El "Dia sense cotxes" perd pistonada

Poc a poc, el “Dia sense cotxes” ha anat perdent l’empenta dels primers anys, fins al punt que molt poca gent del barri del centre de Badalona el celebra. Tret dels veïns de la mitja dotzena de carrers que encara segueixen la festa, pràcticament ningú participa dels pocs actes que subsisteixen. A la resta de la ciutat ni se’n parla, ni se sap que existeixi.
No cal cercar culpables. És la tònica general. Les coses acostumen a començar amb empenta per part d’uns quants, però després només la dinàmica ho manté, fins que aquesta es va esmorteint i tot es torna gris fins que s’apaga.
Els primers anys era habitual veure una corrua de gent que anava d’un carrer a l’altre, hi havia entitats que obrien parades, es visitaven alguns domicilis particulars per veure-hi col·leccions, jardins i altres curiositats... El barri era una illa festiva oberta a tothom.
Ara la cosa es limita a uns pocs carrers que celebren un sopar de veïns, a algun altre acte voluntariós i poca cosa més.
Tampoc sembla que l’Associació de Veïns tingui l’empenta dels primers anys com a capdavantera de la festa. Això, sumat a la manca d’actes centrals, els quals han anat desapareixent del programa, així com també a la poca pedagogia desplegada del perquè de la festa i a la imperceptible propaganda dels mitjans de comunicació, fa que la diada vagi perdent la seva raó de ser.

.

Poemes no, si us plau!

M’han sabut greu les declaracions recollides pels mitjans de comunicació fetes per alguns alumnes, en alguns casos compartides per professors, a la sortida de les proves d’accés a la universitat, fent referència a la prova de català. Sembla que la primera opció, comentari i anàlisi d’un fragment del poema Bèlgica de Josep Carner, ha estat rebutjada per l’immensa majoria per extremadament difícil o incomprensible; “poemes no, si us plau!”, va dir més d’un/una. (Algun dia hauré de dir alguna cosa sobre el costum actual d’aplicar el femení al costat de tot vocable sospitosament masculí i exclusivista, encara que determini correctament tots dos gèneres. Es veu que ara és políticament correcte dir: “Tots els gats i gates dels meu carrer...”; “He vist un estol de coloms i colomes...”).
A la meva època escolar, el meu bagatge de poesia treballada a l’escola no va anar més enllà de memoritzar el nom d’alguns autors en llengua castellana i de recitar un parell de poesies de Gabriel y Galán i el “Con diez cañones por banda / viento en popa a tota vela…” d’Espronceda. Vull dir que no vaig tenir la sort de conèixer els nostres poetes fins molt més endavant quan, gràcies a la col·lecció “Les millors obres de la literatura catalana”, editada conjuntament per Edicions 62 i La Caixa, em vaig procurar una formació bàsica en un terreny que abans m’havia estat vedat. Ja se sap, eren els anys de l’escolarització en castellà i la literatura catalana, senzillament, no existia.
Així, poc a poc vaig anar descobrint els immensos tresors que ens havien amagat. Noms com Ausiàs March, Jordi de Sant Jordi, Aribau, Verdaguer, Costa i Llobera, Maragall, Guerau de Liost, Carner, Espriu, Riba, Foix, Pere Quart, Salvat-Papasseit, Torres, Sagarra, Vinyoli, Brossa, Arderiu… em van anar apareixent del no res. Sense aquesta base, com podria entendre els autors dels nostres dies?
El mateix va passar amb els autors de novel·les, d’assaigs, de teatre. Quanta feina havia quedat per fer! Cada mes devorava un parell de llibres d’aquella col·lecció per compensar el meu analfabetisme en la meva pròpia llengua.
I, penso, aquests nois i noies, segur que han rebut una formació adequada? O, senzillament, aquest és un tema que no interessa?
.

