comportament no li deixa veure la gran biga que porta a l’ull i el té convençut que la culpa dels seus mals és de tothom menys seva.
No li parlis de fórmules renovadores, ni d’espais poc apropiats, ni d’horaris desfasats, ni d’actes conjunts, ni de deixar les regnes en altres mans, ni de res de res… La seva resposta invariable és: “sempre s’ha fet així”.
Doncs, bé, sempre s’ha fet així, fins que deixarà de fer-se per sempre.
Perdoneu-me, però avui m'ha sortit així. Ja he dit, però, que hi ha algunes excepcions que volen millorar l’espècie. Tanmateix són això, excepcions.
.

Som una nació!

Conec molta gent, molta, amb la convicció de que això ha canviat, que el mitjó s’ha girat totalment al revés. Només calia escoltar els clams que m’envoltaven ahir a la manifestació de Barcelona per veure que el sentiment general ha sofert una transformació radical. He assistit a les manifestacions més multitudinàries des de la caiguda del franquisme, també a algunes de la diada i a altres concentracions més modestes, i mai, mai, havia vist l’emprenyament, la fermesa i la unanimitat dels assistents reclamant una separació en la qual molts, moltíssims, temps enrere no hauríem ni gosat pensar-hi.

Perquè, aquest és el sentiment generalitzat: l’emprenyament! I em dol molt la situació a la què s’ha arribat per culpa de la incompetència de molts. No cal ni nomenar-los.
Haig de confessar que m’agrada Espanya, vull dir el país i la seva gent. He viatjat molt per tota la seva geografia, a tot arreu m’han acollit molt bé i jo m’hi he trobat com a casa meva. Gairebé cada any, i ja en fa molts, m’he reservat una part de les meves vacances per recórrer les seves planures, les seves muntanyes, les seves ciutats… i, malgrat tot el que ha passat, no penso deixar de fer-ho!
Tot això fa augmentar la meva emprenyamenta, i em plantejo unes preguntes:
1.- Per què les relacions d’amistat i comprensió entre els pobles, lligades amb esforç en un pacte que han esquinçat, han de deixar pas a les de desconfiança i rebuig?
2.- Només ens deixen obert un camí?
3.- Com i qui arregla tot això?
.

Adéu, "Rialles"!

La guarderia que tenim al costat de casa, tanca. No és per manca d’infants, més aviat el contrari. Feia temps que se’ls anava quedant petita i van decidir obrir un altre local molt més ampli en una altra zona de Badalona. Aquest darrer curs, ja amb la meitat d’infants, perquè els nous començaven directament al nou centre, ja ha resultat una mica trist.

Aquesta era, d’alguna manera, la llar d’infants del nostre barri. Ara ja s’ha fet gran, com els centenars de nens i nenes que aquí van tenir els seus primers contactes amb el món de fora de casa seva.
La van inaugurar l’any 1983, un any després que nosaltres compréssim la nostra casa justament dues portes més amunt. Era un edifici de planta baixa i dos pisos, però la joia de la corona era el seu magnífic badiu, a tocar, paret per paret, del meu, i del que sempre n’han tingut una cura molt especial.
La trobaré a faltar. Hi he conviscut els darrers vint-i-set anys, i formava part del paisatge quotidià del meu carrer. La veritat és que no hem tingut mai cap problema, ben al contrari, els seus propietaris i les monitores sempre han estat molt respectuosos amb el veïnat.
Ja no tornaré a sentir els plors de les primeres setmanes de començament de curs, quan els infants només tenen aquest recurs davant la nova situació desconeguda per ells de deixar l’ambient familiar, tot i que només sigui per unes poques hores.
Ni els cants que les “senyoretes”, amb molta més bona voluntat que veu, intentaven ensenyar als nens i nenes quan sortien al pati, durant ell llargs matins del bon temps.
Ni el repetidíssim “Sol, solet”, dels matins d’hivern…
Ni el xipolleig de l’aigua a les petites piscines, quan feia calor.
Ni el ja famós “a recollir!”, previ a la quotidiana cerimònia higiènica de preparar els petits per a l’hora de plegar.
Ni la remor de converses dels avis i dels pares, molts més els primers, que se sentia al carrer mentre esperaven l’hora de recollir els infants.
Ni els pallassos que portaven cada any per celebrar la festa de final de curs. –“I els papes i les mames, que no criden?”
Ni, menys mal, el run run dels motors dels cotxes engegats, aparcats al portal de casa –“No es preocupi, només és un moment”–.
L’emoció que va embarassar la directora en el seu darrer parlament de comiat del “vell edifici” –el vaig sentir des del meu badiu– també se’m va encomanar a mi una miqueta.
Decididament la trobaré a faltar!
.