Impressions

Verd, rius, teulades de pissarra, neu, cavalls, flors, campanars, estrelles, camins, llacs, geleres, pedra, isards, avets, bordes, corriols, tuques, ramats, gent de muntanya, silenci, rosari de poblets, més aigua, refugis, núvols, romànic, banys termals…

Però, també, creixement poc controlat, massificació en temporada alta, pèrdua progressiva d’identitat…
Vall d’Aran!
Sortosament encara guanya la primera part per golejada.

"Fa dos mil anys que som aquí!"

La plaça, plena a vessar, estava a l'expectativa. El rellotge de la casa de la vila era a punt de marcar les set quan els músics van sortir per tercera vegada al balcó per interpretar el solemne toc d’inici. Tot seguit els porticons es van obrir de bat a bat i van aparèixer l’alcalde i els regidors que acompanyaven el nostre personatge. Es va fer el silenci. L’alcalde, breu i amb veu ferma, va anunciar l’acte i tot seguit el va presentar: “Amb tots nosaltres, l’Enric Juliana, pregoner de les festes d’enguany!”
En els darrers anys, he llegit bastant d’en Juliana. Sobretot, els articles que publica regularment a “La Vanguardia”, diari del qual és subdirector i corresponsal a la capital de “l’Espanya dels pingüins”. Era un motiu afegit per no perdrem el pregó de les Festes de Sant Anastasi (altrament dites de Maig en versió laica, que és la que ara es porta).
El pregó? No cal que el comenti, tothom n’ha parlat. Una visió de Badalona des d’allà on es veuen les coses amb una gran relativitat, però que, per això mateix, permeten una observació molt més objectiva. Tot això sense oblidar que l’Enric és d’aquí, que aquí hi té la família i que algunes gotes de “badalonitis” li hauran caigut dins el pastís.
El seu “mobilis in mobili” es va escampar per tot arreu. I amb la seva proposta als governs d’aquí i d’allà, demanant les màximes distincions per a la ciutat pel seu paper com model de convivència, se’ns va posar a tots a la butxaca.
“Fa dos mil anys que som aquí!”, va pregonar una i altra vegada, convidant tothom a integrar-se i a formar part de la Badalona arrelada en l'ahir que vol caminar cap el futur.
Un parell de vegades la plaça va trencar la veu del pregoner amb aplaudiments que es repetiren llargament al final amb la seva invitació a la festa. Feia anys que no havia sentit un pregó tant assenyat.
.

Aneu amb compte!

Es veu que al nostre país hi ha una gran passa de mal d’orella. Feia temps que m’ho semblava, però, la veritat, no n’havia fet gaire cas. Però l’altre dia, mentre seia una estona en un banc d’un conegut passeig de Barcelona, m’hi vaig haver de fixar gairebé per força. Hi he arribat a la conclusió que és molt probable que la cosa sigui molt més greu del que em semblava en un principi.
Com que la millor forma de deixar constància d’un fet és l’evidència, no em vaig poder estar de fer unes quantes fotografies de les persones afectades que durant la poca estona que vaig estar allí van passar pel davant meu.
Algunes d’elles diria que patien només molèsties lleugeres, perquè aviat deixaven de tocar-se l’orella. Per a altres, però, la cosa devia ser més preocupant. Fins i tot una senyora, pobreta, va estar tota l’estona recolzada a la cantonada sense senyals de que la molèstia anés a menys, i quan vaig haver de marxar ella encara hi era.
Tot això ho dic perquè aneu amb compte. Crec que és una passa molt encomanadissa, de la qual no s’han trobat remeis prou eficients. I, pel que he vist, potser afecta més a la classe femenina. No sé...
.