Navegar

Acabo de llegir “L’embat del vent”, un llibre de memòries d’un capità de la marina mercant badaloní, en Francesc Lleal. El llibre recull tota la seva experiència marinera, narrada en uns enregistraments fets per a una entrevista, on explica les seves vivències des del primers anys de navegació com a agregat a diferents vaixells, per anar acumulant experiència, fins als darrers quan, ja retirat, enyora aquells temps en els quals fer-se a la mar encara era tota una aventura. La seva filla, la poetessa Coloma Lleal, ha tingut cura de recollir les paraules del seu pare i ha fet una àgil introducció al llibre.
M’agraden els llibres de navegació, del mar. Un dels primers que vaig llegir, “El vell i la mar”, de l’Ernest Hemingway, em va deixar una forta petjada, i sempre l’he tingut com un dels millors llibres que han passat per les meves mans. “Moby Dick”, d’Herman Melville, “El descubrimiento de la lentitud” de Sten Nadolny, i fins i tot “L’amic del vent”, de Francesc Lleal Galceran, fill de l’autor que comento, i capità de vaixell com el seu pare, entre altres, són algunes de les lectures sobre aquest tema que sempre m’ha interessat. Perquè sóc mariner de terra, admiro la gent del mar i les aventures que m’hauria agradat viure, però, no he anat més enllà de viatjar amb vaixell a Ses Illes i de donar un tomb per la costa de Badalona amb la menorquina de l’amic Joan.

.

Un petit paradís

He passat uns dies a l’Ampolla, millor dit, a la costa del Perelló, que és el municipi veí amb el casc urbà a sis quilòmetres del mar. No estava massa decidit a escriure aquestes ratlles perquè els secrets convé no divulgar-los massa, però penso que per quatre gats que em llegiran la cosa no arribarà gaire lluny.
El cas és que fa sis o set anys vaig descobrir aquest petit paradís. Fins aleshores, el coneixement que tenia d’aquesta part de la costa de la província de Tarragona era molt escàs i equivocat. La primera vegada que vaig trepitjar aquestes platges a tocar del delta de l’Ebre vaig quedar gratament sorprès. El paisatge em retornava als meus anys d’estada a Menorca: platges des sorra i aigua netíssimes amb molt poca gent i menys construcció, un entorn a base de secà amb oliveres, garrofers, figueres, ametllers, terrenys delimitats per parets baixes de pedra amb algun conreu… Un petit paradís.
Per això deia que com menys gent ho sàpiga millor. Però, em sembla que ja he fet tard. En poc temps, he vist néixer un parell d’hotels de gran capacitat, un d’ells gens respectuós amb l’entorn, una urbanització, un edifici molt alt al cas urbà de l’Ampolla que atenta contra totes les normes del bon gust… De moment, la crisi ha frenat altres projectes. Ja veurem.

.

Un any més a Segona B

Aquest any havíem posat moltes esperances amb el futbol, però tampoc ha pogut ser. Parlo del Badalona, és clar. Aquest any el club, fent un gran esforç econòmic, havia fitxat jugadors de renom i amb molta experiència fins i tot en categories superiors, un d’ells a Primera Divisió. Però, ja se sap, en futbol les coses difícilment van pel camí que hom preveu.
Hi havia il·lusió i la gent tenia ganes de veure l’equip a Segona. Tanmateix, han anat passant els mesos i l’equip no ha aconseguit engrescar la parròquia. Després d’un començament de temporada amb el camp pràcticament ple, s’han anat perdent llençols a cada bugada i hem acabat amb mitges entrades justetes.
D’un joc engrescador dels dos o tres primers partits s’ha anat caient en la grisor més desesperançadora. I, tot i que hi ha hagut opcions fins pràcticament el final, en cap moment s’ha vist la possibilitat de poder lluitar per l’ascens.
La junta, que presideix un eficient gestor, haurà de treballar molt per tornar a fer vibrar l’aficionat. De moment, però, tots castigats: un any més a Segona B!

.

Música

M’agrada la música, especialment si puc sentir-la en directe, i aquests dies de les Festes de Maig hi ha hagut a Badalona molta música de qualitat. Llàstima que de les diferents possibilitats, per motius diversos, només he pogut anar a tres dels concerts que s’han ofert: el de la potent banda Pegasus, el dels Manel, el divertit grup barceloní que ha sorgit amb molta força, i el de la New Swing Orchestra, amb uns músics molt experimentats amb el jazz popular, principalment el de les grans bandes americanes de l’època del swing.
De música, per la ràdio, no n’escolto gaire perquè em distreu (tot i que alguna vegada mentre treballo poso alguna cosa clàssica), tampoc m’agrada anar amb uns auriculars a les orelles, com fa molta gent mentre camina o fa fúting o viatja amb transport públic. Sí que en poso anant en cotxe, sobretot en trajectes llargs, perquè em serveix per escurçar el viatge…Tanmateix, el que més m’agrada és escoltar-la en directe. M’agrada el rock amb la gran potència de la música electrònica; m’agrada la clàssica, la que sigui, però sempre que pugui apreciar en directe la finesa de cada instrument; m’agraden els recitals de cantautors notant la proximitat tot allò que volen comunicar; m’agraden les sardanes a peu de cobla, veient l’esforç i el virtuosisme dels músics traient les notes dels seus instruments; m’agrada la força de la música folklòrica de tot arreu, l’aparent desconcert de la música àrab, la improvisació del jazz, l’òpera… gairebé tot. I aquestes festes n'hi ha hagut per a tots els gustos.
.

Al vent!

Cinquanta anys en la vida de les persones són molts anys, però en són molts més per a una cançó. La majoria moren en l’oblit poc després d’haver nascut i només unes poques queden en la memòria col·lectiva.
Al vent!, però, és molt més que una senzilla cançó. Quan Raimon, en la joventut dels seus 19 anys la va composar l’any 1959, diu que mentre anava en un moto de “paquet”, segur que ho va fer per simbolitzar el fet d’anar contracorrent quan es vol lluitar contra tot allò que impedeix avançar cap a un món millor.

Al vent,

la cara al vent,

el cor al vent,

les mans al vent,

els ulls al vent,

al vent del món.

I tots,

tots plens de nit,

buscant la llum,

buscant la pau,

buscant a déu,

al vent del món.

La vida ens dóna penes,

ja el nàixer és un gran plor:

la vida pot ser eixe plor;

però nosaltres

al vent,

la cara al vent,

el cor al vent,

les mans al vent,

els ulls al vent,

al vent del món.

I tots,

tots plens de nit,

buscant la llum,

buscant la pau,

buscant a déu,

al vent del món.

Ara se li busquen tota mena de simbologies (patriòtiques, polítiques, musicals, existencialistes…), tothom hi troba la seva, però per a mi i per a molts joves de la meva generació, era una cançó que, senzillament, ens impulsava a l’inconformisme, a sortir de la foscor, a cercar la frescor de l’aventura de cara al vent. En les llargues sortides amb autocar, viatjant en els trens de l’època, en les nits de campaments… sempre hi havia una guitarra que rascava les primeres notes de la cançó i ens incitava a cantar-la.
Va ser per un bany d’autoestima per a molts.

.

Majestat de Beget

Beget és un bonic poblet ensotat entre els plecs de la serralada pirinenca, allò que se'n diu “un cul de sac”. Fins no fa molt, arribar-hi no era gens fàcil pel mal estat de les carreteres i camins de muntanya. Com a tot arreu, el progrés ha fet millorar les comunicacions, tot i que no ha pogut reduir l’elevat nombre de corbes, però ara el poble és més accessible. Hi ha dues rutes, totes dues prou boniques: per Camprodon i per Castellfollit de la Roca, passant per Oix.
Però no és del poble que volia parlar, sinó del Crist Majestat de Beget, un dels seus atractius, potser el millor. La Majestat de Beget, és una de les peces del romànic català que millor s’han conservat. Malgrat les nombroses pressions per traslladar aquesta imatge de valor incalculable a algun museu, on es considera que hi estaria més segur, la gent de Beget ha aconseguit mantenir-lo al seu lloc de sempre.
Per veure, doncs, l’original cal anar a Beget, a l’església romànica de Sant Cristòfor, un altre punt d'interès que per si sol justifica la visita del lloc.
El Crist és una talla de fusta de prop de dos metres d’alçada del segle XII. Va córrer un greu perill de desaparèixer amb motiu de la guerra civil, però la gent del poble el va salvar enviant-lo a Suïssa fins que va passar el perill.
La imatge està situada en un cambril de l’altar major, al mig d’un recarregat retaule barroc, i amb un fresc molt colorista del segle XVII, restaurat no fa molt, el qual li resta molt de l’encant que per si sol ja té.
De totes maneres, estem davant d’una obra excepcional.

.

Roses i sant Jordi

Puntuals, com cada any, les roses del meu badiu han acudit a la cita de la seva diada per excel·lència, sant Jordi, matador de dracs de mal viure i alliberador de donzelles a qui ningú mai va preguntar si preferien el cavaller al drac.
Les meves roses són grogues, color que representa l’alegria, la felicitat, la intel·ligència, la sensació d’entrar en calor… El groc és el color de les primeres flors que s’obren a la llum de la primavera. El groc és el contrapunt perfecte del vermell de les quatre barres que ens identifiquen.
A casa nostra, sant Jordi ha pres el paper de mite portador de les essències del país. Mite que, com tants altres mites clàssics, ha trobat el seu referent en el cristianisme i l’ha adornat de virtuts salvífiques que fan de bon aprofitar.
Salvador Espriu, poeta gasiu de paraules però immens de continguts, ens encomana al Sant perquè ens alliberi de la bèstia maligna dels pecats humans en la seva “Pregària de sant Jordi”.