He estrenat el pont nou

A peu, que és com es veuen bé aquestes coses. Sí, el que han fet per travessar les vies del tren des de la zona del port fins a la banda de muntanya i que substitueix l’antic de la fàbrica Cros que es va enderrocar, potser perquè era massa vell, potser perquè feia nosa per urbanitzar aquell sector, vés a saber…
El cas és que s’havia creat un autèntic conflicte pels nous pobladors d’aquella zona de la marina badalonina. Per sortir del barri amb cotxe havien d’anar cap al centre de la ciutat o passar per Sant Adrià, i encara sort que s’havia arreglat el tema del peatge per passar per la zona portuària, únic camí que unia aquestes sortides.
Doncs, com deia, he passat pel pont nou. Crec que es diu de Sant Lluc. L’han fet amb cara i ulls. Fins i tot és bonic, metàl·lic, pintat de blanc, amb mampares de color verd clar. Sembla pràctic per als cotxes i no tant per als vianants que, segons d’on vinguin, han donar una bona volta per arribar a les rampes d’accés. Però, m’ha agradat. A més, permet tenir una nova perspectiva de la zona del port i de la via del trens.
El pont uneix dues zones absolutament contraposades. Per la banda de mar, una zona d’esbarjo, més aviat agradable per passejar i amb futur. A l’altra banda, un laberint de naus industrials i magatzems, amb carrers deteriorats, plens de furgonetes i camions, els dies laborables, i absolutament deserta els festius.
.

Un altre Sant Jordi

Aquesta vegada m’ha costat una mica trobar-li el regust. No sé, però em fa l’efecte que la cosa no marxa pel bon camí. De fet, sóc home de minories i tot el que s’escapa de les mans i es massifica crec que acaba perdent l’essència i els fonaments. Tot i que perviu el missatge poètic que comporta l’entrega de la rosa a la persona estimada, moltes vegades es va pervertint i no deixa de ser un vulgar reclam publicitari de molts comerços per atraure clientela.
Pel que fa als llibres, tampoc acostumo a recórrer a la llista dels més venuts i dels més “esperats”. Els medis de comunicació juguen el seu paper i, lògicament, escriptors i editors aprofiten per situar-se en una bona posició de sortida en la seva cursa particular.
Enguany m’he decidit per “Betúlia”, la reedició del llibre de M. Aurèlia Campmany, que va escriure en la seva etapa de mestra a Badalona. Vaig conèixer l’escriptora en un curs sobre literatura catalana que va donar cap allà els anys setanta al CIC. Era una enamorada de les lletres, sobretot dels nostres clàssics. Encara sembla que la senti recitar uns versos de “L’espill” d’en Jaume Roig… Llàstima que la mort se l’endugués en plena maduresa.
.

Poca sensibilitat històrica

L'ermita abans de les obres

Heu passat aquests últims mesos pel davant de can Cabanyes? Hi han fet unes “millores” en el tancament de la finca i s’ha arreglat i ampliat la vorera que la circumda per la riera de Sant Joan, l’avinguda Salvador Espriu i el lateral de l’autopista.

El resultat podria ser satisfactori si no fos que d’aquesta manera han desvinculat una petita capella adossada a la masia, la qual ha quedat aïllada al mig de l’ampla vorera com un element independent de la finca.

Aquesta capella, dita del Sant Crist de Can Cabanyes, ja està documentada en el segle XVII. A la part frontal, damunt la porta, hi figura una data –1860– probablement l’any d’una de les moltes reformes que ha tingut a causa dels diferents danys soferts al llarg dels temps. Cada Dijous Sant, la capella s’omple d’espelmes i llantions, ofrena de devots badalonins d’aquest Sant Crist que segueixen una antiga tradició.

Poca gent coneix la història, trufada de llegenda, d’aquest racó de Badalona. Ara, amb aquesta separació, que la deslliga de l’antiga masia, no es fa res més que desvirtuar la realitat històrica i contribuir, inexorablement, al seu oblit.

.