Senyor sant Jordi,
patró,
cavaller sense por,
guarda'ns sempre
del crim
de la guerra civil.
Allibera'ns dels nostres
pecats
d'avarícia i enveja,
del drac
de la ira i de l'odi
entre germans,
de tot altre mal.
Ajuda'ns a merèixer
la pau
i salva la parla
de la gent
catalana.

Amén.

No cal dir res més!

.

Passeig del Fum

Aquest és el nom que m’ha vingut al cap aquest matí per rebatejar el Passeig de Gràcia de Barcelona, davant l’espectacle gratuït que s’ofereix en aquest popular indret –i a tots els carrers, en general– a cada portal on hi ha oficines i comerços.
El fet que la llei prohibeixi fumar en els llocs de treball ha creat un nou costum: els cinc minuts del cigarret. Per això, ja és habitual veure gent fumant, en grup o solitaris, a la porta dels locals de negoci, perquè no tots disposen d’un lloc adequat per alliberar la tensió dels més addictes. Tampoc és gens difícil, aixecant la vista, trobar fumadors abocats als balcons i a les finestres per aprofitar aquesta escletxa de temps que els concedeixen gratuïtament.
Dic gratuïtament perquè em sembla un greuge comparatiu amb els seus companys abstemis, ja que ells, si no estic equivocat, no disposen d’aquest privilegi.
Per això, he trobat molt enginyós el cas que m’explicaven d’una noia que treballa en una feina estressant cara al públic, on es reben moltes sol·licituds d’ajuda però hi ha pocs recursos per oferir, la qual alguna vegada s’aixeca i diu: “Ara torno, vaig a fer la cigarreta”. Els companys fumadors se la miren i es diuen: “On va? Però, si no fuma!”

.

Alquézar

Alquézar és un poblet del Somontano aragonès, a la prepirenaica serra de Guara. Feia temps que en tenia referències, sobretot per un dels llibres de l’Espinàs –“A peu per l’Aragó”­– on recull les vivències d’una de les seves caminades. La veritat és que m’havia fet una idea ben diferent de com el vaig trobar.
La sensació a l’arribada és doble: espectacular, per l’escenari que de cop i volta s’obre als ulls en el darrer revolt de la carretera que hi mena, però, a la vegada, una mica penosa al veure que l’encant del poble es va esvaint amb la massificació de visitants que comporta una gran servitud en forma de negocis de tota mena dedicats exclusivament al turista.
Hi havia poca gent, però el gran nombre d’aparcaments per a cotxes i autocars habilitats als afores, generaven una sensació que feia pensar: pobrets, quan això està ple!
El poble, autèntica joia per la seva situació i conservació, va en camí de convertir-se en una mena de poble temàtic, a l’estil dels nostres Pals i Rupit.
Per gaudir profundament d’aquest racó de món, és convenient allunyar-se’n una mica i millor si es pot fer baixant al congost que, just sota el poble, ha anat obrint el riu Vero, on hi ha racons d’una gran bellesa natural. De totes maneres, una visita totalment recomanable.

.