Noves processons

A mitja tarda de Divendres Sant, vaig anar al punt habitual de trobada de molts badalonins quan sortim d’excursió, el Museu Municipal. Uns quants amics havíem decidit anar fins a Sant Celoni on, segons les nostres informacions, a la nit sortia una processó que aquesta població ha recuperat tot just fa un parell d’anys i ara estrenava dos passos nous.
Haig de dir que fa molts anys que, en aquesta mateixa diada, anem a un lloc o altre a veure una processó i després a sopar. Vam començar a fer-ho quan els nostres fills eren petits i ho anem mantenint, malgrat que ja molt de temps que els petits han deixat de ser-ho i ja no ens acompanyen.
Com deia, vaig anar al punt de reunió davant del museu. Un cop allà, vaig adonar-me que a l’altra banda de la carretera, just davant de Correus, s’havia format una cua de gent que contínuament s’anava allargant amb més i més nouvinguts que esperaven per entrar a un gran autocar estacionat sobre la plaça. El vehicle, ara ho veia clar, estava pintat amb els colors blaugranes i duia impresos un gran escut del Barça, una fotografia de la plantilla amb la paraula “Campions 2009” i la reproducció de les sis copes que havien guanyat la passada temporada. Es tractava de l'autocar del Barça que volta per tot Catalunya perquè els aficionats puguin veure els trofeus conquerits.
Aquella imatge, precisament en aquest dia de Setmana Santa, se’m figurà com una transposició d’algun acte religiós –com la mateixa processó que jo anava a veure– propi d’altres temps, als moments actuals.
El que abans eren processons i visites les esglésies, s’ha anat transformant en noves formes d’una religió en la que els nous déus, els nous ídols, també reclamen la seva part d’adoració. Els nous natzarens refan les files, no ja darrera d’un pas processional, sinó que s’arrengleren a les carreteres, a les pistes d’esquí o, com en aquest cas, per venerar els nous símbols religiosos de la nostra societat laica.
No hi tinc res a dir.
.

Perplexitat

Un dissabte d’aquest mes de març, amb el grup d’amics anem a Sitges per fer l’habitual excursió quinzenal per camins de muntanya. Decidim fer el viatge d’anada i tornada amb transport públic. Punt de trobada: estació de rodalies.
Cap a dos quarts de 8, agafem el tren fins al Clot on enllaçarem amb un altre que passa pocs minuts abans de les 8 i ens ha de portar a la simpàtica vila del Garraf. Els horaris els hem tret de la pàgina http://www.renfe.es/cercanias/barcelona/index_horarios.html, (en castellà, perquè suposo que fa massa poc que la Generalitat s’ha fet càrrec de rodalies i encara no han tingut temps de fer la versió catalana).
Arribem al Clot. Primera sorpresa: al llistat de la pantalla de l’andana per on han de passar el comboi no hi consta el que tenim previst agafar. És més, no hi consta cap tren que vagi per la línia de Vilanova i passi per Sitges.
Ah! És dissabte, segur que ho hem mirat malament. Anem a consultar el plafó d’anuncis amb els horaris. Res. El tren fantasma no apareix per enlloc. Solució, anem a preguntar-ho a la finestreta.
Resposta del funcionari: “Ah! Vostès ho han consultat a internet? Doncs està malament, perquè des de Nadal s’han canviat els horaris i encara no ho han arreglat. Hauran d’anar a Sants i allà fer l’enllaç”.
El que no vaig entendre bé és si volia dir que el canvi s’havia fet per Nadal, o des de que hi ha en Nadal.
Avui, tres mesos després del que ens va dir el funcionari, sembla que ja ho han arreglat.
.

Sant Josep

Tot i que a la meva família més propera no ni ha cap de Josep –de Joans n’hi ha un munt– aquesta és una diada que a casa no passa desapercebuda.
Ja fa temps que els aires laics de la política es van emportar la festa laboral, com poc a poc es van emportant qualsevol senyal identitària que faci ferum a religiós. Els qui més ho van notar van ser el pobres Joseps que van haver de canviar el dia de l’àpat familiar i traslladar-lo al diumenge següent. En canvi, poc a poc, des d’àmbits comercials s’ha volgut anar imposant la festa del dia del pare, però sense gaire èxit.
A casa, avui no faltarà la crema tradicional. Potser escatimarem algun ou dels que marca la recepta preceptiva, però és que cal no temptar el colesterol, sempre vigilant darrera de cada vianda. Tampoc ens oblidarem de les trucades i visites per felicitar els Joseps, Maria Joseps, Josep Maries, Pepets, Pepites, Peps, Pepes, Pitos, Fines… una llarga llista, tot gent de quaranta en amunt perquè ja fa temps que posar-li aquest nom als petits no fa, només faltaria!
També van desapareixent els fusters, que en aquesta diada celebraven la seva festa patronal. Ara tot és més industrial i per aquí s’han anat perdent les essències de l’artesania i del contacte personal.
Llàstima perquè jo trobo que sant Josep és un sant simpàtic, potser perquè, com jo mateix, sempre va amb el lliri a la mà.
.

Badalona, bressol del... teatre

El proper 27 de març, el veterà actor Jordi Dauder rebrà la Guineueta Honorifica, distinció atorgada pels Amics del Teatre Zorrilla. Serà durant l’anomenada Nit de les Guineuetes, en la qual aquesta entitat vol premiar aquelles persones, entitats i grups que s’han distingit durant l’any en l’activitat teatral de la nostra ciutat. En aquesta ocasió, l’acte dedicarà un homenatge a Margarida Xirgu, l’actriu de Molins de Rei amb forta vinculació amb Badalona fins a l’hora de marxar a l’exili.
No havia vist Jordi Dauder actuar en directe. Conec el seu treball com a actor gràcies al cinema i a la televisió, però mai havia tingut l’oportunitat de veure’l en directe, a l’escenari, malgrat que vaig bastant sovint al teatre.
Fa un parell de setmanes estava a Ponferrada, a la província de Lleó. Casualment, al Teatre Bergidum hi havia anunciada, per a aquella mateixa nit, la representació de l’obra “Después de mi, el diluvio”, un muntatge del Teatre Lliure de l’obra de la també badalonina Lluïsa Cunillé, en el qual intervenien Jordi Dauder i Vicky Peña. Sortosament quedaven algunes entrades i vaig tenir l’oportunitat d’assistir a la representació. Realment, una passada!
Badalona, a més del basquetbol, és també bressol de bons actors, molts d’ells de capçalera. No cal dir noms, la llista és llarga i sempre podria deixar-me’n algun. Bé, sí, en citaré un altre: Marta Marco. Gràcies, Marta, per la teva incommensurable Rachel de diumenge passat al Zorrilla.
.

Enderroc

Ja està en marxa l’enderroc de l’antiga Clínica del Carme, un lloc emblemàtic perquè hi van néixer molts badalonins. Altres aquí hi van passar els seus darrers dies.
Em va agradar el petit homenatge que va rebre aquest antic centre mèdic per part d’un grup de ciutadans anònims que van voler expressar els seus sentiments amb uns paperets enganxats a la porta, poques hores abans que comencessin les obres d’enderroc.
Diuen que en el seu lloc hi aixecaran un flamant centre cívic d’un disseny atrevit proposat per no sé quin arquitecte. Una obra singular. Penso, però, que, amb les arques municipals tant migrades per la crisi, passarà el mateix que amb el camp de futbol que ja fa temps s’hauria d’haver construït. Sí, aquell que va projectar el famós arquitecte francès Dominique Perrault i que, per culpa de la manca de diners, quedarà en un camp normal i corrent. La veritat és que ni feia falta el primer ni sé si arribarem a veure el segon. I, pel que fa al nou centre cívic, ja veurem…
.