Unes guineuetes molt fredes

Feia temps que no m’ho passava tan malament al teatre, per diferents raons. Tot i que em faig càrrec que no es tractava d’una sessió convencional, i que hi havia bastants elements que distorsionaven el que hauria d’ésser una vetllada normal (l’entrada era gratuïta, per invitació, i segurament alguns amics i familiars dels premiats assistents no eren gaire habituals d’aquests ambients), crec que la manca d’una bona organització va ajudar a que l’acte esdevingués molt vulgar.
Era la Nit de les Guineuetes que, en el marc del Dia Mundial del Teatre, organitzen els Amics del Teatre Zorrilla. L’acte està pensat com un homenatge a les arts escèniques badalonines i tot el que gira al seu entorn, amb el lliurament de les “guineuetes” a les persones i entitats que han destacat durant l’any anterior en els diferents àmbits que es convoquen. La idea és molt bona i està reconeguda per la gent de teatre local, el públic i l’ajuntament, que li dona suport. També s’atorga el “Premi de Teatre Breu de Badalona INICIA’T”, i s’inclou la representació del títol guanyador de l’any anterior. Fins aquí, tot molt correcte.
Però jo volia referir-me a la sessió d’aquest any. Vaig al gra: gent que entrava i sortia de la sala sense gaires miraments, en plena representació, fins i tot durant la sentida interpretació d’unes peces de piano que enllaçaven els diferents moments de la nit. Mòbils que s’encenien i apagaven (des del primer pis feia l’efecte d’unes cuques de llum que anaven i venien per la platea). Un grupet que no s’estava d’enraonar tota l’estona i que, malgrat els advertiments, va estar filmant una part de l’acte, amb la pantalleta encesa il·luminant tot un racó. La tos... una malaltia crònica estesa per totes les sales. Per què tanta gent va al teatre amb la tos posada?
Però, sobretot, l’organització... Em refereixo a la posta en escena del lliurament dels premis. I no parlo de la presentadora, que se’n va sortir prou bé. Costa de creure que una entitat, de la qual sóc soci, formada per gent que estima el teatre, alguns d’ells actors fins i tot, no tingui cura de fer una presentació mínimament digna d’aquests moments clau. Tant els premiats com les persones que havien de lliurar els guardons no sabien com situar-se a l’escenari, es posaven d’esquena, marxaven a mitges, tornaven, s’apilotaven en un racó, les estatuetes sortien improvisadament de darrera les cortines...
I, per acabar el memorial de greuges: una il·luminació molt pobre, la escenografia, deficient, i el pianista va desaparèixer sense ser gairebé reconegut.
Fred, tot molt fred i amb un regust d'improvitsació. No sé si l’any que ve hi tornaré.

.

ITV

En cosa de pocs dies he passat les ITV. Sí, així, en plural. No és que tingui dos vehicles i hagi aprofitat per fer la inspecció dels dos al mateix temps. Em refereixo a la ITV del cotxe, sí, però també a la meva pròpia, la mèdica, que també compta.
Sempre he estat partidari de la prevenció. En el cas del cotxe, quan encara no s’havia establert l’obligatorietat de la revisió periòdica, cada any, abans de sortir de vacances, el portava al taller perquè li donessin una mirada. Sempre m’ha agradat viatjar per tot arreu amb el cotxe i necessitava aquest grau de seguretat per sortir amb una certa garantia a fer quilòmetres per les carreteres i camins.
Amb la salut em passa el mateix. Crec que ja tinc l’edat de mirar-m’hi una mica i visitar el metge amb una certa regularitat em genera confiança.

.

Un sant patró

Racó de la plaça Sant Josep Oriol, de Barcelona.

Aquarel·la de Rafael Pujals.

He llegit en algun lloc que els falsificadors de monedes tenen un patró i tot. Em refereixo a un sant de veritat que els és patró, com sant Eloi ho és dels manyans, sant Josep dels fusters o santa Rita de les coses impossibles. Qui és el patró d’aquesta branca dels falsificadors? Sant Josep Oriol. I dic d’aquesta branca perquè els falsificadors de bitllets de banc també deuen tenir el seu, o els que falsifiquen documents, o els que falsifiquen entrades del Barça… Ja se sap que aquest és un ram que té molts afiliats i moltes especialitzacions.
Per què a sant Josep Oriol li han penjat aquest patronatge? Doncs, diuen els entesos que un dia que va anar a menjar a una fonda amb un company, l’un per l’altre, a l’hora de pagar es van adonar que no duien diners. Com que tenien pressa i no hi havia temps per rentar tota la plateria de la cuina, que és el que ben segur els proposaria l’amo, el sant va agafar una pastanaga que havia sobrat de l’amanida i la tallà en rodanxes, les quals, ràpidament, s’anaven convertint en monedes de curs legal.
Apa, i a mi que no se m’havia ocorregut! Anècdotes a part, una gran persona aquest Josep Oriol. Podeu comprovar-ho.

.

Quina amanida!

Avui he menjat una amanida amb gust d’amanida!
Sembla mentida com anem oblidant els gustos i les olors dels productes que mengem. El fet de viure a la ciutat fa que, cada vegada més, hàgim de comprar els aliments de cada dia en establiments que són el darrer graó de la cadena que enllaça el pagès –i també el ramader, el pescador, etc.– amb el consumidor final, que som nosaltres. Durant el llarg camí que fa qualsevol producte des del seu origen fins al nostre plat, aquest ha de patir emmagatzematges a les cambres, viatges, transbords, manipulacions… Qualsevol pas es converteix en una agressió que forçosament l’ha d’afectar.
Avui, al mercat de Tordera, he pogut comprar a un pagès de Palafolls unes escaroles, uns tomàquets i uns raves que, degudament preparats i acompanyats d’unes olives trencades, han anat a parar directament al plat. Una amanida per sucar-hi pa!

.