Els surfistes

Avui he tornat a caminar per la vora del mar. Ho faig sovint, i m’agrada. Des de la Rambla fins a Montgat el camí és agradable i el recorregut d'anada i tornada es pot fer amb poc més d’una hora.
Alguna vegada vaig en direcció contrària, cap al nou port esportiu i fins a la desembocadura del Besòs. No m’agrada tant aquesta banda sud perquè bona part del camí està degradada. Diuen, però, que aviat ho arreglaran i faran el nou passeig martim, diuen…
M’agrada, especialment, anar a caminar els dies rúfols, quan fa aquell vent mariner que et peta a la cara i et porta els rissos de caballera de l’aigua que esclata amb les ones. I aquella olor penetrant...
Avui feia un dia gris i amenaçava pluja, tot i que el vent era una mica moderat. Donava gust veure el moviment del mar. En molts sectors, els temporals d’hivern han anat treient sorra de la platja i l’han acumulat uns quants metres mar endins. D’aquesta manera les onades rompen molt abans d’arribar a la vora i avancen com turons nevats fins a la sorra, per a goig dels surfistes, aquesta nova espècie aquàtica que ha anat proliferant en els darrers temps. A vegades m’entretinc mirant-los, i a envejar-los, en la seva lluita per mantenir-se dempeus a la cresta de l’onada. El surf, tot un exercici de constància i resistència.
.

Vana il·lusió

Finalment vaig poder anar a l’ajuntament. No em refereixo a l’emblemàtic edifici de la plaça de la Vila, que ja he visitat en diferents ocasions i circumstàncies. Vull dir el de les oficines municipals anomenat “el Viver”, aquesta mena de capsa de vidre plantificada on abans hi havia el viver municipal, un espai a l’aire lliure que servia de magatzem i tractament de plantes per a usos municipals, just a tocar dels fonaments de les muralles romanes de l’antiga Bétulo, soterrats uns metres sota terra.
Aquest magne edifici no desentona massa en una cèntrica plaça que no té cap mena de personalitat. L’ampli espai que ara ocupa la plaça fins ben entrat el segle XX era una zona agrícola. Amb el desdoblament de la carretera i l’obertura del carrer del Temple es va anar urbanitzant. Aparegueren els primers indicis de restes romanes que el treball dels arqueòlegs deixaren a la vista; eren les excavacions, nom amb el qual els badalonins, durant molt de temps, van conèixer aquella zona que ara porta el rutilant nom de plaça de l’Assemblea de Catalunya. Amb els anys la plaça s’ha anat omplint d’edificis moderns, però sense cap personalitat. Potser el més representatiu sigui el del Museu Municipal que acull gran part de les troballes de l’època romana. Amb el nou edifici municipal s’ha tancat el cercle d’espai edificable.
Doncs, com deia, vaig anar a les noves oficines municipals. Havia de fer una gestió, allò que ambiguament se’n diu “tramitar papers”, i com que no hi havia estat mai, la veritat em feia il·lusió.
Aquell matí, una mica nerviós perquè m’havia despertat abans d’hora pel pas important que havia de donar, em vaig arreglar adequadament per a l'ocasió. Això d’anar a la “casa gran” i poder visitar aquell bé de Déu d’oficines visibles des del carrer, repartides en sis plantes lluminoses, plenes de departaments, sales, passadissos… Sí, sí, que carai, la cosa prometia. Fins i tot vaig agafar la petita màquina de fer fotografies per immortalitzar el moment.
Arribat al vestíbul l’emoció s’incrementà uns graus. Com si d’un aeroport es tractés, un policia em va fer passar per un arc de seguretat després de dir-me que diposités en un caixeta de plàstic els objectes metàl·lics que portava. Tot seguit, un amable funcionari em va demanar la documentació per identificar-me i, després de preguntar-me el motiu de la visita, em va col·locar una enganxina identificativa per poder entrar.
Ja està, vaig pensar, ja estic acreditat i puc circular pel gran monument de la burocràcia sense impediments. Poc va durar l’alegria. Ràpidament em van indicar un raconet al costat de l’entrada on havia d’esperar davant d’una pantalla. Periòdicament, la pantalla anava marcant el número de torn i la taula que calia visitar d’una llarga filera desplegada en una gran sala de la planta baixa de l’edifici. En un costat, una esvelta escala, que deuria portar a la “terra promesa” que jo pensava visitar, estava tallada amb un cordó i un cartellet que deia “només visites autoritzades”. Em va caure el cel a terra!
La funcionària de torn enllestí el tràmit ràpidament i en un tres i no res em vaig veure altra vegada al carrer. Realment, serà cert que no està feta la mel per a la boca de l’ase?
.

Tres de febrer

Cada any, quan arriba aquesta data, agafo un disc de vinil que té més de trenta anys, poso el tocadisc en marxa, punxo la tercera peça de la cara B i, després de l’introit del flabiol, arrenca una airosa sardana.
És un costum que vaig començar quan els meus fills encara eren petits i que he anat mantenint amb els anys. Ara, són ells els qui cada any em recorden el dia que és i jo –què infantil!– els poso la sardana, encara que només sigui uns compassos per telèfon.
M’agrada aquesta mena de joc que genera una certa complicitat familiar. Són aquelles cosetes que posen una mica de sal a la vida.
Fins no fa massa no em vaig interessar pel títol de la sardana. Em tenia encuriosit, perquè la data no coincidia amb cap festivitat de calendari. Doncs, resulta que el seu autor, en Josep Carbó, la va dedicar a l’entrada de l’exèrcit d’en Franco a la vila de Santa Coloma de Farners, l’any 1939. Vés a saber com aniria la cosa. En aquells temps tothom va passar la seva i ara no jutjaré pas aquell fet.
En Josep Carbó i Vidal fou un home polifacètic. Nascut a Palamós (1912-1988), va ser músic, compositor, pedagog i dibuixant. Tocà com a solista a l’Orquestra Simfònica de Girona, que dirigia el mestre Joan Lamote de Grignon, va tenir el seu propi grup musical “Carbó y su orquesta”, dirigí grups coral i fou un compositor notable. Entre la seva producció podem trobar-hi operetes, cant coral… i més de tres-centes sardanes!
La sardana “Tres de febrer” és una peça molt bonica, excel•lentment instrumentada i mereix que es mantingui aquesta petita tradició familiar d’escoltar-la, al menys, una vegada cada any.
.

La Llei del Cinema

Crec que la polèmica Llei del Cinema del Parlament de Catalunya, sobretot pel que fa al tema del doblatge de pel·lícules al català, per més bona intenció que tingui, no arreglarà aquesta qüestió que té el sector dels exhibidors totalment en contra.
Segons una enquesta que avui ha divulgat TV3, hi ha un vuitanta i escaig per cent de persones que han contestat que troben positiva aquesta normativa. Crec que és un resultat molt optimista i potser caldria afinar en quines condicions ha estat feta la consulta. De totes manera, és cert que sembla que hi hagi un gran consens a l’hora d’aprovar les gestions que s’estan fent en aquest tema.
Però, siguem realistes. A l’hora d’escollir l’idioma del doblatge, hi haurà prou gent que es decanti per les sales on ofereixin la pel·lícula en català, o només serà una “immensa” minoria? Perquè, crec que hi ha molta gent que és defensora del nostres drets lingüístics però més de paraula que de fets, tot i la seva manifestada bona voluntat.
No passarà ara com quan es va donar la possibilitat, que encara existeix, de catalanitzar el nom en el DNI i van ser molt pocs els que s’hi van acollir? O, posem un altre cas, quan tenim la possibilitat de tenir un sistema operatiu en la nostra llengua a l’ordinador i, pel que sia, encara treballen amb el castellà? O com quan comprem el darrer llibre de moda traduït al castellà tan aviat com surt, sense esperar la versió catalana que, pels interessos que siguin, no surt fins unes setmanes més tard? O com quan, en començar una conversa amb un desconegut invariablement ho fem en castellà? Paro.
Malgrat tot, mantinc l’esperança.
.